LA SEU VELLA DE LLEIDA

Ja feia molt de temps que volíem visitar un dels monuments més importants del nostre país i fins ara no n’hem tingut l’ocasió.

Conquerida la ciutat musulmana de Larida l’any 1149 pels comtes catalans Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell, s’imposà la necessitat de construir una catedral. L’any 1203 es col·locà la primera pedra, si bé els treballs s’allargaren fins ben entrat el segle XV, quan en quedaren configurats els espais: l’església, el claustre, el campanar i la Canonja. Els segles del gòtic i els primers decennis del segle XVI foren els moments de màxima esplendor. No passà el mateix els segles següents.

Durant la guerra dels Segadors (1640) fou utilitzada com a hospital i magatzem d’armes. L’any 1707, i en el marc de la guerra de Successió, fou tancada al culte per ordre de Felip V i poc després transformada en caserna militar. A excepció del campanar, tots els seus espais foren compartimentats amb la construcció de diferents pisos, al temps que una importantíssima part del seu patrimoni artístic era mutilat, emparedat, profanat o bé cremat.

Amb la guerra del Francès (1810) arribaren noves pèrdues i mutilacions i, malgrat que fou declarada monument històric l’any 1918, la catedral esdevingué un camp de concentració durant la Guerra Civil (1936) i caserna fins a l’any 1948.

El Claustre presenta unes dimensions espectaculars, motiu pel qual és considerat un dels edificis més grans de l’arquitectura gòtica europea, però a més de gran es destacable la seva riquesa compositiva. Presenta una planta lleugerament trapezoidal, el claustre queda configurat per quatre galeries i disset finestrals apuntats, dotze dels quals envolten el pati central i els cinc restants es disposen, de manera totalment excepcional, oberts a la ciutat, fent de la galeria sud-est un mirador privilegiat. Dels disset finestrals, quinze són diferents.

El campanar té una alçada de seixanta metres, i s’hi pot accedir mitjançant una escala de cargol amb dos-cents trenta-vuit graons que permeten arribar al capdamunt oferint al visitant unes vistes panoràmiques úniques de la ciutat i del seu entorn.

L’església que Pere de Coma dissenyà és de planta basilical de creu llatina amb tres naus i un acusat transsepte al qual s’obren cinc absis. En la intersecció dels braços de la creu, s’alça el cimbori, de planta octogonal sobre trompes, l’originalitat del qual rau en el doble cos mural que el circumda completament. Regular i simètric, l’edifici imposa solemnitat.

La façana principal romànica comunica amb el claustre i consta de tres portes. Les laterals són més senzilles, i és la central la que rep tot el protagonisme. La porta de la nau central, o Portal Major, defineix el model de portalada de l’anomenada Escola de Lleida, sense timpà i amb arquivoltes en degradació profusament decorades.

Malgrat la pèrdua d’una importantíssima part del patrimoni artístic que ornamentava la catedral, l’església conserva una escultura d’altíssima qualitat que permet situar-la com la producció catalana més destacada del segle XIII.

Tal i com ja hem comentat la Seu fou reconvertida en edifici militar i té adjacent el Castell de la Suda que forma part del complex i que també es pot visitar tot i que no hi ha res destacable excepte la seva terrassa des d’on podem obtenir també unes meravelloses vistes sense necessitat de pujar al cim de la torre.

El nom de la Suda, veu àrab que significa àrea urbana closa faria referència a la fortalesa andalusina construïda durant el segle IX al lloc avui ocupat pel castell reial, però també és el nom amb què les fonts medievals designen el barri noble que s’estenia pel turó. Fou el palau on residia el monarca durant les seves estades a Lleida. La seva construcció respon a diferents etapes situades entre finals del segle XII i el segle XIV, motiu pel qual hi conviuen formes romàniques i gòtiques.

Durant la Guerra dels Segadors es quan es transforma en caserna militar i patí diverses transformacions especialment als segles XIX i XX quan fou utilitzat com a polvorí. Una explosió en minvà greument les dimensions originals del castell.

Declarat monument històric l’any 1931, però la tropa hi romangué fins a l’any 1948. Iniciada la desmilitarització del turó, i a diferència de la catedral, el castell quedà condemnat a l’oblit

La part conservada correspon a la nau sud-est, la més antiga del conjunt. La façana encarada a la catedral mostra la funció defensiva de l’edifici, mentre que la façana que dóna al pati, amb finestres i portes, deixa entreveure la funció de residència i habitatge.

El recinte fortificat que envolta el turó amb els seus baluards de defensa, panys de muralla, camins de ronda, túnels, etc., és el resultat de diferents intervencions portades a terme en el context dels conflictes bèl·lics d’època moderna i contemporània.

La visita de tot el conjunt ens demora un parell d’hores que donem per molt ben invertides i que recomanem del tot perquè val molt la pena.