BLOG DE JOAN PEPIO

DIVENDRES 09/12/2005 Agafem l’avió i aterrem a un dels tres aeroports que hi ha a l’entorn de les cataractes. Com que son limítrofes entre Argentina, Brasil i Paraguai, cada país té el seu aeroport en un exemple de mala gestió per no compartir i optimitzar els recursos. Des de dalt de l’avió ja podem començar a contemplar aquesta meravella de la naturalesa. A l’arribada un xofer paraguaià i que viu al Brasil i la Zulema una guia brasilera seran els nostres guies en aquesta escapada a les cataractes. El paisatge es completament diferent del que hem vist fins ara, les grans planures, glaceres i muntanyes, han estat substituïdes per selva i una natura més espessa. Arribem al Sheraton, l’Antoni i la Rosa esperen que els arribi una maleta que s’ha extraviat, i es mala sort perquè es on portaven la roba d’estiu, hauran de comprar alguna cosa per passar de moment el dia. El gruix dels nostres equipatges s’ha quedat a l’hotel de Buenos Aires on tornarem abans de emprendre el vol de t...

DIMARTS 06/12/2005 Avui toca una de les excursions més esperades, la de la glacera “Perito Moreno”, per tant un cop esmorzats i recollits pel bus ens dirigim cap al Parc Nacional del mateix nom. Es troba a 85 km de la població del Calafate i el trajecte com tots els d’aquí es llarg i a sobre amb obres a la carretera. P.N. LOS GLACIARES - PERITO MORENO La visió de la glacera es senzillament impressionant, la primera imatge que tens es familiar, et sembla normal doncs l’has vist moltes vegades, a la TV, a Internet, en calendaris, però es en la visió curta, quan et passeges per les passarel·les que pots apreciar tots els mils detalls del gel, que poc a poc1,5 metres al dia avança cap a la Magallanes. Justament fa un any que el contacte amb aquesta part de terra produí la ruptura de la glacera. No tinc paraules per descriure les sensacions que es tenen davant la vista d’aquests gels mil·lenaris. La glacera Perito Moreno, glacera Bismarck o glacera Francisco Gormaz és part del camp ...

DIUMENGE 04/12/2005 P.N. TORRES DEL PAINE Objectiu d’avui anar a la base de les Torres. Ens aixequem amb pluja, el dia no pinta massa bé. De tota manera al final ens decidim a emprendre l’excursió, portem capelines i anem ben equipats. Pel camí comença a nevar (malament) el guia ens dona la solució: “Arriesguense, aquí el tiempo es muy cambiante, si la cosa se complica, me llaman y yo vengo a recogerlos aunque no sea la hora que hemos pactado” doncs dit i fet, ens deixen a l’Hosteria Las Torres i d’allí enfilem el camí cap a la base. Comencem a caminar i després d’una hora de camí ja hem pogut treure’ns les capelines, doncs ja no plovia, ni nevava, ni feia vent. Després de una hora i mitja hem arribat al campament “El Chileno”, de moment l’excursió al costat del riu que baixa es molt maca. Seguim vorejant el riu i ens endinsem en uns boscos que ens recorden la nostra fageda, hi ha una espècie de mirtils que tenen una forma de poma diminuta que fa com una bombolla dintre per prote...

  DIJOUS 01/12/2005 Ja estem embarcats i amb la primera nit passada, que ha anat molt bé. A les 6.15 desperts perquè mitja hora mes tard ens donaran les instruccions per baixar cap a l’illa del “Cabo de Hornos”. Malgrat la mala mar, podem baixar, de fet ho fem a una illa al costat ja que a la del cap no s’hi baixa. Malgrat els vents propers als 120Km/h la baixada val la pena, amb una pluja fina i el vent, l’escenari es encara més dantesc. El cap té mala fama i ara en ser-hi al costat ho podem comprendre plenament. Parlem una mica d’ell. CAP D’HORNOS El cap d'Hornos (del neerlandès: Kaap Hoorn, cap Hoorn, per la ciutat homònima ubicada a la província d'Holanda Septentrional) és el més meridional de l'illa d'Hornos i de l'arxipèlag de Terra del Foc; està ubicat a la zona austral de Xile i és tradicionalment considerat el punt més meridional d'Amèrica —encara que, en realitat, aquest correspon a l'illot Àguila a les illes Diego Ramírez, també pertanyent...

  DIMARTS 29/11/2005 Als escrits de la Paqui en els que em baso per redactar el blog hi trobo: Ara que ja es de nit des de l’hotel puc dir que hem tingut moltíssima sort. Aquest matí la vaga seguia igual de ferma i nosaltres estàvem molt preocupats per por de perdre la connexió que ens havia de portar a Usuhaia. Si no volàvem, perdíem el vaixell “Mare Australis” que sortia el dia 30, i havia encara la possibilitat de volar el mateix 30 i arribar just per embarcar tot i que perdent tota l’estada en aquesta ciutat al confí del mon. Som a l’aeroport, de moment confirmats a la llista d’embarcament, tots els vols que surten als panells informatius estan cancel·lats excepte el nostre (hi haurà sort?) en dies anteriors aquest vol no havia sortit, però en ser una població tan allunyada, sembla que no pot estar tants dies sense rebre passatge i mercaderies. Amb una hora de retard, l’avió s’enlaira i el nostre cor respira, doncs hem estat de sort i així ens plantem a l’hotel de “Las ...