DESCOBRINT L’AFRICA NEGRA. ETIÒPIA

  

La nostra primera immersió a l’Africa negre ha estat visitant Etiòpia. Un país de contrastos amb un Nord culturalment ric i un Sud dominat per les tribus algunes d’elles amb modes de vida més propis del segle XIX que del Segle XXI.

En aquest blog, intentaré explicar com hem viscut quinze dies en aquest fascinant país de més de 100 milions d’habitants. Comencem...

ADDIS ABEBA. LA CAPITAL CAÒTICA

Amb una població de 3.7M d’habitants a la ciutat i una àrea metropolitana de 4.6M, Addis Abeba que literalment vol dir Nova Flor, es troba ubicada al centre del país i a una alçada de 2500 metres sobre el nivell del mar (la tercera del món desprès de La Paz i Quito) és una ciutat caòtica on conviuen edificis de luxe i alt “standing” amb barraques tot en un mateix carrer o inclús un al costat de l’altre.

La ciutat no té més interès que el de ser la capital i per tant nucli obligat de connexions entre Nord i Sud, i d’alguns Museus de més o menys prestigi. Visitem el Museu Etnològic i el Museu Arqueològic Nacional on es troben les restes de la Lucy considerat l’esquelet més ben conservat de qualsevol avantpassat i que mesura 105cm i pesa 27Kg

Sota una pluja intermitent (l’Agost és època de pluges) ens desplacem per la ciutat amb la bona companyia de l’Alexis un guia que parlà un castellà amb accent cubà; i es que aprofitant les bones relacions del govern etíop amb Cuba, molts orfes de la guerra d’Eritrea fills de pares militars foren enviats a Cuba per la seva formació acadèmica. Els guies que ens acompanyaran en el nostre viatge responen tots en aquest perfil.

Dinem mentre la pluja s’intensifica en el restaurant que hi ha al costat del Museu Nacional i que es diu Lucy. Per començar el plat típic anomenat Injera que per dir-nos que no era massa fort deu n’hi do!!

La visita al Merkato de la capital és obligada i sort en tenim que llavors la pluja s’ha pres un petit respir. Km de carrers atapeïts de gent, es calcula que hi poden passar més de 200.000 persones al dia. Allí enmig del caos més absolut, es ven de tot i sobretot es recicla de tot, doncs molta gent no pot comprar els estris més elementals nous de trinca i els compren reciclats en el mercat. Podeu trobar-hi des de roba, sabates, lavabos, rodes, bateries de cuina etc... tot submergit en un batibull de sorolls, crits i com ja he dit caos.

Ja tanquem el primer dia, que ha estat intens anant a sopar a un restaurant de nom francès anomenat La Mandoline just al costat de l’hotel Caravan on ens allotgem. I es que moure’t per la ciutat es extremadament complicat, doncs no hi ha un centre definit, els carrers la majoria no tenen nom i la il·luminació nocturna es redueix als llums dels comerços que hi pugui haver oberts

.

El segon dia, també passat per aigua es quan coneixem el grup que ve del Nord i que viatja cap al Sud, dotze persones de diferents parts de la geografia hispana amb qui compartirem bons moments però sense una implicació massa intensa. Es el que té quan entres en un grup que ja porta uns dies viatjant i t’hi incorpores de nou.

La visita es redueix al Monument a Cuba, que es troba en uns jardins al Vial Churchill i no pot ser més extensa perquè cal anar a l’aeroport per agafar el vol que ens portarà a Arba Minch i que no està clar a quina hora sortirà.

Ja no tornarem a Addis Abeba fins que acabem el nostre periple pel Sud. En arribar-hi una autèntica cortina d’aigua ens té bloquejats a l’aeroport una bona estona fins que afluixa una mica i podem fer un tomb amb bus per la ciutat. La gent del grup ja marxa cap a Espanya i aprofiten per fer les compres de darrera hora. En arribar a l’hotel unes imatges ens deixen  glaçats, es 17 d’Agost i a les Rambles de Barcelona hi ha hagut un atemptat. Totes les cadenes de TV que es veuen (que no son gaires) parlen del mateix. Confusió, tristesa i ràbia, molta ràbia. Aquesta data ja quedarà gravada en la nostra memòria fins al final dels nostres dies.

L’endemà comencem la Ruta Nord amb un matrimoni de Barcelona a qui acompanya la seva filla. El grup es més reduït i intercomuniquem molt més.

Una tercera etapa a Addis Abeba es el darrer dia. Ara som nosaltres qui aprofitem que fa sol per fer quatre compres. Dinem al restaurant de l’Hotel Taitu, el més antic d’Addis Abeba. A la tarda ens apropem fins al Mont Entoto que rodeja la ciutat. Hi ha una bona vista, però ens topem amb boira i l’amenaça una vegada més de la pluja i no veiem gran cosa, quan baixem altre cop la gran tormenta cau sobre la ciutat inundant-ho tot. La pluja no dura gaire però es molt intensa per recordar-nos que es la temporada de pluges i justament a la capital i al zona Nord és on es manifesta més clarament.

A la nit ja tornem cap a casa desprès de descansar a l’hotel. Una mica de caos a l’aeroport, primer a la zona de passaports i desprès a la de seguretat, però com que hi hem anat amb temps no tenim cap problema i a l’hora (amb una mica de retràs) emprenem el retorn cap a casa. Cansats però contents d’haver descobert un país amable, senzill, pobre però amb recursos que de ben segur ben gestionats els permetrien avançar cap a una millora social i econòmica.

EL SUD. LES TRIBUS

La ruta pels territoris del Sud comença a Arba Minch on arribem amb un avió d’Ethiopian el segon dia a la tarda. L’aeroport com tots els que trepitjarem (excepte el de la capital) son petitets i es que no molta gent fa servir aquest medi de transport, de fet molts vols son com autobusos que fan escales intermitges perquè la gent pugi i baixi, això ens passarà en el vol de tornada a Addis Abeba que farà escala a Awasa. L’anada però es directe i sobre les cinc de la tarda ja estem al microbús en companyia del nostre guia Tilahun (Tila) i un ajudant anomenat Salomon que era molt divertit.

Sense temps per perdre ens enfilem muntanya amunt per visitar el primer poblat. La tribu dels Dorze que es troba a la muntanya anomenada Guge. Aquesta tribu primer fou guerrera però ara es dedica a l’agricultura i a la ramaderia.

Hi arribem quan la tarda ja va de baixa, aquí les distancies tot i que siguin curtes en km (no es el cas) sempre son llargues en temps. Aquesta tribu més evolucionada en relació a altres que visitarem tenen unes cabanes en forma d’elefant que sobrepassen els dotze metres. Ens ofereixen un licor amb molts graus que no dubto en provar convençut que allò ho mata tot i den segur deu ser així ja que no em vaig trobar malament en tot el viatge i aquest punt es important veient que quasi tot el grup anava passant per fases de diarrees i malestar general. La higiene (no sempre fàcil de mantenir) és bàsica per intentar evitar-ho al màxim. També s’havia d’anar en compte amb l’alimentació i davant el dubte, arròs, sopes i spaguettis o macarrons i per beure cervesa o aigua embotellada i precintada.

La visita als Dorze es tranquil·la i ens permet admirar no tan sols les seves construccions sinó també els seus teixits i l’elaboració d’una pasta comestible elaborada amb una planta anomenada “fals plàtan” Podem fer fotografies sense cap mena de problemes (més endavant ja no serà així) i acabem a Arba Minch de nit, allotjats en un “Lodge” format per bungalows prou confortables.

L’endemà visitem el Parc Nacional del Llac Chamo. Ens embarquem en una petita embarcació a motor per veure de més a prop la fauna que allí s’hi reuneix. El llac té 551 Km² i es un paradís pels pescadors. Amb hipopòtams que quasi no veiem (algun cap sortint de l’aigua) i cocodrils del Nil de set metres que si que veiem en una petita cala on acostumen a descansar l’excursió val molt la pena.

La resta del dia la dediquem a traslladar-nos a Turmi on arribem a la posta de sol i es que com ja he dit les vies de comunicació son més aviat precàries i les distàncies es fan eternes.

Turmi es una tranquil·la població molt més petita que Arba Minch que podríem dir es la capital de la zona i per tant més habitada i més ben comunicada. Hi ha 444 Kms que es fan en més de 7 hores incloent-hi una parada a Konso on dinem en un “Lodge” propietat d’un alemany i on tornarem quan fem el viatge de tornada.

L’allotjament a Turmi el fem en unes tendes campanya. Aquí hi ha una sèrie de malentesos que resumiré dient que se’ns ofereix canviar la tenda per un bungalow, però quan ja hem decidit fer el canvi el guia ens diu que la diferència de preu es de $111 o sigui $222 ja que son dues nits. El preu ens sembla excessiu i mantenim la nostra opció de dormir a la tenda en uns matalassos que finalment no resulten tan incòmodes com podíem pensar d’entrada. La sorpresa va venir l’endemà quan amb llum de dia vàrem veure que algunes de les tendes estaven equipades amb uns llits de campanya, però això no ho podíem saber si no t’ho ofereixen i més arribant de nit. Malgrat tot hem de dir que no hi va haver cap problema, doncs nosaltres ja teníem clar que es dormia en tenda.

Deixant de banda aquest fet, la visita a la zona de les tribus pròpiament dita, va ser satisfactòria. L’endemà ens acostarem a visitar la Tribu Dassanech al costat del Riu Omo. Aquesta tribu habita al nord i nord-est del llac Turkana a la ribera del Riu Omo. El seu poblat més conegut es Omorate just a la frontera amb Kenya. Aquí hi ha una oficina fronterera on teòricament et revisen el passaport, però resulta que el guia no ho havia dit i hi havia gent que no el portava, nosaltres per sort sempre el portem a sobre i no vàrem tenir problemes però va haver-hi una mica de batibull amb altres viatgers que suposo devia acabar amb alguna propina per l’escrupolós funcionari de torn.

El contacte amb la Tibu Dassanech es caòtic i a ple sol, aquí el tema fotos es resol a base de pagar 10 birr per cada instantània i crea algun conflicte, especialment quan ells pensen que els has fet alguna foto que no has fet i volen cobrar si o si. Llavors ha d’entrar en acció el guia que normalment soluciona el problema donant-los alguns birrs addicionals.

Estan dividits en dos grans grups. Els que es dediquen al pasturatge de vaques i cabres i aquells que al delta de l'Omo pesquen i cacen cocodrils. Es calculen que són unes 20.000 persones.

La tarda la dediquem a visitar una tribu que a mi particularment em va semblar més interesant els “Hamer”
 El seu poblat es trobava a prop de Turmi i de fet molts dels Hamer els podries trobar pel carrers de la ciutat. Son un dels grups ètnics més nombrós de la zona i comparteixen molts costums amb altres tribus com els Karo La seva activitat bàsica es la ramaderia i l’agricultura, de ritu islàmic a més d’altres creences paganes tradicionals tenen un esdeveniment social conegut com a Salt del Toro (Ukuli Butlla) Aquesta cerimònia dura tres dies, sent l'últim el més important; en el qual els joves nus han de saltar sobre una llarga fila de trenta vaques, saltant sobre la primera i corrent sobre la resta d'animals; en arribar al final ha de donar la volta i fer el camí en sentit contrari. Si l'iniciat cau es considera un símbol de mala sort. Mentrestant les joves casadores aguanten les fuetades de la resta de joves hamer per demostrar el seu valor i fortalesa física, sent així mereixedores de l'amor del jove hamer. Pel que quantes més cicatrius tingui una dona hamer a causa d'aquest ritu, més respectada serà.

Malauradament no vàrem poder veure aquesta cerimònia doncs si bé pensàvem que la representaven pels turistes, estàvem ben equivocats ja que es fa quan hi ha algun jove que arriba al punt del canvi. Els Hamer son hospitalaris i es relacionen millor amb els forans com nosaltres.

Els pentinats masculins inclouen casquets de fang i plomes d'aus. Els pentinats femenins tenen una gran consistència que aconsegueixen amb fang de color ocre i vermellós, i greixos animals. Els homes adornen els seus cossos amb escarificacions, mentre que les dones mostren unes marques causades en part durant els seus ritus de maduresa.

Un cop casades, a les dones se les distingeix per uns collarets metàl·lics. La primera dona porta un collaret metàl·lic amb una protuberància pronunciada a la part davantera. La primera dona té un estatus social molt respectat i té el privilegi de portar el pes de la família, l'economia, educació i participa en la presa de les decisions importants.

Al dia següent deixem Turmi desprès de visitar el seu mercat, encara poc animat a l’hora que ens hi apropem, però si que veiem gent que pel costat de la carretera carregats d’estris s’hi dirigeixen i de ben segur que al pic del migdia estarà d’allò més animat.

Ens dirigim a Jimka on arribarem a mitja tarda. La ciutat que té un petit aeroport on hi opera un vol setmanal es acollidora i el fet de que el nostre habitatge estigui cèntric ens permet passejar-hi tranquil·lament. Estem en territori dels Mursi que visitarem demà al Parc Nacional de L’Omo. De fet trobem alguns membres de la tribu passejant pel mercat a l’aire lliure que hi ha a la població. Alts, esvelts i altius de mirada desafiadora i amb cara de “pocs amics” no passen desapercebuts.

Hi ha sort i tenim aigua per poder-nos dutxar, un bé escàs i no sempre disponible que ens fa adonar de la comoditat que ens envolta a les nostres llars quan obrint una aixeta tenim tota l’aigua que volem i no som conscients que per a molta gent tenir aigua vol dir desplaçar-se a vegades kms amb bidons de plàstic carregats a l’esquena. El mateix passa amb el llum, que de tant en tant s’en va i molts cops torna gràcies a generadors més o menys eficaços.

Desprès de descansar bé, de bon matí ens desplacem a veure la Tribu dels Mursi. Com a la resta de tribus ens acompanya un guia imposat pel govern que ens facilita l’entrada al poblat. En aquesta ocasió s’hi afegeix un militar i es que aquesta tribu es més agressiva que les anteriors.

Els Mursi són els més fotogènics, aquells que millor s'han mantingut fidels als seus costums però també els més toscs i primitius. Als Mursi cal anar a veure'ls abans de les 11 del matí (ens diu el nostre guia). Després comencen a beure, alguns dels seus membres prenen substàncies estimulants i al·lucinògenes i es tornen violents.

Hi arribem desprès de quasi un parell d’hores d’autobús des de Jimka. Ens trobem al Parc Nacional del Mago Al poblat no hi ha massa gent, bàsicament dones i nens, els homes son al camp a caçar o a cuidar dels ramats.

Els Halava (consell d'homes de més edat del poblat) són els que prenen les decisions. Els Mursi mantenen entre altres tradicions ancestrals la Dunga, batalla-festiva entre joves proveïts d'unes llargues canyes, en què els guerrers que aconsegueixen la victòria obtenen el dret a escollir esposa i el respecte dels contrincants.

Les dones Surma llueixen plats d'argila incrustats en els seus llavis i en les orelles, com també són increïbles els pentinats amb ornaments com cèrcols metàl·lics i teles diverses. Els homes llueixen uns espectaculars dibuixos pintats amb guix blanc per tot el seu cos.

El poblat presenta a diferència dels que havíem vist de les altres tribus un aspecte brut i deixat amb excrements del bestiar que els serveix d’alimentació bàsica.

A l’hora de les fotografies es produeix un fet que a mi em va semblar un pel denigrant. Varen fer formar tota la gent a l’esplanada enfront de les cabanes i llavors cadascú havia de triar amb qui es feia les fotos i per tant a qui l’hi donava birrs com si fóssim “señoritos” escollin jornalers per treballar al camp em vaig trobar incòmode, suposo que això funciona d’aquesta manera però em va deixar un mal regust i em vaig sentir més còmode quan baixant per la pista de tornada a Jimka un grup de nois ben guarnits van accedir a fotografiar-se amb nosaltres, aquests birrs els vaig donar molt més a gust que els anteriors.

A la tarda ens vàrem apropar fins el mercat d’Alduba, un dels més importants de la zona. La part sud es va acabar retornant l’endemà a Arba Minch passant novament per Konso. Aquí visitàrem el poblat dels Konso.

Tot i que constitueixen un poble relativament evolucionat, comparat amb les tribus que hem visitat, les seves tradicions i estil de vida deixen al viatger amb la boca oberta i la ment feta un embolic. Per començar, són pagans, amb el que no hi ha manera de trobar res semblant a una capella als seus pobles. I per acabar, la regió de Konso ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat pel seu immens valor paleontològic. Aquí no hi ha problemes amb les fotos, la gent es molt més tranquil·la i el poblat més ordenat, els carrerons són estrets corredors entre altes estacades de branques seques d’una fusta dura i retorçada. A l'altra banda s'aixequen murs de pedra que delimiten les propietats de cada família. amb carrers i cabanes ben delimitades amb murs de pedra i fusta per assegurar la propietat de cadascú.

L’arribada a Arba Minch posa punt i final a la nostra descoberta per la part Sud d’Etiòpia. Demà a la tarda a primera hora sortirem en vol cap a la capital fent una parada de quaranta minuts a l’aeroport d’Awasa, és el que ja he comentat de l’avió taxi que funciona al país.

EL NORD. LA CULTURA

La segona part del nostre viatge cap a la part Nord del País comença amb un vol Addis Abeba – Bahar Dar. Per sort el vol es aviat i això ens permetrà disposar de quasi tot el dia que serà intens i que comença en la visita a les Catarates del Riu Nil (Tis Abay en amhàric) que significa literalment «aigua fumejant».

Just arribar a Bahar Dar enfilem una pista enfangada per les darreres pluges que ens porta fins a una població des d’on per un camí de pedres i fang que cal fer a peu en una mitja hora ens plantarem al peu de les Cascades, considerades de les més importants d’Àfrica (les Victòria mengen apart)

Quedem bocabadats per l’espectacle de l’aigua saltant, això si de “Blau” res de res, el seu color es marró, fruit bàsicament del fang que el riu arrossega. El Nil Blau surt del llac Tana i es dirigeix cap al Sudàn on a Omdurman s’ajuntarà amb el Nil Blanc i convertir-se en el Riu Nil.

Desprès de les fotos de rigor per immortalitzar el moment retornem cap al microbús passant pel primer pont de pedra construït a Etiòpia, erigit per ordre de l'emperador Susenyos l’any 1626. Sembla ser que la pedra utilitzada s’hauria trobat al costat de l’afluent Alata.

Al migdia visitem la capital Bahar Dar. La ciutat és una de les més ben ordenades d’Etiòpia, fins i tot hi havia algun semàfor. Visitem una de les esglésies ortodoxes coptes on es celebrava una missa. Aquí vull fer un incís i es que a Etiòpia aquesta religió es la majoritària. Ens trobem en època de dejuni que es manté durant seixanta dies, en què no es pot menjar res derivat dels animals (carn, peix, llet, ous), i en els quals no es pot menjar absolutament res fins les tres de la tarda. Les misses duren tres hores i fins a les tres de la tarda n’hi ha, els seus càntics ens acompanyaran tots els dies en el nostre periple per les terres altes del país.

A la tarda visitem els monestirs que hi ha al Llac Tana. Aquest llac es el més gran de tots els llacs etíops amb 85 Km de llarg i 65 d’ample.

El llac té unes trenta illes i illots i el nombre varia segons sigui el nivell del llac, que ha baixat d'uns dos metres en els últims 400 anys. En els monestirs aïllats d'aquestes illes es van enterrar les restes d'emperadors etíops. A l'illa de Tana Cherqos hi ha una roca que va anar en la qual, segons la tradició va descansar la Mare de Déu del seu viatge de retorn d'Egipte; també es diu que Frumentius que va introduir el cristianisme a Etiòpia estaria enterrat a Tana Cherqos. Segons sembla un geògraf més recent esmenta 37 illes, de les quals 19 tenen i haurien tingut monestirs o esglésies.

Visitem un parell de monestirs i en retornar a port i amb el sol ponent-se, una família de hipopòtams es deixa veure encara que mig submergits però molt millor que al Llac Chamo. El guia diu que és la primera vegada que en veu en aquest llac.

El “Lodge” on ens allotgem està força bé i segurament és el millor del viatge, deixant de banda l’hotel de la capital. Al jardí hi ha ocells de color blau i micos que ens miren encuriosits.

El trajecte fins a Gondar es per carretera i dura tot un matí. 174 Km. Dinem a un restaurant coquetó anomenat “The Four Sisters” just abans de visitar el conjunt reial real de Fasil Ghebbi envoltat per una muralla de nou-cents metres de longitud amb dotze portes i dos ponts i que fou anomenat Patrimoni de la Humanitat l’any 1979.

En el seu interior s'agrupen diversos edificis històrics:

·     El castell de Fasilides, edifici de base rectangular flanquejat en les cantonades per quatre torrasses rodones rematades per cúpules, que constitueix l'obra mestra de l'estil de Gondar

·         El castell de l'emperador Iyasu, l'edifici més alt de Gondar, construït entre 1682 i 1706

·         La cancelleria i la biblioteca de Tzadich Yohannes, dos pavellons annexos al castell de Fasilides

·         El saló de banquets

·         La tomba del cavall del rei Fasilides

·         Tres esglésies, entre les quals destaca la capella de Sant Antoni, amb belles pintures murals

·         Quadres

La visita es molt complerta i ens ocupa tota la tarda amb un petit ruixat inclòs. Al vespre donem un tomb per la ciutat molt més desestructurada que Bahar Dar. Gondar anomenada la “Camelot d’Africa” fou capital d’Etiòpia entre el 1636 i el 1855 fins que l'Emperador Teodor II va traslladar la capital imperial a Magadala (després de despoblar la ciutat per la força i de destruir una gran part de les seves infraestructures)

Amb un vol d’una hora de durada ens plantem a Lalibela. La ciutat es dispersa i allargassada, però acull un dels tresors més preuats del país, les seves Esglésies tallades a la roca.

Lalibela la segona capital de l’antic imperi etíop fou agraciada a més amb un dels entorns naturals més bonics de les muntanyes de Lasta. Un cop instal·lats en un Hotel amb bastantes comoditats que inclouen piscina (on no ens banyarem), gimnàs etc.. ja estem en condicions d’iniciar la nostra visita a la joia de la corona.

El conjunt d’esglésies declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 1978 es el principal lloc de peregrinació dels cristians ortodoxes i es divideix en dos grups més una separada del conjunt. Totes elles estan unides per una complexa xarxa de túnels subterranis o semi-subterranis.

Visitem el primer grup format per les esglésies de:

·         Bete Medahne Alem

·         Bete Maryam

·         Bete Meskel

·         Bete Denaghel

·         Bete Debre Sina

·         Bete Golgotta

En començar la visita, comença també una fina pluja que no ens abandonarà durant moltes hores en aquesta visita al Nord del País. Segurament degut a la climatologia adversa algunes de les esglésies han estat tapades amb un cobert que l’hi dona un aire a gasolinera que fa enlletgir el conjunt i les fotos que un hi pugui dedicar.

La tradició diu que van ser tallades cap a l'any 1200 dC, per ordre del rei Gebre Mesquel Lalibela que volia que els cristians ortodoxos etíops tinguessin a la seva pròpia terra Jerusalem, ja que les peregrinacions a la ciutat santa eren cada vegada més difícils per l'expansió de l'Islam. El lloc va ser dissenyat perquè la seva topografia fos una representació simbòlica de Terra Santa, d'aquí el seu nom, el «Jerusalem Negre».

La visita es completa i ens permet malgrat la climatologia gaudir d’aquesta maravella, coneixent de ben a prop tota la simbologia que l’envolta.

Acabem amb Bete Georgis, la més espectacular i també la única que està aïllada. La més fotogènica de totes i que ens rep amb un sol radiant que apareix desprès de la pluja. Segons la tradició, es va construir gràcies a l'ajuda dels àngels a les nits.

Santuaris en actiu com són, en els seus llòbrecs interiors es desenvolupen vistoses cerimònies celebrades en un idioma inintel·ligible fins i tot per als feligresos, el ge'ez, la llengua litúrgica oficial, el mil·lenari idioma de l'imperi d'Aksum. La vida a Lalibela no ha canviat en segles. La gent segueix anant a missa cada dia embolicada en túniques i turbants de cotó blanc per cantar, resar i practicar un singular aeròbic místic.

El dia (intens com pocs) acaba amb una visita folklòrica a un local on podem admirar uns quants balls típics i on les dones del grup hauran de demostrar la seva habilitat en l’art de la dansa. Un estona divertida i relaxada desprès de tot un dia d’emocions.

El penúltim dia es lleva emboirat, avui al matí visitarem el Monestir Yemerehne Kristos situat a uns quaranta quilometres de Lalibela. El camí (en realitat una pista sense asfaltar) es ample i parcialment en obres. A la pujada en un petit congost uns obrers es preparen per fer detonar unes càrregues explosives que més endavant seran protagonistes del nostre viatge.

El Monestir (un dels més macos de la zona) es troba dins d’una cova natural al nord-oest del Monte Abuna Yosef. Fins a la construcció de la carretera l'any 2000, aquesta església només va ser accessible després d'un "llarg viatge a peu o mula".

Les pintures murals de les parets de la nau es consideren les pintures murals supervivents més antigues d'Etiòpia. La cova també conté una segona estructura al nord de l'església, que la tradició es descriu com un palau o residència de Negus Yemrehana Krestos, però que ara serveix com a espai de residència i emmagatzematge per als sacerdots locals.

A la cova darrere de l'església "hi ha molts esquelets de monjos i d'altres que han estat enterrats en aquest lloc sagrat, de fet, hi ha una àmplia zona al fons de la cova amb nombrosos esquelets i tot i que la conservació és generalment pobra, alguns cranis conserven el cabell.

Tornem cap a Lalibela i sorpresa; a la zona que he comentat que preparaven les detonacions, aquestes ja s’han produït i grans rocs col·lapsen i impedeixen totalment el pas. Un grup de persones ho contempla i els cotxes resten parats a banda i banda. Sorpresa i indignació quan sembla que la “cosa” va per llarg i a més no hi ha previsió de millora i per acabar-ho d’adobar no hi ha cobertura de mòbil. Finalment el nostre guia decideix contactar amb un microbús de l’altre cantó perquè ens porti fins al restaurant on hem de dinar i així guanyar temps mentre el nostre microbús esperarà que una excavadora retiri les roques.

Dit i fet, fan baixar el passatge de l’altre transport i ens hi entaforen a nosaltres. La furgoneta està destartalada i la roba haurà de passar per la rentadora el més aviat possible (sort que ja estem al final) però fa el seu fet i ens deixa en el restaurant on hem de dinar, una estrambòtica arquitectura que acull el Restaurant Ben Abeba. Allí coneixerem al Dani i a l’Aida uns autèntics “motxilers” que han recorregut el país de Sud a Nord i han dormit i fet vida amb les tribus, una gent tan valenta com simpàtica i amable i amb qui fem amistat de seguida. Ells tenen un blog de viatges anomenat http://www.bitacorasdemochilero.com i son també molt actius a l’Instagram.

Un cop acabats de dinar i havent recuperat la camioneta ja podem adreçar-nos al segon grup de les esglésies format per:

·         Beta Gabriel Rafael

·         Beta Qeddus Mercoreos

·         Beta Amanuel

·         Beta Abba Libanos

Abans però visitem l’interior de Bete Georgis, ja que el dia abans només l’havíem vista per fora per falta de temps. Tot i la seva espectacularitat externa, val a dir que l’interior es més aviat petit.

Un cop visitada encarem ja el grup de les quatres esglésies, amb l’acompanyament d’una pluja que per moments es intensa i ho deixa tot fet un autèntic fangar. Amb la caiguda del sol acabem la visita i hem de dir que tot i pluja no ens ha impedit fer-la complerta.

I així arribem al darrer día. Ens llevem aviat per veure les misses que es celebren a les esglèsies i que des de bon matí es troben plenes de feligresos. Avui es un dia festiu desprès de tots els dies de dejuni intensiu i un cop recollit l’equipatge ens dirigim cap al petit aeroport on trobarem altre cop a l’Aida i el Dani. Amb ells compartim el vol de tornada a Addis Abeba, una hora de tertúlia i explicacions sobre el viatge. Son uns nois molt amables i molt macos, d’aquells que dona goig trobar-te quan vas de viatge.

---