BLOG DE JOAN PEPIO

Divendres, L'Àlex tenia projectes il·lusions motius per sentir-se satisfet, una parella que l'estimava, una bona feina, una vida per davant.  De cop tot s’atura i com un mirall que es trenca en mil bocins, sacseja les nostres vides. Ens quedem garratibats, incrèduls del que està passant. No estem preparats per les coses que no segueixen l'ordre natural. Acceptem que se’n vagin els avis, els pares però no que se n'inverteixi l'ordre. No és tracta de superar-ho, es tracta d’assumir-ho i de conviure-hi. Que fàcil dir-ho, que difícil entendre-ho. He conegut relativament poc a L'Alex, però l'amistat amb els seus pares i les estades al “Càmping de La Borda” em descobriren un noi alegre, jovial, inquiet, amable, amic dels seus amics i rialler, molt rialler.  Ara que el silenci en la nostra relació s'ha imposat, només vull dir que ningú mor del tot mentre algú el recordi i ja saps que tots els que avui t’acompanyem et recordarem sempre. Per

I per acabar les festes i la disbauxa, el Castell de Focs Artificials a la Platja de LLevant. Sempre m'havia preguntat a qui se l'hi deuria ocòrrer anomenar Castell de Focs a l'espectacle pirotècnic que acostuma a cloure moltes Festes Majors a casa nostra, o si més no quin era l'origen. Segons sembla el nom de "castell de foc" prové dels grans muntatges pirotècnics que, des de principis del segle XVII, es feien en el marc de grans festes on s’escenificaven lluites i conquestes, batalles navals o al·legories. El castell era part de l’escenografia i, quan algun dels bàndols l’assaltava, des de diferents artefactes fixos col·locats per l’estructura del castell —com rodes, fonts i figures articulades—, sortien centenars de coets que simulaven la seva destrucció. A Espanya, aquests espectacles no són monumentals com els de les grans corts europees sinó que són de caràcter popular i participatiu sense distincions socials.  Just en acabar l'habitual concert

Ja arriben els pirates, un any més el desembarcament a la Platja de LLevant fou un exit multitudinari, amb moltes families disposades a passar-ho bé, just desprès del Pregò que va fer en Josep Bras en representació del Casal Benèfic (Entitat de l'Any) tota l'activitat es va dirigir cap a la platja per esperar l'arribada dels pirates que durant cinc dies seran els amos de la població. Res especialment diferent en relació a altres anys, però sempre un bon moment per distreure les penes i contagiarse de la disbauxa que la festa hi aporta.

Recordo fa 34 anys com si fos avui mateix. Una barreja de sentiments, nervis i il·lusió  dificil d'explicar. Però el que sé de ben segur es que fou un dels millors dies de la meva vida. Gràcies per haver tingut la sort de poder estimar-te tant. MOLTES FELICITATS ❤❤

Ahir dissabte, dins dels actes de la Festa Major d’enguany vaig poder assistir a la presentació en societat a Premià de Mar del grup Iou3R, val a dir que l’amistat amb el Juanma (marit de la meva companya de feina Fani) així com d’en Raül   hi va col·laborar. Fent una mica d’història ens remuntem al 2016 quan el seu grup anterior de música post-hardcore (lo:muêso) va decidir penjar els instruments. El Juanma i el Raül decidiren continuar creant música però cercant nous camins. Així nasqué Iou3R. Aquesta nova aventura va créixer amb la incorporació del també ex (lo: muêso) Karlos Navarro, evolucionant el so del grup cap a terrenys més kraut i noise en què es fan servir des d'instruments clàssics com guitarres a d'altres com sintetitzadors modulars, samplers o pads. Tota aquesta amalgama sonora és la que trobem a Escornalbou, carta de presentació del trio i que d’alguna manera va ser present en el concert de la Plaça Nova.  Tal com em comenta el Juanma hi ha u

Hi ha persones que quan les coneixes saps que entraran a la teva vida de manera que la seva presència i record seran inesborrables. En Josep Mª Ferrer (El Xic del Pubill) ens va deixar la setmana passada i tot i que feia més d’un any que no ens havíem vist, la seva desaparició m’ha deixat una sensació de buidor i de tristesa que va més enllà dels records viscuts. Ja fa molts anys (crec que el 1991) en Josep Mª i la Carme obriren el Càmping “La Borda del Pubill” nosaltres hi vàrem aterrar uns anys més tard i des del primer moment l’amabilitat i la bonhomia d’en Josep Mª es va fer palesa i connectàrem, com ho va fer amb molta gent que cada estiu s'apropava a la Vall de Cardós. Recordo que em deia que no tenia clients, ell tenía amics i era ben veritat. Sempre un somriure, una paraula amable, disposat a ajudar-te en el que calgués, a fer que les teves vacances fossin realment vacances i que només t’haguessis de preocupar de gaudir-les. Recordo les xerrades que havíem