BLOG DE JOAN PEPIO

  M’ha sobtat com a quasi tothom, la mort en accident de moto de Glen Hansard. Mentiria, si digues que conec molt bé la seva obra i la seva trajectòria artística, la veritat es que no la conec més enllà de la seva participació a la pel·lícula Once, en que va guanyar l’Oscar a la millor cançó per “Falling Slowly” juntament amb la Markéta Irglová, i es que aquest film que ja es considerat de culte dins del mon del cinema independent ens va oferir l’any 2008 un dels musicals més emotius. Recopilant una mica d’història d’aquest music i compositor llegeixo per internet algunes dades interessants. Hansard va començar la seva carrera actuant com a músic de carrer a Grafton Street, a Dublín. A finals de la dècada del 1980 va fundar The Frames, grup que posteriorment va signar un contracte amb Island Records i va publicar el seu primer àlbum, Another Love Song, el 1991. La banda es convertí en un dels seus principals projectes artístics i publicà discos com Fitzcarraldo (1995), Dance ...

  FRANCISCA A Reveure, només quatre paraules escrites entre el brogit de la gent que aquests dos dies ha vingut per acomiadar-te. Jo ho faig i crec reflectir el parer de tota la família si et dic GRÀCIES per tots aquests anys en que cada cop que obria la porta de casa teva, em sentia ben acollit, millor tractat però sobretot estimat. Sens dubte has estat per mi una segona mare i per això ara no et dic Adeu, perquè per mi no es un Adeu que impliqui oblidar-me de la teva presència et dic A reveure perquè sempre quedaràs en el nostre record i en el nostre sentiment.

  El passat dia 17 de Març ens va deixar Steve Harley. Compositor que sempre m’ha agradat i la prova es que en tinc uns quants CD. Steve Harley (1951–2024) va ser cantant, compositor i líder de Cockney Rebel , una de les bandes més singulars del glam-rock britànic dels anys 70. Nascut a Deptford, Londres d’una família molt humil, va patir poliomielitis de petit i això l’obliga a passar anys en hospitals, temps que va aprofitar per descobrir la poesia i la lectura i també a artistes com Bob Dylan que varen marcar el seu estil. Després d’uns inicis com a periodista, el 1972 va formar el grup Cockney Rebel, un grup amb un estil teatral, sofisticat i molt diferent del rock convencional. El seu carisma i la seva veu inconfusible el van convertir en una figura destacada del glam-rock. Amb Cockney Rebel va publicar discos que avui són referents: The Human Menagerie (1973) The Psychomodo (1974) The Best Years of Our Lives (1975) El 1975 va arribar el se...

  Hola Andreu. Ja sé que no em pots sentir perquè ja no ets entre nosaltres, divendres el teu cos va dir prou, quan la teva ment feia temps que havia anat apagant-se com si fos una d'aquestes espelmes que encenem per desitjar salut i benestar als nostres éssers estimats, ara sabem que una nova estrella brillarà entre nosaltres, és la teva llum la que s'ha encès just quan els teus ulls s'han tancat per sempre. Segur que tots i cadascun de nosaltres tenim moltes anècdotes i records, en el meu cas per dir-ne algun recordo les teves imitacions de “Chiquito de la Calzada”, NO PUEDO NO PUEDO, i quan varen inventar les rotondes en què una vegada férem almenys tres voltes senceres a la de Montgat mentre dilucidàvem quina direcció prendre. Diuen que les persones no moren totalment mentre algú les recordi, i jo em pregunto qui de tots els que t'han conegut no se'n recordarà d'Andreu Sánchez Abellan. "El Pampa" Personalment sempre recordaré els bons moments...

  Temps de comiats, sobtats i dolorosos, no està sent el 2022 un bon any en aquest sentit. Avui hem acomiadat en Pedro Padilla un cosí de la Paqui que ella sempre deia que era el seu germà gran i això ha fet la seva pèrdua més dura. Un càncer de pàncrees que s’ha escampat de manera fulminant se l’ha emportat als 74 anys, una edat que a dia d’avui encara no considerem una persona molt gran. Tres germans dels set que formen la família Padilla-Maestra han mort de càncer, per sort la resta de germans sembla que no tenen el gen que s’ha emportat els altres tres, primer el Bautista que era el segon fill, desprès la Mari que era la petita i finalment en Pedro el germà gran, el que sempre estava disposat a ajudar a qui el necessités, qui amb el seu humor i el seu somriure era l’anima de qualsevol reunió o trobada en la que hi estès present. Era d’aquelles persones que deixen un bon record a la nostra vida. Per sempre entre nosaltres Pedro...

  Ara que malauradament i desprès d’una ràpida malaltia en Jordi Sanz ens ha deixat (la Rosalia ja fa quasi 6 anys que no es entre nosaltres), recordo amb enyorança el meu primer viatge a l’estranger a casa seva quan només tenia 15 anys. Suïssa per Nadal em va semblar un país de postal que amb la seva companyia acollidora i amable em va atrapar fins al punt que anys més tard el vàrem convertir en el nostre destí de viatge de noces (a casa seva) i més endavant en punt entremig dels nostres viatges europeus quan ja teníem l’Ariadna entre nosaltres. Que feliços fórem en aquells temps de la nostra joventut. Gràcies Jordi i Rosalia per la vostra amistat i estima en tots els anys que hem compartit la vostra presència. Us tindrem sempre presents en el record.

  Sentim l'absència de la Rosa mare, retenim en la nostra memòria tots els rècords viscuts. Tants moments compartits i molt especialment aquelles tardes a casa la Montserrat, on ella i la Maria no nomes l’hi feien companyia sinó que l’hi donaven tota la seva ajuda i estimació que només una veritable amistat pot ser capaç de transmetre. Sempre estarà entre nosaltres. Una abraçada des del fons del cor per tota la família. Ariadna, Paqui i Joan