De manera sobtada, quasi sense temps per reaccionar, dilluns passat a les nou del matí i mentre estava comentat alguna cosa de la feina amb el Josep Mola, el cor d'en Joan es va aturar, just quan estava travessant un moment esplèndid de la seva vida, just en tornar d'uns dies de descans a Mallorca amb l'Angela, te n'has anat, i ens has deixat orfes de la teva presència. Han estat molts anys de viure els bons i mals moments que la vida t'ha proporcionat, de compartir els dia a dia de la feina, les angoixes pels fills, pels pares, per les parelles; han estat moltes complicitats teixides com una invisible però resistent teranyina, han estat moltes xerrades en que la feina només ha estat un fil conductor per comentar les realitats quotidianes, les trifulgues diàries i l'esperança d'un futur feliç. Tot això s'ha aturat, però no el teu record, les teves ganes de viure, les teves il·lusions; es amb aquesta imatge que tornem a la tossuda realitat desprès de
