BLOG DE JOAN PEPIO

  Tornem a Gósol i ho fem per acompanyar a la nostra estimada Montse fins al seu darrer destí. Coincidències de la vida, un dimecres ens disposem a anar fins a Montserrat (aquest any que es l’any del Mil·lenari) a mig camí la Montse filla ens diu que la seva mare (la pubilla de Cal Febre) ens ha deixat. A Montserrat, tot escoltant el cant del Virolai penso en totes les Montserrat que hem estimat, perquè com deia el filòsof danès Kierkegaard, la vida es viu endavant però no té sentit sense mirar enrere; i es just en aquest punt quan tot pren sentit, el record dels essers estimats ens omple el present encara que físicament ja no estiguin entre nosaltres. Un primer de Gener, nou anys enrere acomiadàvem en Fede, llavors feia fred i plovisquejava, ara ho fem amb la Montse i fa calor, hivern i estiu, les estacions meteorològiques també com a símbol inexorable del pas del temps. Gràcies Montse, per haver-nos estimat, per haver-nos deixat formar part de la vostra vida, t’acomiadem en...

  SUSSI: Que sempre havia pensat que era Susanna i resulta que era Assumpta. Sé que ara ja no podràs llegir ni escoltar aquest escrit, però amb els ulls tristos i mig entelats m’he decidit a fer-lo. Diuen que les persones no moren mai del tot, mentre algú les recorda. Això es veritat perquè el record dels essers estimats i de les persones amb qui hem viscut moments de la nostra vida, resta sempre en la nostra memòria. I així és en el teu cas, impossible oblidar les trobades a Casa Calderí. Cada any esperant poder retrobar-nos una bona colla al voltant d’una taula per gaudir d’uns moments inoblidables, perquè d’això entre moltes altres coses va l’amistat, de compartir, de consolar, de fer costat en moments com el d’avui en que més que mai ens sentim molt units amb els teus pares l’Albert i la Pili, el teu marit en Josep, els teus fills en Jordi, la Claudia i en Marc i també amb els teus germans en Valentí i la Fina, en aquest dia del teu comiat entre nosaltres. Estem tristos...

Just fa poc més d'un any i mig que ens deixés el seu marit (Ramón LLort) ens ha deixat la Juanita. Veïna de tota la vida a Premià i des de feia molts anys resident al seu Calasparra natal, ha format part de quasi tota la meva vida i es ara amb tristesa que l'hi dedico aquestes ratlles de comiat. Deia Shakespeare "Conservar alguna cosa que m'ajudés a recordar-te seria admetre que et puc oblidar" certament quan estimem no oblidem i la meva estima per totes les vivències compartides així ho corrobora. Amb immensa gratitud l'hi diem adéu amb el seu record sempre present.

De mica en mica i a mesura que passa el temps, persones que han format part de la nostra vida ens van deixant. Avui he sabut de la mort d’en Ramon Llort, allà a Calasparra on vivia en companyia de la seva esposa Juanita i d'en Joan el seu fill qui m’ha fet saber del seu traspàs. Molts records associats a la seva figura i a la seva amistat com a bons veïns que eren de casa nostra, vivències viscudes que formen part de la meva infantesa primer i de la meva vida adulta desprès. La fusteria com a punt de trobada, els calendaris amb noies espectaculars que penjaven de les parets, el soroll de les màquines que a primera hora engegaven, la dedicació dels treballadors que formaven una veritable família, tants i tants records que em seria impossible enumerar-los tots, però per sobre de tot la seva bondat i la seva companyia de tants i tants anys, de fet ara que hi penso no eren veïns eren família i com a tal jo avui l’hi dedico aquestes petites ratlles amb sentiment i tristesa. Les p...

Gràcies Jacob pel magnific sopar de comiat que varem compartir el passat dimarts a Sant Fost de Campsentelles. Ambient distès i molt bon rotlle entre tots els assistents. Desitgem de tot cor que els nous reptes a s'illa et siguin tan profitosos com el teu pas per Lubrizol. Ja saps que has deixat un bon grapat d'amics que et trobaran a faltar i els del "Consell d'Administració estarem connectats per comentar les jugades del cap de setmana, el més important es no perdre el contacte.