FEZ (FES). VISITANT LA MEDINA MES GRAN DEL MON

DIMARTS DIA 25/02/2025

Fez (Fes en el seu nom original) es la segona ciutat en població del Marroc, hi viuen prop d’un milió i mig de persones i tot la seva gran extensió, el seu aeroport que es més aviat petit amb quatre portes d’embarcament directes a la pista (res de fingers ni busos) ens rep a primera hora de la tarda en un vol de Ryanair que fa la ruta BCN-FES en dues hores de vol. Per cert la primera ciutat es Casablanca.

Fes també es una de les quatre ciutats imperials del Marroc i que fan referencia a les quatre capitals que el regne alauita ha tingut al llarg de la seva història: Fes, Marrakech, Meknes i Rabat.

A Fes hi ha la Medina més gran del món amb uns 9000 carrers, alguns tan estrets i diminuts que quasi costa de passar-hi. Curiosament els carrers que tenen la placa amb forma hexagonal son carrers sense sortida, mentre que els que tenen la placa quadrada vol dir que tenen sortida a un altre carrer; aquesta informació ens la dónarà l’endemà de la nostra arribada el guia del free tour que hem contractat i que es diu Hassan, un magnífic amfitrió per descobrir els secrets de la Medina i els llocs més emblemàtics que cal conèixer, però no ens avancem.

Ens allotgem al Riad Dar Fes Huda, hem vist que té bones crítiques a Booking i que està molt ben situat. El seu propietari (molt amable) ens ha contractat un taxi perquè ens reculli a la nostra arribada. Com que a l’interior de la Medina no es possible entrar-hi en cotxe, ens deixen a la Plaça del Correu on el fill del propietari ens ve a buscar i sort d’això perquè tot i que el Riad es a 2 minuts, la primera vegada no es fàcil trobar-lo.

El Riad on ens rep Ahmet es un típic Riad dels que es poden trobar en diverses poblacions marroquines. Senzill però net i correcte.

Un cop instal·lats ja ens disposem a fer la primera incursió per la ciutat i per començar res millor que fer-ho a un dels llocs emblemàtics l’anomenada Porta Blava que es l’entrada a la Medina, nosaltres però ens dirigirem cap a l’exterior i deixem la Medina per més tard.

PORTA BAB BOUJLOUD (Porta Blava)

La Porta Bab Bou Jeloud és una preciosa porta monumental, composta per tres arcs de ferradura simètrics amb una rica decoració composta per rajoles de tons blavosos.

Construïda el 1913, la Porta Bab Bou Jeloud és l'accés principal a la Medina Fes el Bali, la zona més antiga i amb més encant de la ciutat.

Si bé és cert que en aquesta zona occidental de la muralla es troba l'antiga porta de BabMahrouk, i fins i tot una petita porta ja anomenada Bab Bou Jeloud, més antiga i modesta(que encara es manté dempeus), no va ser sinó fins als primers anys del Protectorat francès del Marroc que es va decidir construir una nova, i espectacular, entrada a la vella medina. Així, el 1912 es van establir els plans per demolir un segment de la muralla, incloent les cases i tallers adjacents, per construir la nova porta, les obres de la qual es van dur a terme l'any següent.

Dissenyada sota els lineaments de l'arquitectura tradicional marroquina, la nova porta ofereix un autèntic desplegament d'excel·lència artesana: sobre la seva triple arcada en ferradura (un gran arc central i dos de més petits a cada costat), tant la façana interior com l'exterior estan cobertes amb rajoles o zelliges, arabescos i motius geomètrics típics marroquins; predominantment blau cap a l'exterior i amb tonalitats verdes per la part interna. El conjunt està rematat a la part superior per una cresteria emmerletada que recorda el caràcter defensiu de les portes.

Sortint cap a l’exterior travessem la plaça Boujloud una immensa esplanada amb poca ombra i molt ciment i ens dirigim cap als jardins que hi ha al costat i que donen l’ombra que la plaça escatima.

JARDINS JNAN SBIL

Els jardins van ser creats al segle XIX pel sultà Hassan I (que va governar entre 1873 i 1894), responsable de construir les muralles que van connectar Fes Jdid amb Fes el Bali per primera vegada. Els jardins es van situar a l'interior del corredor entre aquests murs, on el sultà també va erigir nous palaus d'estiu, com el Dar el-Beida.12:2963:1004 Els jardins van ser originalment exclusius de les elits reials i estaven connectats al Palau Reial per un passatge subterrani, abans d'obrir-se completament al públic el 1917. Després d'un període d'abandó, els jardins van ser renovats entre el 2006 i el 2010 per iniciativa del rei Mohamed VI i reoberts el 2014.

Els jardins ocupen aproximadament 7,5 hectàrees. Avui dia són un dels pocs espais verds urbans al nucli antic, i un lloc d'oci popular, especialment al capvespre. Estan decorats amb fonts de colors i hi habiten més de 3000 espècies, incloent subseccions denominades "Jardí Andalusí", "Jardí Mexicà" i "Jardí del Bambú". Els jardins estan situats al llarg del curs del riu local (l'Oued Fes (riu Fes) o Oued el-Jawahir) i els canals d'aigua històrics que proporcionaven aigua a la ciutat antiga. A la zona també es troben algunes sínies històriques: una a la part oriental dels jardins i una altra més gran a la vora occidental dels mateixos. La part sud dels jardins està ocupada per un llac. A l'altra banda d'aquest es troben les antigues muralles de Fes Jdid i per un gran baluard saadi del segle XVI conegut com a Borj Sheikh Ahmed.

D’aquí ens dirigim cap al Palau Reial, malauradament no m’adono que l’aplicació Maps Me m’indica el recorregut com si anéssim en cotxe i fem una marrada considerable, però al final ens plantem a l’esplanada desèrtica on es troba el Palau. Desafortunadament, el Palau Reial no admet visites, igual que la majoria de les mesquites i palaus del país en ser considerats llocs sagrats. Per això només ens quedarà conformar-nos amb una vista panoràmica de la muralla i de les set portes que donen accés a l'interior de la fortalesa. Són de bronze daurat i cadascuna té una mida que correspon als set dies de la setmana i als set nivells de la monarquia.

PALAU REIAL FES

El Palau Reial representa la influència i el respecte a la monarquia. Cada ciutat imperial compta amb un Palau Reial preparat per allotjar la residència de l'actual rei Mohammad VI, el seu seguici i guàrdia. En aquest cas, ens centrarem en el Palau Reial de Fes, o també conegut com el Palau de Dar el Makhzen, sisena residència oficial del monarca Mohammad VI al Marroc, situat al barri de Mechouar.

Aquest palau va ser la residència del primer rei de la dinastia alauita Moulay Ismail, considerat com una de les fortaleses més grans del Marroc amb 80 hectàrees d'extensió. A aquest també se'l coneixia com el Louis XIV del Marroc, perquè buscava abans de res la màxima bellesa i sumptuositat.

El que és característic del seu emplaçament és que es troba a l'exterior de la medina, a causa de les grans dimensions que ostenta. Així, el palau va formar una segona medina al voltant d'aquest i actualment és conegut com el barri de Fes el-Jdid. De mica en mica, el Palau Reial s'ha anat renovant durant els darrers segles, encara que se segueixen conservant elements que perduren de la primera dinastia com els graners de blat, els estables i el llac artificial.

La fortalesa compta amb una doble muralla separada per una carretera cega de 2km de llargada. El complex acull, a més de palaus residencials, edificis administratius i oficials, jardins, mesquita i plaça d'armes entre molts altres serveis. A més, tant davant de la porta del palau com al voltant de la muralla, se situen 4 guàrdies vestits de manera diferent com a representació de cadascun dels cossos de seguretat de l'Estat.

El seu sumptuós disseny de formes geomètriques de les portes juntament amb els arcs que les emmarquen realitzats per rajoles i teules, componen una façana que és de visita obligatòria. Les cridaneres tonalitats que coronen les portes, com el blau, el color representatiu de Fes o el verd de l'islam, estan en perfecta sintonia amb l'arquitectura àrab de l'època. Aquesta exalça la grandesa de la dinastia que sembla una bestreta de la majestuositat que s'amaga a l'interior.

Aprofitem per fer unes quantes fotos abans de passejar pel Barri Jueu que es troba al costat i que ja visitarem més endavant.

Ja es fosc i cal buscar un lloc per sopar, ho fem aprop de la Porta Blava a Chez Said. Sopar Marroquí a la Medina.

DIMECRES DIA 26/02/2025

Dimecres matí després d’esmorzar molt bé el que ens serveix la senyora Amina, tenim previst fer un Free Tour per la Medina. Ens el farà Hassan que a través de Guru Walk ens mostrarà tots els detalls de la Medina i de la història de Fes. Hem quedat a la Plaça de la Poste, que es a tocar del nostre Riad. A les 10 hora local comencem la caminada un grup d’0nze persones comandats pel nostre guia.

Tal i com ja he dit la Medina de Fes es la més gran del món i es caòtica tot i que cal dir que al final ja t’orientes una mica. Hi ha dos carrers principals el “Talaa Sghira” i el “Talaa Kebira” desprès un munt de carrers paral·lels i transversals sempre plens de gent. De dia la Medina no ofereix cap problema i de nit es millor no sortir d’aquests dos carrers.

En Hassan ens fa tota mena d’explicacions i molt especialment en el tema religiós, es un element fonamental per entendre molt dels seus costums i tradicions. El significat de la bandera marroquina, amb l’estrella de cinc puntes en que cada punta simbolitza un dels pilars de l’Islam (Professió de Fe, Oració, Purificació, Dejuni i Peregrinació a la Meca) El color de l’estrella es el verd que es el color de l’Islam i el fons es vermell que representa la sang dels avantpassats i la unitat de la terra del poble marroquí.

També ens introdueix en la història de la ciutat i mentre anem caminant anem descobrint indrets dins de la Medina que ens permeten anar coneixent millor la cultura del país. Val a dir que les explicacions son molt amenes i en Hassan resulta ser un magnífic guia, sembla que ho hem encertat, a més fa molt bon dia i dóna gust passejar entre el caos, el soroll i perquè no dir-ho, els turistes com nosaltres que n’hi ha uns quants.

Per començar visitem un Hammam Mernissi, l’objectiu es que un cop vist poder contractar una sessió de Spa per la tarda o per un altre moment. Nosaltres ja tenim contractat per la tarda una sessió al Spa Larroussa i desconec si algú del grup contracta algun servei.

MUSEU NEJJARINE

El Museu de la Fusta de Fes s'ubica en una fonda que va ser construïda a principis del segle XVIII per proporcionar menjar i recer als comerciants de productes luxosos que viatjaven fins a Fes. A la planta baixa es duien a terme les transaccions comercials mentre que a les plantes superiors es trobaven les habitacions on descansaven els mercaders.

L'edifici de planta rectangular, és pràcticament simètric. S'hi accedeix a través d'una porta monumental, de 5 metres d'alçada per 3 d'amplada, que condueix el vestíbul i al pati central. La façana té riques decoracions florals i geomètriques, a més d'inscripcions en estuc i rajoles. El pati interior està envoltat per una galeria de tres pisos on es troben les habitacions dels hostes.

En el seu interior el Museu Nejjarine exhibeix fonamentalment col·leccions d'objectes realitzats en fusta que van ser tallats fa segles pels mestres artesans de Fes i que demostren les seves habilitats artístiques. Es poden contemplar objectes tradicionals centenaris que inclouen eines, mobles, instruments musicals, eines de cultiu i fins a les portes de la Medersa Bou Inania estan aquí, formant part de la col·lecció permanent del museu. També hi ha diverses soques de cedres mil·lenaris.

Durant l'època del protectorat l'edifici es va convertir en una comissaria que s'encarregava de reprimir els que tenien idees nacionalistes.

Classificat com a monument històric l'any 1916, l'edifici va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i va ser objecte d'un important treball de restauració com a part del programa de conservació de la medina.

Al costat del Museu hi ha una de les fonts més boniques de la Medina, però malauradament està en reformes i totalment tapada per unes lones ens es impossible poder verure-la.

MADRASSA CHERRATINE

Tot i no ser de les més boniques, una visita a la Madrassa Cherratine, una de les tres que hi ha a Fes es obligada.

La construcció de la Madrassa va començar el 17 de desembre de 1670 sota el regnat del sultà alauita Moulay al-Rashid. La Madrassa recent construïda va reemplaçar a una més antiga, coneguda com Madrassa el-Lebbadin o Madrassa el-Ebridin, d'origen poc clar, que segons les fonts tradicionals va ser demolida perquè havia estat profanada per estudiants estridents. Aquesta reconstrucció al lloc d'una antiga Madrassa pot explicar per què la Madrassa actual es va poder construir en una planta rectangular regular tot i estar ubicada al cor de la ja densament construïda ciutat vella. El nom Cherratine (esh-Sherātīn), que significa "fabricants de cordes", es referia a la presència d'un mercat proper on s'establien fabricants de cordes.

Igual que altres madrasses de la ciutat, es feia servir per allotjar estudiants i professors de fora de la ciutat que venien a estudiar o treballar a la propera Universitat d'al-Qarawiyyin. Al segle XIX o principis del segle XX, la Madrassa, la més gran de les Madrasses al seu veïnat, es va dedicar principalment a albergar estudiants d'Algèria, la regió del Rif, el Tafilalt i altres regions orientals.

L'edifici està construït amb maó i fusta de cedre. A la Madrassa s'hi accedeix a través d'una porta decorada, des d'on un passadís condueix a un pati central principal, de planta més o menys quadrada. Al centre del pati hi ha una font amb un bol de marbre. El pati està envoltat per quatre costats per una galeria o pòrtic format per una gran crugia flanquejada per dues petites. A tres d'aquests costats, l'espai superior està marcat per tres finestres que estan emmarcades per grans arcs cecs (l'arc central és de nou més gran i més alt que els altres dos). Al costat sud-est, però, el pòrtic consta de tres arcs de ferradura que condueixen directament a una sala d'oració rectangular, més ampla que profunda, amb un mihrab central (nínxol a la paret que simbolitza la direcció de l'oració) decorat amb estuc tallat. La Madrassa és notable per la seva gran mida, però l'edifici està escassament decorat en comparació amb les madrasses merinises més antigues de la ciutat (per exemple, la propera Madrassa Al-Attarine o la Madrassa Bou Inania més gran a l'oest). Tot i això, les llindes de fusta i les mènsules d'estuc de les galeries del pati estan tallades amb motius arabescos, igual que les zones superiors dels murs del pati (per sobre dels arcs cecs) que estan cobertes de fusta i estuc.

Al voltant del pati, als dos pisos superiors, hi ha una gran varietat de petites residències estudiantils que podien albergar entre 130 i 150 estudiants a la seva època.

MAUSOLEU MOULAY IDRISS II

És un santuari en el qual es conserven les restes de Mulay Idris II, un dels reis de la dinastia Idrisí, el regnat del qual va perviure des de l'any 807 al 828.

Després de 5 segles de la mort del rei, va ser trobat un cos intacte a la seva tomba, com si el temps no hagués fet estralls en ell. La societat de l'època va atribuir el cadàver al rei, i es va edificar un mausoleu com a lloc sagrat al voltant de la tomba del rei mort, també conegut a la cultura àrab com Zaouia.

El mausoleu, que es localitza a la Place de Marche Verte, va començar a construir-se tres segles després de la suposada aparició del que va ser rei del Marroc, Mulay Idris II i es va acabar el 1824.

El seu interior respecta l'arquitectura característica de l'art àrab, com són els mosaics, l'estuc, les rajoles i sobretot el colorit que regna entre els racons i les formes de la decoració del Zaouia. L'edifici compta amb una porta principal formada per tres arcs que donen accés a la sala de pregària coberta per catifes de múltiples colors que envolten una font de marbre. D'altra banda, una altra porta ens deixa contemplar la bellesa de la mesquita més recarregada de Fes, a més de ser una de la més decorada de tot el país nord-africà.

En ser un lloc sagrat de culte només es permet l'accés a les persones musulmanes, tot i així des de la porta exterior podem fer algunes fotografies de l’interior. Es percep el valor religiós que té l'espai per a la comunitat musulmana.

PLAÇA SEFFARINE

La Plaça Seffarine és una petita plaça que es remunta a l'edat mitjana, però que també ha estat objecte de renovacions en els temps moderns. Porta el nom dels calderers (seffarin o saffarin); que han tingut els seus tallers aquí durant segles.

La plaça va ser històricament el principal mercat dels calderers de la ciutat que van dónar nom a la plaça i que encara avui dia hi son presents. La plaça es va sotmetre a un important conjunt de renovacions a les dècades de 1930 i 1940 durant el període del protectorat francès a causa d'una sol·licitud de l'administrador dels Habous (dotacions) dels Qarawiyyin, així com per iniciativa del rei Mohammed V que varen afectar a molts dels edificis i botigues que hi ha al voltant. Més recentment a la dècada de 2010 hi hagué una nova renovació de les estructures circumdants.

ADOBERIA CHOUARA

Una de les activitats més conegudes de la ciutat son les seves famoses Adoberies. N’hi ha unes quantes però sens dubte la més famosa es la Chouara. Es troba a la part final de la Medina a tocar del Barri Andalus (que no visitarem)

És la adoberia més gran de la ciutat i una de les més antigues. Des dels inicis de la ciutat, la indústria de l'adob ha estat operant contínuament de la mateixa manera que ho va fer als primers segles. Avui dia, la indústria de l'adob a la ciutat és considerada una de les principals atraccions turístiques. Les adoberies estan plenes de recipients rodons de pedra plens de tints o líquids blancs per estovar les pells.

La tradició local generalment sosté que l'adoberia de Chouara, així com l'adoberia de Sidi Moussa al sud-oest de la Zawiya de Moulay Idris, daten de la fundació de la ciutat per Idris II (principis del segle IX) Els textos històrics fan referència a l'adoberia de Sidi Moussa de manera més definida a principis del segle XII, però l'edat de l'adoberia de Chouara és més incerta i la història anterior de qualsevol de les adoberies no està fermament establerta. Els historiadors moderns han dit que no hi ha evidència clara d'on es van ubicar les primeres adoberies de la ciutat, però que les adoberies probablement van existir poc després de la fundació de la ciutat i probablement haurien estat ubicades a prop del riu principal o a prop d'altres fonts d'aigua naturals, tal com ho estan avui.

Les fonts històriques mostren que les adoberies van ser una indústria important fins i tot als inicis de la història de la ciutat i lligades a una gran part de la seva economia. Sembla ser que van haver-n’hi fins a 86  i els seus productes eren prou prestigiosos perquè s’exportessin fins a Bagdad. També hi ha fonts que parlen d’un centenar en el període Meriní (finals del segle XIII al XV). Les adoberies, inclosa l'adoberia de Chouara, van continuar ampliant-se o modificant-se en diverses ocasions, fins i tot en els temps moderns. A més de les adoberies de Chouara i Sidi Moussa, a finals del segle XVIII també es va crear l'adoberia d'Ain Azliten, situada al nord de la ciutat.

La característica més notable de Chouara i les altres adoberies locals són els nombrosos cups de pedra plens de tints de diferents colors i líquids blancs. Les pells de vaca, ovelles, cabres i camells es processen remullant-les primer en una sèrie de líquids blancs, fets de diverses barreges d'orina de vaca, excrements de colom, calç viva, sal i aigua, per netejar i suavitzar les pells dures. Aquest procés pren de dos a tres dies i prepara les pells per absorbir fàcilment els tints. Després se submergeixen en les solucions de tenyit, que utilitzen colorants naturals com la rosella per al vermell, l'índigo per al blau i la henna per al taronja. Després del tenyit, s'assequen al sol. El cuir resultant es ven a altres artesans, que l'utilitzen per produir els famosos articles de cuir del Marroc, com ara bosses, abrics, sabates i sabatilles, apreciats per la seva alta qualitat. Tot el procés de producció de cuir només comprèn treball manual i no involucra maquinària moderna, i ha conservat mètodes sense canvis des de l'època medieval.

Històricament, les adoberies sempre han estat tractades com a zones contaminants a causa de l'escorriment de residus i les fortes olors que creen. A l’entrada ens donen unes fulles de menta per olorar i així esmorteir la forta olor que es desprèn en l’entorn.

Es una visita interessant que es tanca en una passejada per la botiga immensa on podem veure la gran quantitat d’articles que allí s’hi exposen in que jo em pregunto quants en deuen vendre perquè n’hi ha a mils, encara que amb unes poques vendes de ben segur que ja viuen.

Els treballadors de les adoberies i altres vilatans s'han queixat durant molt de temps dels efectes adversos per a la salut, i els casos més greus condueixen al càncer i morts prematures. Al segle XXI, es va llançar un projecte a gran escala dirigit per Aziza Chaouni per rehabilitar el riu Fes millorant el seu entorn urbà i intentant controlar la quantitat de contaminació. En un moment dónat, el projecte havia proposat posar fi o reduir les operacions de l'adoberia de Chouara i reubicar la indústria de l'adob en un altre lloc on la seva contaminació podria gestionar-se de manera més segura, mentre que les pròpies adoberies es convertirien a un model econòmic diferent o potencialment es reutilitzarien com a espai públic. Al final, però, les adoberies van ser restaurades i es van deixar al seu lloc.

Just acabem de fer la visita que ja han passat 5 hores des que va començar el tour que teòricament havia de durar-ne 2. Toca dinar, abans però encara visitem una botiga d’espècies i perfums.

Un tomb per la Medina abans de dirigir-nos al Spa Larroussa on tenim contractada una sessió de Hammam.

SPA LARROUSSA

Aquest Spa es troba en un Riad d’alt nivell que hi ha a la confluència dels dos carrers principals, es veu molt luxós però també val a dir que de preu elevat.

La sessió dura uns 45 minuts, es molt relaxant i en sortim francament satisfets i amb la pell suau com la d’un nadó. Ho hem fet aquí perquè teníem la possibilitat de fer-ho de manera conjunta tots dos, a molts dels Hammam es fa de manera separada Homes i Dones (estem al Marroc)

En sortir fem un volt nocturn per la zona principal i acabem sopant al mateix lloc que ahir, el motiu es que coincidim amb una parella mallorquina amb el seu fill que havien estat al costat de la Paqui en l’avió d’anada i tot xerrant ara acabem compartint taula.

DIJOUS 27/02/25

Un cop esmorzats i sense cap activitat contractada ens disposem a recórrer i descobrir alguns racons i edificis no visitats el dia anterior. El primer de tots la Madrassa Bou Inania.

MADRASSA BOU INANIA

La madrassa de Bou Inania es considerada un dels millors exemples d'arquitectura Merínida es va construir entre 1351 i 1357. És l'única madrassa a Fes que té un minaret, ja que a més d’escola també funcionava com a mesquita els divendres. El nom prové del seu fundador, el sultà Merínida Abu Inan Faris. La Madrassa va ser la darrera construïda pels Merínids. El sultà Abu Inan Faris va realitzar la seva fundació seguint el consell de líders religiosos de Cairuan. La Madrassa es va convertir en una de les institucions religioses més importants de Fes i Marroc, i també va guanyar el títol de Gran Mesquita. Va ser renovada al segle XVIII i durant el regnat de Sulaymán del Marroc (regnat 1792-1822) membre de la dinastia alauita, van ser reconstruïdes diverses seccions. Al segle XX es va sotmetre a la restauració de l'estructura, estuc, fusta i decoracions. Té diverses llotges adjuntes destinades al finançament així com vastes latrines al llarg de la façana principal, que dóna testimoni de la seva naturalesa pública. Amb les seves biblioteques i els seus vincles amb la cèlebre Universitat de Qarawiyyin les Madrasses Merinises van contribuir al Magrib, especialment a Fes, que es va convertir en un centre intel·lectual molt conegut. Al contrari del que passa amb la majoria dels edificis religiosos islàmics marroquins, la Madrassa està també oberta als no musulmans.

La planta és irregular, a causa del terreny on se situa, però es va respectar una certa simetria. L'entrada principal dóna accés a un gran pati central amb terra de marbre, que s'obra als costats esquerre i dret, sales més petites, dissenyades per a classes i cobertes amb voltes de fusta. Al costat oposat de l'entrada principal hi ha l'entrada de l'ablució, on els fidels es renten els peus, les mans i la cara abans de les oracions. Al pati hi ha una sala de pregària composta de dues naus paral·leles a Quibla. Té un únic mihrab que sobresurt de la paret i quatre columnes d'onix que es cobreixen amb dues voltes de fusta.

Al pis superior, al voltant del complex principal es troben les cel·les dels estudiants, accessibles des del vestíbul de l'entrada a través de corredors estrets. Igual que en tots els edificis Merinisos, la decoració és particularment rica i fina al pati i la resta de la planta. Es van utilitzar principalment tres materials: estuc, amb què es treballaven els mocàrabs que decoraven els arcs i nínxols; fusta tallada amb motius d'estrelles complexes o per formar una imponent cornisa; i les rajoles al sòcols de parets. Les parets del pati estan completament cobertes amb rajoles, fusta tallada i panells de guix tallat. El pati està separat dels passadissos amb arcs que donen accés a l'habitatge dels estudiants a través de pantalles de gelosies (quadrícules finament tallades en fusta). Aquesta sumptuosa ornamentació contrasta amb l'austeritat espartana dels allotjaments dels estudiants, cosa que és comuna a totes les madrasses Merínides. La riquesa ornamental del pati s'explica per ser l'espai més públic a l'interior de l'edifici i on seria més visible la generositat del seu fundador i mecenes.

Seguim caminant per la Medina i ens dirigim a l’altre Madrassa la Attarine

MADRASSA ATTARINE

La Madrassa d'Al-Attarine fou construïda pel sultà Meriní Uthman II Abu Said entre 1323 i 1325. Pren el nom d’Al Attarine (mercat d’espècies i perfums i es una de les més boniques per la seva rica i harmoniosa decoració.

 La Madrassa pren el nom del soc al-Attarine, el mercat d'espècies i perfums. Es considera un dels èxits més grans de l'arquitectura merínia a causa de la seva rica i harmoniosa decoració i el seu ús eficient de l'espai limitat. 

Els Merinisos van ser prolífics constructors de madrasses, un tipus d'institució que es va originar al nord-est de l'Iran a principis del segle XI i va ser adoptat progressivament més a l'oest. Com ja hem dit aquests establiments servien per formar els erudits islàmics, particularment en la llei islàmica i la jurisprudència La Madrassa al món sunita era generalment antitètica a les doctrines religioses més "heterodoxes", inclosa la doctrina propugnada per la dinastia almohade. Com a tal, només va arribar a florir al Marroc sota la dinastia Meriní per qui varen tenir un paper important en la legitimitat política de la seva dinastia. Van utilitzar aquest patrocini per fomentar la lleialtat de les elits religioses influents però feroçment independents de Fes i també per presentar-se davant la població en general com a protectors i promotors de l'islam sunita més ortodox; alhora servien per entrenar als erudits i elits que operaven la burocràcia del seu estat.

Ja hem esmentat el funcionament de les Madrasses i es que com hem dit a diferència de la mesquita, proporcionaven allotjament als estudiants, especialment als que venien de fora de Fes. Molts d'aquests estudiants eren pobres, buscaven una educació suficient per obtenir una posició més alta a les seves ciutats natals, i les Madrasses els proporcionaven necessitats bàsiques com a allotjament i pa. No obstant això, les Madrasses també eren institucions d'ensenyament per dret propi i oferien els seus propis cursos, i alguns erudits islàmics es van fer una reputació ensenyant en certes Madrasses.

La creació de la Madrassa, com totes les institucions religioses i caritatives islàmiques de l'època, va requerir la dotació d'un habous, un fideïcomís caritatiu que generalment consistia en propietats hipotecàries, que proporcionava ingressos per sostenir les operacions i el manteniment de la Madrassa, establert sota la directiva del sultà. Això va permetre que la Madrassa acollís a un iman, muetzins, mestres i allotjament per a 50-60 estudiants. La majoria dels estudiants d'aquesta Madrassa en particular procedien de pobles i ciutats del nord-oest del Marroc, com Tànger, Larache i Ksar el-Kebir.

La Madrassa ha estat classificada com a monument històric al Marroc des de 1915. i ha estat restaurada moltes vegades, però d'una manera coherent amb el seu estil arquitectònic original.

Es tracta d’un edifici de dos pisos on s'accedeix a través d'una entrada corbada en forma de L a l'extrem oriental del carrer Talaa Kebira. El vestíbul condueix al pati principal de l'edifici, al qual s'accedeix a través d'un arc amb una pantalla de fusta Els costats sud i nord del pati estan ocupats per galeries amb dos pilars quadrats i dues columnes de marbre més petites, que suporten tres arcs de fusta tallada al centre i dos arcs de mocàrabs d'estuc més petits als costats. Per sobre d'aquestes galeries hi ha les façanes del segon pis marcades per finestres que donen al pati. Aquest segon pis, on s'accedeix a través d'una escala des del costat sud del vestíbul d'entrada, està ocupat per 30 habitacions que servien com a dormitoris per als estudiants. El vestíbul d'entrada també dóna accés a una mesura (sala d'ablucions) que es troba al costat nord.

A l'extrem oriental del pati hi ha un altre arc decorat que permet entrar a la sala d'oració. La majoria de les madrasses de l'època Meriní estaven orientades de manera que l'eix principal de l'edifici ja estava alineat amb la qibla (la direcció de l'oració), cosa que permetia que el mihrab (nínxol que simbolitza la qibla) de la sala de pregària amb l'entrada del pati principal. No obstant això, l'espai en què es va construir la Madrassa al-Attarine evidentment no permetia aquesta disposició, i al seu lloc el mihrab és de banda a la paret sud de la sala d'oració, en un eix perpendicular a l'eix principal de l'edifici. La sala d'oració en si és rectangular, però una galeria de tres arcs al seu costat nord va permetre als arquitectes col·locar una cúpula quadrada de fusta sobre l'espai principal davant del mihrab. Aquesta solució inusual però elegant per a l'espai limitat i incòmode disponible per a la construcció demostra l'enginy i l'enfocament racional del disseny que els arquitectes merinis havien aconseguit en aquell moment.

Un cop visitada la Madrassa, passem pel costat d’una altra Adobería i aprofitem per visitar-la.

ADOBERIA SIDI MOUSSA

L'adoberia Sidi Moussa o Adoberia Guerniz és una instal·lació històrica d'adob ubicada al cor de la medina històrica de Fes. L’adoberia es troba al barri de Guerniz, prop del Mausoleu de Moulay Idris II i del Museu Nejjarine.

La tradició local sosté que l'adoberia de Sidi Moussa és la més antiga de la ciutat i que, juntament amb l'adoberia de Chouara, que ja hem visitat, daten de la fundació de la ciutat per Idris II (principis del segle IX. Una crònica històrica, fa una referència més definitiva a l'existència de l'adoberia Sidi Moussa a principis del segle XII. Les adoberies estan construïdes al lloc d'una font d'aigua (anomenada 'Ayn ad-Debbaghin) que emergeix en aquest lloc. Històricament, l'adoberia Sidi Moussa es va especialitzar en el tractament de pells de vaca.

BARRI JUEU DE FES

Quan comencem a documentar-nos del barri jueu de Fes, apareix contínuament el nom de “Mellah”, que és el nom al qual se'l designa. La paraula Mellah fa referència a la sal, per la qual cosa, si intentéssim posar nom en català, podríem anomenar-lo “Salador” o “Barri salat”, en àrab “melh” és sal.

Es creu que el nom de Mellah, els va arribar per l'alt preu que van haver de pagar els jueus per instal·lar-se a prop del Palau de Reial sota la protecció del sultà. Hi ha una llegenda que relata que les autoritats locals, per evitar la fúria del poble musulmà contra els jueus, van salar el terra perquè aquest no fos fèrtil i així, només servís per acollir els jueus, una societat que tradicionalment estava marginada al Marroc.

A principis del segle XX al barri jueu de Fes “Mellah” vivien moltes famílies jueves, sempre, això sí, sota la protecció del sultà, aïllats de la població musulmana per grans murs i portes, que els separaven de la ciutat. El barri destaca per l'arquitectura dels habitatges, ja que les cases presenten galeries i balcons, dónant un toc alegre i assolellat a casa seva, al contrari que els habitatges de la Medina de Fes.

Els jueus van controlar gran part del comerç, però els devia ser molt difícil de suportar les grans desigualtats socials que existien entre les dues cultures, l'hebrea i la musulmana. Finalment, la majoria dels hebreus que residien a Fes, van emigrar a altres terres com la d'Israel, o als Estats Units d'Amèrica i el Canadà.

A Fes, avui dia, ja hi queden molt poques famílies d'origen jueu.

Dins del barri visitem la petita Sinagoga que s’hi troba.

SINAGOGA RBBI SHLOMO IBN DANAN

La Sinagoga Ibn Danan data del segle XVII. Es molt petita i no massa elaborada. S'hi entra a través d'una senzilla porta indistingible de les altres cases veïnes. La porta condueix immediatament a un curt tram d'escales que condueixen a l'espai rectangular de la sinagoga dividida per tres pilars octogonals.

Al seu interior es pot observar un notable estil marroquí i islàmic: la doble Arca (Heijal) té portes de fusta adornades amb estuc i envoltada de rajoles marroquines. Els seients estan pintats amb patrons geomètrics, molt comuns a l'arquitectura islàmica. Al centre de la sinagoga hi ha la Tevah, utilitzada per a la lectura de la Torà.

És una de les poques sinagogues marroquines que preserva el conjunt complet original d'accessoris: la Tevah, el Heijal, la cadira d'Eliahu (per a la cerimònia de circumcisió), els llums d'oli –que són una tradició heretada d'Espanya– i els tapissos brodats.

Durant la Segona Guerra Mundial, el Marroc va ser ocupada pels nazis i la sinagoga va tancar. Des de llavors, va patir gran deteriorament. El 1996 va ser conservada per diferents associacions, amb assistència addicional de membres de la família Danan que vivien a l'estranger, la sinagoga va poder tornar a obrir les portes al públic. El 1999 va ser reconeguda com a monument històric a Fes.

Un recorregut per aquest barri ens confirma plenament el que he comentat a l’inici, el tipus de vivenda així com l’ambient dels carrers, es clarament diferent dels que es troben a l’interior de la Medina de la ciutat.

Amb la caiguda del dia, optem per pujar fins a la zona alta des d’on es tenen unes magnifiques vistes de tota la zona de la Medina. Allí hi ha també les Tombes Merinides, però el recinte es tancat per reformes i per tant no es pot visitar. Tot i això des d’una distancia no massa llunyana podem observar els dos conjunts, a la nostra esquerra queden les Tombes i enfront nostre la Medina que poc a poc es va il·luminant, especialment una part de la Muralla.

Fetes les fotos de rigor, avui no hi ha posta de sol lluïda degut als núvols ens anem a sopar a un dels llocs que hem vist ressenyats en un vídeo a You Tube, es diu “Mom’s Touch”. El lloc ens ha agradat molt i hem sopat de meravella en un ambient marroquí però amb plats molt ben elaborats. Molt recomanable.

DIVENDRES DIA 28/02/2025

Dia de marxa i com que el nostre avió surt a quarts de dotze i aquí tot necessita el seu temps, a les 9 ens recull el mateix taxista que ens va portar a l’anada i ens deixa a l’aeroport sota un plugim que no ens deixarà fins que marxem.

Avui comença pel mon musulmà el Ramadà. Ens hem escapat pels péls.

Es important destacar que l’aeroport de FES-SAISS no disposa de lectors de scanner per les fulles d’embarcament, això obliga a portar el check-in imprès en paper; com que Ryanair no et deixa fer-ho fins 24h abans, el dia abans hem anat a un dels nombrosos locutoris que t’ho imprimeixen per 1€, Ryanair et cobra 55€ si no ho portes o sigui que l’opció es clara.

Fins aquí la nostra curta però profitosa estada per terres marroquines. Fes es una ciutat molt interessant i que val molt la pena visitar. Un viatge molt recomanable.