HOI AN. LA CIUTAT DELS FANALETS

El trasllat a Hoi An el fem amb un taxista molt amable i que parla una mica d’anglès, això ens permet si més no tenir una mica de conversa pel llarg camí en temps que no en quilòmetres

Tal i com hem quedat el sortir, farem varies parades pel camí, i la primera es a la platja de Lang Co. Ens hi estem una horeta, i la veritat es que la platja està força bé encara que l’aigua es bastant calenta, pràcticament no hi ha ningú, i desprès ens assabentarem que als vietnamites no els agrada que els hi doni el sol i per aquest motiu acostumen a anar-hi cap al tard quan l’astre rei comença a amagar-se.

La segona parada i que coincideix amb l’hora de dinar es al Hai Van Pass. Un port de muntanya des d’on es divisa la badia de Da Nang. En realitat han construït un túnel d’uns sis quilòmetres per estalviar-te’l però veure la badia des de dalt no deixa de ser un reclam turístic i per això el cim es ple d’autobusos, microbusos i turistes com nosaltres.

Havent dinat baixem fins a Da Nang i arribem a les Muntanyes de Marbre que es la tercera parada del recorregut.

Les muntanyes de marbre son unes muntanyes no gaire altes on podem descobrir-hi un conjunt de pagodes i temples, tot i que el lloc es molt concorregut i envoltat de botigues amb peces de marbre ens deixa un bon gust de boca.

Pagoda a la Muntanya de Marbre

Arribem fosc a l’hotel i desprès d’instal·lar-nos-hi anem a fer un volt per la ciutat que ens han dit que es molt maca i coquetona.

Els carrers i molt especialment els que donen al costat del riu, estan plens a vessar de fanalets i gent que aprofita que el sol ja s’ha amagat per fer un tomb pels carrers de la ciutat.

Hoi An es molt bonic i encara hi estarem un dia més. Axó ens permet l’endemà al matí visitar diversos monuments de la ciutat, entre ells el famós Pont Japonès. I arribar-nos fins a la platja un parell d’hores.

A la llum dels fanalets i dels flaixos de les càmeres i mòbils passegem i sopem al costat del riu. Serà l’endemà al matí quan entrarem en la cultura de la ciutat.

El primer que fem es visitar el Pont Japonès. Aquest monument creat per la comunitat de comerciants japonesos es un dels monuments més bonics i admirats de tot Vietnam. Fou declarat Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco l’any 1999. El seu propòsit fou unir la barriada dels comerciants japonesos amb el barri xinès per evitar fer volta, tot i que avui el centre històric de Hoi An es pot fer perfectament a peu.

Pont Japonès

El pont ha sofert diferents remodelacions per donar-l’hi un aspecte més vietnamita tot i que no han reeixit i el pont segueix tenint un aire clarament japonès.

També aprofitem per visitar diverses pagodes i fins i tot una casa benestant del casc antic.

Hoi An es una ciutat petita i acollidora, molt diferent del que hem vist fins ara al Vietnam.

Com que el nostre vol cap a Ho Chi Minh no surt fins al vespre, aprofitem per fer una escapada a la platja que es troba a uns quatre kilòmetres del centre de Hoi An.

Ens remullem en aigües del Mar del Sud de Xina i  disfrutem de “Tumbones” i parasol gratuït amb la única condició que dinem en una espècie de “xiringuito” on disfrutarem una vegada més de l’acollidora cordialitat i amabilitat vietnamita.

Desprès de fer un darrer tomb per Hoi An per acabar de comprar quatre tonteries per portar a la família ens dirigim cap a Da Nang per agafar l’avió que ens portarà a l’antiga Saigon.

A diferència de l’aeroport de Hue, el de Da Nang es un aeroport gran, nou i luxós, també caòtic no sabem si es perquè es diumenge o perquè sembla que hi ha hagut un torneig de golf però el cert es que hi ha una gentada que ens fa témer que malgrat haver arribat amb temps suficient podem acabar demanant la hora i havent de córrer. Contactem amb una hostessa que molt amablement ens adreça a un mostrador buit i allà podem fer ràpidament els tràmits i estalviar-nos angúnies de darrera hora. Acabarem sortint més tard del previst i arribant a Ho Chi Minh City amb retràs acompanyat d’una inacabable excursió per les pistes de l’aeroport que s’allarga més de mitja hora, mentre a l’horitzó la tempesta i els llampecs s’acosten. Finalment però no ens mullarem.