20è ANIVERSARI - VIATGE A LA PATAGONIA. EXTENSIO A IGUAZÚ

DIVENDRES 09/12/2005

Agafem l’avió i aterrem a un dels tres aeroports que hi ha a l’entorn de les cataractes. Com que son limítrofes entre Argentina, Brasil i Paraguai, cada país té el seu aeroport en un exemple de mala gestió per no compartir i optimitzar els recursos.

Des de dalt de l’avió ja podem començar a contemplar aquesta meravella de la naturalesa.

A l’arribada un xofer paraguaià i que viu al Brasil i la Zulema una guia brasilera seran els nostres guies en aquesta escapada a les cataractes.

El paisatge es completament diferent del que hem vist fins ara, les grans planures, glaceres i muntanyes, han estat substituïdes per selva i una natura més espessa.

Arribem al Sheraton, l’Antoni i la Rosa esperen que els arribi una maleta que s’ha extraviat, i es mala sort perquè es on portaven la roba d’estiu, hauran de comprar alguna cosa per passar de moment el dia.

El gruix dels nostres equipatges s’ha quedat a l’hotel de Buenos Aires on tornarem abans de emprendre el vol de tornada a Barcelona.

El pla del dia es canviar-nos de roba a l’habitació, 15 minuts i baixar per dinar alguna cosa i després fer una excursió per l’anomenat “sendero macuco” i anar a fer una remullada per les cataractes en una zodíac.

Tot està molt organitzat, primer pel camí pots admirar el paisatge que envolta el riu i amb una mica de sort podem veure les aus més típiques que son els tucans.

A la zodíac fan alguna trapelleria per mullar el personal i ens sorprèn anar el mes de desembre en banyador. Hem guardat la màquina a dins d’una funda perquè no es mulli i l’espectacle comença a meravellar-nos.

Passem per unes passarel·les per poder gaudir dels salts d’aigua, veiem la “Garganta del Diablo” encara que amb tanta brumera més que veure s’intueix. El Salt de Sant Martí, el d’Adam i Eva i una mica més enllà el Salt Bossetti. Hi ha una passera on et mulles una mica, seguim pujant i arribem al salt de les Dues Germanes i ja estem dalt, però encara no son dos quarts de set de la tarda i anirem a fer una mica de cames. Una família de micos ens observa però no s’espanten i es nota que estan acostumats a la presència humana.

Finalment ja els guàrdies del parc ens indiquen que hem de marxar, a la nit els accessos es tanquen i la presencia d’animals salvatges (entre ells pumes) es possible.

Arribem a l’hotel Sheraton un cinc estrelles amb el servei i amb el lloc privilegiat, però molt justet amb l’habitació que es petita amb un bany que té les aixetes trencades, un xic descuidat, però que ho compensa amb una vista de les cataractes única des de qualsevol lloc i et permet estar a primera hora al peu de les cataractes i fins que tanquen els accessos.

Sopem amb l’Antoni i la Rosa en el buffet lliure que està molt bé i tot seguit a descansar que demà ens espera una visita al cantó Brasiler.

 

DISSABTE 10/12/2005

CATARACTES D’IGUAÇÚ

Les cataractes de l'Iguaçú (en portuguès: cataractes do Iguaçu) són un conjunt de cataractes que es localitzen al riu Iguazú, entre la ciutat de Puerto Iguazú, província de Missions, Argentina, i Foz do Iguaçu, estat de Paraná, Brasil.

Estan formades per 275 salts d'aigua que es precipiten sobre un conjunt de capes de basalt d'origen volcànic, el desgast diferencial del qual ha generat la forma esglaonada del terreny; el 80 % se situen del costat argentí. Un espectacle a part és el seu salt de cabal més gran i, amb 80 m, també el més alt, la Gola del Diable, el qual es pot gaudir en tota la seva majestuositat des de només 50 m, recorrent les passarel·les que parteixen des de Puerto Canoas, al qual s'arriba utilitzant el servei de trens ecològics. Per aquest salt passa la frontera entre tots dos països.

El nom de les cataractes en espanyol, Iguazú i arcaicament Yguazú, prové de dues paraules d'origen guaraní: la paraula «i» i la paraula «guazú», que en aquesta llengua volen dir y= 'aigua', guazú= 'gran'; és a dir, Iguazú significa “aigua gran.

L'any 1541, mentre realitzava una travessia des de l'oceà Atlàntic fins a Asunción del Paraguai, l'avançat espanyol Álvar Núñez Cabeza de Vaca va albirar les sorprenents cataractes del riu Iguaçú i les va batejar com a «salts de Santa Maria». El primer europeu a albirar aquestes cataractes va ser el nàufrag de l'expedició de Juan Díaz de Solís, Alejo García, el 1516, quan va creuar per aquesta regió a la recerca de la serra de la plata. El nom de Salts de Santa Maria, amb el temps va ser reemplaçat per la seva antiga denominació guaraní Iguazú.

Les cataractes de l'Iguaçú són una de les set meravelles naturals del món. L'11 de novembre de 2011, les cataractes van ser triades provisionalment. El 22 de febrer de 2012 la fundació New7Wonder finalment va confirmar que aquestes cataractes són oficialment una de les «Set meravelles naturals del món».

Un cop feta aquesta breu introducció, passo a explicar el nostre pas pel cantó brasiler, que curiosament té el salt més famós la “Garganta del Diablo” o si ho volem dir en català la Gola del Diable. Cal fer esment però que la majoria de salts estan al cantó Argentí i un parell al cantó Paraguaià.

Un cop passada la frontera (sense massa problemes) ens dirigim a la zona d’on surten els helicòpters que fan un tour per sobre les cataractes, aquí tenim la primera sorpresa, ens havien dit que es podia pagar en targeta i resulta que no, ha de ser efectiu i no en portem. Gràcies a n’Antoni i la Rosa que ens han deixat Euros per poder pagar i anar amb l’helicòpter. Una experiència nova per explicar, ja que no ho havíem fet mai i tot i que ha sigut un vist i no vist, no cal dir que val molt però molt la pena.

La veritat es que no t’adones de gaire perquè el vol son 10 minuts i passen volant (mai millor dit) a més estem filmant i fotografiant tot el que podem per que ens quedi un bon record.

Un cop baixats i de peus a terra ens dirigim cap a la zona de passarel·les de la zona brasilera. La guia diu que s’han de fer al matí per poder apreciar millor com el sol il·lumina el cantó argentí, com ja he comentat abans aquí diuen “Argentina tiene las Cataratas, pero Brasil brinda el espectáculo” i es que el 90% dels salts estan en el cantó Argentí, però es gaudeixen millor des del cantó Brasiler, així que anem passejant fins a la darrera passarel·la des d’on veiem La Gola del Diable i quedem una mica xops.

Es molt difícil explicar el que se sent veien aquesta meravella, a més el que crida l’atenció es que el riu va tranquil a la zona superior i com de cop i volta es desploma d’una manera tan brutal.

Dinem al cantó brasiler i la guia diu que avui toca “Feijoa” que es una espècie d’escudella i carn d’olla però en lloc de pasta es amb una espècie de mongeta i el color es un xic fosc. Ho comencem amb una caipirinha i la veritat es que està molt bona. Es la primera vegada que ho provem, després en un buffet lliure on no hi falta la “Feijoa” s’ha de dir que molt complert i molt bo, fins i tot els postres amb mousse de diferents fruits tropicals.

Retornem a Argentina i a l’Hotel i encara aprofitem per fer un tomb per les cataractes del cantó Argentí.

Com que hem dinat molt bé, decidim sopar poc i suau, al bar de l’hotel demanem per un petit entrepà i ens porten dos bikinis per cap.

Cansats i contents anem a dormir, demà ens volem llevar ben aviat per una darrera visita perquè el Queco encara no les ha vist i volem veure nosaltres com es veuen a primera hora.

 

DIUMENGE 11/12/2005

Últim dia del nostre meravellós viatge. Per no perdre el temps ens aixequem a les 7 del matí per poder fer la visita a les cataractes a primera hora. Comencem i decidim fer les passarel·les de baix primer i des de la perspectiva del dia ha sigut una bona tria, cada salt ha estat perfecte i semblava que ens haguessin posat les cataractes per nosaltres sols, no hi trobem ningú fins que arribem a fer la tornada, llavors ens comenten que perquè no anem a l’illa de Sant Martín i ens ho pensem mentre esmorzem.

Explico una mica la distribució de les passarel·les

Passarel·la Inferior

Partint des del mirador, que recorda per la seva figura un far i es destaca de l'entorn pel seu color blanc, es baixa per nombroses escalinates (algunes van ser tallades a la mateixa roca) cap al riu Iguaçu i es transita per un bell sender pedestre. Envoltat per l'exuberant selva podreu gaudir d'una bella visió de la part inferior dels salts.

Començant la visita al salt Lanusse i passant pel salt Álvar Núñez Cabeza de Vaca, s'arriba a un esplèndid punt panoràmic des d'on tindrà una primera vista de la Gola del Diable. Avançant una mica més s'observa l'illa Sant Martí ia la dreta el salt homònim. Al final del sender hi ha el salt Bossetti.

Allí el vapor d'aigua produït pel xoc de l'aigua contra les roques forma una pluja tènue però incessant. Descendint pel corriol cap a Punta Perigro podrà, si en aquell moment es troba habilitat, navegar pel riu Iguaçú i creuar a l'illa Pasqua. Ja de tornada es passa pel salt Dos Hermanas, on abans es podia gaudir d'un refrescant bany a l'enorme pileta natural que es forma a la base, ja que ara aquesta activitat està prohibida.

Passarel·la Superior

Partint des del mateix lloc abans esmentat, es recorre, com indica el nom del passeig, la part superior de les caigudes d'aigua. El punt d'observació des d'un nivell més alt canvia completament la visió del paisatge. es veu pràcticament als peus estimbar-se les turbulentes aigües.

D'aquesta manera es visita novament el Salt Dos Hermanas, el Bossetti, el Chico, que són un petit avenç de la imponent gola del Diable. En aquest lloc, on l'aigua cau des d'aproximadament 70 metres d'alçada, sorprèn l'ensordidor bramar de l'aigua, cobertes permanentment per denses columnes de vapor, que acomiada el xoc de l'aigua amb les roques.

Decidim fer cas als consells rebuts i ens fem una caminadeta per anar fins a la illa, pujar les escales i fer una ullada fins a la vista de la Cataracta, però degut a les darreres pluges la part de dalt del mirador es tancada.

Tornem a l’hotel però ens remullem primer a les aigües que cauen de les cataractes, podem veure uns quants “coatís” i una iguana, que son animals típics del parc de les cataractes.

Una dutxa ràpida per acabar la nostra estada en aquest indret tan especial i que ens ha encisat del tot i cap a l’aeroport i destí Buenos Aires a recollir les maletes i agafar el vol que ens ha de tornar a casa.

A Ezeiza sembla que pot haver-hi problemes per embarcar, però no, era un vol que anava a Veneçuela, la guia ens comenta que el vol d’ahir a la nit ha sortit a les tres de la tarda d’avui (ostres)

Però no, nosaltres sortim bé i la tornada (a diferencia de l’anada) no presenta cap entrebanc, tota la nit volant i després a Madrid a esperar el vol de Barcelona i fins a casa.

Bona arribada i un record molt bonic de tots els moments d’aquest viatge.

Sempre ens quedarà Iguaçú i la Patagonia