20è ANIVERSARI - VIATGE A LA PATAGONIA. USHUAIA

 

DIMARTS 29/11/2005

Als escrits de la Paqui en els que em baso per redactar el blog hi trobo: Ara que ja es de nit des de l’hotel puc dir que hem tingut moltíssima sort.

Aquest matí la vaga seguia igual de ferma i nosaltres estàvem molt preocupats per por de perdre la connexió que ens havia de portar a Usuhaia. Si no volàvem, perdíem el vaixell “Mare Australis” que sortia el dia 30, i havia encara la possibilitat de volar el mateix 30 i arribar just per embarcar tot i que perdent tota l’estada en aquesta ciutat al confí del mon.

Som a l’aeroport, de moment confirmats a la llista d’embarcament, tots els vols que surten als panells informatius estan cancel·lats excepte el nostre (hi haurà sort?) en dies anteriors aquest vol no havia sortit, però en ser una població tan allunyada, sembla que no pot estar tants dies sense rebre passatge i mercaderies.

Amb una hora de retard, l’avió s’enlaira i el nostre cor respira, doncs hem estat de sort i així ens plantem a l’hotel de “Las Hayas” després d’aterrar al petit aeroport de la capital argentina de la Terra de Foc.

L’hotel té una vista des de les habitacions espectacular sobre la badia i la ciutat, amb habitacions amples i acollidores, un bany complert impecable, llit de matrimoni, bons serveis i piscina (que no podem aprofitar per manca de temps), servei de caixa forta gratuïta i despertador, tot tancat amb un buffet d’esmorzar molt recomanable.

Ushuaia, oficialment Ciutat d'Ushuaia, es com he comentat la capital de la província de Terra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud. Es troba a la costa sud de l'illa Gran de Terra del Foc, dins del departament homònim, a la vora del canal Beagle i al peu de la serralada Martial.

Fundada oficialment el 1884 com a colònia penal i assentament estratègic, Ushuaia s'ha consolidat com el principal centre administratiu, comercial i turístic de la província. Actualment és punt de partida d'expedicions cap a l'Antàrtida i destinació destacada de turisme de natura i creuers australs.

Va ser fundada el 12 d'octubre de 1884 per Augusto Lasserre com a Fort Ushuaia sobre l'assentament de l'antiga missió anglicana de Thomas Bridges.

La ciutat se situa a la costa de l'illa Gran de Terra del Foc que dóna a la badia d'Ushuaia al canal Beagle, i està envoltada per la cadena muntanyosa de la glacera Martial. A més de ser un centre administratiu, és un node industrial, portuari i turístic.

Ushuaia, amb una població de 82 615 habitants, és considerada com la ciutat més austral del món, títol disputat amb Puerto Williams que pertany a Xile, a la illa Navarino.

Al esser un dels assentaments més importants de la subregió austral o sud de la Patagònia argentina, Ushuaia està agermanada amb Hammerfest (a Noruega), que és la més boreal, que té 10 415 habitants igual que amb Utqiaġvik (a l'estat d'Alaska), que té més de 4514 habitants.

A la tarda toca fer una mica de turisme per la ciutat i un dels llocs destacats es fer una visita a la presó, que fou un dels orígens d’aquest assentament. Els presoners foren els encarregats de construir totes les obres civils de la ciutat, llum, aigua, servei de correus etc..

El penal d'Ushuaia va ser una presó que va funcionar entre 1902 i 1947. La duresa de les condicions climàtiques i l'aïllament geogràfic de la ciutat més austral del món reforçaven la seguretat del presidi, destinat a delinqüents comuns reincidents i els de la més alta perillositat.

El penal va aconseguir a tenir cinc pavellons principals, allotjant més de 540 presidiaris; mancava de mur de circumval·lació, estant aquest suplert per un filat. Unes 250 persones, entre guardies i zeladors, custodiaven els penats. Els pavellons estaven disposats en estrella, al voltant d'un vestíbul central; cadascun comptava amb dos pisos, on s'alineaven a banda i banda cel·les d'uns quatre metres quadrats; eren 380 calabossos amb murs de roca de 60 centímetres. Quan la població del penal excedia la seva capacitat, les cavallerisses es transformaven en improvisades cel·les comunes, allotjant cadascuna uns 40 o 50 reclusos.

Als reclusos se'ls proporcionava educació primària, en cas de no tenir-la, i una retribució pels treballs realitzats. Existien rudimentaris tallers de fusteria, ferreria, impremta, mecànica i sabateria; altres reclusos treballaven cobrint les necessitats de la pròpia població del presidi. Els que es consideraven de bona conducta treballaven a la tala d'arbres per a llenya, i en les darreres etapes del seu funcionament a les obres públiques per a la ciutat que també estava en construcció. Un petit tren que conduïa fins a l'actual ubicació del Parc Nacional Terra del Foc transportava els reclusos.

L'exposició perllongada al fred extrem, la desnutrició i les dures condicions de treball probablement van contribuir al deteriorament cognitiu i a les malalties físiques cròniques, que van exacerbar les malalties de salut mental (el trastorn d'estrès posttraumàtic i el trastorn afectiu estacional)

El penal va ser un dels principals motors de l'activitat econòmica de la ciutat fins que el 21 de març de 1947 va ser clausurat per Roberto Pettinato (pare) per ordres del president Juan Domingo Perón, basant-se novament en motius humanitaris. Els presoners van ser derivats cap a altres presons ubicades al sector continental de l'Argentina. Després del tancament del Presidi, els edificis van ser lliurats a l'Armada Argentina que va fer del lloc una extensió de la Base Naval Ushuaia, situada immediatament al costat.

La visita fa una mica de “yuyu” perquè es bastant tètrica i a més les explicacions sobre els presoners posen en alguns casos els pels de punta, especialment un anomenant “Orejudo” Cayetano Santos Godino (Buenos Aires; 31 d'octubre de 1896 - penal d'Ushuaia; 15 de novembre de 1944), que va ser un jove assassí argentí responsable de la mort de quatre nens, set intents d’homicidi i l'incendi de set edificis.

També una persona adinerada Mateo Banks, que va matar 8 persones de tota la seva família, en fi tota una col·lecció que deu n’hi do.

Per desconnectar, sortint de la presó ens anem amb l’Antoni i la Rosa amb qui des de Buenos Aires hem establert una bona relació i coincidim en els mateixos hotels, a sopar a “Tia Elvira”, allà hem menjat un plat típic la “Centolla” la Paqui i jo una cassoleta de vieires.

La cranca patagònica (Lithodes santolla), també anomenada cranca magallànica, cranca austral, cranca argentina i cranca xilena, és un crustaci que habita el llit marí de les fredes aigües del sud d'Amèrica del Sud.

Ja es fosc quan arribem a l’hotel que es troba en un punt elevat des d’on divisem tota la ciutat amb el seu port i val a dir que la vista es un regal pels nostres ulls. Al fons hi ha el Canal de Beagle i la veritat es que no fa tant de fred com esperàvem i per sort tampoc fa vent.

Abans d’anar a dormir encara hem tingut temps de parlar amb Ariadna i amb els pares, per tranquil·litzar-los després de totes les odissees que hem viscut fins arribar aquí.

DIMECRES 30/11/2005

6.30 matí i cap amunt. Esmorzar aviat per anar a veure el Parc Nacional de la Fi del Món.

La primera sorpresa del dia es quan al menjador hi trobem gent de Premià, no son els primers, ja que a Buenos Aires també n’hi havíem trobat uns que havien perdut els dies de viatge a Bariloche, en aquesta ocasió es gent que per no perdre el vaixell i en no poder volar, havien fet dos dies i dues nits amb bus per poder embarcar aquesta tarda. Ja podem agrair la sort que hem tingut.

PARQUE NACIONAL FIN DEL MUNDO

El guia que es diu Esteban es el responsable de portar-nos per aquest indret meravellós, calmat però molt interessant es el recorregut, les seves explicacions molt acurades comencen a “l’Ensenada” on ens han posat el segell de la Terra de la Fi del Món en els nostres passaports. Tot seguit ens hem apropat fins a una “castorera” perquè segons ens explica es va introduir el castor per poder fer negoci amb les pells, però resulta que no ha funcionat i els animalons han destruït el paisatge, construint autentiques barreres de canyes on hivernen i fent malbé part de l’ecosistema d’arbres.

La Badia Lapataia es el proper objectiu, és en veritat un fiord situat al marge septentrional del canal Beagle, a l'extrem sud-oest del sector argentí de la illa Gran de Terra del Foc. Es troba envoltada de boscos magallànics pertanyents al parc nacional encara que tècnicament es troba fora

Ha estat confirmada com a part sobirana de la República Argentina després d'una llarga disputa limítrofa amb la República de Xile concernent a la traça del canal Beagle, afectant la sobirania de les aigües i illes del seu interior i els espais marítims adjacents. Una petita caminada ens acosta fins al Llac Roca abans d’agafar el Tren de la Fi del Món.

TREN FIN DEL MUNDO

Una passada, agafar aquest petit trenet “fueguino” Una mica d’història.

El Ferrocarril Austral Fueguino (FCAF) o Tren de la Fi del Món és una línia que connecta el parc nacional Terra del Foc amb les rodalies de la ciutat d'Ushuaia, connectant tres estacions a l'oest de la Ciutat. Encara que integra aquest en forma aïllada sense connexió amb la resta dels ferrocarrils.

El ferrocarril actual és hereu del conegut tren dels presos. El mateix va començar a funcionar el 1909 fins al 1952, però després, l'empresa Tranex Turismo S.A. decideix reviure la llegenda creant el famós Tren de la Fi del Món, el qual fa els darrers 8 quilòmetres del recorregut original (antigament eren 25 km). La trotxa del Tren de la Fi del Món és de 500 mm, 100 mm menys que l'original.

Als seus començaments va servir com a mitjà de transport de mercaderies de la Presó Nacional d'Ushuaia, concretament per a llenya. En l'actualitat, aquest ferrocarril està dedicat al turisme al parc nacional Terra del Foc i és la via fèrria més austral del món.

Un veí explica com era el seu funcionament en el passat:

«Los guardiacárceles entraban a las 6 de la mañana porque a las 7 salían en la formación. Este trabajo también se replicaba en invierno: primero la sesión (grupo de penados) caminando adelante con palas. Eran 50 o 60 limpiando y atrás el tren a ritmo lento. De este modo se hacían 10 kilómetros, sacando con palas la nieve hasta llegar al Monte Susana. Cuando se llegaba al kilómetro 5 u 8 hay unos barrancones en los que hacían unos túneles en la nieve. El preso se dedicaba a preparar la leña en invierno y en verano. Además, algunas comisiones de reos de buena conducta salían al pueblo a colaborar con la Comisión de Fomento municipal. Los presos de mala conducta quedaba adentro y se dedicaban a la limpieza, pintura, tenían la cárcel muy higienizada.»

El recorregut es pausat perquè es un recorregut turístic i on es tracta de poder gaudir de l’entorn que es meravellós.

Parem a una replica d’un poblat “Yamana” El poble yagán, yagan o yámana, és un poble indígena de l'arxipèlag de Terra del Foc i les Illes Malvines a l'extrem sud de Sud-amèrica, abastant territoris a Argentina i Xile. La seva forma de vida tradicional es caracteritzava per la seva naturalesa nòmada, desplaçant-se en canoes mentre es dedicaven a la caça, recol·lecció i pesca. Des de fa aproximadament 6000 anys AP, els seus antecessors exploraven illes i canals que s'estenen al sud del canal Beagle fins al cap d'Hornos. A més, s'aventuraven cap als canals fueguins a l'oest del canal Beagle, que pertanyien al territori dels kawésqar, arribant fins als canals Magdalena i Cockburn a la recerca de la pirita de ferro amb què encenien foc.

Els descendents actuals dels yaganes formen una comunitat a Villa Ukika, prop de Puerto Williams a l'illa Navarino (Xile) A Ushuaia (Argentina) el 25 de novembre de 2014 va ser constituïda la Comunitat Indígena Yagan Paiakoala. febrer del 2015.

També parem a una cascada sobre el Riu Pipo, una cascada que rep curiosament el nom de Macarena.

Arribem finalment a Ushuaia, temps per dinar i fer un tomb pels carrers una mica caòtics de la ciutat. A les 17h el “Mare Australis” ens espera.

El vaixell es una meravella, la gent es molt amable, i el que cal advertir d’entrada es que ens trobem en un vaixell d’aventura i per tant res a veure amb els típics creuers que coneixem de les nostres contrades.

Hi ha gran quantitat d’activitats formatives i de coneixement, ho explicarem a mesura que les anem fent, tres dies que prometen ser molt interessants.