MORELLA, PENISCOLA I VENT
Una visita pendent a “Viveros Pereira” de Castelló ha estat sens dubte una magnifica oportunitat per deixar-se veure per terres castellonenques.
Tot i les males previsions en
forma de vent que auguraven uns dies una mica complicats, la reserva i el compromís
que havíem adquirit el vàrem poder complir i cap allà que ens arribarem. Per
fer-ho durar una mica, el dia abans ens vàrem desplaçar a Morella amb
allotjament a Peníscola, l’endemà a mig matí ja baixaríem a Castelló.
MORELLA
El primer punt de parada de la
nostra ruta ha estat Morella. Sortosament la carretera que hi mena ha estat
millorada substancialment i les voltes que feien del Port de Querol una
autèntica tortura han desaparegut gràcies al nou traçat inaugurat l’any passat.
S’agraeix molt.
Morella ens rep amb sol, però amb
vent. Aquest fenomen meteorològic que no ens abandonarà en el dos dies per
aquestes terres ens impedeix accedir al seu castell que ha estat tancat per
precaució; per sort ja l’havíem visitat fa uns anys en una visita anterior i
sembla que les reformes i millores que s’hi ha fet hauran de quedar per una
visita futura.
Mentre donem un vol comença a
ploure i es una magnifica ocasió per entrar a l’Arxiprestal de Sta Maria la
Major. Es tracta d’un esplèndid temple del Gòtic religiós i on destaquen en una
mateixa façana dues portes de gran interès tant arquitectònic com escultòric, la
porta dels Apòstols i la de les Verges. En el seu interior hi sobresurt el cor
amb una escala preciosa enrotllada magistralment a una de les pilastres,
l’escena del judici final del rerecor i una volta del cor molt rebaixada
desafiant les lleis de l’arquitectura.
La nuesa de la pedra pròpia de les esglésies gòtiques fa contrast amb l’altar major d’estil xorigueresc, destacant també els grans i colorits rosetons de vidrieres originals de l’escola valenciana del s. XIV. L’orgue monumental que encara es conserva i que es el més important de la Comunitat Valenciana, fou creat per Turull, de l’escola Aragonesa, en 1719, es pot gaudir avui amb el so ple dels més de 3.000 tubs en el marc del Festival Internacional de Música d’Orgue que cada mes d’Agost es celebra a Morella.
Quan sortim de l’església ja no
plou. Just enfront hi trobem una escultura urbana en bronze i de mida natural que
representa a Julian Garcia Gisbert, assegut en un banc de la plaça i mirant la
gent que passa. Obra de l’escultor Jere, fou inaugurada el 30 de desembre de
2015. En una placa adjunta hi podem llegir “A Julián García Gisbert, uno de los precursores de la industria textil de
Morella, y a todas las personas que han hecho que la manta morellana sea
conocida más allá de la fronteras de nuestro país. Estatua financiada
anónimamente y erigida en su memoria”
La tradició tèxtil de Morella ha estat la principal activitat econòmica de la ciutat i es remunta al segle XIII. Hi va haver centenars de telers on es teixien catifes, teles i draps que s’exportaven a diversos països mediterranis, especialment Itàlia. Més endavant la manta morellana fou el producte que va marcar l’oferta entre els segles XVIII i XX, quan la població vivia exclusivament de la producció tèxtil. La manta es distingeix pel seu disseny, franges horitzontals i colors vius.
Amb sol i vent deixem Morella tot i que abans ens apropem fins a l’Aqüeducte de Santa Llúcia conegut com Aqüeducte de Morella o Sèquia Reial, infraestructura hidràulica d’estil gòtic construïda entre els segles XIII i XIV
Següent parada Peníscola.
PENÍSCOLA
Tot i que ja l’hem visitat
diverses vegades, Peníscola a l’igual que Morella sempre es una bona opció de
visita si un es troba per aquelles contrades, tot i que degut al mal temps no
ens podem bellugar fins a l’hora de sopar que podem fer-ho en un restaurant que
hi ha enfront de l’hotel. Poca gent i molt de vent.
Sortosament l’endemà al matí fa
sol i aprofitant que l’esmorzar es una mica tard fem un volt pel seu barri
antic, algunes de les seves cases i molts dels seus monuments conserven el gran
llegat que va deixar el Papa Luna.
Pero Martines de Luna fou un
religiós aragonès que prengué el nom de Benet XIII mes conegut com el Papa Luna,
durant el seu episcopat de la línia d’Avinyó (1394-1409) considerat un antipapa
en la línia canònica de monarques de la Santa Seu, havent-hi un papa homònim que
també regnà amb el nom de Benet XIII al segle XVIII Les referències a la ciutat
son nombroses.
Hi destaca el Castell que no visitarem perquè obre tard i ja l’havíem vist anteriorment, es tracta d’una gran fortalesa situada sobre una península rocosa a la costa. A la part inferior hi trobem una magnifica estàtua del Papa Luna feta amb bronze amb una alçada de 2m i un pes de 700Kg obra de Sergio Blanco, que fou inaugurada el 23 de Novembre de 2007
Caminem pels solitaris carrerons estrets
i empinats, amb les seves cases blanques on hi destaca la Casa de les Petxines amb
una curiosa història. Sobre els anys 50, quan els primers turistes arribaven a
la ciutat, un matrimoni fincat a la ciutat passava moltes penúries per manca de
treball, la muller que es deia Justa s’aprengué l’historia de la ciutat i
exercí com a primera guia, portant turistes pel casc antic a canvi de la
voluntat. Poc a poc reuní una petita fortuna i la va invertir en un solar on hi
edificaren aquesta casa, revestint-la tota de petxines que intercanviaven amb
els mariners a canvi de tabac. L’ompliren de petxines, finestres arabesques i l’escut
de l’ordre del Papa Luna, símbols de Peníscola. Així que quan al 1961 es va
acabar per complert, es convertí juntament amb el castell en un símbol turístic
de la ciutat.
A la part baixa hi trobem el
bufador, un racó que et sorprèn pels seus salts d’aigua en dies de temporal.
El casc antic ha servit d’escenari
a series com Joc de Trons, pel·lícules com El Cid i Calabuch i es que la seva fotogènia
i la bona conservació no passen desapercebudes.
Després d’esmorzar baixem fins a la platja. Una esplèndida badia als peus de la part històrica, fins i tot la Paqui va aprofitar per mullar-se una mica les mans, es va quedar amb les ganes de ficar-hi els peus, però no anàvem preparats. L’aigua diu que no estava gaire freda, de fet hi havia algun banyista.
Un cop fetes les fotografies i la
passejada de rigor, emprenem camí cap al nostre destí final. Viveros Pereira a Castelló
de la Plana.
VIVEROS PEREIRA
En poc més d’una hora ens plantem
a Castelló a la seu dels Vivers que anem a visitar. Allà som molt ben rebuts amb
gran amabilitat per en JuanMa, la Sara i el Cesar.
Ens conviden a dinar a un
restaurant anomenat Portolés, exclusiu i amb una decoració que quan entres ja
veus que es un lloc especial. Dinem molt bé amb una paella de la terra com a
plat principal. Estem sols, de fet el restaurant té molt poques taules i això
ens permet tenir una conversa tranquil·la, i puc comprovar l’estima que l’hi
tenen a la Paqui, es ben veritat que qui sembra recull i la Paqui de sempre ha
sembrat molt.
Acabem la visita, fent una volta
per la finca i els hivernacles abans de tornar cap a casa amb el compromís de tornar
l’any vinent (l’excusa: la loteria de Nadal)
Comentaris