REDESCOBRINT ORDESA

Quasi en l’oblit “Ordesa” tants anys com 35 des que pujarem al “Monte Perdido” i encara que desprès hi tornarem amb l’Ariadna l’any 1993, sembla que es el record de la primera visita el que més intensament ens va quedar gravat en la memòria.

Setmana Santa 2019, es temps de redescobrir una part meravellosa dels Pirineus, aprofitarem per tornar a caminar per aquesta part aragonesa d’aquesta serralada que tant coneixem per la banda catalana.

Hem agafat un apartament a Casa Muro de Fragen un llogarret a tocar de Torla. Les bones puntuacions a Booking i Trip Advisor es compleixen plenament, l’amabilitat del propietari es complementa amb un apartament senzill però molt ben equipat, tot i que per arribar-hi els estrets carrers son la part més complicada encara que res sigui un obstacle, de fet a l’entrada del poble hi ha un descampat on acostumen a deixar-hi aparcar.

La primera parada abans d’instal·lar-nos es fer un tomb per Torla. Ja sabíem que per Setmana Santa i el mesos d’estiu es necessari arribar-se al Parc Nacional mitjançant un sistema de busos llançadora que enllacen Torla amb l’anomenada “Pradera” si no es vol pujar a peu des del poble. La resta de l’any es pot deixar el cotxe directament a dalt, però en aquestes dates i degut a la gran quantitat de gent que s’hi acosta han copiat el sistema que fan servir a molts indrets de França amb gran èxit deixant de banda que també es més ecològic doncs es desatura la muntanya de cotxes.

Com que pensem pujar el divendres cap amunt i els bitllets no tenen data prefixada, aprofitem que no hi ha ningú per comprar-los i feina feta. Desprès com que ja es hora de dinar enfilem cap a un dels bars-restaurants que hi ha per fer un mos a la Cafeteria Mondarruego. Esta plena i cal esperar-se una estona però finalment acabem dinant i en acabar ja ens dirigim cap a l’apartament.

Un cop instal·lats encara tenim temps per fer un volt per Broto i desprès quan ja s’ha fet fosc sopem un platet de sopa i una mica de paté a l’apartament.

Divendres al matí ens llevem aviat i enfilem cap al Parc. L’Objectiu es fer la caminada fins a la “Cua de Caval” just quan acaba la part més planera del recorregut. D’allí es puja a Goriz i a les muntanyes del voltant, entre elles el “Monte Perdido” però això ja ho ferem fa uns quants anys i érem també més joves J

El dia es gris, tot i que les previsions no donen pluja. Son uns 10 Kms que fem “xino-xano” perquè ens parem molt per fer fotos.

Les cascades “d’Arripas, La Cueva i El Estrecho” son les que ens trobem mentre ens encaminem cap a la part més bonica i fotografiada “Les Grades de Soaso” una delícia veure com el riu “Arazas” va discorrent entre diferents salts. Aquí no cal dir que hi ha cua per fer fotos i també ens hi trobem un petit tram nevat que no es cap impediment en la caminada ja que la neu està molt tova i trepitjada.

Pels volts de la una ja arribem al final de la vall on hi trobem la “Cua de Cavall” cascada solitària que recull el desgel de tots els cims del voltant. Fem les fotos de rigor enmig de la gran quantitat de gent que hi ha pels voltants.

Per dinar preferim retornar fins a les Grades, ja que estan mes arrecerades i son una mica més acollidores. El camí anomenat de “La Senda de los Cazadores” que va per la part superior del traçat està encara tancat pel perill que suposaria degut a la neu acumulada.

Quan arribem al final de la caminada, el sol ha sortit i ens dona la benvinguda al punt de partida on agafarem novament el bus que ens baixarà a Torla. Segons el “Samsung Health” hem caminat durant 6 hores, tot i que el recorregut l’hem fet en 8h i 14 minuts, això vol dir que hem estat parats unes dues hores. La distància total han estat 23.5 Kms i el ritme ha estat d’uns 15 minuts per kilòmetre. El desnivell ha estat d’uns 600 metres.

Temps per dutxar-nos i reposar una mica abans d’anar a sopar (molt bé) al Restaurant “El Duende” una recomanació del propietari de l’apartament a qui hem d’agrair els bons consells que ens va donar tant per a les excursions com per temes d’alimentació.

Dissabte ja no matinem tant, avui hem escollit arribar-nos fins a la “Vall de Bujaruelo” al costat oposat de la que vàrem fer ahir.

Aquí podem arribar-nos-hi en cotxe fins a “Sant Nicolas de Bujaruelo” on hi ha un pont romànic i un càmping que a l’estiu deu estar molt bé però que en aquesta època et deus “pelar” de fred. Em recorda el que hi ha a Graus a sobre de Tavascan.

Aquí també hi ha un munt de rutes per explorar, descartem les dels “ibons” ja que a part de que la pujada es considerable, la probabilitat de trobar neu es elevada. Optem per fer una caminada fins a l’anomenada “Cabaña del Valle de Ordiso” en realitat forma part d’un traçat més extens que inclou el “Valle de Otal” i ressegueix part del GR-11.

Aquesta caminada la fem en quasi 5 hores entre anar i tornar, parant-ne un parell per dinar i fer fotos. 10.84 Kms a una mitjana de 15 minuts per Km i una elevació acumulada de 324 metres. El dia a diferència d’ahir es esplèndid amb un sol que ens acompanya en bona part del trajecte.

A tarda, però el temps es complica i s’ennuvola ràpidament. Volem apropar-nos fins al “Cañon de Añisclo” però en arribar a Fanlo i Nerín, i veure que la pluja vol començar a fer acte de presència i es fa tard, optem per anar a l’apartament a descansar una mica abans d’arribar-nos a la pizzeria “La Tea” de Broto i sopar unes pizzes boníssimes. Ara la pluja ja descarrega amb força i els carrers s’omplen de bassals.

Diumenge ja es dia de tornada, però no tenim cap pressa i ens espera una aventura desconeguda per la Paqui i per mi, baixar amb “tirolina”. L’Ariadna ja ho havia provat a Costa Rica. Ens dirigim al poble d’Hoz de Jaca prop de Sallent de Gàllego on hi ha la doble “tirolina” més alta i llarga d’Europa.

Així que enmig d’un temps emboirat i amb alguna gota de pluja que s’escapa de tant en tant ja ens tens preparats per travessar per sobre del pantà de “Lanuza” La veritat es que m’imaginava una experiència més forta, m’ha agradat molt i se m’ha fet curta i amb ganes de tornar-ho a repetir.

Un cop superades les “emocions” aventureres i desprès d’arribar-nos fins a Sallent per veure si veiem la “Foratata” muntanya que recorda al nostre Pedraforca, sense èxit degut a la boira i al núvols enfilem cap a Ainsa últim punt del nostre periple.

La vila d’Ainsa es troba a la Comarca del Sobrarbe essent juntament amb Boltaña capital de l’antic comtat del Sobrarbe. Es molt bonica, conservant a la seva part superior uns carrers empedrats i una amplíssima plaça porticada, on s’hi concentren la majoria de restauradors de la població. En un d’aquests establiments hi dinem, tranquil·la i lentament (quasi tres hores) L

Desprès ja es qüestió d’enfilar carretera i cap a casa, dilluns ens espera la “Mona”.....