EL SOLSONÈS. LA COMARCA DE LES MIL MASIES
Tot i no ser del tot desconeguda la comarca del Solsonès no es una de les que més he visitat si exceptuem Sant Llorenç de Morunys i el seu entorn que si que puc dir que formen part de molts moments de la meva vida i més especialment de la meva infantesa.
Aprofitant un cap de setmana allargat amb el divendres, ens decidim a recórrer aquesta comarca situada al centre de Catalunya i coneguda com la Comarca de les Mil Masies i es que en gran part del seu territori hi trobem llogarrets disseminats amb multitud de masies que en gran majoria s’han transformat en habitatges de turisme rural.
La Comarca està formada per les capçaleres de les Valls del Cardener i la Ribera Salada i per l’altiplà de la Segarra. La meitat oriental de la comarca correspon a la Conca del Llobregat a través del riu Cardener i els seus afluents (aigua d’Ora i el Negre) mentre que la part de ponent pertany a la Conca del Segre a través de la Ribera Salada i el LLobregós. Solsona n’és la capital comarcal on convergeixen totes les carreteres principals que travessen la comarca.
La comarca actual del Solsonès es compon de 15 municipis, quatre dels quals amb més de 100 km² de superfície. Precisament els dos municipis més petits són els que tenen més població, Sant Llorenç de Morunys i Solsona. El Solsonès té una superfície de 1.001,21 km² i una població de 13.759 h. (2009).
El punt més alt d'aquesta comarca es la serralada prepirinenca del Port del Comte. El terç nord de la comarca és part del Prepirineu, amb altituds que van dels 800 als 2.300 m. Les principals serralades que s'hi troben són les del massís del Port del Comte, la serra d'Odèn, la serra del Verd i la serra de Busa.
Ens allotjarem a l’Hotel Sant Roc a la ciutat de Solsona. Aquest hotel ha estat i és una joia arquitectònica rehabilitada el que ha permès recuperar un dels edificis emblemàtics del modernisme Solsonès. Fou dissenyat pels prestigiosos arquitectes modernistes Ignasi Oms i Bernardí Martorell, essent inaugurat el 16 d’Agost de l’any 1929.
Però anem per parts i com que a l’hotel no hi anirem fins a la tarda comencem per ordre les visites tal com les hem fet.
CEMENTIRI MODERNISTA D’OLIUS
No massa gent coneix de l’existència d’aquest curiós i únic al món cementiri modernista situat al terme municipal d’Olius. El cementiri modernista d’Olius va ser construït l’any 1916 per l’arquitecte Bernardí Martorell Puig, deixeble de Gaudí, que també havia col·laborat en la construcció de la Sagrada Família. L’any anterior el bisbe Vidal i Barraquer l’hi havia encomanat el projecte.
Es tracta d’un curiós recinte on la gent es troba enterrada a la roca, en petites capelles i en nínxols. Es van aprofitar les roques caigudes per encabir-hi les tombes i panteons i es va respectar les alzines que allà hi creixien. Es diu que les roques caigudes simbolitzen la mort i les alzines, la vida. Podríem dir que és l'únic cementiri plenament modernista, ja que tot ell ho és: la concepció, la capella d'arc parabòlic, la creu gaudiniana de cinc puntes que corona l'agulla de l'esmentada capella, les reixes, etc. El tancament està format per les roques caigudes i un mur de pedra seca entre elles. LLegeixo que el rector de la Parròquia Mossèn Meliton Perarnau, va obrir una subscripció popular per sufragar-ne el cost, 2.431,10 pessetes, Es van recaptar 2.711. El propi bisbe Vidal i Barraquer en va donar 1.000 i que només s’hi poden enterrar veïns d’Olius i la seva visita es del tot recomanable i no s’hi esmerça massa temps ja que es molt petitó però alhora també molt acollidor.
A pocs metres del cementiri hi trobem l’església de Sant Esteve. L’església és un exemplar del romànic llombard consagrat l’any 1079 a petició del comte d’Urgell i dels habitants del lloc. L’altar de dalt es dedicà a sant Esteve i el de la cripta al sant Sepulcre. Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. El campanar, de planta quadrada, té quatre finestres en arc de mig punt. Sota seu s’obre una motllura amb espitlleres. La cripta es una meravella, forma un espai rectangular amb sis columnes (totes diferents) que s’obren en forma de palmera; aguanten arcs de mig punt i voltes d’aresta, i donen a l’estança una bellesa extraordinària.
Aquesta cripta ha donat fama a Olius i és molt valorada dins l’art romànic mundial. Com a anècdota esmentar que en aquesta església es congregaren en una ocasió de l'any 1318 alguns canonges solsonins disconformes amb un cert procedir impositiu dels nobles Guillem i Ramon de Cardona. L'afer arribà fins a la cort papal d’Avinyó
NECRÒPOLIS DE CEURÓ
Sortim d’Olius i ens dirigim cap a la Necròpolis de Ceuró. Agafem la carretera C-26 que uneix Solsona amb Basella i primer entrem al municipi de Castellar de la Ribera. Aquest municipi es dels més grans en territori (60.12 Km2) però dels més petits en habitants (131 l’any 2020) La població està totalment disseminada en masies que es reparteixen en tres parròquies: Castellar, Clarà i Ceurò. Hi ha una quarta parròquia: Pampa, deshabitada des dels anys 70.
Per accedir a la Necròpolis cal agafar la carretera que es troba a l’esquerra (just passar una explotació on trituren pedra) que s’enfila ràpidament i que a més d’estreta es obaga. Al cim s’hi troba l’Ermita de Sant Julià de Ceuró. Seguim pel camí de les Grioles fins a trobar un indicador dels tres dòlmens. El primer es a prop del camí i el localitzem ràpidament, més amunt seguint un corriol hi ha el segon dolmen i el que ens costa més de trobar es el tercer perquè es troba al costat de la carretera una mica enlairat i uns metres abans de l’indicador. Desprès de les fotografies de rigor desfem el camí i com que ja es hora de dinar ens arribem fins a Ogern on dinem molt bé i molt ben atesos al Restaurant Cal Ton.
PONT DEL CLOP
De retorn per la carretera C-26 a l’alçada de la Casa Rural Molí de Querol agafem un desviament que voreja la Ribera Salada, riu que rep el seu nom a partir d’Aigüesjuntes, on conflueixen la Riera de Canalda i el Riu Fred. Té uns 40 Km de longitud. La carretera va seguint el curs del riu travessant magnífics boscos, alguna casa de colònies, àrees d’esbarjo i establiments de turisme rural. Finalment arribem al Pont del Clop que es troba just en la carretera que mena cap a Cambrils (municipi d’Odèn) en aquest indret la conca del riu adopta formes curvilínies, anomenant-se aquest tram el Canal Serpent. Hi ha algunes zones que permeten el bany en època estiuenca, tot i que s’ha hagut de restringir i controlar l’accés per evitar la massificació.
Cau la tarda quan sortim del Pont i el sol ja fa estona que s’ha amagat, per tant es hora de fer via cap a Solsona i deixar les nostres pertinences a l’Hotel, abans de fer un tomb pel casc antic de la capital del Solsonès.
SOLSONA
Es la capital de la comarca, l’any 2020 tenia una població de 9137 persones, es òbviament el nucli més important de la comarca i per tant el seu principal motor econòmic i cultural. L’any 1594 se l’hi atorgà el títol de ciutat.
Fem una caminada pels seus carrers peatonals dins del que podríem anomenar com a nucli medieval, els cotxes no hi tenen accés excepte pels residents i unes pilones als dos portals d’accés al seu interior s’encarreguen de que els no residents no hi puguin accedir.
El primer punt que visitem es la Catedral, doncs Solsona té bisbat i fins fa poc bisbe, però això ja es una altra història, en el moment d’escriure aquestes ratlles es troba tutelat pel bisbat de Vic.
CATEDRAL
Es coneix l'existència d'una església preromànica de l'any 977. D'aquesta època se'n conserven els tres absis, el campanar, alguns elements del claustre, i el celler i el menjador dels canonges, avui habilitats per a uns altres usos. La catedral actual és d'estil gòtic, començada a final del segle xiii i acabada al segle xvii. A l'esquerra del transsepte se situa la capella de la Mercè, amb un retaule barroc probablement obra de Carles Morató.
A la dreta es venera la imatge de la Mare de Déu del Claustre, del segle XII, catalogada com una de les escultures més importants del romànic català. Fou feta pel mestre Gilabert de Tolosa, un dels més importants de l'època. La imatge mesura 105 cm. d'alçada. Està asseguda en un tron, amb l'Infant a la falda, i sota els peus estan representats dos monstres. La imatge és de pedra i els anys l'han ennegrit. Al segle XIII, amb l'arribada dels albigesos, tement per la integritat de la imatge, la van amagar dins el pou del claustre que estaven acabant de construir. Hi ha una llegenda del nen caigut al pou que va ser salvat per la Mare de Déu que sembla tenir fonament històric. El cambril fou ampliat a principi del segle xx per August Font. La façana del cambril segueix una línia noucentista amb alguns elements moderns.
La Catedral està declarada bé cultural d'interès nacional.
CASC ANTIC
Es coneguda també la seva Torre de les Hores, datada d’abans de 1500, la torre tenia una campana per tocar a foc i sometent i una altra per al rellotge que avui encara toca les hores. Antigament, també s'hi anunciaven les sessions plenàries. Avui dia, en un racó d’aquest campanar s’hi “penja el ruc” per Carnaval, costum que recorda la llegenda que ha donat el renom de ”mata-rucs” als solsonins i solsonines.
Sopant al Sant Roc tanquem el primer dia del nostre circuit pel Solsonès.
CASTELL DE LLADURS
Desprès d’un bon esmorzar iniciem el nostre segon dia per la Comarca apropant-nos al Castell de Lladurs desprès d’una infructuosa búsqueda d’Els Torrents, no ho vàrem saber trobar ni amb el Google Maps.
Lladurs es un d’aquests municipis format d’un munt de nuclis dispersos que com ja hem dita anteriorment son la base d’aquesta comarca. té un extens terme (128,69 km2) amb una altitud que oscil·la entre els 700 i els 1.000 metres. La seva població, 224 habitants (padró 2008), es troba íntegrament disseminada en masies.
El municipi de Lladurs està format per 5 parròquies, algunes documentades ja el 839. L’any 1593 el papa Climent VIII va crear el bisbat de Solsona, amb l’aportació d’aquestes parròquies (entre d’altres) pertanyents al bisbat d’Urgell. Les Parròquies son Timoneda, Lladurs, Montpol, LLena i els Torrents.
El Castell està situat dalt del Serrat del Castell al costat de la primitiva Església de Sant Martí. Es un monument declarat bé cultural d’interès nacional. La primera notícia d'aquest castell es té de l'any 1000, quan el comte d'Urgell vengué unes vinyes situades «in chastro Llaturci». Per l'acta de consagració de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Abadia benedictina situada al municipi de les Valls de Valira, Alt Urgell) de l'any 1040 sabem que era propietat del monestir junt amb les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel. Les ruïnes del castell pertanyen a èpoques diferents, amb edificis annexos i afegitons. És problemàtic de distingir el que en pugui restar de romànic sense una prèvia excavació. La part més moderna es troba al nord, enfront de l'església.
Per accedir al castell cal agafar un camí que surt al peu de la carretera LV-4241 que uneix Solsona amb Coll de Jou i que mena al cim amb poc més d’uns 20 minuts. Les vistes des de dalt son esplèndides i val molt la pena la petita caminada.
Un cop baixats del castell iniciem un petit recorregut per les parròquies de Lladurs, La Llena i Timoneda.
El terme de la Llena s’estén des del Pla de Cirera cap a la Torre d’en Dac, sobre la Riera Salada i Riera Riart. El tercer curs d’aigua que solca la parròquia de la Llena és el torrent que baixa de La Guàrdia cap a la Riera Salada. El topònim Llena, propi de diverses cases de la comarca, s’aplica en la documentació medieval (lena) a certes partides de terra, que són petits planells humits o prats.
Aquesta església és cap de parròquia i apareix citada com totes les de la muntanya del Solsonès, en l’apòcrifa acta del 839 de la dedicació de la catedral de la Seu d’Urgell. i vora seu havia tingut el desaparegut castell de la Llena. És un edifici del segle XII d’una sola nau, de planta rectangular i amb un absis semicircular. La volta és de canó i hi trobem un cor postís. El campanar d’espadanya amb dues obertures de mig punt també es va refer no fa gaires anys. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
SANTA EULALIA DE TIMONEDA
La següent parada es Santa Eulalia de Timoneda.
L’església data dels segles XII-XIII tot i que ha sofert diverses reformes que li han fet perdre la seva imatge inicial. Consta d’una nau rectangular amb volta de canó i diversos cossos afegits. La sagristia també va ser adossada posteriorment. La porta, adovellada i datada el 1623, s’obre al mur sud. L’edifici presenta un notable campanar de torre de planta quadrangular d’estil romànic que presenta tres nivells d’obertures –el campanar s’estreny progressivament a cada nivell– i coberta de quatre vessants. El tercer pis és posterior i tot el conjunt va ser restaurat el 1993. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català
Com a informació curiosa llegeixo que: El nom de Timoneda és documentat l’any 1033 i procedeix del llatí popular i respon a la vegetació del país, el timó (farigola). Ara bé, en l’antiguitat també s’anomenà vila Arcell. De fet, el mot “vila” al Solsonès al segle X i començaments de l’XI era una gran propietat amb diferents cases habitades o mansions escampades, amb una església a prop de la principal, formant el conjunt una unitat geogràfica de la que n’era propietari algú que li donava el seu nom. Timoneda era la vila d’Arcell.
Un cop fetes les fotografies de l’exterior de l’església ja que aquesta igual que la de La LLena romanen tancades al públic i per tant no podem accedir al seu interior, ens dirigim cap a Coll de Jou i d’allà baixem cap a Sant Llorenç de Morunys, però abans hem de fer parada a Sant Serni del Grau.
SANT SERNI DEL GRAU
Dir que aquesta petita ermita ens té el cor robat no es cap exageració i son molts els records i els lligams amb aquestes senzilles pedres que conformen una de les ermites romàniques més boniques que hom pot trobar per Catalunya.
Sant Serni o Sant Sadurní del Grau (coneguda també amb els noms de Sant Serni o Sant Sadurní de Vilamantells, l’església de Vilamantells o l’església de la Mare de Déu del Grau es una ermita del segle XI o XII de Vilamantells (municipi de Guixers) es troba en un petit planell a 1045 m d’altitud en el camí que porta al Santuari de Lord. Igual que les anteriors es un monument protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.
La primera notícia documentada és del 13 d'octubre del 1064, quan és cedida per Ermengol III, Comte d'Urgell al cenobi de Sant Llorenç. El 16 de setembre de 1088, Ermengol IV la cedí a Santa Maria de Solsona. El 23 d'agost de 1203, l'abat de Sant Serni de Tavèrnoles restituí als monjos de Sant Llorenç i al seu prior Arnau Ramon l'església de Sant Serni del Grau o de Vilamantells.
El 1297 va esdevenir la parròquia de Vilamantells i que ho va ser fins a l'any 1593 quan, amb la supressió del monestir de Sant Llorenç, va passar a formar part, juntament amb la de Santa Creu d'Ollers, de la parròquia de Guixers.
L’església consta d’una sola nau amb absis semicircular. El parament és de pedra trencada a cops de maceta i forma filades uniformes i irregulars. En alguns trams la pedra és tosca i en altres prima i llargaruda. A l’interior l’església és coberta amb volta de canó.
Acabada la visita ens traslladem fins a Sant Llorenç on dinem a l’antiga Fonda Morunys ara rebatejada com El Jardí.
A la tarda baixem cap a Solsona per la carretera que passa pel Pantà de La Llosa del Cavall, hi hem d’arribar abans de les 6 perquè tenim visita programada al Pou de Gel que hi ha al costat del Portal del Pont.
Molt interessant la visita guiada al Pou de Gel, la noia que ho explica ho fa molt bé i amb els seus comentaris et submergeix en el coneixement del funcionament d’aquests pous de gel.
La primera notícia documentada d’aquest pou de gel és del 1683 i els materials localitzats durant l’excavació daten l’estructura cap als voltants del segle XVI. Amb tot, la majoria de documents on s’esmenta el pou són del segle XVIII, moment en què el gel es convertí en un producte de primera necessitat i, per tant, fou necessària la construcció d’aquestes estructures per poder-lo conservar. El consum de gel va augmentar en el moment en què se li atribuïren propietats terapèutiques i per la seva utilitat en la conservació d’aliments (carn, peix...). Les dimensions d’aquest pou són de 8 m de diàmetre i de 9,30 m d’alçada.
Un pou de gel és una estructura per emmagatzemar el gel natural obtingut de rius i rieres amb l’objectiu de poder-lo comercialitzar. Acostumen a tenir una planta circular coberta amb una cúpula, en la qual s’obren dos accessos: un orifici al centre, aïllat de l’exterior, i un a mitja alçada, on desemboca un corredor; tots dos servien per introduir i treure el gel. També solen tenir un conducte a la part inferior per desguassar l’aigua acumulada pel desgel dels blocs. En aquest pou, el gel s’obtenia del riu Negre o del forat de la Bòfia, avenc natural prop del Port del Comte. S’anava emmagatzemant al llarg de l’hivern i s’explotava entre abril i primers de novembre.
Per obtenir els blocs de gel calia un llarg procés. En primer lloc s’estancava aigua del riu Negre mitjançant petites llacunes artificials, o s’aprofitava la de les basses dels molins quan es gelaven. Quan hi havia un gruix de gel considerable, es tallava en blocs amb serres de mànec curt i aquests blocs s’empenyien amb perpals o es transportaven amb mules fins al lloc d’emmagatzematge. Una vegada allí, s’entraven manualment fins al fons del passadís i amb l’ajuda d’una politja es dipositaven al fons del pou. Separats amb palla i boll (pellofes de blat), es col·locaven de manera ordenada, aïllats del sòl i a una certa alçada, cosa que s’aconseguia gràcies a una estructura de fusta. Aquest procés s’anomenava empouament. Quan els hiverns eren rigorosos i la producció era més gran, el gel omplia tot el pou i en tapava l’accés principal. En aquests casos, l’entrada de gel a l’interior es feia des de l’orifici central de la cúpula, amb el mateix sistema. Tot i que els blocs podien tenir mides variables, es creu que a Solsona podrien haver arribat a tenir uns 120 x 70 x 15 cm. La comercialització del gel es feia durant la primavera i l’estiu. Per tal de reduir pèrdues ocasionades per la calor, calia que el procés fos ràpid i eficaç, cosa que exigia una quantitat de persones considerable, ja que es perdia entre un 25 i un 30% de la càrrega. Els encarregats de transportar el gel eren els traginers, i a més hi havia una xarxa de pous distribuïdes entre viles i ciutats dels voltants.
Visitat el Pou de Gel ja ens podem concentrar en sopar de tapes a la Taverna Ca l’Oller i donar per tancat el segon dia.
SANTUARI MARE DE DEU DE MASSARUBIES
Diumenge deixem Solsona i després de fer el check-out a l’Hotel enfilem cap a Cambrils un dels agregats del municipi d’Odèn allà s’hi fa la Fira del Trumfo i a més aprofitarem per visitar el Molí Salí que hi ha a la població. Abans però fem parada al Santuari de la Mare de Déu de Massarúbies.
Església situada entre la Serra d'Angrill i el serrat de l'Ingla a prop de la masia de Cobiscol, entre camps de cultiu i bosc, a la població de Montpol del municipi de Lladurs. Es tracta d'una església d'origen romànic transformada posteriorment al segle XVII en estil barroc. Antigament pertanyia al terme parroquial de Terrassola i des del 1966 ha substituït aquesta parròquia i la de Montpol en la celebració del culte. Tradicionalment el diumenge després de l'Ascensió del Senyor s'hi celebra la Festa del Perdó. El retaule amb la imatge de la Mare de Déu de Massarrúbies data de l'any 1713. Es d’una nau de planta rectangular amb capçalera recta i coberta a tres vessants. Presenta capelles laterals amb cobertes a una vessant. En un dels murs laterals hi ha adjunt el cementiri. Al peu de l'església hi ha un porxo amb teulada a dues aigües i encavallada de fusta que se sosté en una de les parets laterals sobre dos pilars rectangulars. El porxo dóna accés a l'església mitjançant un portal d'arc de mig punt adovellat i brancals de pedra escairada. A la part superior destaca el campanar d'espadanya format per dos arcs de mig punt amb sengles campanes que presenta un acabament triangular de frontó i teuladet rematat als vèrtexs per adorns en forma de bola. L'interior de l'església està cobert per una volta de canó i hi ha ha representat tot un cicle pictòric. Destaca el retaule barroc darrere l'altar on es troba encimbellada la talla de la Mare de Déu de Massarrúbies
MOLI DE SAL DE CAMBRILS I FIRA DEL TRUMFO
A Cambrils un dels cinc pobles que conformen el municipi d’Odèn que també inclou Canalda, Móra Comdal, Valldan i el mateix Odèn, per bé que Cambrils n’es la Capital s’hi celebra cada any la Fira del Trumfo. Enguany arribava a la VI edició.
La Fira que aplega productors del preuat tubèrcul, oferta gastronòmica basada en el trumfo, parades d’artesans alimentaris i artesania en general, es celebra a les instal·lacions del Molí Salí de Cambrils.
Tenim visita reservada a les dotze del migdia i molt ben guiats per una de les noies que treballa en l’explotació salina, ens endinsem en el coneixement de l’origen i el funcionament d’aquestes salines.
Geològicament parlant, aquestes Salines se situen al capdavant d’un dels encavalcaments pirinencs: el Mantell de corriment del Cadí – Port del Compte. I més concretament, dins d’aquest, en la làmina del Serrat d’Odèn. Els materials triàsics del Keuper han servit com a lubricant en aquests encavalcaments. I la circulació d’aigües superficials a través d’ells ha anat dissolent la sal, fent possible aquesta petita indústria a partir de recursos naturals. La dada més curiosa és que es tracta de les úniques salines de muntanya de tot Catalunya, i de les poques continentals, atès que la gran majoria de salines són de vall o aprofitades al mar.
La primera referència bibliogràfica de les salines l'hem trobat en el diccionari Madoz. En aquesta obra, en parlar del terme de Cambrils s'al·ludeix a una font salada que dóna nom a la Ribera Salada. Des de llavors fins a mitjans del passat segle XX, el complex proto-industrial creat per la mà de l’home al voltant d’aquest singular recurs natural, va proveir de sal a diversos pobles veïns, a través d’una ruta de la Sal que cobria les comarques de Solsonès i l’Alt Urgell. Les salines, tal com les coneixem actualment, deurien ser construïdes entre finals del segle XIX i principis del XX. Cronològicament la zona del Salí és anterior: una llinda de la Casa Vella ens permet situar-la al voltant de 1882.
La zona de Les Cabanetes, en canvi, pot ser atribuïda al primer terç del segle passat. També es diu que la construcció de Les Cabanetes va costar set mil duros (naturalment, de l'època). D'aquests cent anys aproximats de salines hi ha tres propietaris coneguts: Lorenzo Farràs, de la Seu d'Urgell, els Fornesa, de Barcelona (durant dues generacions), i Josep Roca, d'Oliana. Aquest últim és el titular de les salines des de 1954, i en un moment donat va intentar que l'explotació no fos només estacional. Per a això va fer obrir una mina, per tal d'ampliar les possibilitats d'extracció. Però l'intent no va tenir èxit.
Després de la visita que ens comporta uns 90 minuts ja enfilem camí de retorn cap a Premià, parant a dinar altre cop al Jardí a Sant Llorenç de Morunys i després de fer un petit volt pels carrers deserts de la població i visitar el seu temple parroquial on hi destaca especialment l’altar de la Mare de Déu dels Colls.
El terme municipal de Sant Llorenç de Morunys és el més petit dels 14 municipis que configuren la comarca del Solsonès, tot i que es va fer un referèndum demanant a quina comarca volien pertànyer (Solsonès o Berguedà) i va guanyar el Berguedà.
Tan sols té 4,34 km² i encara no en una única extensió contínua, sinó que es reparteix en dues porcions: La més petita de les dues no arriba al km² mentre que el terme municipal que inclou el nucli urbà en té uns 3.6 km²
L'origen del monestir de Sant Llorenç de Morunys el trobem en una comunitat de clergues o canonges regulars localitzada en aquest indret des de molt antic, potser cap el 885, en plena repoblació del territori efectuada per Guifré el Pilós. El primer abat de Sant Llorenç conegut és Bo (Bonus), cap el 910 i el primer document que esmenta la casa monàstica, en la donació del territori de Sant Pere de la Cort, el 971. L'origen del monestir de Sant Llorenç de Morunys el trobem en una comunitat de clergues o canonges regulars localitzada en aquest indret des de molt antic, potser cap el 885, en plena repoblació del territori efectuada per Guifré el Pilós. Inicialment s'anomenava Sant Llorenç de la Vall de Lord, però a partir del 992 és conegut amb el nom de Sant Llorenç de Morunys.
La vila, amb 960 habitants (any 2020), constitueix un centre turístic per la seva bellesa paisatgística i pels seus monuments històrics i artístics, i és freqüentat pràcticament tot l’any –a l’estiu pels estiuejants, a la tardor pels boletaires i a l’hivern pels esquiadors. Conserva l’estructura medieval formada per un clos murat en forma de pentàgon irregular on antigament hi havia cinc portals als angles, dels quals en resten quatre, i l’església romànica i el claustre.
Malgrat els saquejos que va sofrir durant la Guerra Civil, la seva església d’estil romànic conserva una sèrie d’obres com el fragment de pintura mural del segle XIV, el retaule gòtic, les restes de l’altar major barroc, la capella i altar xorigueresc de la Mare de Déu dels Colls i el retaule de Sant Miquel i Sant Joan del segle XV.
La població de Sant Llorenç de Morunys és coneguda pel nom popular de Sant Llorenç dels Piteus (el nom ve de la indústria que hi havia hagut del drap piteu). Encara a la plaça Major podem veure les parts superiors de les cases, anomenades perxes, nom que es donava a les golfes dels habitatges, i que era el lloc on s’assecaven els draps en l’època que Sant Llorenç es dedicava a aquesta activitat.
Avui ja no en trobarem, de drap Piteu, però sí indústries alimentàries, d’embotits, formatges i bolets que són una delícia per a qualsevol paladar.
Comentaris