PER TERRES DE MURCIA

Res millor que uns dies de desconnexió per terres murcianes per poder fer una visita a un molt bon amic que ja fa un grapat d’anys que es traslladà al municipi de Calasparra.

Amb en Marcel de company hi hem estat 5 dies que han servit perquè entre altres coses ell conegués part de l’entorn del poble calasparreny.

DIJOUS DIA 30/11

Sense cap contratemps ens plantem a Alacant en vol de Vueling que ens deixa a l’aeroport de l’Altet ara rebatejat com a Miguel Hernández en honor al poeta i dramaturg nascut a Oriola. Allà en Joan Llort ja ens espera per fer-nos de cicerone en aquests dies.

El nostre destí Calasparra ens queda a 136 Km que fem en una 1h 30 min. En arribar-hi anem al seu domicili al Carrer Pascuales, i desprès d’una mica de descans ens apropem fins al restaurant “La Tasca” on dinem molt bé i molt tranquils.

A la tarda la visita al Santuari de la “Virgen de la Esperanza” es obligada. El Santuari es troba en un paratge a 6 km per carretera de la vila. L'ermita acull dues imatges de la Mare de Déu de l'Esperança, Patrona de Calasparra, a la qual se'ls ret culte juntes. L'ermita primitiva (XVII) estava en una de les coves sobre el riu Segura, abric natural de pastors, a la qual se li han anat agregant noves sales i edificis amb l'expansió del culte. A la creació de terrasses fins al riu, ha succeït modernament la creació de zones de serveis: pàrquings, restaurant, hotel, etc. Malgrat les successives ampliacions continua sent un bell lloc d' esbarjo i oració, declarat Lloc d' interès geològic.

Una Coronació canònica de les imatges va tenir lloc l'any 1996. Així mateix un Any Jubilar, que conclou el 21 de desembre del 2008 va ser decretat pel Papa Benet XVI. En aquest any el Santuari es compta entre els cinc primers d'Espanya, amb prop d'un milió de visitants a l'any segons fonts de la Majordomia

Cau la tarda quan abandonem el solitari recinte per on hem passejat una hora i mitja. Toca arribar-nos fins a l’alberg de “Las Reposaderas” on ens allotjarem de meravella gràcies a les gestions que en Joan ha fet amb l’Antonio José Merino Moreno, responsable de cultura de l’Ajuntament, que molt gentilment ens ha cedit aquest espai de 22 places per a nosaltres dos. Un autèntic luxe, que posteriorment podrem agrair-l’hi en la inauguració d’una exposició de pintura el dia següent.

Desprès d’un sopar de pa amb tomàquet (no perdem les arrels) a casa d’en Joan, ja fem cap a l’alberg. Ha estat un dia llarg i el cansament es fa notar.

DIVENDRES DIA 01/12

Desprès d’haver dormit molt bé a l’alberg i esmorzats a “La Jijonenca”, passejat pel mercat setmanal i saludat a dues filles de la Maruja la veïna del carrer que ja fa un temps ens va deixar i de qui tinc molts bons records de quan en la meva època de la mili m’apropava alguns caps de setmana per Calasparra per desconnectar de les obligacions militars, ens arribem fins a Moratalla.

Moratalla es un municipi d’uns 8000 habitants, amb alguns nuclis afegits que aquí reben el nom de “pedanias”, hi destaca el seu castell que aprofitem per visitar. En els seus carrers estrets, costeruts, tortuosos i pavimentats de llambordins hi trobem diversos locals de penyes taurines (molt tradicionals de la zona) i en l’empedrat d’un dels carrers, unes plaques que recorden el passeig de les estrelles de Los Angeles, homenatgen als “Nazarenos d’Honor” i també als Timbalers, de diversos anys.

Durant la Setmana Santa son tradicionals les “Tamboradas” on els tambors baten durant hores i fins un dia sencer.

Un dels elements fonamentals de la història i del paisatge urbà de Moratalla és el seu castell-fortalesa i el primer que s'identifica a la silueta de la Vila és el pinacle de la seva Torre de l'Homenatge, seguretat i símbol d'una època de terra de fronteres. La seva importància fins al segle XVI deriva, precisament per la seva situació fronterera amb el Regne de Granada.

Cap al segle IX es va aixecar la primera estructura islàmica sobre restes neolítiques i ibèriques, constituint un punt important dins l' organització defensiva d' al-Andalus. L'Orde de Santiago el reconstrueix, destacant la Torre de l'Homenatge, del segle XV, d'estil gòtic militar llevantí, amb 22 metres d'alçada i 9 de costat. Sobre la porta, la reixa en què va ser penjat el cos del Comendador Alfonso de Vozmediano el 1465. El pati manté l'empedrat original, havent desaparegut la galeria porticada.

El recinte es completa amb cinc torres més, la Magdalena, la Rodona, la Blanca, la Trencada i la dels Quatre Vents.

L'edifici compta amb tres plantes. A la inferior, l'aljub amb pilar cruciforme central i, sobre ell la Sala d'Armes amb la magnifica volta d'arestes, gran clau central i tres sageteres esbocinades. A través de l’escala de cargol s'arriba a la Sala de l'Homenatge i a la paret Est de la sala arrenca l’escala mural d’accés a la terrassa, últim reducte defensiu de la fortificació.

L'última reparació del Castell-Fortalesa va poder produir-se a mitjan segle XVII ja que en el quadern de visita realitzada a Moratalla el 1747 s'indica el seu estat d'abandonament. El 1865 passa a mans de particulars que l'utilitzen per a criança de vi. Va ser adquirit per l' Ajuntament després de la Guerra Civil per 8.500 pessetes.

Visitat el castell, ens toca seguir camí cap a Caravaca de la Cruz, segona parada del dia. La ciutat es la capital de la comarca de les Terres Altes.

És un lloc de referència per al culte de l'Església catòlica ja que des de 1998, durant el papat de Joan Pau II, se la considera una de les vuit ciutats santes en disposar del privilegi de celebrar Any Jubilar a perpetuïtat cada set anys al voltant de la Santíssima i Vera Cruz. El primer d'ells va tenir lloc el 2003 i va comptar amb la visita del cardenal Ratzinger, posteriorment elegit com a papa amb la denominació de Benet XVI. Per aquesta circumstància, i pel propi nom del municipi, també se la coneix com "la Ciutat de la Creu".

La Creu es una creu oriental provinent de Jerusalem d'una relíquia medieval i patriarcal, custodiada en aquesta ciutat, primerament per l'Orde del Temple i posteriorment per la de Santiago, i d'una narració mil·lenària de la seva presència a l'enclavament caravanenc.

Es una creu de doble braç, relativament petita però que es objecte de gran devoció pels habitants de la població i que es fa extensiva a la resta de la província murciana.

Abans de fer la visita a la Basílica, aprofitem per fer un tomb i quan comença a plovisquejar fem una parada per dinar a la plaça de l’Arc, en un restaurant que coneixia d’una visita anterior a la població.

Un cop dinats sota un solet reconfortant, pugem fins al Castell Basílica per visitar la Creu i després fem un tomb per la part baixa i més moderna de la ciutat abans de retornar a Calasparra.

A les vuit hem quedat per anar a veure la inauguració d’una exposició pictòrica a la Casa d’Exposicions, on hem pogut saludar a l’alcaldessa i al regidor de cultura i també a la pintora que exposava. Constatem que en Joan està ben connectat a la vida social i cultural del poble.

Un cop sopats, tenim temps d’arribar-nos fins al “Hospicio” a prendre unes copes i xerrar una mica, per acabar un dia molt interessant.

DISSABTE DIA 02/12

Avui destinem el dia a visitar la ciutat de Múrcia. Tot i fer la mili a Cartagena, de Múrcia nomes en coneixia l’estació de tren.

Fa un dia molt clar i la temperatura es més agradable que a Calasparra tot i que es freda (estem al Desembre). Deixem el cotxe en un pàrquing al costat del Corte Inglés i ens encaminem cap al casc antic, carrers peatonals amb bon ambient i amb una concorreguda presencia de “tunos” de la Facultat de Dret de diversos punts d’Espanya.

La Catedral de Múrcia es un punt de parada obligada. La Santa Esglèsia Catedral de Santa Maria és el temple principal i seu de la Diòcesi de Cartagena. Es troba en ple nucli antic de la ciutat de Múrcia, a la Plaça del Cardenal Belluga.

Consagrada el 1467, va comptar amb diversos afegits (com la torre-campanar) o reformes ocasionals (noves capelles o façanes) principalment als segles XVI i XVIII, per la qual cosa integra l'estil gòtic original amb afegits renaixentistes, barrocs i neoclàssics.

Entre els seus elements arquitectònics destaquen la torre, de 93 metres d'alçada que la converteixen en el tercer campanar més alt d'Espanya -el segon si s'inclouen només catedrals, la façana principal o imafront, considerada com una obra mestra del barroc espanyol; i les capelles dels “Vélez, de Junterones y del Trascoro”

A la capella Major hi ha l'urna sepulcral on reposen el cor i les entranyes d'Alfons X el Savi. La catedral de Santa Maria va ser declarada Monument Nacional el 1931.

Sortim de la Catedral amb temps de veure arribar una núvia dins d’un Mercedes Clàssic, i no serà l’única núvia que veurem perquè a la porta de l’Ajuntament n’hi trobem dues més, una que surt i una altra que entra.

Just al costat podem apropar-nos al Riu Segura que transcorre tranquil per aquesta zona i tot seguit a la Plaça del Cardenal Belluga aprofitem per dinar mentre tenim de fons un cor de “tunos” que assaja per la trobada de la tarda i assistim als preparatius d’una desfilada de moda que està prevista per les vuit del vespre, massa tard per poder veure-la.

Acabem de dinar i fem un tomb pel casc antic, un cop d’ull al Teatre de Romea on hi ha la trobada de les tunes i una passejada per la zona més moderna de la ciutat. El capvespre ens permet veure la il·luminació nadalenca que ja llueix a molts carrers.

Tanquem la jornada després de sopar amb uns “gin-tonics” al “Hospicio” que avui a diferencia d’ahir presenta una notable presència de públic.

DIUMENGE DIA 03/12

Avui canviem el punt d’esmorzar perquè “La Jijonenca” fa festa i ho fem a la cafeteria “Gran Via” el menú però no varia, una catalana, una cervesa i un cafè.

Destinarem la jornada a visitar l’anomenat “Valle de Ricote” Per situar-nos tiro de Viquipédia i així em poso al dia.

La vall es coneguda també com a Vall Morisca i engloba els ajuntaments d’Abarán, Blanca, Ricote, Ojós, Ulea, Villanueva del Rio Segura i Archena. Fou un dels llocs més poblats de moriscos fins a la seva expulsió al segle XV, data en que foren deportats al País Valencià, Algèria i fins i tot Itàlia.

Actualment és una zona que, malgrat el seu reduït espai, presenta molta disparitat entre els cinc municipis que l'integren. Archena, el més industrial, es troba més a prop de la principal via de comunicació que accedeix a la vall, i ha desenvolupat una incipient indústria. A més, compta amb les aigües termals del seu balneari, l' aprofitament del qual es remunta a l' època de l' Imperi romà, i que és la base del turisme al municipi.

Ricote i Ojós, situats al centre de la vall, pateixen un estancament en el seu desenvolupament, i la principal indústria que podria revitalitzar la seva economia, el turisme, està sense explotar.

Ulea i Villanueva, situades al sud de la vall han optat per desenvolupar-se venent la seva antiga superfície de cultiu a constructors que pretenen convertir en pocs anys aquests dos pobles en dues immenses urbanitzacions, tot i que la crisi immobiliària ha reorientat aquesta tendència cap a nivells més raonables de construcció

Comencem la visita per la població de Blanca. Fa sol però l’ambient es fred, hi ha cua davant d’una xurreria ambulant al costat d’on aparquem el cotxe.

La història de Blanca es remunta diversos mil·lennis, i va sempre lligada a la de la Vall de Ricote. Les primeres restes arqueològiques corresponen al castell, del segle XI o XII. Durant el segle XIII, Negra, com es coneixia antigament, forma part de la vall morisc. En aquest període pateix els enfrontaments que es produeixen a la zona pel seu control, i passa a mans de l' Ordre de Santiago, a Bernardo de Sarrià, i, finalment, el 1303, és retornada a Juan Osores, mestre de l' Ordre de Santiago. El 1591, Felip II li atorga el Privilegi de Villazgo, confirmat per Fernando VII el 1819. Aquesta època d' esplendor finalitza bruscament amb l' edicte de Felip III de 1613 d' expulsió dels moriscos, que va suposar l' èxode de gran part dels seus habitants.

A Blanca hi destaca la fundació Pedro Cano, un dels pintors espanyols més reconeguts a nivell nacional e internacional. Fou important també la tasca de l’inventor Antonio Molina Cano, que va dedicar la seva vida a la transformació de l’energia hidràulica en elèctrica i mecànica.

Després de fer un petit tomb per la població, amb visita a l’església inclosa, ens apropem fins a Ojós però no hi entrem, abans d’arribar-hi enfilem la carretera que porta fins al poble de Ricote, que es el que dona nom a la vall. Curiosament es la única població de la vall que no es troba a la vorera del Riu Segura.

Tot i que llegim en un cartell que ha estat escollit un dels pobles més bonics, a nosaltres no ens ho sembla, es un típic poble amb un passat històric vingut a menys i moltes cases tancades o directament abandonades.

Som quasi al pic del migdia i decidim arribar-nos fins a Archena, que és la capital de la vall i on esperem trobar lloc per dinar.

I potser perquè es diumenge, no resulta fàcil trobar un lloc on fer un mos. El que havíem previst per les bones ressenyes de Google “La Taberna de Laso” està plena i finalment on acabem dinant “Archybal” ho hem de fer a la terrassa, sort que fa solet i s’hi està prou bé.

Archena es famosa pel seu balneari, però no el visitarem ja que abans d’acabar el dia volem apropar-nos fins a Cehegin.

De retorn cap a Calasparra i abans d’arribar-nos a Cehegin, fem una petita parada a l’estació de tren de Calasparra. Gràcies Joan per concedir-me aquesta petició ja que em feia il·lusió per recordar les vegades que els diumenges a la tarda després de dinar m’hi arribava per agafar l’exprés Madrid-Cartagena que em retornava a la ciutat on feia la mili.

L’estació de Calasparra (ara en desús) ha viscut temps millors i no era una estació qualsevol, situada a uns 5Km de la població té quatre vies (dues a l’andana principal) i una via morta per a càrrega i descàrrega. Si tenim en compte que el traçat de la línia es de via única no està gens malament.

Llegeixo sobre el seu tancament el següent:

El previsto cierre de la estación de Calasparra obedece a que los políticos “han volcado los esfuerzos en la línea de alta velocidad y han situado el AVE, el aeropuerto y el agua en el centro de la propaganda política”. La elección de Calasparra para construir allí una estación se debió a que el pueblo fue históricamente un punto de confluencia de rutas que procedían incluso de la comarca de los Vélez, rutas que atravesaban terrenos blandos aptos para la construcción de veredas y caminos.

La estación de ferrocarril le dio mucha prosperidad al pueblo, tradicionalmente rico en recursos naturales. Un indicador fue el número de mesones, que era de cuatro, en relación con Cieza, que ofrecía dos. La estación, además, estuvo ligada al transporte de mineral de hierro que se extraía de las minas de Gilico, ubicadas en el término municipal de Cehegín, y desde las que un sistema de vagonetas aéreas transportaba el mineral hasta el ferrocarril. “Fue bastante utilizada para viajes hacia Hellín, Albacete y Madrid, incluso por viajeros provenientes de los pueblos limítrofes de la Sierra de Albacete y de lugares de la provincia de Granada”

Tot i així la línia es va clausurar el 2019

Ja amb la tarda de baixada, el darrer punt del nostre recorregut serà Cehegin, on arribem ja amb poc llum natural.

Cehegín amb uns 15000 habitants té una historia prou interesant, ja que fou un lloc escollit per diferents cultures desde la prehistòria amb pintures rupestres que s’atribueixen a l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península ibèrica, passant per ibers, romans, visigodes, àrabs i cristians.

Amb un casc antic arraulit al cim d’un turó amb carrers estrets i costeruts però amb una esplèndida visió del conjunt i de la vall, el capvespre ens permet visualitzar i gaudir d’aquesta part de la població que de ben segur i amb més temps hauríem pogut descobrir més en profunditat.

DILLUNS DIA 04/12

Dia de retorn a casa. Aprofitant que el nostre vol d’Alacant surt a la tarda, sortim al matí en direcció a terres alacantines.

A diferencia d’ahir fa un dia rúfol i fins i tot en algun tram de l’autovia algunes gotes ens esquitxen el parabrises del cotxe. El primer punt de destí serà Santa Pola, que es a tocar de l’Aeroport i on aprofitarem per fer un tomb.

Santa Pola es la típica població avesada al turisme de platja i per tant preparada per la temporada estiuenca, això vol dir que ens trobem un municipi amb molts locals tancats que a més en ser dilluns aquesta circumstància ho agreuja.

Ens dediquem a passejar pel passeig marítim, les platges de terra s’estan regenerant amb alguna màquina que trasllada sorra (com a Premià vaja...) les instal·lacions de platja i les guinguetes estan tancades, els apartaments a l’avinguda de “Dn Santiago Bernabeu” qui fou president del Real Madrid estan deserts i la població en conjunt no mereix esmerçar-hi massa temps.

Un dels punts d’interès, potser l’únic es apropar-se a la illa de Tabarca que just es troba enfront d’aquesta localitat a uns 8Km i on hi viuen una cinquantena de persones. A l’estiu son nombroses les excursions que s’hi apropen mentre que ara en prou feines n’hi ha quatre al dia.

Després de dinar en un dels pocs restaurants que trobem oberts, l’Aeroport ens espera.

Sense massa més a explicar, només agraint a ne'n Joan Llort la seva hospitalitat i amb l’esperança de retornar per aquelles terres en una nova ocasió, el vol VY1312 de Vueling ens retorna a casa, a la T1 en Roc ens recull i així encara tenim temps de compartir amb ell alguna de les experiències viscudes.