20è ANIVERSARI - VIATGE A LA PATAGONIA. P.N. TORRES DEL PAINE

DIUMENGE 04/12/2005

P.N. TORRES DEL PAINE

Objectiu d’avui anar a la base de les Torres. Ens aixequem amb pluja, el dia no pinta massa bé. De tota manera al final ens decidim a emprendre l’excursió, portem capelines i anem ben equipats. Pel camí comença a nevar (malament) el guia ens dona la solució: “Arriesguense, aquí el tiempo es muy cambiante, si la cosa se complica, me llaman y yo vengo a recogerlos aunque no sea la hora que hemos pactado” doncs dit i fet, ens deixen a l’Hosteria Las Torres i d’allí enfilem el camí cap a la base.

Comencem a caminar i després d’una hora de camí ja hem pogut treure’ns les capelines, doncs ja no plovia, ni nevava, ni feia vent. Després de una hora i mitja hem arribat al campament “El Chileno”, de moment l’excursió al costat del riu que baixa es molt maca.

Seguim vorejant el riu i ens endinsem en uns boscos que ens recorden la nostra fageda, hi ha una espècie de mirtils que tenen una forma de poma diminuta que fa com una bombolla dintre per protegir-se de les baixes temperatures. Son comestibles i la Paqui les troba més bones que les que havia provat al Parc de la Fi del Món, doncs son més dolces.

La part més feixuga i dura de més d’una hora, amb el temps que malgrat no ploure tampoc fa sol, nomes som capaços de veure el perfil de les torres, seguim malgrat tot fins arribar a la base de les torres. La part final es molt dura però val molt la pena perquè quan portem uns 5 minuts a dalt, el Sol fa acte de presencia i el moment es màgic. Ràpidament agafem la màquina i comencem a fer fotografies, es una sensació meravellosa i veiem que l’esforç ha valgut la pena. La Paqui reconeix que se l’hi ha escapat alguna llàgrima de l’emoció i es que no ho puc descriure, s’ha de viure.

Mengem una mica i comencem a baixar, doncs la tornada acostuma a ser dureta i a més els núvols i les boires tornen a embolcallar el paisatge. Quina sort!!!!

Tres hores i mitja més tard ja som a l’Hosteria de Les Torres i ens recullen per portar-nos a la Pehoe. Per acabar el dia d’una manera excel·lent els “Cuernos” estan completament destapats i ens permeten fer més fotografies per immortalitzar aquest moment final del dia.

El lloc i l’Hosteria eren tal com ho imaginàvem, un lloc per estar dos dies perduts i relaxar-te amb la parella.

DILLUNS 05/12/2005

Per variar, aixecada aviat com tots els dies, avui es dia de trasllat. Aquesta part del viatge la fem sols, la resta del grup que ens acompanyava no l’ha feta.

Totes les muntanyes del voltant estan nevades perquè durant la nit ha nevat bastant fins quasi el peu del llac. Nosaltres ens desplacem a Cerro Castillo on agafarem el bus de línia, la parada de bus es com la de les pel·lícules americanes, molt autèntica. Sortim de Xile i cap a Argentina novament, tràmits duaners inclosos.

4 hores i mitja (distancies enormes) per arribar al Calafate. La primera sorpresa es que no hi ha ningú que ens esperi, hem de trucar des de l’estació i aviat ens recullen. Arribada a l’hotel Kosten Aiken (Lugar del Viento) Sens dubte, el millor hotel de tots els que hem trepitjat en aquest viatge. Té un disseny modern amb un toc de “Tehuelche” Simplement fantàstic. Llit de matrimoni, bany complert, caixa forta gratuïta, jacuzzi (que podem utilitzar) i altres coses entre les que ens fa gràcia un full de diari amb el resum de cada país.

Nomes arribar ens obsequien amb un còctel de benvinguda i després de menjar alguna cosa anem a fer una volta. Enviem una foto nostra per Internet als pares de la Paqui i a la meva mare. Ens connectem per parlar amb l’Ariadna, per telèfon i per Internet, i com que no soparem aprofitem els últims instants per relaxar-nos una mica al jacuzzi de l’hotel i abans d’anar a dormir mengem les xocolatines que ens donen per desitjar-nos una bona nit. Per la TV de l’habitació fan “Dentro del Laberinto” amb el David Bowie parlant amb accent argentí (ja, ja, ja) Bona nit.