RETORN A CALASPARRA. 34 ANYS DESPRES.

Doncs si, dit i fet; el passat divendres dia 12 d’Octubre aprofitant que era Festa Nacional i que “No tenim res a celebrar” ens decidirem a fer una visita a la família Llort que des de fa molts anys es troba instal·lada en aquest poble de la província de Múrcia. Uns 600 Kms que es fan en unes 6h aproximadament (depèn de trànsit i parades)

L’objecte de la visita era poder saludar en Ramón i la Juanita que s’han fet molt grans i ens feia il·lusió poder-los veure ara que encara hi som a temps. Al seu fill l’hem vist fa poc per la defunció de la Tere i més o menys ens hem anat veient encara que no tot el sovint que hauríem volgut.

Hem reservat habitació a l’Hotel Argos, a Valentín just al costat de Calasparra, de fet Valentín es el que per allà anomenen una “pedanía” es a dir un agregat que depèn de Calasparra. Es un hotel a peu de carretera al costat d’una benzinera i on onegen tres grans banderes espanyoles, avui es el dia de la Hispanitat i ja se sap que tothom té el seu punt de vista sobre aquesta festa.

Hi passem però de moment no ens hi aturem ja que volem arribar-nos primer fins a Caravaca de la Cruz, ciutat a uns 20Km i que es capital de l’anomenada Terra Alta. Amb uns 25000 Habitants es famosa per la seva creu de dos braços que es troba a la Basílica Santuari que hi ha a la part alta de la ciutat.

Caravaca és, essencialment, la Ciutat Santa, la Ciutat de la Creu que porta el seu nom. Segons la llegenda, l’any 1232 el rei moro Abu Zeid es va convertir al cristianisme quan va contemplar com dos àngels baixaven del cel una creu perquè un sacerdot que hi havia pres al castell pogués dir missa. Aquesta llegenda va donar lloc a la construcció a partir del 1617 i en el propi castell d’una basílica anomenada Santuari de la Vera Creu.

Desprès de deixar el cotxe aparcat ens hi apropem caminant, i ens hi trobem una bona munió de gent a les afores i dins un casament. L’esglèsia no massa gran es plena de gom a gom pels convidats al casori i turistes com nosaltres. Em diu un membre de Protecció Civil que en acabar el casament es podrà veure la creu que es molt petita i es guarda en una capella lateral, però que serà treta per que els nuvis i demès persones la puguin venerar.

Així ho fan, però com que no estem suficientment atents se’ns passa aquest punt i ens hem de conformar en veure la creu dins de la seva urna de vidre.

Cal dir que el 1998 S.S el Papa concedí a Caravaca, l’Any Jubilar, el que convertí aquesta ciutat en la cinquena del món (les altres son Santiago de Compostela, Santo Toribio de Liébana, Roma i Jerusalem) per celebrar el Jubileu Perpetu cada set anys. L’any 2017 fou el darrer Any Jubilar

Deixem la basílica i la fortalesa i baixem fins a la plaça de l’Ajuntament, es hora de dinar i ho fem en un restaurant anomenat “El Arco” dinem bé tot i que el servei es lent, segurament degut a que està ple.

Tot seguit ja ens encaminem cap a Calasparra i desprès de deixar breument les coses a l’hotel, ens plantem al Carrer Los Pascuales 25 on ens espera la família Llort. Emotivitat i Alegria a parts iguales de tornar-los a veure. Estan bé d’aspecte, malgrat que en Ramón està un xic despistat i la Juanita pateix una severa disminució visual que fa que quasi no hi vegi, en Joan ha de fer les tasques de la casa i ha de tenir un bon grapat de paciència especialment amb en Ramón, però que hi farem els anys no deixen de passar-nos factura amb mes o menys grau.

A la porta hi he trobat la seva veïna la Maruja, a qui d’entrada no he conegut, està molt més prima de com la recordava, però el seu aspecte era prou bo. No cal dir que ens hem fet una bona abraçada i es que com oblidar els anys de mili, en que m’escapava els caps de setmana en aquesta casa i ella com a bona veïna em cuidava com si fos un fill seu i mira que per fills no quedava perquè em varen dir que n’havia tingut nou.

Molts records que s’ajunten en un moment per compartir-los entre tots. Al vespre anem amb en Joan a sopar unes tapes a “La Tasca” i desprès a fer una copa al “Hospicio” un bar, disco, terrassa (una mica de tot) que avui per sorpresa d’en Joan està a “petar”, ja que segons ell eb aquesta època generalment no hi massa gent; el seu propietari va viure a Mataró i ens parla en català, i es que a l’època forta de la immigració el Maresme va acollir moltíssima gent de Calasparra i altres pobles veïns com Cehegin, s’explicava una anècdota que deia que si demanaves un bitllet per Calasparra te’l donaven per Premià, ja que mig poble s'hi havia desplaçat.

Fa una nit agradable o com diria en Sisa “Clara i tranquil·la” i així podem xerrar una mica de tot, demà seguirem la conversa.

Dissabte el matí desprès d’esmorzar ens apropem fins a Moratalla. Moratalla es un municipi extens i muntanyós amb uns 10000 habitants. A la part alta hi destaca el castell al que s’arriba per carrers costeruts, la majoria peatonals i pavimentats amb llambordes.

Durant la Setmana Santa hi destaquen les anomenades “Tamboradas” on els tambors toquen hores i hores i fins un dia sencer. Mentre passegem per la vil·la veiem gran quantitat de locals de penyes. També avui dissabte hi ha un mercat setmanal força animat.

Pugem i visitem el castell, que està molt ben conservat, la senyora que ven les entrades es molt amable i ens explica coses del poble i també de les seves filles i de com no és fàcil la vida en aquests pobles tradicionalment castigats per l’èxode d’habitants en busca de millors oportunitats.

A prop de la població hi ha unes coves amb pintures rupestres, un monestir i unes gorges anomenades de “Bolvonegro”, que ens hauria agradat visitar, però el nostre viatge ha estat llampec i amb un altre propòsit, per tant haurem de guardar aquestes visites per més endavant.

Deixem Moratlla i tornem a Calasparra. No he comentat que lògicament he trobat el poble molt canviat, normal després de tants anys de no haver-hi estat, aprofitem el sol i la caloreta per fer una volta abans d’anar fins al “Santuario de la Virgen de la Esperanza” on dinarem amb en Joan, ja que en Ramón i la Juanita s’han estimat més quedar-se a casa. Aquí també hi ha molta gent, dos batejos i un casament, i nosaltres J

Dinem una molt bona paella d’arròs negre fet amb l'arròs de Calasparra, que té molta fama.

Desprès visitem la cova església on es troba la verge.

Ja es mitja tarda i es hora de trobar-me amb la Puri Granados, una noia que havia estat promesa d’en Joan quan jo feia la mili i que sovint els seus pares em convidaven a dinar algun diumenge que jo estava per allí. Hem quedat a la terrassa de “La Jijonenca” a la Plaça Corredera.

No cal dir lo contents que hem estat de trobar-nos i es que tota la seva família em va tractar molt bé quan hi dinava ja fa tant de temps. Xerrem quasi un parell d’hores i m’emociona quan al final em diu que no puc marxar sense anar a veure el seu pare que vol veure’m tant si com no abans de que marxi. Ens arribem fins a casa seva, ja quasi no me’n recordava però es una persona molt amable i que s’il·lusiona amb la visita. Ja fa uns anys que es va quedar vidu i malauradament també està perdent la vista, però té el cap molt clar i té moltes ganes d’explicar-me coses.

Ens agradaria molt allargar la visita, però resulta que també ens espera la Mari, una noia que venia als estius a Premià quan era petita, d’això fa més de 30 anys. La Juanita durant uns quants estius la portava a casa seva un cop acabada l’escola perquè gaudis de les vacances i oblides la realitat a vegades no massa agradable de l’ambient familiar. Ara ja es tota una dona, que em posa la pell de gallina quan em parla del molt que va aprendre amb el meu pare i les companyies amb la iaia Jacinta, son detalls que ja quasi tenia oblidats, però que ella em fa reviure en aquesta breu trobada abans d’atendre un compromís familiar, perquè ens volia veure i nosaltres que l’hi agraïm també de tot cor.

En aquestes dues trobades m’he adonat del que tota aquesta gent senzilla però amb un gran cor varen ser capaç de donar-me, de les ganes de tornar-me a saludar un altre cop i del bon record que de mí tenien, m’ha fet molta il·lusió i m’he sentit estimat.

Després de tantes emocions sopem amb els Llort, Pa amb tomàquet i embotits, per no oblidar les arrels tot i ser a 600Km de casa. Acabem fent una copa altre cop al “Hospicio” avui sorprenentment quasi buit.

Acabem així unes hores en terres murcianes, demà serà qüestió d’agafar el cotxe altre cop i cap a casa. M’emporto un bon record, amistat i una promesa: no esperar altre cop tants anys en tornar-hi. Gràcies a tots per estimar-me tant!!!!