CAU DE LLOPS

Un meravellós regal fet pels nostres amics quan la Paqui va fer 60 anys i que degut a la Covid-19 no hem pogut disfrutar fins ara. Primer va ser el confinament decretat per l’estat d’alarma i quan per Nadal que era quan hi havia neu, les limitacions d’aforament, les dificultats de moviment i el fet que les estacions d’esquí només obrissin puntualment i pràcticament per la gent de la comarca, també impediren poder gaudir d’aquesta experiència.

Aquest any amb l’arribada de les primeres neus que a més a més han estat generoses reservarem de seguida poder apropar-nos a l’estació d’esquí de Tuixent-La Vansa on hi ha Cau de LLops.

Cau de Llops es una entitat sense ànim de lucre que practica i fa difusió de l’esport de gossos de trineu. Les seves activitats giren doncs entorn dels gossos i ells son els principals protagonistes de l’activitat.

Tenim hora reservada a les 11.30 i hem decidit no dormir a la zona ja que feia poc havíem estat tres dies pel Solsonès, per tant ens toca matinar doncs son unes 2hores 30min de viatge. Un cop arribats a l’estació d’esquí, ens cal fer uns 400 mts fins al Refugi de l’Arp on es troba l’entitat. Normalment si pot arribar en cotxe però degut a la nevada cal deixar-lo al pàrquing de l’estació i fer el trajecte a peu mirant de que els peus no s’enfonsin massa en el camí nevat que serveix alhora com a pista d’esquí de fons.

La passejada en trineu arrossegat pels gossos de la raça Huskies Siberians es una autèntica delícia i molt recomanable. El nostre trineu amb deu gossos el condueix un múixer que la seva mare viu a Premià (ja es coincidència) i que es molt agradable com tots els membres de l’equip. Nosaltres fem el circuit d’iniciació que dura uns 30 minuts i recorre uns 3Km, podem dir que aquesta activitat es un bateig de múixing en neu.

Un cop acabada l’excursió aprofitem per apropar-nos fins al mirador de la Vall de la Vansa que es troba a pocs metres del refugi. Les vistes son espectaculars i es pot albirar al fons el massís de la Maladeta amb l’Aneto com a cim més emblemàtic.

A l’hora de dinar ho fem (molt bé per cert) al mateix Refugi de l’Arp, calia encarregar-ho abans i hem de dir que gràcies a l’Albert i la Claudia hem dinat com a casa. El menjador es ple i el refugi molt acollidor.

A la tarda desprès de dinar tenim reservada visita al Kennel. Sens cap mena de dubte es una experiència increïble i una visita obligatòria per poder conèixer de primera mà la vida d’aquests animals. De la mà de la Marina se’ns explica com es i en que consisteix el Kennel. De fet podem dir que es una gossera però per les connotacions moltes vegades negatives que té aquesta paraula, Cau de Llops ha optat per fer servir el mot Kennel que deriva del francès antic (chenil) o del llatí (canile)

En aquest recinte els gossos viuen en llibertat agrupats en tres zones, els veterans de vuit o nou anys, els joves i finalment els més petits d’uns dos anys. S’ha de dir que els Huskies son originaris del nord-est de Sibèria (Bering) es reconeixen per la doble capa de pèl gruixuda, les orelles triangulars erectes i son de mida mitjana en comparació amb el malamut d’Alaska. Son una de les races més antigues i es feien servir com a gos de treball per arrossegar trineus i la seva vitalitat fa d’aquesta raça una de les més atractives essent una de les predilectes per esports i rutes per Alaska i Sibèria, ja que poden aguantar baixes temperatures que l’ésser humà no pot suportar sense protecció. Els Huskies son intel·ligents, oberts, amistosos i especialment dòcils amb l’ésser humà. De fet nomes obrir les portes surten disparats cap a nosaltres per jugar i deixar-se acaronar. Els hi agrada l’habitat nevat i tot i tenir unes casetes per dormir, moltes vegades i especialment a l’hivern prefereixen fer-ho a fora sobre la neu. Els gossos no porten cadenes i conviuen en equilibri dins del tancat. Tots els gossos estan esterilitzats per tenir un millor control de la criança, a excepció de la parella reproductora que els responsables de la instal·lació hagin determinat.

La visita dura una hora i ens passa volant, la tarda es va escurçant i toca reprendre el camí cap a casa. Baixem fins a Tuixent i d’allí enfilem cap a Josa del Cadí, Gòsol, Saldes i abans d’arribar a Maçaners fem una darrera i curta parada al Mirador que hi ha al costat de la carretera per veure l’imponent Pedraforca una mica nevat i amb les darreres llums d’aquest dia tan intens i emocionant que hem viscut. La resta del viatge ja no té cap misteri, cap a Berga i d’allí avall fins arribar a Premià.