20è ANIVERSARI - VIATGE A LA PATAGONIA. MARE AUSTRALIS

 

DIJOUS 01/12/2005

Ja estem embarcats i amb la primera nit passada, que ha anat molt bé. A les 6.15 desperts perquè mitja hora mes tard ens donaran les instruccions per baixar cap a l’illa del “Cabo de Hornos”.

Malgrat la mala mar, podem baixar, de fet ho fem a una illa al costat ja que a la del cap no s’hi baixa. Malgrat els vents propers als 120Km/h la baixada val la pena, amb una pluja fina i el vent, l’escenari es encara més dantesc. El cap té mala fama i ara en ser-hi al costat ho podem comprendre plenament. Parlem una mica d’ell.

CAP D’HORNOS

El cap d'Hornos (del neerlandès: Kaap Hoorn, cap Hoorn, per la ciutat homònima ubicada a la província d'Holanda Septentrional) és el més meridional de l'illa d'Hornos i de l'arxipèlag de Terra del Foc; està ubicat a la zona austral de Xile i és tradicionalment considerat el punt més meridional d'Amèrica —encara que, en realitat, aquest correspon a l'illot Àguila a les illes Diego Ramírez, també pertanyents a Xile—. És el més austral dels tres grans caps de l'hemisferi sud del planeta i marca el límit nord del Passatge de Drake o pas Drake, que separa Amèrica de l'Antàrtica, i uneix els oceans Pacífic i Atlàntic.

Durant segles, el cap d'Hornos va ser una de les fites de les rutes comercials de navegació d'embarcacions a vela, malgrat que les aigües al seu voltant són particularment perilloses, a causa dels seus forts vents i onatge i la presència d'icebergs. No obstant això, amb la inauguració del canal de Panamà el 1914 i la construcció de carreteres i ferrocarrils en altres països del continent, la navegació mercant al voltant del caporal es va reduir notablement, sent utilitzat en l'actualitat per naus la grans dimensions de les quals els impossibilita el pas pel canal, com portaavions o petroliers.

Navegar a les seves aigües encara es considera un dels majors reptes nàutics, per la qual cosa hi ha diversos esdeveniments esportius i turístics que utilitzen aquest pas, alguns com a part de la circumnavegació al globus, entre els quals destaquen importants regates de iots, com la Vendée Globe.

Passem pel costat d’una guarnició de la Marina Xilena i ens dirigim novament al vaixell per esmorzar una mica.

Una nova parella s’uneix a nosaltres, son un matrimoni d’Alella, la seva filla està casada amb Rafael Jofresa i com que els fills de l’Antoni i la Rosa també havien jugat a basquet, les converses de la cistella estan garantides.

Una xerrada sobre els aborígens es el preludi del desembarcament a la Badia Wulaia.

BADIA WULAIA

Caleta Wulaia (del iagán, «badia bella») és un ancoratge o rada situada a la costa occidental de l'illa Navarino, a l'orient de l'extrem sud de l'illa Button, a la zona austral de Xile. Administrativament pertany a la comuna de Cap d'Hornos, a la província Antàrtica Xilena, la que al seu torn forma part de la Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Xilena. El lloc és considerat el millor ancoratge de la part xilena del canal Beagle per estar ben protegida dels vents dels quatre quadrants. Així, a causa de la seva història com a ancestral abric dels canoers jagans; com a ancoratge el 1833 de l'expedició de l'HMS Beagle (capitanejada per Robert Fitz-Roy i integrada per Charles Darwin); com a lloc on el iagán anomenat Jemmy Button pels anglesos va ser retornat al seu poble després d'un periple arreu del món on es va veure embarcat com a part d'una mena d'experiment «civilitzatori»; com a seu d'una infortunada missió anglicana (1855) que va culminar en una massacre dels missioners, en el qual, segons es creu, hauria participat Jemmy Button (1859)[2] i a causa de l'edifici de la vella ràdio-estació de l'Armada de Xile de 1931, que avui és un museu del lloc, d'una ruta patrimonial reconeguda com a tal pel Ministeri de Béns Nacionals de Xile.

Les excel·lents condicions marítimes van fer de Wulaia, des de temps immemorials, un dels llocs preferits de reunió dels nadius jagans. Al començament del segle XXI aquest poble ha estat pràcticament extingit; els seus vestigis, al voltant d'aquesta caleta, han donat interès arqueològic al lloc.

Es increïble la pau i la tranquil·litat que s’hi respira. Pugem a una muntanyeta per poder apreciar la fauna, hi veiem una castorera i la vegetació, veiem els Calafates que son uns arbusts amb una floreta groga i un fruit gairebé negre amb el que es fa melmelades i gelats i que es el més típic de la Patagonia, també unes lengues (com les baies d’Europa) que tenen uns fruits que l’hi diuen pa d’indi.i que son com bolets que no tenen gust de res i que arriben a fer un nus a les branques, també hem vist “Notros” un arbust amb flors vermelles, molt bonic i acabem aquesta sessió de flora amb uns mirtils petits en forma de poma vermella que son bastant amargs.

A la part de dalt hi seguint les instruccions del guia, hem gaudit del silenci i realment es impressionant la d’ocells i aus diferents que es poden escoltar, un espectacle que cal viure’l.

En baixar i arribar a la platja, podem assaborir un whisky, refresc o xocolata calenta. Tot seguit abans de pujar a la zodíac, com que anàvem al darrer bot i només hi havia dues dones, els han donat les banderes, la Paqui ha tingut l’honor de portar la Magallanica.

Ha estat un dia intens i meravellós, sopar i a dormir que demà serà un altre dia.

DIVENDRES 02/12/2005

Dia de navegació, amb diferents conferencies explicatives, visita al pont de comandament amb l’amic de la Paqui “Garibaldí” després d’explicar com funciona i d’alguna brometa típica d’ell, hem fet una fotografia com si ella portés el timó del vaixell.

El dia es tristot, no para de ploure, es una pluja persistent i ja veurem si acabarem fent les sortides previstes.

Comencem a entrar a un fiord que té una glacera al final es la Günter Plushow, posada en nom d’un aviador de l'Exèrcit Imperial Alemany, explorador aeri i escriptor, que es va convertir en el primer home a explorar i registrar en pel·lícula de cinema la regió de Terra del Foc i la Patagònia des de l'aire. Va morir el 1931, durant la seva segona expedició aèria a la Patagònia. La seva figura és reconeguda fins avui per la Força Aèria Argentina, que ho honra com heroi.

La glacera la veiem des de dalt del vaixell. Si que baixem amb una zodíac per veure dos glaceres més, el Piloto i la Nena. El Piloto es com molt petit i es veu bastant la pedra. L’altre degut a la pluja aconseguim veure que té un color blavós preciós.

Veiem cormorans reials, mentre miràvem les glaceres s’ha desprès un tros de gel i ha estat espectacular.

La tornada al vaixell, una xocolata calenta amb o sense whisky, està boníssima i ve molt de gust.

Abans de sopar, es sorteja la bandera que portava el vaixell i es subhasta la carta de navegació, surt amb un valor de $40 i pensàvem que arribarien a $200, no simplement hi hem arribat sinó que al final ha estat un valor de $600, i sorpresa ha anat cap a Catalunya. Per acabar després de sopar hi ha un brindis del capità i tothom a fer nonetes.

 

DISSABTE 03/12/2005

El dia ha començat molt aviat. Avui per sort no plou, i el primer destí es la Illa Magdalena, una pingüinera plena de petits pingüins de la raça magallanica, son petitets si es comparen amb els antàrtics.

No sé perquè, però els pingüins son uns animals molt simpàtics. No es poden tocar i estan molt protegits (hi ha un destacament de la Marina xilena) que controla aquest petit illot.

Per camins marcats ens podem bellugar sempre tenint en compte que si algun pingüí es creua en el nostre camí, l’hem de deixar passar i no interferir en el seu habitat natural, especialment els nius amb els petits que estan molt controlats enfront de les gavines (depredadores dels ous que hi ha als nius)

Encara que hem anat una mica a toc de xiulet i ens sembla una estada curta, ens ha agradat molt, fins i tot hem pogut fer una foto del Queco envoltat de pingüins. Recollida i cap al vaixell.

Enfilem camí fins a Punta Arenas, on el recorregut del “Mare Australis” finalitza. La població encara que un membre de la tripulació digui que es “la Ciudad más bonita del mundo” doncs no n’hi ha per tant, nosaltres no l’hi trobem més encant que la seva ubicació al final de Xile.

Punta Arenas es la capital de la província de Magallanes, de la Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Xilena i, en forma no oficial, de l'anomenada "Patagonia chilena". Va ser fundada per militars xilens el dia 18 de desembre de 1848 com a seient principal del Territori de Magallanes i com a colònia penal.

Ens han vingut a buscar amb un transport privat fins a Puerto Natales, amb carreteres desertes i una gran extensió de terreny completament desolat. Alguna entrada a una finca, unes cases de tant en tant i bestiar.

Puerto Natales es la capital de la comuna de Natales i de la província d'Última Esperança, batejada així pel navegant Juan Ladrillero que la va catalogar, en un dels seus viatges, com la seva «última esperança» de trobar l'Estret de Magallanes des del nord al sud. Al final els seus anhels es van veure frustrats en aquesta comarca en enfilar al sud pel fiord que ell mateix anomenaria després Fiord Obstrucció i no trobar l'Estret de Magallanes.

Es troba ubicada a 247 quilòmetres al nord de Punta Arenas, la capital regional; a 48 km de la ciutat argentina de Rio Turbio i 256 km de la capital de la província de Santa Cruz a Argentina, Rio Gallegos. És considerada la porta d'entrada al famós parc natural de les Torres del Paine.

I justament al P.N. Torres del Paine es on ens dirigim i més concretament a l’Hosteria Pehoe, que realment es com ens imaginàvem després d’haver-la vista en diferents reportatges.

Hosteria molt senzilla la seva ubicació enfront dels “Cuernos del Paine” justificaven de totes totes la seva elecció. La vista ho compensa tot.

A l’Hosteria enmig del llac Pehoe s’hi accedeix per un pont de fusta, enfront els famosos “Cuernos” estan emboirats i no es deixen veure, el que si hem vist tot venint cap aquí son una guineu amb les seves tres cries i uns quants “guanacos” que son com llames amb menys pel.

El dia acaba però l’aventura pel Parc tot just acaba de començar, demà ens espera un dia que promet ser molt intens.