AGUAS TUERTAS - IBON D'ESTANES

Una de les excursions Top que es pot fer quan es visita la vall d’Hecho (Echo en toponímia aragonesa) es acostar-se fins al paratge de “Aguas Tuertas” el que seria un equivalent a les nostres Aigüestortes, però més despullades que les del Pirineu Català, tot i que d’una gran bellesa.

Seguint la carretera que surt de la capital de la vall, Hecho i desprès de passar per l’agregat de Siresa on ja hem visitat el seu monestir, el traçat es va revirant especialment en el tram que correspon al congost de la “Boca del Infierno” on el riu queda encaixonat per la serralada dels Alanos i les estribacions de Punta Agüerri.

Passem per l’entrada a l’anomenada “Selva de Oza” i seguim carretera amunt, fins que aquesta es transforma en una pista transitable a turismes d’uns 4 Km al final dels quals una petita esplanada per aparcar es on deixem els vehicles. La pista continua uns 2,5 Km paral·lela al riu Aragón Subordan, però es restringida a vehicles autoritzats i jo hi afegiria que siguin tot terreny.

Un cop acabada la pista en una cabana de pastors que es troba just a l’entrada de la vall, ja podem contemplar la zona de les Aigüestortes, enmig d’una gran praderia on diversos ramats de cavalls i vaques hi pasturen tranquil·lament.

Fa calor, però el dia està una mica enterbolit pels núvols i algunes llenques de boira a la part superior de les muntanyes. Tot i que no entrava en els plans inicials, finalment veient que en 2h10’ es pot accedir a l’Ibon d’Estanes, decideixo fer-hi via. La Paqui m’esperarà a les “Aguas Tuertas” a que jo faci el recorregut que calculo que em portarà ben be unes 5h entre anar i tornar.

El camí cap a l’Ibon, que així es com anomenen als estanys en aquesta zona, segueix quasi en la seva totalitat el GR-11 que mena cap al Refugi de Lizara. Pel centre de la vall veig el riu en constants zig-zags i meandres marronosos en contrast amb la verdor del conjunt. Just cap al final em dirigeixo cap al Port d’Escale (1640m) que durant molts anys fou un important pas de muntanya entre les valls espanyoles i franceses. La pujada es bastant directe però no especialment feixuga fins a un coll que es troba a uns 1900 metres. D’allí l’Ibon ja s’intueix a baix a uns 1770 m malgrat la boira que el tapa parcialment, desprès de dubtar una mica si baixava o no, finalment vaig arribar-me fins a l’entorn del llac, tot i que degut a la boira que anava i venia i no volia que em dificultés la tornada, vaig optar per retornar cap al punt de partida.

Llegeixo a diferents pàgines web, que hi ha dos dòlmens a la zona, un a uns 100 m de la cabana i l’altre al final de la vall, però no vàrem ser capaços de veure’n cap dels dos.

La sortida ha estat fantàstica i jo personalment l’he gaudit molt, la pujada a l’Ibon ha estat un plus molt satisfactori.