ESCÒCIA.
Si
busquem ESCÒCIA a la Wikipedia aquesta ens diu:
“Escòcia (en anglès i escocès: Scotland; en gaèlic escocès:
Alba) és la més septentrional de les quatre Nacions Constituents del Regne
Unit. Juntament amb Anglaterra i Gal·les, forma part de l'illa de Gran
Bretanya, abastant un terç de la seva superfície total; a més consta de més de
790 illes, unes 40 habitades. Limita al nord i oest amb l'oceà Atlàntic; a
l'est amb el mar del Nord, al sud amb Anglaterra i al sud-oest amb el canal del
Nord i el mar d'Irlanda.
El territori escocès abasta una superfície total de 80 231
km², dels quals 77 901 km² corresponen a terra ferma. La seva població s'estima
en 5 490 100 habitants a mitjans del 2023 el que representa una densitat de
població de 70 habitants per km².
La capital és Edinburgh, mentre que Glasgow és la ciutat
més poblada i la seva àrea metropolitana concentra un 40% del total de la
població escocesa”
Però sens dubte Escòcia es molt més que una simple definició enciclopèdica, es natura, paisatges increïbles i una cultura mil·lenària que val molt la pena conèixer i és amb aquesta premissa que cap allà hem anat.
L’Escola
d’Adults de Mollerussa es qui ha organitzat el viatge a través de l’agència de
viatges que té la Maite i el fet que ella també hi vagi ha estat el detonant
perquè ens hi apuntéssim.
PRIMER DIA
Son 8
dies (de fet 7 complerts) i la sortida es el 22 d’Abril de l’Aeroport de
Barcelona amb vol directe de Vueling fins a Edinburgh. Vol sense incidències
més enllà d’una maleta d’una integrant del grup que ha anat a Londres i que
demà l’hi faran arribar a l’hotel on ens estarem un parell de nits.
Nomes
arribar ja ens espera qui serà el nostre guia durant aquesta setmana escocesa,
es diu Félix, es andalús, sevillà i del Betis i aficionat a la música rock. Un
cop fetes les presentacions i embarcats amb el bus, el primer punt a visitar es
Calton Hill.
CALTON
HILL
Calton
Hill és un turó situat a l'est de la Ciutat Nova d'Edimburg, on acaba Princes
Street. En aquest turó es troben diversos monuments que fan que Calton Hill
rebi el sobrenom de "l'Atenes del nord".
Allà
hi trobem el Monument Nacional (National Monument) dissenyat per homenatjar els
caiguts a les Guerres Napoleòniques, però que mai es va veure acabat per la
manca de fons. Encara que l'ambiciós projecte només consta de dotze columnes,
s'hi pot percebre un aire grandiós a l'estil del Partenó d'Atenes. Tot i que al
principi els ciutadans li van posar el nom de "la vergonya
d'Edimburg", avui dia s'han convertit en unes restes molt apreciades.
També s’hi troba l'observatori astronòmic de Calton Hill que va començar la seva història sent el modest observatori de Thomas Short, pare de Maria Theresa Short, qui més tard duria a terme la creació de la Cambra Fosca en aquest mateix lloc.
Construït
entre 1807 i 1815, el Monument a Nelson (Nelson Monument) va ser erigit en
honor al Vicealmirall Nelson després de la seva victòria i mort a la Batalla de
Trafalgar.
El
1853 es va instal·lar una bola del temps a la part superior de la torre per tal
d'indicar als mariners l'arribada de la una del migdia, igual que el "Canó
de la una en punt" del Castell d'Edimburg.
La visió de la ciutat es privilegiada i a més va acompanyada de bon temps, el que sempre es d’agrair
La següent parada es la visita al Iot Reial Britannia. No és una visita que em motivi especialment, però sembla que si vas a Edinburgh desprès del Castell (que visitarem demà) es la visita més sol·licitada.
IOT
REIAL BRITANNIA
El
Royal Yacht Britannia ha estat el vaixell de la Casa Reial Britànica durant
quatre dècades i és una de les embarcacions més insignes del món.
El
Britannia va ser botat a Escòcia el 1953 i, des de llavors, ha servit a la
Família Reial en 968 viatges oficials, navegant a través de més d'un milió de
milles marines per fer escala a 600 ports, repartits en més de 135 països.
Sempre que la reina viatjava pel món al Britannia se sentia com a casa. Encara
es poden veure penjades de les parets les fotos dels seus fills, alguns
objectes personals i diferents regals que li van fer a tots els llocs que
visitava.
Al llarg dels anys el iot ha estat el lloc de banquets, recepcions oficials i visites d'Estat, de manera que pujaven a bord 45 membres de la Casa Reial acompanyats de cinc tones d'equipatge. El 1997, després de prestar 44 anys de servei, el vaixell va ser retirat i des d'aleshores es manté amarrat al port de Leith, on l’hem visitat
La
visita al Britannia comença a la segona planta del centre comercial Ocean
Terminal, al centre de visitants del Royal Yacht Britannia. Allà amb l’ajuda
d’una molt complerta àudio-guia anem descobrint des de les estances més luxoses
(les que ocupava la família reial) fins a les cambres de la tripulació,
menjadors, sala de màquines, bugaderia, infermeria amb quiròfan etc...
Una
visita d’una hora i mitja, que quan s’acaba ens dirigeix a l’hotel per fer el
check-in i deixar-nos la tarda lliure per explorar la ciutat pel nostre compte.
Quasi sense temps per dinar (aquí molts llocs de restauració tanquen a les quatre) ens endinsem en la part vella d’Edinburgh, que es la més interessant des del punt de vista turístic.
EDINBURGH
L´històric
centre d´Edimburg està dividit en dues grans àrees pels Princes Street Gardens.
Cap al sud el panorama està dominat pel Castell d'Edimburg, assentat a
l'extingit volcà que és Castle Rock, i la llarga franja que és Old Town
encaminant-se per la vora. Cap al nord es troba Princes Street (“Carrer dels
Prínceps”) i la New Town. Els jardins van ser fets el 1816 en el que havia
estat el pantà Nor' Loch. Cap a l'oest del Castell hi ha el districte financer,
que acull edificis bancaris i d'asseguradores. Probablement l'edifici més
captivant, amb el seu gran edifici circular fet a gres, és el Centre
Internacional de Conferències d'Edimburg, o Edinburgh International Conference
Centre.
La ciutat vella i la ciutat nova d'Edimburg van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1995
OLD
TOWN
Old
Town ha preservat la seva estructura medieval i molts dels seus edificis son
deguts a la Reforma Protestant. Un extrem està tancat pel Castell i l'artèria
principal (Royal Mile) es plena de petits carrers anomenats closos o wynds que
s’encaminen turó avall als dos costats del carrer principal en forma de
cruïlles. Es poden trobar places grans que marquen llocs importants com la
catedral de Saint Giles i les corts. Altres llocs d'interès notables són el
Museu Reial d'Escòcia, Surgeons' Hall, la Universitat d'Edimburg, i nombrosos
carrers subterranis, que són relíquies d'antigues classes de construcció. El
plànol urbà, típic de moltes ciutats del nord d'Europa, és especialment
pintoresc a Edimburg, on el Castell sobresurt des de la penya, les restes d'un cràter
volcànic, i on el carrer principal llisca cap avall des d'una banda de la
penya.
A
causa del seu espai limitat, Old Town es transformà en una de les primeres
ciutats amb apartaments o edificis residencials d'alt relleu. Durant el segle
XIII la població d'Old Town tenia aproximadament 80.000 residents. No obstant
això en temps moderns la població va baixar significativament fins a únicament
4000 habitants. Avui dia viuen aproximadament 20 000 habitants a Old Town. Com
que la població va estar per un temps vacil·lant a construir fora de la muralla
defensiva, la necessitat de residències i per tant edificis va créixer i va
créixer. Tràgicament, molts d'aquests edificis van ser destruïts pel Gran
Incendi del 1824; la reconstrucció d'aquestes construccions originals va portar
a canvis del nivell de terreny, cosa que va crear diversos passatges i carrers
subterranis sota l'Old Town. El 7 de desembre de 2002, un altre gran incendi va
tenir lloc a Old Town i va destruir part de Cowgate. També va destruir el famós
club de comèdia The Gilded Balloon, i força part del Departament d'Informàtica
de la Universitat d'Edimburg, incloent-hi la completa biblioteca
d'intel·ligència artificial.
Passegem
per la Royal Mile (Milla Real) que és el carrer més famós d'Edimburg, com a
curiositat, la seva longitud, 1.814,2 metres, dóna origen a una mida una mica
desconeguda, la milla escocesa.
La
Royal Mile està dividida en 6 zones relativament diferenciades:
Castlehill
i Castle Esplanade
Aquestes
dues parts de la Royal Mile són les més properes al Castell i les més antigues
d'Edimburg, ja que va ser l'origen de la ciutat.
Al
costat de la porta d'entrada al Castell hi ha Castle Esplanade, un espai obert
utilitzat en el passat per a la crema de bruixes i on avui se celebra el Tattoo
Festival.
Lawnmarket
Lawnmarket
és la denominació que reben els pocs més de 100 metres que separen The Hub
(església reconvertida a la seu del Festival d'Edimburg) de Bank street,
anomenada així per incloure el Banc d'Escòcia.
A
causa de la proximitat al Castell, aquesta part del carrer és la més saturada
de botigues de regals. Al número 477b es troba Gladstone´s Land, una casa del
segle XVI que ha estat rehabilitada per a les visites. Fins al segle XVII
aquest carrer acollia un mercat de lli.
High
Street
High
Street és la part més coneguda de la Royal Mile. En aquesta zona es troba la
Catedral de St Giles, l'església Tron, algunes botigues i una gran quantitat de
restaurants i pubs que, encara que tenen certa vocació turística, també són
freqüentats pels locals.
Canongate
Tot
i que avui és una cosa que passa totalment desapercebuda, fins a l'any 1856
Canongate va ser un burg independent. Al llarg de Jeffrey Street, entre Edinburgh
i Canongate, hi havia la muralla que dividia els dos burgs.
A la
intersecció de la Royal Mile amb Jeffrey Street es poden veure algunes rajoles
metàl·liques que indiquen on es trobava la porta de la ciutat. En una de les
cantonades es troba el pub The World's End, anomenat així perquè per a molta
gent d'Edimburg aquest punt significava la fi del món, que sortia per aquesta
porta probablement mai no tornava a entrar.
Abbey
Strand
Aquest
petit tram de la Royal Mile condueix des del final de Canongate, on hi ha la
Plaça de Parlament, fins al Palau de Holyroodhouse on acaba el carrer.
Passegem
per aquests carrers plens d’història, amb molt d’ambient i ens adrecem per
començar a la Catedral de St Giles.
CATEDRAL
DE SAINT GILES
La
Catedral de Sant Giles va ser erigida sobre un antic santuari construït al
segle IX, per ser consagrada al patró dels leprosos. Després de la Reforma,
l'edifici va ser objecte de contínues remodelacions i avui dia es contemplen
les restes de diferents èpoques. La reforma més gran es va dur a terme després
que l'església patís un incendi provocat pels anglesos el 1385 després del qual,
al segle XV, va ser reconstruïda amb un estil gòtic.
Un detall curiós és que, encara que és coneguda com la Catedral d'Edimburg, en realitat l'església no ostenta aquest títol, ja que no té bisbe.
Un
cop a l'interior de la Catedral de Sant Giles, resulten curiosos els diferents
colors i textures dels sostres, que deixen constància que l'església està feta
de retalls que li aporten un aspecte encantador. Encara que al començament la
catedral presentava una planta de creu, la posterior construcció de les
capelles laterals va acabar per ocultar aquesta forma.
Un
dels detalls que solen cridar l'atenció a l'interior de la Catedral de St
Giles, són les precioses vidrieres que projecten una llum acollidora sobre el
temple des que van ser col·locades al segle XIX.
A la
nau central es pot veure una estàtua de John Knox, líder de la Reforma escocesa
i important predicador que es va convertir en el primer pastor protestant de la
catedral.
En
un racó allunyat de la porta, hi ha situada una de les parts més importants de
la catedral, coneguda com la Capella del Cardo (Thistle Chapel). Construïda
sota les ordres dels Cavallers de l'Ordre del Cardo entre 1909 i 1911, és una
acollidora i elegant capella realitzada amb un estil gòtic molt peculiar.
Envoltant
el sostre de la Catedral d'Edimburg es poden veure angelets tocant diferents
instruments i, com no podia ser altrament a Edimburg, un d'ells apareix tocant
la gaita.
L’entrada
es gratuïta i podem dir que la visita es obligada.
CEMENTIRI
DE GREYFRIARS
Aquest
cementiri es el més famós d’Escòcia i el més antic d’Edinburgh, ple de mausoleus
i lapides que amaguen un passat misteriós i ple de secrets.
Encara
que el seu origen té lloc l'any 1562, quan els altres cementiris de la ciutat
d'aquella època havien superat la seva capacitat, és actualment el cementiri
més antic d'Edimburg. Actualment pertany a l'Església de Greyfriars, l'única
església de tota la ciutat que ofereix serveis en Gaèlic.
El
cementiri de Greyfriars és el més important d'Edimburg.
En aquest peculiar emplaçament van tenir lloc esdeveniments destacats, com l'entranyable història del gosset Bobby, que durant més de 14 anys va estar al costat de la tomba del seu amo. Però també successos més foscos, com la detenció i la tancada de 1200 Covenants en condicions infrahumanes en allò que es considera el primer camp de concentració d'Europa.
A
més, aquest cementiri és conegut per tenir fantasmes pul·lulant a la nit,
alguns amistosos com el gosset Bobby, però alguns agressius com el de Bloody
Mackenzie, que s'afirma ha arribat a agredir els visitants.
A
l'entrada, prop de la tomba del seu amo, hi ha la làpida del gosset Bobby.
Encara que oficialment no es troba dins del cementiri, ja que en ser considerat
cementiri no va poder ser enterrat al costat del seu amo, els veïns d'Edimburg
li van posar una làpida perquè pogués descansar eternament a prop del seu amo.
I és que a només uns metres hi ha la tomba de John Gray, un policia que va
morir de tuberculosi i que era el propietari de Bobby.
Les
personalitats més il·lustres de la història d'Edimburg descansen aquí i he
llegit que hi ha una part tancada al públic per 'estranys esdeveniments
ocorreguts'
Tal
i com he dit prop del cementiri hi ha la petita estàtua del gos Bobby.
ESTATUA
DE BOBBY
Bobby, un gos de raça Skye Terrier, va ser el millor amic
del policia John Gray fins a la seva mort per tuberculosi el 1858. Després que
el seu amo fos enterrat al Cementiri Greyfriars, Bobby no es va moure del
costat de la seva tomba mai més (per aquesta raó és conegut com Greyfriars
Bobby).
Durant els 14 anys següents Bobby va romandre al costat del
seu amo mentre els habitants de la ciutat s'encarinyaven amb ell i li portaven
aliments. El 1872 Bobby va morir i per fi va descansar en pau al costat de la
tomba del seu estimat amo.
Podem observar que el nas de l’estàtua està brillant perquè
era costum que els visitants el toquessin, però sabem que als habitants
d’Edinburgh no els agrada i per això ens abstenim de fer-ho.
Enfront de la petita estàtua hi ha un pub amb el nom de Bobby Greyfriars. Dels nombrosos pubs que hi ha, en parlarem més endavant.
A la plaça on s’hi troba el Monument Covenant que recorda on s’executava a la gent amb la forca també hi ha diversos pubs.
La ruta continua per Victoria Street un dels carrers més
emblemàtics de la capital escocesa, cases pintades de colors, nombroses
botigues i una llarga cua per accedir a un local on s’hi celebren concerts
(sembla que avui n’hi ha un) d’allà anem passejant.
De baixada cap a la ciutat nova passem per davant de l’estació de ferrocarril anomenada Waverley, no puc evitar entrar-hi i fer unes quantes fotos que captin el moviment de gent i trens.
Molt
a prop es troba l’imponent monument a Walter Scott que es visible per tota la
ciutat.
MONUMENT
WALTER SCOTT
Es
tracta d’un monument gòtic d’estil victorià dissenyat per George Meikle Kemp de
46 anys dedicat al dibuix tècnic i l'ebenisteria i amb una escassa formació en
arquitectura.
John
Steell va ser l'encarregat de crear una estàtua monumental de Walter Scott.
L'objectiu era col·locar-la en aquest espai central del monument. Aquesta
imponent escultura, on apareix l'escriptor assegut i descansant després d'haver
escrit una obra, està creada sobre marbre blanc de Carrara. Com a curiositat,
es troba acompanyat de Maida, el seu gos.
La primera pedra d'aquest monument es va col·locar a mitjan agost del 1840, però la construcció no es va iniciar fins a un any després. Les obres van acabar quatre anys més tard. Un altre element a destacar és l'espectacular torre, la construcció de la qual va finalitzar a finals de 1844. Com a dada a tenir en compte, mort George Meikle Kemp, va ser el seu fill qui va col·locar el floró. Va ser inaugurada a l'agost de 1845.
La
torre té una alçada de poc més de 61 metres i està construïda a pissarra de
Livingston. Gràcies a la seva escala de cargol, es pot accedir als diferents
pisos des d'on es pot gaudir d'una de les vistes més espectaculars de la
capital d'Escòcia. Per arribar al punt més alt, cal pujar ni més ni menys que
287 esglaons.
Una
de les tantes curiositats sobre aquest Scott Monument té una relació estreta
amb l'artífex d'aquesta obra, ja que no la va poder veure acabada. I tot per
una cosa veritablement tràgica. Al març de 1845, any en què es va inaugurar el
monument, George Meikle Kemp va tenir un accident pel qual va caure a l'Union
Canal, on va morir ofegat.
No
hi pugem entre altres coses perquè ja es tancat i a més les vistes que es poden
veure, també les obtenim des del Castell que visitarem demà o les que ja hem
vist des de Calton Hill just en arribar.
El
dia ha estat llarg i ja es hora de retirar-nos cap a l’hotel on ens allotjarem
un parell de nits, es modern i té moltes pijadetes tecnològiques. Es diu Yotel
Edinburgh.
SEGON DIA
Avui
es Sant Jordi. Un detall inesperat ha estat que totes les dones del grup han
tingut la seva rosa. L’associació les havia encarregat directament a una floristeria
de la ciutat i ha estat una sorpresa molt ben acollida. Una foto a l’entrada de
l’hotel de totes elles amb la seva rosa en dona constància.
Avui
també tenim nou conductor al bus, es diu Michael, i es reservista de l’exercit
de l’aire (RAF) en grau de sergent. Ell serà qui ens conduirà la resta de dies
fins a l’arribada a Glasgow.
CASTELL
D’EDINBURGH
La
primera visita del dia es al Castell, es l’edifici més important de la ciutat i
la seva visita es imprescindible per conèixer bé la història que envolta la
capital escocesa.
El primer que crida l'atenció és el lloc que han escollit per construir el Castell. Es tracta d'un turó volcànic anomenat Castle Rock al qual només es pot accedir a través de l'esplanada, una enorme plaça pavimentada que es troba entre la Royal Mile i el Castell. La defensa era bastant fàcil perquè els abruptes que envolten el turó frenaven qualsevol enemic. Per a més dificultat, va arribar a existir un llac al nord (anomenat Nor Loch), però va ser dessecat a principis del XIX per acollir els jardins de Princes Street.
La
història es molt exhaustiva i em limitaré a fer un breu resum
Els
orígens del turó del Castell d'Edinburgh es remunten a l'edat del bronze, quan
la prominència natural de la roca va atraure els primers assentaments humans.
No obstant això, una de les primeres mencions històriques es troba en les
cròniques anglosaxones, que es refereixen a la fortalesa com a "Din
Eidyn". La ubicació estratègica del turó va fer que fos un lloc ideal per
a la construcció d'un fort, que va proporcionar una posició defensiva
avantatjosa.
Durant
l'edat mitjana, el Castell d'Edinburgh va començar a prendre forma tal com el
coneixem avui. Al segle XII, el rei David I d'Escòcia va erigir una capella en
honor a la seva mare, Santa Margarida, que encara es troba dins del recinte del
Castell i és l'edifici més antic d'Edinburgh. Durant els segles posteriors, el Castell
va ser ampliat i fortificat, convertint-se en una residència reial i un símbol
de poder.
Al llarg dels segles, el Castell d'Edinburgh va ser escenari de nombrosos conflictes. Durant les Guerres d'Independència d'Escòcia al segle XIII i XIV, la fortalesa va ser presa i recuperada diverses vegades tant pels escocesos com pels anglesos. Un dels episodis més destacats va ser el rescat del Castell per part de Sir Thomas Randolph, un dels homes de confiança de Robert the Bruce, l'any 1314.
El
segle XVII va ser una època turbulenta per al Castell d'Edinburgh. Durant la
Revolució Anglesa, la fortalesa va ser ocupada per les forces reialistes i
posteriorment pels parlamentaris. La guerra civil va deixar una empremta
duradora en el Castell, que va patir danys significatius durant els setges. No
obstant això, la seva importància estratègica va assegurar que continués sent
una peça clau en els afers militars del país.
Després de la Revolució Anglesa, el Castell va experimentar una nova fase d'expansió i revitalització. Al segle XVIII, es van dur a terme importants projectes de restauració i ampliació, incloent la construcció de la Torre de l'Argent i la Caserna del Governador. Aquestes millores van reforçar la posició del Castell com a centre militar i administratiu.
En
l'actualitat, els visitants podem explorar els seus edificis històrics,
incloent la Capella de Santa Margarida, el Gran Saló, i les presons de guerra.
A més, el Castell acull les Joies de la Corona Escocesa. Justament la capella
es tancada al públic degut a un casament. Podem veure el nuvi vestit d’escocès
i un gaiter que dona la benvinguda als assistents. No vàrem veure la núvia en
aquell moment però si més tard passejant.
El Castell
d'Edinburgh és molt més que una fortalesa; és un testimoni vivent de la
història d'Escòcia. Des dels seus orígens com a assentament prehistòric fins a
la seva funció actual com a atracció turística i centre cultural, aquest Castell
ha jugat un paper central en la història del país. La seva impressionant
arquitectura i les seves nombroses llegendes continuen captivant els visitants,
fent del Castell d'Edinburgh un lloc imprescindible per a qualsevol persona
interessada en la rica història d'Escòcia.
Com
a dada curiosa dir que cada dia de l’any excepte els diumenges, divendres sant
i el dia de nadal, a la una en punt es dispara un canó, el que ho converteix en
una tradició més a afegir.
Un cop feta la visita, enfilem cap al Dean Village.
DEAN
VILLAGE
Dean
Village és una zona pintoresca i històrica situada a només cinc minuts de
Princes Street a Edimburg, Escòcia. Aquest encantador poblet està situat al
costat del riu Water of Leith i va ser una zona bulliciosa de molins de gra
durant més de 800 anys. Encara avui es poden veure les restes dels molins
d'aigua i les pedres de molí escampades per tot el poble. Un dels monuments més
emblemàtics de Dean Village és Well Court, un bell edifici construït a la
dècada de 1880 per allotjar els treballadors locals. El poble també acull el
pont Dean i el pou de St Bernard, tots dos dissenyats pel reconegut enginyer
Thomas Telford.
Aquí
tenim un incident amb una de les senyores del grup, que en fer un mal pas cau i
es trenca el fèmur ¡Quina mala sort! Cal que amb una ambulància la portin a
l’hospital i allà es quedi internada (amb operació inclosa) fins a la tornada
del grup cap a casa.
CAPELLA
ROSSLYN
Després
de dinar, a una mitja hora d’Edinburgh trobem aquesta meravella fundada l’any
1446 per iniciativa de William Sinclair primer compte de Caithness (de fet els
seus propietaris actuals son els actuals comptes de Caithness) es coneguda
també com la Capella Col·legiata de Sant Mateu.
No
es poden fer fotografies a l’interior i per tant cal dedicar-se a admirar-ho
sense el visor de la càmera pel mig.
Les seves elaborades escultures gòtiques així com les seves intricades talles i l’aura de misteri que les envolta l’hi ha conferit aquesta fama. Les talles de pedra inclouen escenes bíbliques, bèsties mitològiques i també motius florals, entre les més intrigants es troben el famós "Pilar de l'Aprenent" i els motius del "Home Verd", que han inspirat nombroses llegendes i interpretacions.
La capella ha estat objecte de teories especulatives sobre una connexió amb els Cavallers Templers, el Sant Grial i la Maçoneria (no hi base real). En la capella s’hi van rodar escenes de la pel·lícula "El Codi Da Vinci", a la novel·la els protagonistes, que estan investigant un assassinat, acaben per una sèrie de circumstàncies i «pistes» arribant fins a la Capella de Rosslyn, amagatall del llegendari Sant Grial. Va ser a partir de llavors que va començar a ser inclosa en els circuits turístics escocesos.
Amb
la visita a la Capella Rosslyn acabem la part guiada del dia i de retorn a la
ciutat i comencem la part lliure que fem acompanyats dels cosins d’en Santi i
la Maite; en Joan i la Francesca son un companyia molt agradable i amb qui hem
connectat de ple. Un tomb semblant al que vàrem fer ahir nosaltres sols, el fem
amb ells i una de les coses que ens quedava pendent era una visita a un dels
pubs que hi ha.
A la
plaça Grassmarket n’hi ha uns quants. Els més famosos son “The Last Drop” “The
Smallest Pub” i “Maggie Dicksons”
Grassmarket
es un espai obert però té una història de sang. El seu nom fa referencia al
mercat de Bestiar i Cavalls que hi hagué des del segle XV fins a 1911 Fou un
lloc d’execució publica en el segle XVII A la segona meitat d’aquest segle més
de 100 persones que havien donat suport a l’església Presbiteriana anomenada
Covenanters foren condemnats a mort.
The
Last Drop fa referencia a la darrera copa que es prenien els condemnats a mort
abans de que els pengessin a la forca que hi havia a la plaça.
Entrem,
però està molt ple. Hi ha una vitrina amb una corda de la forca dins.
Optem
per anar al pub del costat al Maggie Dickson’s que té una història molt curiosa.
MAGGIE
DICKSON
Aquesta història se situa allà pel segle XVIII,
concretament el 1720.
Maggie Dickson era una noia d'Edimburg, de classe mitjana.
Es va casar a primerenca edat amb un pescador que li va prometre una vida
relativament bona i estable, però l'home amb qui es va casar no l'estimava
realment i va acabar abandonant-la.
En aquella època estava molt mal vist que un home abandonés
la seva dona i és per això que Maggie va decidir marxar d'Edimburg, doncs
llavors el divorci no existia i quan una parella es casava, era per a tota la
vida, "fins que la mort us separi".
Així doncs, el 1723 Maggie va marxar a la recerca d'una
nova vida, a un lloc on ningú no la conegués i aquest lloc va ser Kelso, un
petit poblet al sud d'Edimburg. Allí va aconseguir una feina en una posada on
l'hostaler li va oferir a canvi de netejar i treballar per a ell, allotjament i
aliments.
Va conèixer el fill de l'hostaler, un atractiu noi amb el
qual va tenir una aventura, en secret clar, per no perdre la feina i en
conseqüència l'allotjament si arribava a orelles de l'hostaler, però amb tan
mala sort, diguem-ho així, que va quedar embarassada. Van passar un temps i van
ser moltes les peripècies que Maggie va haver de fer per amagar el seu estat,
però ho va aconseguir, encara que no va haver d'esperar gaire ja que el nadó va
néixer prematur i per desgràcia, mort.
Malgrat tot, era el millor que li podia passar ja que a la
seva "nova vida" Maggie era una noia soltera, què pensaria la gent?
així doncs, es va decidir a desfer-se del nadó, sense donar a conèixer ni la
seva existència ni molt menys la seva mort i va marxar cap al riu Tweed amb la
intenció de fer-lo desaparèixer entre les seves aigües, però una vegada allà es
va veure incapaç de deixar anar el seu fill i va trencar a plorar desolada per
totes les desgràcies que li estaven passant. De sobte unes veus van alertar
Maggie, un home l'havia vist i s'acostava cap a ella, Maggie va deixar el nadó
a la riba del riu i va sortir corrent, però no va arribar gaire lluny quan va
ser capturada.
En aquella època, podia considerar-se delicte qualsevol
cosa, per què penseu que seria jutjada? adulteri? assassinat potser? doncs no,
Maggie Dickson va ser condemnada a ser penjada per ocultació d'embaràs, ja que
romandre en aquest estat i ocultar-ho estava penat amb la forca.
El 2 de setembre de 1724 a Grassmarket (Edinburgh) es va
procedir a executar la sentència de Maggie. Com era el costum, a la condemnada
li van concedir la seva última voluntat, una copeta de whisky i minuts més tard
va ser penjada a la vista de tot el poble. Després de certificar la seva mort,
el cos va ser traslladat per ser sepultat, darrere seu com si es tractés d'una
processó, es dirigia el poble per veure la sepultura i així donar per conclòs
l'acte, però de camí al cementiri van començar a escoltar-se crits i cops que
venien del taüt, la gent estava desconcertada, seria possible? Efectivament!
després d'obrir el taüt de fusta, allà hi havia Maggie més que viva.
Quan es van adonar de la realitat, el poble no donava més
de si, eufòrics van tornar a Grassmarket, veurien dues execucions el mateix
dia! El whisky i la cervesa corria per tot arreu, les rialles i els comentaris
eren ensordidors, la pobra Maggie, desgraciada com cap es disposava a ser
penjada per segona vegada quan de sobte, una veu va trencar el silenci dels
atents espectadors, i un home va pronunciar aquestes paraules "per
voluntat divina aquesta dona no ha mort, la sentència ja ha estat jutjada”.
Maggie Dickson havia estat condemnada a la forca i no a
mort, així que, ja que ja havia estat penjada el seu delicte havia estat pagat
i ara Maggie era innocent i com es pressuposava que després de la penjada
arribava la mort, el "fins que la mort us separi" també s'havia donat
per fet, per tant Maggie a més de ser innocent ara també tornava a ser lliure
per refer la seva vida si així ho desitjava.
Amb una copeta de més al cos i gairebé sense poder
creure-s'ho Maggie va baixar de la tarima i va donar gràcies a Déu per haver-li
perdonat la vida. A partir d'aquell dia Maggie va ser molt coneguda per tots i
li van atorgar el nom de Half Hangit Maggie (Maggie la mig penjada).
Maggie Dickson va tornar a Edimburg i molts expliquen que
es va casar amb l'home que la va salvar de la mort, va comprar una casa a
Grassmarket amb vista a l'escenari de la seva execució i hi va viure durant 40
anys més.
Diuen que Maggie va sobreviure perquè coneixia el cordell
que subministrava les sogues i la ruptura precoç de la corda li va permetre
sobreviure, altres, que en l'últim moment va seduir el botxí perquè fes un nus
fluix. No importa quina va ser la raó de la seva supervivència, la qüestió és
que la seva història es recorda avui i és homenatjada a través del pub Maggie
Dickson, ubicat just a la casa on va viure la resta dels seus dies.
També explica la llegenda que cada cop que hi havia una
execució, ella sortia a la finestra i bevia una copa de whisky a la salut del
condemnat.
Fem una cervesa i abans de tornar a l’hotel encara dona temps de fer un tomb per Victoria Street i alguns carrerons de l’Old Town.
Passem
per davant de la Taverna Deacon Brodie’s, un personatge que també té una
història molt curiosa.
DEACON
BRODIE
Durant el dia, Brodie era un home de negocis, membre del
Consell Municipal d'Edimburg i diaca (director) de la Corporació d'Artesans i
Maçons. Un paio ben relacionat, un fabricant d'armaris, els quals instal·lava i
reparava panys i mecanismes de seguretat, tant en portes d'armaris de cases com
de negocis… I una cosa, porta a l'altra.
A la nit, Brodie es convertia en lladre. Utilitzava el seu
propi ofici per obtenir informació sobre els mecanismes de seguretat dels seus
clients. Ell va treballar a les cases dels membres més rics de la societat
d'Edimburg i utilitzava els diners robats per mantenir la seva doble vida,
incloent cinc fills i dos amants que no sabien l'una de l'altra. També era
addicte al joc. Brodie era una joia, no li faltava de res. i el seu vici el
joc. El 1786 era el cap de la seva petita banda de lladres, formada per Brown,
Smith i Ainsle.
A finals d'aquell mateix any, va organitzar un assalt a
l'oficina d'impostos dels Jutjats de Chessel, al Canongate. El pla de Brodie va
fallar quan Ainsle va ser capturat i aquest va acceptar testificar per evitar
la deportació, i va delatar la banda. Brodie va fugir a Holanda, va ser
detingut a Amsterdam i embarcat de tornada a Edimburg per ser jutjat.
El judici va començar el 27 d'agost del 1788. Van aparèixer
a casa moltes proves de les malifetes: còpies de claus, disfressa i pistoles.
El jurat va declarar Brodie i el seu sequaç George Smith, culpables.
Diu la llegenda que va ser Deacon qui va construir la
primera forca d'Edimburg, essent la seva primera víctima. Diuen que el dia que
es va complir sentència, l'1 d'octubre del 1788, Decon va voler maniobrar per
fer-se el mort (subornant al botxí i amb algun truc) però va ser enterrat,
encara que sempre va quedar la llegenda de si se l'havia vist per Londres.
Una curiositat i és que Stevenson es va basar en aquest
«personatge» real per escriure la seva famosa novel·la «L'estrany cas del
Doctor Jekyll i Mr. Hyde» i és que el pare de Stevenson posseïa mobles
fabricats per Brodie
TERCER DIA
Deixem
Edinburgh i comencem la ruta per territori escocès. Primera parada a Saint
Andrews
SAINT
ANDREWS
Saint
Andrews és la ciutat amb més encant del comtat de Fife. Està banyada pel Mar
del Nord i protegida per la saviesa que atorga la tercera universitat més
antiga del Regne Unit. La catedral i el Castell són testimonis excepcionals de
les pugnes religioses i allotjaren al seu interior les relíquies de Sant
Andreu, el patró d'Escòcia. Tant per la seva antiguitat com per la història és
una de les ciutats més emblemàtiques i boniques del país.
No
tot a Saint Andrews són ruïnes i edificis medievals, també és mundialment
coneguda pels amants del golf. A l'Old Course es van fixar les seves regles i
roman el camp més antic del món.
Avui dia, el golf i la universitat són els dos atractius més importants de la ciutat.
A la
seva platja s’hi varen rodar les mítiques escenes de la pel·lícula “Carros de
Foc” i també hi destaca el camp de golf integrat al centre de la ciutat. Als
diumenges no es pot jugar perquè es un parc per passejar.
Visitem la catedral.
CATEDRAL
DE SAINT ANDREWS
Construïda
el 1158, actualment es una catedral en ruïnes. Es va convertir en el centre de
l'Església Catòlica Medieval a Escòcia, sent la seu de l'Arxidiòcesi de Saint
Andrews i dels Obis. Va caure en desús i ruïna després que la missa catòlica
fos prohibida durant la Reforma Escocesa al segle XVI.
Fou
fundada per proporcionar més espai que l'antiga església de Saint Regulus
(Saint Rule), que es trobava als terrenys de la catedral. La construcció de la
nova catedral va començar el 1158 i va continuar durant més d'un segle.
Finalment, va ser acabada el 1318 i presentava una torre central i sis torretes
1. Avui dia, les ruïnes indiquen que l'edifici tenia aproximadament 119 metres
de llarg, sent l'església més gran construïda a Escòcia.
La catedral va patir diversos desastres al llarg dels anys, incloent-hi un incendi el 1378 i una tempesta el 1409 A més, va ser víctima dels turbulents moments viscuts a Escòcia durant la Reforma Protestant al segle XVI Malgrat aquests desafiaments, la catedral segueix sent actualment un monument impressionant.
Passegem pel centre de la ciutat i podem veure els jardins i part de les dependències de la Universitat. També la cafeteria on suposadament el Princep Guillem i Kate Middleton es varen conèixer (o això diuen)
Dinem a Saint Andrews, propera parada Castell de Glamis.
CASTELL DE GLAMIS
Data de principis del segle XV, encara que hi ha registres que
assenyalen ja del segle XI existia en aquest indret un pavelló de caça, possiblement origen d'aquest Castell
Encara que ja existia un Castell en el lloc des d'almenys el
segle XI, l'edifici actual té el seu origen com a torre de planta a finals del
segle
L'any 1435 s'havia afegit la torre principal de la fortalesa,
que ja dominava l'ala oriental, quan la reina Maria d'Escòcia juntament amb el
seu seguici van visitar Glamis al 1562. Durant la centúria següent es van
succeir nous canvis, afegint-se el West Wing i també la capella de la zona
nord-oest.
Durant segles aquest Castell ha estat molt vinculat a la família reial britànica, essent lloc de residència de soltera de la reina consort Isabel Bowes-Lió, descendent directa de John Lió, futura esposa del rei Jorge VI i mare de la reina Isabel II. Va ser, així mateix, el lloc de naixement de la princesa Margarita, comtessa de Snowdon, la primera princesa nascuda a Escòcia en els últims tres segles.
Cap a la meitat del segle XVIII la zona davantera del Castell
va ser planificada amb arbres i passejos enjardinats, i es va enderrocar el
West Wing, que seria reconstruït posteriorment l'any 1800. Les darreres
reformes realitzades als exteriors es corresponen amb els jardins creats davant
del Castell entre l'última dècada del segle XIX i la primera del XX.
Una de les zones més conegudes del Castell és la Duncan's
Hall, el lloc on es creu que Macbeth va assassinar al rei Duncan I, encara que
en la cèlebre obra de teatre, Macbeth, l'assassinat es va produir al Castell
Cawdor o Castell MacBeth prop de la ciutat d'Inverness.
Un guia italià de nom Simón ens fa una acurada visita per l’interior del Castell. Al sortir hi ha un gaiter que acomiada un grup d’invitats del propietari del Castell i que lògicament fa que ens entretinguem escoltant-lo. Entre això i la visita als jardins ens endarrerim més del compte i ens costa perdre’ns les runes del Castell Dunnottar. Això si, al jardí hem vist per primera vegada les vaques peludes, autòctones d'Escòcia.
Val a dir que aquí el guia no ens va orientar bé, perquè no ens va dir que si perdíem temps als jardins, no podríem veure el Castell (es veu des de l’exterior) perquè el pàrquing ja estaria tancat.
Per tant ja el següent punt es l’arribada a Aberdeen
ABERDEEN
Aberdeen és una ciutat portuària al nord-est d'Escòcia,
coneguda per la seva indústria petroliera, la seva universitat i la seva
arquitectura de granit, de fet se la coneix com la ciutat del granit.
La ciutat va rebre l'estatus de burg reial de David I d'Escòcia (1124–1153), cosa que va transformar l'economia de la ciutat. Les indústries tradicionals de pesca, fabricació de paper, construcció naval i tèxtils han estat substituïdes per la indústria petroliera i el port d'Aberdeen. Aberdeen ha estat coneguda com la capital petroliera off-shore d'Europa
Es coneguda també per la seva universitat que fou fundada el
1945 i que es la cinquena universitat més antiga del món de parla anglesa.
Un cop deixat l’equipatge a l’hotel, podem fer un petit tomb
pel centre de la població abans d’anar a sopar. Demà més.
QUART DIA
Arrenquem amb un petit tour sense baixar de l’autobús per la
ciutat d’Aberdeen. La primera parada del dia serà un altre Castell
CASTELL DE FYVIE
Amb dos grups d’unes 25 persones fem el recorregut del Castell
que com el de Glamis, es de propietat privada.
El Castell de Fyvie és una majestuosa fortalesa situada a
Aberdeenshire, Escòcia, que ha estat testimoni de segles d'història i
llegendes. Construït al segle XIII, el Castell ha passat per diverses mans i ha
estat ampliat i renovat al llarg dels anys, convertint-se en un exemple
exquisit de l' arquitectura dels Castells escocesos.
El Castell de Fyvie es va originar com una fortalesa reial
durant el regnat de William el Lleó al segle XIII. Va servir com un punt
estratègic en la defensa contra les invasions i també com a residència reial.
La primera torre del Castell, coneguda com la Torre de
Preston, va ser construïda al voltant de 1390 per Sir Henry Preston, que rebé el
Castell com a recompensa pels seus serveis lleials al rei Robert II.
Durant els segles següents, el Castell va passar per diverses
famílies nobles, cadascuna de les quals va deixar la seva empremta en l'
estructura. Al segle XV, els Meldrum hi van afegir una segona torre, mentre que
al segle XVI, els Seton, una família molt influent, van dur a terme importants
ampliacions i embelliments. La Torre de Seton, construïda per Alexander Seton
el 1599, és una de les addicions més notables d'aquesta època.
Al segle XVII, el Castell va passar a mans de la família
Gordon. Sir John Gordon va afegir la Torre de Leith el 1777, complementant les
estructures existents amb un toc d'elegància georgiana. Aquesta torre,
juntament amb la introducció de finestres més grans i altres detalls arquitectònics,
reflectia el desig de la família de modernitzar l' edificació sense perdre el
seu caràcter històric.
L’any 1885, l'industrial Alexander Forbes-Leith va comprar el Castell
i el va sotmetre a una extensa restauració. Forbes-Leith tenia un gran interès
en la història i l'arquitectura, i el seu treball va ajudar a preservar moltes
de les característiques originals del Castell, alhora que introduïa comoditats
modernes. Gràcies als seus esforços, el Castell de Fyvie es va convertir en una
de les residències més impressionants d'Escòcia.
El Castell de Fyvie no només és conegut per la seva
impressionant arquitectura i la seva rica història, sinó també per les moltes
llegendes i fantasmes que es diu habiten als seus murs. Una de les històries
més famoses és la de Dame Lilias Drummond, qui suposadament va morir de pena
després que el seu espòs es casés amb una altra dona. El seu fantasma, conegut
com "La Dama Verda", es diu que vaga pel Castell, especialment a la
Torre de Seton.
Una altra llegenda popular és la de la "Maldició dels cinc senyors", que afirma que el Castell mai prosperarà sota la propietat d'una sola família durant més de cinc generacions. Aquesta maledicció sembla haver-se complert al llarg de la història, ja que diverses famílies han posseït Fyvie, però cap ha mantingut la propietat de manera permanent.
Visitat el Castell, Elgin serà la parada prevista per dinar.
No tenim temps de veure-hi res, ja que un cop enllestit l’àpat ens dirigim cap
a una destil·leria de whisky de la població.
Un viatge a Escòcia no seria destacable sense una visita a un
centre de producció de la famosa beguda. La visita es a Glen Moray una de les
moltes destil·leries ubicades a les Highlands.
GLEN MORAY
Glen Moray era inicialment una cerveseria i va ser
reconvertida en destil·leria equipada de dos alambins l’any 1897. Després d'un
període de clausura entre 1910 i 1923, la destil·leria és reoberta i posada en
servei pels posseïdors de la destil·leria Glenmorangie, les famílies MacDonald.
El 1958, va ser equipada amb dos nou alambins. La seva capacitat de producció
actual és d'aproximadament 2.000.000 litres per any.
El 2008, la destil·leria va ser venuda a la Martiniquaise per
Glenmorangie Company Ltd.
Allà ens expliquen el procés d’obtenció del whisky en les seves diferents fases.
Ingredients bàsics
• Ordi: L'ordi maltat és el gra principal
utilitzat en la fabricació de whisky escocès de malt. Per al whisky de gra, es
poden utilitzar altres cereals com el blat o el blat de moro.
• Aigua: S'utilitza aigua pura i fresca,
generalment provinent de deus naturals propers a la destil·leria.
• Llevat: El llevat és necessari per al
procés de fermentació, on els sucres es converteixen en alcohol.
Maltejat
El procés de maltejat implica remullar
l'ordi en aigua perquè germini, després assecar-lo en un forn. Aquest procés
permet que els midons de l'ordi es converteixin en sucres fermentables. Sovint,
s'utilitza torba per assecar l'ordi, cosa que li dóna al whisky escocès el seu
sabor fumat característic.
Maceració
Un cop maltejat i sec, l'ordi es mol per
convertir-lo en una mena de farina anomenada "grist". Aquesta farina
es barreja amb aigua calenta en un recipient anomenat "mash tun".
Durant la maceració, els sucres solubles s'extreuen del gra, creant un líquid
ensucrat anomenat "wort".
Fermentació
El wort es transfereix a grans recipients
de fermentació, coneguts com a washbacks. Aquí s'hi afegeix llevat al líquid.
El llevat fermenta els sucres, produint alcohol i diòxid de carboni. Aquest
procés dura aproximadament entre 48 i 72 hores, resultant en un líquid anomenat
“wash” que conté al voltant de 6-8% d'alcohol.
Destil·lació
El procés de destil·lació es realitza en
alambins de coure, coneguts com a pot stills. El wash es destil·la dues vegades
a la majoria de les destil·leries escoceses. La primera destil·lació produeix
un líquid anomenat "low wines". La segona destil·lació, coneguda com
a spirit still, refina encara més l'alcohol. El destil·lat final es divideix en
tres parts: el "head" (cap), el "heart" (cor) i el
"tail" (cua). Només el heart s'utilitza per al whisky, ja que conté els
millors sabors i el percentatge d'alcohol adequat.
Maduració
El whisky escocès ha d'envellir-se en botes
de roure durant almenys tres anys, encara que molts whiskies s'envelleixen molt
més temps. Les botes són crucials per al desenvolupament del sabor, ja que el
whisky absorbeix compostos del roure i dels líquids prèviament emmagatzemats a
les botes, com el xerès o el bourbon. Durant la maduració, el whisky
desenvolupa el seu caràcter, sabor i color.
Barreja
En el cas del whisky escocès de mescla
(blended Scotch), diferents whiskies de malt i gra es combinen per crear un
producte final equilibrat. Un mestre mesclador selecciona i combina acuradament
diferents botes de whisky per aconseguir el perfil de sabor desitjat.
Embotellat
Quan el whisky ha assolit la maduresa
desitjada, es filtra i, si cal, es dilueix amb aigua per assolir el percentatge
d'alcohol adequat abans de ser embotellat. El whisky escocès generalment
s'embotella amb un contingut alcohòlic d'entre el 40% i el 46%.
Conclusió
La fabricació del whisky escocès és un
procés complex que combina tradició i habilitat artesanal. Cada etapa del
procés contribueix al perfil únic de sabor i caràcter del whisky. Des de la
selecció d'ingredients fins a la maduració en botes de roure, cada pas és
crucial per crear el whisky escocès que es gaudeix a tot el món. Aquest art
ancestral continua evolucionant, però sempre respectant les tècniques i els
mètodes que han estat perfeccionats al llarg dels segles.
Acabem la visita amb un tast de dos tipus de whisky. Després ja en el bus, en Michael ens obsequia amb unes galetes típiques que ha anat a comprar a la fàbrica mentre nosaltres érem a la destil·leria, i es que ell va estar destinat en aquesta zona durant els anys que era a la RAF i es coneix molt bé tot aquest territori.
Sortim en direcció a Inverness, capital de les Terres Altes
(Highlands) en aquesta població (que visitarem demà) hi viuen unes 98000
persones, si tenim en compte que a les Highlands n’hi viuen unes 200000, tenim
que quasi la meitat dels habitants es concentren en aquesta ciutat.
No dormirem a Inverness, sinó que ho farem a Dingwall, un llogarret situat a unes 15 milles. L’hotel (una mica justet) serà la nostra base les dues properes nits.
CINQUÈ DIA
La primera visita es a la capital de les Terres Altes
(Highlands) Inverness
INVERNESS
Tal i com ja hem comentat, Inverness aglutina pràcticament el
50% de la població de les Terres Altes. Es una ciutat tranquil·la, diria que
afable i que fa de bon passejar perquè les seves dimensions son més aviat
reduïdes i el seu centre històric es pot fer en poc temps.
Inbhir Nis en gaèlic escocès significa “la boca del riu Ness”.
I aquesta situació a la boca del riu i amb accés directe al fiord de Moray i,
per tant, al Mar del Nord, han convertit la ciutat en punt estratègic en
gairebé totes les guerres a Escòcia.
Els primers pobladors van ser els pictes, que es van instal·lar al segle VI a la vora del riu Ness. Van rebre la visita de Sant Columba per cristianitzar el rei Brude. Al segle XII el rei David li va concedir la denominació de burg. Durant l'Edat Mitjana, les lluites de clans entre els senyors de les Illes contra els senyors d'Inverness i els reis d'Escòcia van ser constants. Jacobo I celebra una reunió al segle XV al Castell amb els caps dels clans del nord i intenten pacificar la zona. Però el clan MacDonald va atacar la reunió. No serà la darrera vegada que un rei té problemes a Inverness. Maria Estuard veurà com el governador del Castell li prohibeix l'entrada al Castell i no la reconeix com a reina legítima d'Escòcia. En aquesta ocasió el clan Fraser i el clan Munro prendran el Castell per a ella.
No obstant això, seran les guerres jacobites del segle XVIII
les que converteixin Inverness en protagonista de la història del Regne Unit.
Si un fet històric ha deixat empremta a la ciutat d'Inverness, aquest ha estat
la Batalla de Culloden, lliurada al segle XVIII, l'última de les batalles
jacobites. Les guerres jacobites van ser entre els partidaris de tornar la
corona d'Anglaterra i Escòcia a la casa Estuard (els jacobites) i els que
volien que la corona es quedés a la casa Hannover. Els anglesos van derrotar
clarament els jacobites, i després de la batalla, va començar un període de
prohibicions als habitants de les Highlands (Terres Altes). Com a prohibicions
més destacables hi ha la gaita i la kilt (vestimenta típica escocesa).
Durant els segles XIX i XX, la ciutat es va anar convertint en un centre turístic important. El 1921 va ser la primera ciutat fora de Londres a acollir un consell de ministres per estudiar el tractat entre Irlanda i Regne Unit. Aquest tractat construirà el marc de relacions actual entre els països.
Actualment, l'activitat econòmica que guia Inverness és el
port i el sector terciari. També hi destaca la Universitat de les Highlands i
la importància de l'esport. A Inverness hi ha tres equips de futbol, un de
rugbi i un altre d'hoquei. Per descomptat, també té un equip de Shinty i és el lloc on se
celebren les grans finals dels tornejos nacionals i internacionals.
L'activitat cultural se centra als nombrosos festivals i al Teatre Eden Court. Karen Gillan, actriu nascuda a Inverness i coneguda per les seves aparicions a Doctor Who o pel seu paper de Nébula a la saga Els guardians de la Galàxia és l'ambaixadora de les arts de la ciutat.
Finalment, cal destacar que avui dia a Inverness encara es pot
sentir parlar pels carrers a l'idioma clàssic de les Terres Altes i les Illes,
el gaèlic escocès. Tenint col·legis i centres on encara s'imparteixen classes.
Presideix la població el Castell (tancat per reformes) Un Castell
que mai no va tenir rei, que va ser pensat com a presó i que avui dia fa la
funció de jutjats municipals. L'edifici actual va ser construït el 1847, però
abans s'havien construït a la ciutat una successió de fortaleses i Castells. El
més mític, sens dubte, va ser el construït al segle XI per Mac Bethad mac
Findlaích, més conegut com a MacBeth i que va inspirar l'obra teatral de
William Shakespeare. Un altre Castell d'Inverness arrasat va ser el construït
per Robert Bruce al segle XV. No serà el darrer setge al Castell, al XVI els
fidels a Maria Estuard aconseguiran recuperar-lo per a la seva causa, després
que el governador del Castell no permetés entrar a la reina. L'últim gran atac
el rebrà a les rebel·lions jacobites el 1746.
Al sud del Castell d´Inverness, es poden contemplar les illes
del Ness.
Visitem una llibreria de llibres de segona mà, apliats en estanteries i fins i tot al terra de l’establiment, entrem en unes galeries, a l’estació de trens i ens fem una foto en un pont penjant que es una de les atraccions de la ciutat.
Després d’una hora i mitja deixem Inverness i ens dirigim cap
al Llac Ness, a la riba hi dinarem i després ens embarcarem en una barca per
fer-hi un tomb.
POU DE SANT COLUMBA
Per sorpresa, el guia abans de fer el tour pel Llac Ness ens
porta a veure el Pou de Sant Columba.
Columba (7 de desembre de 521 - 9 de juny de 597) va ser un abat i evangelista missioner irlandès acreditat per la difusió del cristianisme en allò que avui és Escòcia a l'inici de la missió hiberno-escocesa. Va fundar la important abadia a Iona, que es va convertir en una institució religiosa i política dominant a la regió durant segles. És el patró de Derry. Va ser molt apreciat tant pels gaels de Dál Riata com pels pictes, i és recordat avui com un sant catòlic i un dels Dotze apòstols d'Irlanda.
Columba
va estudiar amb algunes de les figures eclesials més importants d'Irlanda i va
fundar diversos monestirs al país. Cap a 563, ell i els seus dotze companys van
creuar cap a Dunaverty, prop de Southend, Argyll, a Kintyre abans d'establir-se
a Iona, a Escòcia, llavors parteix del regne de Dál Riata, a l'Ulster, on van
fundar una nova abadia com a base per difondre el cristià nord que eren pagans.
Va romandre actiu en la política irlandesa, encara que va passar la major part
de la vida a Escòcia. Se li poden atribuir tres himnes llatins de la primera
edat medieval supervivents.
Cap
al 565 dC, Columba va viatjar pel Great Glen per visitar Brude, un líder dels
pictes, per convertir-lo al cristianisme. Brude's Court era a prop d'Inverness.
Mentre era a la zona, Columba va fundar una església a Invermoriston, al costat
nord-oest del llac Ness. L'església ha desaparegut fa temps, però queda un pou
sagrat que Columba va beneir a prop del lloc.
Els
habitants locals creien que l'aigua del pou era verinosa i afirmaven que la
zona al voltant de l'aigua albergava esperits malignes. L'aigua presumptament
cremava la pell i provocava butllofes i furóncols si es tocava. Després que
Columba beneís el pou i desterrés els esperits malignes, l'aigua es va tornar
pura.
Va
utilitzar el pou amb enginy com a pila baptismal per a les seves conversions
cristianes. Després de la marxa de Columba de la zona, la gent afirmava que
l'aigua del pou posseïa propietats curatives místiques i que suposadament
curava malalties que anaven des del reumatisme i la infertilitat fins a les
ressaques. El pou va passar a ser conegut com a Fuaran Choluim Chille o Pou de
Sant Columba.
El pou és una conca quadrada de pedra plena d'una font
subterrània. "Pou de Santa Columba" està inscrit en una pedra al seu
capçal. Altes parets de pedra envolten el pou, que es pot veure avui dia des
d'una plataforma de fusta instal·lada uns quants metres per sobre. El pou
sagrat en si és inaccessible, per la qual cosa ara és impossible comprovar les
propietats curatives de l'aigua.
Fer una volta per la riba del riu Moriston i una cabana on aprofitem per fer fotografies.
LLAC NESS
El
llac Ness conté més aigua que tots els llacs d’Anglaterra i Gales junts, el
llac Ness és el segon més extens d'Escòcia amb una superfície de 56 km², tan
sols darrere del llac Lomond, però a causa de la seva gran profunditat mitjana
és el de major volum del Regne Unit.
Sens cap mena de dubte un dels al·licients es la llegenda del
monstre del Llac Ness.
El llac Ness és famós per ser la suposada llar del monstre del
llac Ness, també conegut com «Nessie»,nom que li va ser assignat al voltant de
l'any 1940. Segons es diu un gran animal desconegut similar a un plesiosaurus,
si bé la seva descripció varia segons fonts. L'interès popular i la creença en
l'existència de l'animal han fet conegut el llac des que es va presentar en
fotografia (classificada com a falsa) per primera vegada el món el 2019 La
majoria de científics i altres experts afirmen que l’existència d’una criatura
com la descrita pels testimonis es altament improbable.
No cal dir que l’únic monstre que vàrem veure es l’estàtua que
hi ha prop de l’embarcador on s’agafa la barca per fer el recorregut. Ara bé de
ninots, peluxos i demés n’hi ha un munt.
El recorregut pel llac dura una hora, ens apropem fins a les
runes del Castell d’Urquhart
CASTELL D’URQUHART
Es registra la seva existència als començaments del segle
XIII. La zona li havia estat concedida a la família Durward el 1229 i aquests
van ser, probablement, els qui van construir el Castell que es coneix avui dia.
El 1296 va ser capturat per Eduard I d'Anglaterra. Sir Robert Lauder era el
senyor del Castell el 1329 i el seu nét Robert (del clan Chisholm) el va
succeir el 1359. El comte de Ross el va capturar per a la Corona anglesa a
mitjans del segle XV però va ser recuperat poc després. El 1509 li va ser
concedit als Grant, que el van conservar fins al 1912. Durant aquest període,
els MacDonald el van capturar el 1545 i també va ser capturat per una tropa de
covenanters el 1644. El Castell va ser parcialment destruït el 1692 pels
anglesos per evitar que fos capturat pels jacobites.
Tot i que es un Castell amb molt d’interès, la visita es limita a veure’l per l’exterior. Hi ha un petit embarcador que serveix perquè els visitants puguin accedir-hi, encara que la majoria ho fa per carretera.
Com a anècdota dir que a la riba del llac, Jimmy Page va
comprar una mansió anomenada Boleskine House. Allà va compondre la cançó “Misty
Mountain Hop” inclosa a l’àlbum “Led Zeppelin IV” (Que tot bon afeccionat té a
la seva discoteca) Page estava molt imbuït per temes esotèrics i es diu que per
això va comprar la casa, que tenia fama d’estar embruixada, ja que molts la
consideren maleïda i demoníaca. Aquesta reputació es va guanyar per les
practiques ocultistes i sexuals que hi va fer allà Aleister Crowley conegut com
“L’Home més malvat del món” el seu antic propietari. Molts atribueixen les
desgràcies de Led Zeppelin a aquesta mansió. Més tard la vivenda es va
incendiar de manera misteriosa.
Fa uns mesos, la propietat va ser reoberta al públic a la primera etapa de la restauració planejada. Ara té un sostre verd aigua resplendent, molt més lluminós que la llegenda satànica que persegueix Boleskine.
La Paqui, fidel a la seva tradició de remullar-se els peus en llacs, no desaprofita l’ocasió per fer-ho en un de tan mític com aquest. Malauradament una falla en la tarja del mòbil fa que les imatges que ho certificaven no s’hagin pogut veure. (Res que Luminar i Photoshop no puguin solucionar!!!!!)
La visita al llac es complerta i hem pogut gaudir d’una molt bona jornada a l’espera de la sortida a l’illa de Skye que farem demà. Donen pluja a veure....
SISÈ DIA
Plou, i sembla que ho farà tot el dia. La barreja de dia gris
i plujos amb el fet de que serà el dia amb més bus dels que farem en aquest
viatge.
Deixem Dingwall i ens encaminem cap a la illa. L’opció d’agafar
un ferry per alleugerir el temps de ruta queda descartada. Tot bé per un tema
de logística, sembla que el ferry que hi havia s’ha hagut d’utilitzar per
desplaçaments entre illes que no tenen alternativa, com que a Skye s’hi pot
arribar per un pont, el ferry que hi ha es petit i no permet que el bus. Això implica
però una volta de quasi dues hores. No hi ha altra opció, o sigui que endavant
amb la primera parada.
CASTELL D’EILEAN DONAN
Si hi ha un Castell emblemàtic a Escòcia i que hem vist molts
cops, aquest es el d’Eilean Donan.
Parada per poder anar al servei i per fer fotos (a dojo) aprofitant que la pluja ha decidit fer un stop per uns moments.
El Castell d'Eilean Donan és una fortalesa situada sobre la
petita illa del mateix nom que s'alça a un costat del llac Duich. Només és
accessible amb vaixell o a través d'un estret pont de pedra que comunica l'illa
amb la riba del llac, per la qual cosa va resultar ser una poderosa fortalesa
molt difícil de prendre.
El Castell actual va començar a construir-se el 1220 per ordre
d'Alexandre II d'Escòcia sobre les ruïnes d'un antic fort usat pels pictes, com
a defensa davant de les incursions vikingues. Es diu que va ser un dels refugis
utilitzats per Robert the Bruce quan fugia de les invasions angleses d'Eduardo
I. Posteriorment el Castell es va convertir en residència del clan MacRae abans
de quedar abandonat poc després de la unió entre Escòcia i Anglaterra.
El 1719 va ser ocupat per una expedició espanyola que tenia
com a objectiu aixecar militarment els escocesos contra la Corona anglesa.
Després d'un mes d'ocupació, tres fragates angleses van penetrar al llac Alsh i
des d'allà van bombardejar massivament la fortalesa fins que les tropes
espanyoles es van rendir i varen ser empresonades. El Castell d'Eilean Donan va
quedar llavors abandonat en estat de ruïna fins que John MacRae-Gilstrap el va
restaurar entre el 1912 i el 1932. Avui és un dels llocs més visitats pels
turistes que cada estiu acudeixen a Escòcia i segueix sent la residència
oficial del Clan MacRae.
Els voltants del Castell han estat elegits per al rodatge de
diverses pel·lícules en els darrers anys. Així, el Castell apareix en diverses
preses d'El Senyor de Ballantrae (1953), The Private Life of Sherlock Holmes
(1970), Els Immortals (1986), Llac Ness (1995), Braveheart (1995), The World Is
Not Enough (1990) i La Boda de la meva novia.
Seguim de ruta i creuem el pont que ens uneix a la illa. El temps emboirat, núvol i plujos, sembla que es el més habitual en aquestes contrades.
La primera parada a la illa es un lloc anomenat La Vall de les
Fades i com tot el que té a veure amb llegendes, la història es curiosa.
Segons sembla una noia d’un clan s’havia de
casar amb un membre d’un altre clan, però per un desafortunat incident va caure
del cavall i l’hi quedà la cara desfigurada. Una velleta que era en realitat
una fada l’hi digué que si ficava el rostre dins les aigües d’un riu i contes
fins a 7 l’endemà es trobaria més bonica que abans. Així ho feu i efectivament
l’endemà la noia va recuperar la bellesa i es va poder casar amb el seu promès.
Nosaltres també ho fem, però lo de recuperar la bellesa,
millor ho deixem per una altra vida.
Hi ha moltes llegendes i algunes de molt curioses. El mal
temps impedeix fer una parada més llarga i tranquil·la i com que ja es migdia
ens encaminem fins a Broadford on dinem.
Continuem ja de sortida de la illa i parem al monument
anomenat Commando Memorial.
COMMANDO MEMORIAL
El Commando Memorial és un dels monuments més coneguts del
país, en part per ser un sentit homenatge als seus soldats, i en part per les
impressionants vistes de Ben Nevis i Aonach Mòr.
Podem veure els detalls del monument, com la gorra, el rifle i
les corretges dels soldats, que representen els comandos britànics entrenats a
Spean Bridge per realitzar batudes. El monument arriba té una alçada de 5
metres.
A la base de l’estàtua es pot llegir la inscripció, que diu
"United we conquer (Units conquistarem)". Una altra placa ret
homenatge als oficials i comandos que van morir a la Segona Guerra Mundial.
La Reina Mare va inaugurar el Commando Memorial el 1952. Es va
triar aquest lloc per estar en el camí entre l'estació de tren i el centre de
formació d'ordres Avui dia se celebren serveis oficials de vegades com el
Remembrance Day i el D-Day.
Spean Bridge, parada tècnica per anar al servei i estirar una mica les cames. Fem una foto a un Mini de Red Bull i les noies ens regalen un parell de llaunes (que simpàtiques) i tot seguit fins cap a Tyndrum, abans però fem una parada per gaudir d’un dels paisatges més encisadors de la part nord, de fet n’hi ha molts i podem dir que cada racó es una postal.
La zona de Glencoe es considerada de les més boniques
d’Escòcia, allà hi va tenir lloc una matança (que originals oi?) entre dos
clans dels més poderosos.
La Massacre de Glencoe va ocórrer a la
matinada del 13 de febrer de 1692, durant l'era de la Revolució Gloriosa i del
Jacobisme. La matança va començar simultàniament en tres emplaçaments
—Invercoe, Inverrigan i Achacon— encara que la matança va tenir lloc a tota la
zona durant la persecució dels MacDonald. En total, 38 MacDonald, del clan
MacDonald de Glencoe van ser assassinats pels convidats que havien acceptat la
seva hospitalitat, amb el motiu que els MacDonald no havien actuat promptament
per prometre lleialtat al nou rei, Guillem d'Orange. Altres quaranta dones i
nens van morir a la intempèrie després que les seves llars fossin cremades.
Els antecedents cal trobar-los quan l’any 1688,
Guillem d'Orange va acceptar la invitació de prendre el tron del Regne
d'Anglaterra. El Parlament d'Escòcia va ser més cautelós i va enviar
invitacions per a ell i Jacob II d'Anglaterra. Quan la resposta arrogant de Jacob
va persuadir els escocesos d'acceptar Guillem, John Graham Dundee va portar els
escocesos muntanyencs a revoltes jacobites en un intent de tornar el tron al
rei Jacob. Dundee va morir a la Batalla de Killiecrankie i l'aixecament a
Escòcia va patir una derrota no concloent a la Batalla de Dunkeld. En el seu
camí de tornada d'aquesta batalla, els Maclains de Glencoe, una branca del clan
MacDonald, juntament amb els seus cosins Glengarry, van saquejar les terres de
Robert Campbell de Glenlyon i van robar el bestiar, incrementant els seus
problemes amb deutes de joc i forçant-lo a prendre un servei militar per
proveir la seva família. En la seva comanda subseqüent per una compensació,
Campbell va creure clarament que els homes de Glengarry eren els més culpables,
sense fer esment a Glencoe. Els jacobites escocesos van ser fortament derrotats
a la Batalla de Cromdale l'1 de maig de 1690, mentre que Jacob va ser derrotat
l'1 de juliol de 1690 a la Batalla del Boyne a Irlanda.
El 27 d'agost de 1691, Guillem va oferir a
tots els clans muntanyesos un perdó per la seva participació en la revolta
jacobita, sempre que prenguessin un jurament de lleialtat abans de l'1 de gener
de 1692 en presència d'un magistrat; si no ho signava, van ser amenaçats amb
represàlies. Els caps muntanyesos van enviar un comunicat a Jacobo, per a
aquest llavors exiliat a França, demanant el seu permís per prendre aquest
jurament. Jacob va vacil·lar sobre aquesta decisió, convençut que estava a prop
de retornar a la Gran Bretanya per reclamar el seu tron. Quan es va fer aparent
que això no passaria abans de la data límit, Jacob va enviar ordres a Escòcia
autoritzant els caps a prendre el jurament. Aquest missatge va arribar als seus
destinataris a mitjans de desembre, només unes setmanes abans de la data límit
en condicions hivernals difícils. Uns quants van aconseguir complir el jurament
pròpiament i alguns no ho van aconseguir. Alastair MacIain, el cap 12è. de
Glencoe, va esperar fins a l'últim dia abans d'assentar el seu jurament. El 31
de desembre de 1691, va viatjar a Fort William on va demanar al coronel Hill,
el governador, administrar el jurament requerit; no obstant això, el coronel
Hill va objectar que ell no estava autoritzat per rebre el jurament necessari.
Per això, va instruir Maclain a anar ràpidament a Inveraray a fer el seu
jurament davant de sir Colin Campbell, xèrif d'Argyll. El coronel Hill va donar
a Maclain una carta de protecció i una carta a sir Colin en què li demanava
rebre el jurament de Maclain atès que aquest havia acudit al coronel Hill dins
el temps assignat. El coronel Hill també va assegurar a Maclain que no es
prendria cap acció en contra sense que abans presentés el seu cas abans el rei
o el seu consell privat. Li va prendre tres dies a Maclain arribar a Inveraray,
parcialment a causa del clima i parcialment a causa d'estar detingut per un dia
al Castell Balcardine amb la primera companyia del Regiment d'infanteria
d'Argyl sota el comandament del capità Drummond, per assegurar-ne la tardança.
En arribar a Inveraray, va haver d'esperar tres dies fins a l'arribada de sir
Colin qui estava absent, passant l'Any Nou amb la família. Al seu retorn, sir
Colin va acceptar renontemente el jurament de Maclain. Mentre Maclain estava
satisfet d'haver realitzat el jurament requerit i, per tant, no esperar cap
acció en contra seva o de la seva gent, alguns elements a l'interior del govern
van veure una oportunitat per fer servir aquest error per completar la carta de
requeriment (per passar-se de la data límit) i donar un exemple amb els
MacDonald de manera simultània a l'eliminació d'alguns enemics d'un sol cop.
Deixant de banda el tema bèl·lic, ens centrem en el paisatge. Hi ha un pàrquing que permet deixar el bus (o el cotxe) al costat d’un mirador. Plovisqueja i hi ha boira a les muntanyes, però el paisatge es una meravella.
Les Three Sisters de Glencoe són tres impressionants crestes muntanyoses situades al cor de les Terres Altes d'Escòcia. Formen part del massís Bidean nam Bian, una de les cadenes muntanyenques més espectaculars de la regió. Els seus noms són Beinn Fhada (Colina llarga), Gearr Aonach (Cresta curta) i Aonach Dubh (Cresta negra).
Val molt la pena la parada, es un espectacle meravellós que
tenim la sort de visualitzar. Un cop fetes les fotografies de rigor, ara si que
sense més dilació enfilem cap a l’hotel de Tyndrum.
L’hotel es troba enmig de la natura, en realitat el poble es petit i envoltat de boscos, molt tranquil.
SETÈ DIA
Al setè dia, diuen que Deu va descansar, però nosaltres no. Amb
arribada a Glasgow a mitja tarda, el recorregut comença parant-nos en el poble
de Inveraray. Per sort no plou, encara que el cel està ennuvolat.
INVERARAY
Inveraray (Inbhir Aora en gaèlic) és un burg reial d'Argyll
and Bute, Escòcia. És un poble tradicional d'Argyll i era l'antiga llar del Duc
d'Argyll, que el va fundar el 1745, al costat de casa seva, el Castell
d'Inveraray.
Les seves distintives construccions blanques a la riba del llac
Fyne, fan d’Inveraray una destinació turística molt popular gràcies al gran
nombre d'atraccions, entre elles el Castell. També hi ha la presó d'Inveraray
és ara un museu. Altres atraccions inclouen el Museu Folklòric d'Argyll a
Auchindrain. La Creu d'Inveraray, de característiques cèltiques, pot ser vista
des de la torre i el vaixell Pingüí Àrtic és un museu marítim que està amarrat
al moll de la ciutat.
Hi ha l’opció de veure o bé la presó o bé el Castell que es a
tocar, nosaltres escollim aquesta darrera i visitem el Castell. La visita no es
guiada, es poden fer fotos sense flash i a cada sala hi ha un fulletó explicatiu
en diversos idiomes.
CASTELL D’INVERARAY
Complert amb torretes i merlets, aquest Castell d'estil
renaixentista gòtic és venerat pel seu bon aspecte de conte. El Castell
d'Inveraray ha estat la seu del Clan Campbell des del segle XV i més recentment
ha servit com a lloc de rodatge de Downton Abbey. També hi ha un piano amb una
foto d’Audrey Hepburn del rodatge de la pel·lícula My Fair Lady, que tingué
lloc en una sala del Castell. Fou dissenyat per Roger Morris i decorat per
Robert Mylne.
L’accès al Castell es per la seva Armeria que conté unes 1300
peces entre elles mosquets Brown Bess, destrals Lochaber i espases escoceses
del segle XVIII. També poden admirar espases conservades de la Batalla de
Culloden. L'elegant Menjador d'Estat i el Saló de Tapissos allotgen magnífics
tapissos francesos teixits especialment per al Castell, exemples fabulosos de
mobiliari escocès, anglès i francès, i innombrables altres obres d'art
precioses. La inavaluable col·lecció de porcellana, plata i relíquies familiars
del Castell abasta generacions, com ho demostra la fascinant exposició
genealògica de la Sala del Clan.
També cal destacar la seva cuina, situada a la part baixa del Castell,
que es una autèntica meravella.
Amb un senzill passeig d’uns deu minuts, ens plantem a Inveraray per fer un petit volt per la població, veiem la part exterior de la presó, hi ha algú del grup que hi ha anat, tot i que la gran majoria ha optat pel castell o per quedar-se passejant pels carrerons d’aquesta bonica població.
Dinem a Tarbet, de camí cap a Luss al costat del Llac Lomond,
abans però parem a un mirador de muntanya anomenat Rest and Be Thankful.
Només un mirador, però quina vista! La carretera ha pujat a
800 peus aquí mentre travessa les muntanyes entre Loch Long i Loch Fyne. Durant
part del camí, segueix la línia de la carretera militar construïda el 1753: els
soldats que la van construir van donar nom al pas. Hi ha una pedra que registra
la història del pas a la part inferior de l’aparcament, just on entra l’antiga
carretera.
LUSS
Una altra població encantadora, petita, neta i ordenada al
costat del llac Lomond.
Luss és un enclavament deliciós que convida a relaxar-se,
prendre's les coses amb calma i gaudir de la natura escocesa. A més, és un dels
millors llocs des dels que veure el Llac Lomond, aquest Llac no té monstre (que
se sàpiga) però es més bonic que el Ness.
LLAC LOMOND
Les seves dimensions són aproximadament de 37 km de longitud
per a 8 km d'amplada. La seva profunditat mitjana és de 37 metres, amb una
profunditat màxima de 190 metres. Posseeix una superfície de 71 km², amb un
volum de 2,6 km³. Per la seva superfície, es tracta del llac més gran de l'illa
de Gran Bretanya, i del segon, després del llac Ness, pel seu volum. No
obstant, no es tracta del llac més gran existent a les illes britàniques, ja
que el supera el llac Neagh a Irlanda del Nord.
El llac Lomond forma part des de juliol de 2002 del parc
nacional Llac Lomond i els Trossachs. A la riba est del llac descolla la figura
del Ben Lomond, amb 974 metres d'alçada, que és el cim més meridional del
massís dels Munros.
Nombroses illes es troben disperses pel llac, posseint alguna
de les mateixes ruïnes d'interès. Una d'elles, l'illa d'Inchmurrin, és la illa
lacustre més gran de les illes britàniques. Igual que succeeix amb el llac Tay,
diversos dels illots del llac semblen haver estat illes artificials construïdes
per ser habitades durant la Prehistòria.
Avui dia, el llac és àmpliament conegut pel club de golf del
llac Lomond, que acull competicions de nivell internacional. També pels
aficionats a les histories de Tintin, recordar que al còmic “L’Illa Negre” Tintin
puja a un vagó en marxa de whisky Loch Lomond que es el whisky que beu el
Capità Haddock en algunes de les histories.
La passejada per Luss es tranquil·la, visitem el cementiri que hi ha al costat de l’església que roman tancada, i ens arribem fins a la riba del llac. Allà hi ha un embarcador que serveix per a les barques que es desplacen a les illes de l’interior del llac. En una petita platja la Paqui es mulla els peus, bé de fet es en dues platgetes.
Amb els peus remullats i satisfets pel bon dia que hem gaudit,
ja nomes queda enfilar carretera fins a Glasgow, darrera etapa del nostre
viatge.
GLASGOW
Glasgow (Glaschu en gaèlic escocès, o Glesga en escocès),
oficialment City of Glasgow, es la major ciutat d'Escòcia i la tercera del
Regne Unit, després de Londres i Birmingham, i és el consell més poblat i la
desena àrea metropolitana més poblada del Regne Unit en la seva conurbació Gran
Glasgow, després del Gran Londres. Està situada a les ribes del riu Clyde a les
Terres Baixes d'Escòcia. La gent de Glasgow és coneguda com a Glaswegians. Així
mateix, Glaswegian és el nom amb què es coneix el dialecte local escocès.
Antigament, va ser una royal burgh (ciutat real), i era
coneguda com la «segona ciutat de l'imperi britànic» en l'època victoriana. Es
va erigir com un gran port de comerç de transatlàntics durant la Revolució
industrial. El Clyde va ser un dels més preeminents centres mundials de
drassanes, construint-s'hi molts dels revolucionaris i famosos vaixells de la
línia Cunard com el RMS Lusitania, RMS Aquitània, RMS Queen Mary, RMS Queen
Elizabeth i el RMS Queen Elizabeth 2; així com el iot reial Britannia.
La ciutat va créixer a finals del segle XIX i principis del
segle XX fins a assolir una població de més d'un milió d'habitants, arribant a
1 089 555 habitants el 1951. No obstant això, la població va disminuir a causa
dels projectes de renovació urbana, portant la gent a noves poblacions als
afores de la ciutat, com East Kilbride i Cumbernauld, i als successius canvis
del seu terme municipal dels governs nacionals en un intent de reduir el poder
relatiu de la ciutat a Escòcia, el que
va reduir la població de la ciutat a 584 240 habitants el 2008. El Gran Glasgow
tenia una població d'1 195 200 habitants el 2010 i la conurbació que formen
Glasgow i la seva àrea metropolitana compta, aproximadament, amb 2 300 000
habitants, cosa que constitueix el 41 % de la població de tot Escòcia.
Com que és un punt neuràlgic de comerç, negocis, indústria,
mitjans de comunicació i transport d'Escòcia, Glasgow és considerada com una
ciutat cosmopolita i bulliciosa. És la tercera destinació turística més
visitada del Regne Unit després de Londres i Edimburg. Així mateix, és el
centre econòmic més important de comerç i de venda al detall d'Escòcia. Glasgow
és un dels vint centres financers més importants d'Europa i és la seu de molts
dels negocis a Escòcia, cosa que fa a la ciutat part essencial de l'economia
britànica.
Fem un tomb primer amb bus per la ciutat, admirant els
edificis tan moderns com clàssics que s’alternen en els seus carrers.
Aquí es despedeixen el guia Félix i el conductor Michael. Demà
una altra guia i una altra conductora ens portaran a Edinburgh.
Un cop hem deixat les nostres maletes a l’hotel, amb en Joan i la Francesca fem un tomb pels voltants, com que estem en un lloc cèntric, passegem per Buchanan Street, que es el carrer de les botigues (per entendre’ns) també una visita a l’Estació Central i a la Queen Elisabeth que estan molt juntes i així es com acabem el dia turístic abans de sopar, anar a dormir i preparar-nos per matinar demà. A les 6 del matí ens recullen per portar-nos a l’aeroport d’Edinburgh.
VUITÈ DIA
Puntuals a les 6 del matí, un bus amb una conductora amb
cabells vermells i una guia polonesa que parla prou bé el castellà, ens
recullen a la porta de l’hotel i cap a Edinburgh falta gent.
A l’aeroport retrobem la nostra viatgera accidentada el segon
dia, amb una cadira de rodes i l’alta hospitalària viatjarà amb nosaltres cap a
Barcelona.
Quatre compres de darrera hora al Dutty Free i cap fet
destacat a esmentar, i directes cap a la T1 de l’aeroport barceloní.
THE TRIP IS OVER
ALGUNES
CURIOSITATS
Tenir durant una setmana un guia a temps complert, et permet conèixer
detalls del país que difícilment pots conèixer en visites més breus. Félix ens
n’ha explicat un munt, però ens quedem amb les més interessants.
· Els escocesos no coneixen el seu país, no fan
vacances interiors. Per ells unes vacances que no sigui tornar vermells com
gambes i amb molt d’alcohol consumit, no son vacances.
·
La pensió es universal. 900£, independentment
del que s’hagi cotitzat durant la vida laboral. Això implica veure gent amb més
de 65 anys treballant, a jornada reduïda i sempre de matins.
· No solen agafar la prestació per atur, està mal vist
fer cua davant les oficines de l’atur.
·
Molts dels guies turístics son estrangers, la
raó es que ells amb l’anglès en tenen prou i no solen aprendre altres idiomes.
·
Les dones al haver-se d’incorporar al mercat
laboral, degut a la industrialització i a les guerres, no cuinen a casa seva, és
la societat de menjar preparat, compren menjar ja fet.
· Son correctes però no especialment empàtics.
Comentaris