VIATGE AL PAIS DELS INKES
DIA 08-10-2010. VOLANT CAP AL PAIS DELS INKES.
Sortim aviat cap a l’Aeroport, objectiu “Perú”. Agafem el tren de rodalies i després l’Aerobús que connecta cada cinc minuts la Plaça de Catalunya amb la nova T1.
Anem molt bé, però quan arribem a l’aeroport les coses comencen a complicar-se. Podem facturar les maletes fins a Lima, però no ens poden donar la tarja d’embarcament del vol Madrid-Lima, perquè es operat per LAN tot i que amb codi compartit amb Iberia. Caldrà doncs anar a transfer a Madrid perquè ens ho donin. Per acabar-ho d’arreglar l’avió surt quasi una hora tard, degut a l’elevat trànsit aeri. Per tant el temps d’enllaç s’esvaeix i a sobre no tenim la tarja d’embarcament.
Arribem tard a Madrid, a més del retràs hi havia congestió sobre la capital i aterrem a les 23.45. L’avió a Lima surt a les 00.15, no hi ha temps, ens diuen però que els vols d’enllaç també sortiran tard. Mirem al transfer d’Iberia, hi ha una gentada de por omplint fulls de reclamació. Ens la juguem i sortim de la terminal i a la carrera enfilem cap als mostradors de LAN, on ens diuen que el vol està tancat tot i que sortirà a les 00.55; finalment apareixen les targes i disparats sortim cap a la T4S, que per qui ho coneixi està una mica lluny de la T4 i cal agafar un metro sense conductor que passa per sota les pistes.
Arribem, bufant però per sort encara tenim temps, ja que l’avió surt a les 01.30. Quin stress i quina tensió, quan les rodes de l’avió deixen la pista de Barajas m’entra un gran alleujament. Volem cap a Lima.
Dia 09-10-2010. LIMA, LA CAPITAL TRISTA.
A Lima, sempre hi ha un cel ennuvolat, segons sembla es degut a la proximitat de les cadenes muntanyoses (Els Andes) que envien aire fred que xoca el del mar (Oceà Pacific) i creen un cel grisós. Es difícil veure el sol, ens diu el Christian que ja fa una hora que espera l’arribada del nostre vol. Les maletes no s’han perdut i sense temps per entretenir-nos ja ens trobem immersos en el trànsit caòtic de la capital. Per sort es dissabte i ahir havia estat dia “feriado” com diuen per aquí, ja que celebraven la Festa Nacional commemorant la “Batalla de Angamos” ens plantem davant del mar just al costat de l’Hotel Marriott on ja ens espera la Zamiya que ens farà de guia fins a l’hora de la sortida del bus cap a Paracas.
Anem sols amb ella i el xofer en un microbús d’unes vint persones. Visitem el Parc de l’Amor (que romàntic) la Catedral, la Plaça d’Armes i el Convent de Sant Francesc. En una casa de canvi bescanviem dòlars per” nuevos soles” i acabem a la piràmide Huaca Huallamarca.
La Zamiya es molt agradable i simpàtica i el fet d’anar sols doncs ens permet relacionar-nos millor i comentar temes diversos tant del país com dels costums, la gent etc...
A tres quarts d’una el Christian ens ve a buscar al punt on ens havia deixat abans de començar el City-Tour i ens acompanya a la terminal d’autobusos “La Cruz del Sur”. Aquests busos ens portaran pràcticament durant mig viatge a través del país. La primera etapa serà fins a Paracas. El bus sembla un avió, te dos pisos i unes butaques que es reclinen quedant com un llit i son molt còmodes. Desprès descobrirem que la part de baix que es a on anem sempre, es la zona “vip” del bus.
A l’hora en punt (dos quarts de dues) enfilem cap a Paracas, el paisatge a la sortida de Lima i durant quasi tot el trajecte (unes tres hores i mitja) es desèrtic i de molta pobresa, llogarrets caòtics que em recorden els del Marroc, sols que amb cartells escrits en castellà, a cada poblet per on passarem tots els dies hi ha propaganda electoral de les eleccions municipals celebrades la setmana passada, la curiositat es que està pintada a la paret de tàpies i cases.
El mar a la dreta, la carretera al mig i a l’esquerra desert sense ni una senyal de vegetació, aquí quasi no plou mai. Tenim temps de dormir una estona embolicats en unes mantes que et donen al pujar, sobre les cinc de la tarda ja som a Paracas, aquí l’aspecte ja es diferent i es veu tot més arreglat i cuidat, es un lloc més turístic i cal cuidar-lo.
Ens acompanyen a “La Posada del Emancipador”, que es on farem estada. Es com un petit complex d’apartaments, on cada pis seria una habitació, es coquetó, net i polit i per nosaltres ja es suficient. Anem a fer un vol pel poble i un mos a un dels “xiringuitos” que hi ha al costat de la platja.
Ha estat un dia llarg i intens, ara podem començar a assaborir el viatge.
DIA 10-10-2010. ISLES BALLESTAS (Les Galápagos dels pobres).
Amb aquest nom es com es coneixen les illes Ballestas, que aquest matí visitarem. Les illes son petites illes prop de la ciutat de Pisco, compostes per formacions rocoses on hi ha una important fauna marina amb aus “guaneras com el guanay, piquero” i el circell principalment, destaquen illes Ballestas Nord, Centre i Sud cadascuna amb una superfície estimada en 0,12 km ².
Sortim aviat en una llanxa fora borda, encara a la península podem veure “el Candelabro” una figura gegant a la muntanya semblant a les que veurem demà a Nasca, però amb la diferència que aquesta es pot veure des de terra i per tant feta per ser vista des de diferents punts, no com les altres que només es veuen des de l’aire. Aquí també hi ha una planta de “guano” Perú és el principal productor d’aquest material que s’utilitza com fertilitzant i adob.
La visita a les illes, sense baixar de la barca, dura un parell d’hores.
Tornem a l’hotel i després anem a veure la Reserva Natural de Paracas. Aquesta reserva comprèn una superfície de 335,000 hectàrees, de les quals 117,406 són de terra ferma i 217,594 d'aigües marines. Paracas ha estat declarada reserva regional per aus migratòries.
Ens acompanya un matrimoni de Barcelona en Jordi i la Mercè amb ells fem una visita d’un parell d’hores El guia que ens acompanya es diu Diego i es d’Ica, es també molt agradable i ens porta per aquestes terres desèrtiques que ens recorden algunes de les platges de Canàries.
En acabar anem tots junts a dinar i establim una bona conversa amb ells. Son molts oberts i han viatjat per tot el mon, ell es director comercial de la firma Esbelt; quina casualitat, client de Merquinsa de fa molts anys i coneix al Joan Jordà amb qui havia coincidit en viatges comercials organitzats pel Copca. Parlem poc de feina i molt de viatges, cultures etc., encara han vist més països que en Marcel, que ja es dir.
Quan a l’hora ens venen a recollir per anar a Nasca ens donen el seu mòbil i quedem per veuren’s a Arequipa on hi aniràn demà via Lima amb avió, nosaltres ho farem a la nit amb el bus “La Cruz del Sur”.
Sortim de Paracas ¾ d’hora tard, puguem i ens esperen quasi quatre hores més de viatge fins a Nasca, quan sortim el sol es pon a la platja, el viatge serà de nit.
A Nasca el Fernando ens acompanya a la Casa Andina on ens acomoden i després anem a fer un mos. A les dotze de la nit ens fiquem el llit.
Dia 11-10-2010. LES ENIGMÀTIQUES LINIES DE NASCA.
Avui farem la visita a les famoses i misterioses “Línies de Nasca” la Cultura Nasca, anterior a la Inca va crear aquestes misterioses figures i línees sols visibles des de l’aire, això ha donat origen a tota una mena d’hipòtesi, des de si varen ser extraterrestres, quina finalitat tenien etc...
Descobertes en 1939 pel científic nord-americà Paul Kosok, aquestes fabuloses línies que estaven en l'anonimat, van despertar posteriorment l'interès d'una gran investigadora: la doctora Maria Reiche. Ella ens explica com aquestes línies eren usades pels antics astrònoms peruans com si fossin un gegantí calendari solar i lunar, acollit a la sorra i en les borroses llegendes i mites dels vilatans.
En Fernando ens recull aviat, però com que hi ha certa demora en les sortides dels vols fem un petit city tour, no hi ha massa per veure, primer un taller d’or on un senyor molt comerciant ens explica com extreuen aquest material tant preuat i conscient que no comprarem res ens demana propina i tots contents. Després un taller de ceràmica a l’estil tradicional, tal com treballaven aquest material la cultura Nasca. Interrompi’m el tour i anem cap el petit aeroport d’on surten les avionetes. Es com un aeroport de debò, control de seguretat, control de pes perquè no hi hagi excés de Kg, i sense equipatge ens disposem a 30’ per sobre aquestes enigmàtiques figures. La veritat es que les primeres costen de veure, estan bastant dissimulades en la terra i sense massa contrast. Poc a poc anem acostumant la vista i millorem la percepció. És curiós i molt interessant, a més ens proporciona el nostre bateig de l’aire amb avioneta.
En acabar seguim amb el city tour, anem a un aqüeducte i a una ciutat administrativa de l’época de la cultura inca.
Acabem dinant a un restaurant de Nasca. A la tarda sortim a fer un volt pel centre de la població.
A la nit anem a agafar l’autobus “La Cruz del Sur” que ens portarà en 9 hores a la ciutat d’Arequipa . Hauríem de sortir a les 22:30 i ho fem a les dotzes tocades doncs el bus ve amb retràs degut a un accident que hi ha hagut prop d’Ica.
La nit es fa eterna, dalt d’un bus molt còmode, però amb una carretera infernal, plena de voltes i camions, a 2/4 de 9 del matí ens plantem a Arequipa.
Dia 12-10-2010. AREQUIPA. LA CIUTAT BLANCA.
Arequipa, es una ciutat amb un centre d’estil colonial molt bonic i molt diferent del que hem vist fins ara. Arequipa vol dir en Quechua “Queda’t” De seguida que arribem i deixem les maletes a l’hotel, ja ens venen a buscar per fer el City Tour corresponent. Visitem el Mirador del Carmen el convent dels Jesuïtes i el Monestir de Santa Catalina. Passem també pel centre de la ciutat i dinem al Chi-Cha de Gaston Acurio, un prestigiós “Xef” peruà, amb un menjar molt bo i uns preus molt assequibles.
A la tarda fem una visita als Museus Andinos per veure la famosa “Momia Juanita” que va ser trobada intacte dins les geleres del volcà Ampato.
Juanita és el nom amb què es coneix a un cadàver congelat, que va ser descobert el 1995 per Johan Reinhard i Miguel Zarate a la zona de volcans nevats de la part sud del Perú, al nevat Ampato, integrant de la serralada dels Andes. També se la coneix com la Dama de Ampato, la Dama de Gel o el seu equivalent anglès Ice Maiden. "Juanita" no va passar pel procés de momificació artificial, en el qual li són extretes les vísceres i altres parts internes per després embalsamar el cos per tal de preservar-lo. El cos de "Juanita" conserva tots els seus òrgans intactes a causa de la congelació glacial (momificació natural) de la muntanya Ampato on va ser dipositat com a ofrena.
El cadàver correspon al sexe femení i va pertànyer a una nena d'aproximadament 14 anys d'edat, que va morir entre 1450 i 1530. Va ser integrant de l'Imperi Inca i, potser va morir durant el regnat del Sapa Inca Pachacútec Inca Yupanqui.
L'any 1995, durant una expedició dirigida per l'arqueòleg Johan Reinhard, varen albirar a la llunyania "alguna cosa" que lluïa al cràter del nevat i tots dos van baixar a la fondalada trobant un paquet. El van aixecar amb cura i amb sorpresa van veure que es tractava del cos d'una adolescent, molt ben conservada. A més, als voltants van trobar "diverses estatuetes d'or i de nacre, diversos tipus de plantes, entre les quals sobresortien el blat de moro i diverses lleguminoses". Dies després va ser portada a Arequipa.
Després passegem pels carrers d’aquesta bonica població fins a l’hora de sopar. Ho fem al Zig Zag en companyia d’en Jordi i la Mercè, la parella que vàrem conèixer a Paracas. També mengem molt bé i a un preu molt raonable. Ja hem quedat de veure’ns a Cusco.
Anem a dormir aviat, demà a 2/4 de les tres ens hem de llevar per anar al Colca. Comença el trekking de tres dies per aquesta gorja una de les més profundes del mon.
Dia 13-10-2010. TREKKING “DEMOLIDOR” AL COLCA.
Ens recullen a l’hora convinguda i cap a Chivay.El trajecte es llarg i el fem mig endormiscats mentre l’autobús s’enfila quasi a 5000 mts. A fora fa fred, hi ha neu a les muntanyes el paisatge desèrtic es atractiu.
Esmorzem a Chivay i d’ali per camins “de ripio” o sigui pistes forestals anem fins a la Creu del Còndor. En aquest punt s’avisten aquestes grans aus, quan arribem encara dalt de l’autobús en veiem uns quants sobrevolant la zona, però quan baixem a fer la foto, desapareixen i en els 50 minuts de la parada no n’avistem cap. Amb resignació enfilem cap a Cabanaconde punt des d’on començarem la baixada, cap al fons de la gorja, baixarem 1200mts.
Quan comencem fa un sol que crema, però poc a poc el cel s’ennuvola. La baixada es duríssima, prop de quatre hores que ens fan pols les cames, quan arribem al riu “estic fos”, l’Ariadna ha baixat prou bé, es nota que és jove, la Paqui també està cansada.
Enfilem fins a San Juan de Chuccho on passarem la nit, es com un llogarret que pertany al poble de Tampay que es troba més amunt. Ens allotgem en unes cabanes de bambú i ens podem dutxar estil “Can Mas Joan” i sobretot descansar.
En aquestes quatre cases hi ha fins i tot escola amb tres nens i un mestre, això seria impensable a la nostra terra. Anem a dormir a les vuit doncs no hi ha llum i es fa fosc a quarts de sis. Aquí si que desconectes.
Dia 14-10-2010. TREKKING. SEGON DIA.
Sortint de San Juan direcció Coshñirgua. Això també es un llogarret que pertany a Tampay. És molt més gran que San Juan, i tenen fins i tot un petit hospital amb un metge i una infermera. Dona cobertura a tots els pobles de la zona. Hi ha fins i tot sala de parts i diverses petites dependències. D’ali enfilem cap a Malata també agregat de Tampay, que com ja hem dit es el poble important de la zona. Des d’aquí baixem fortament fins el riu a una zona anomenada Oasi, i en realitat es com un petit oasi enmig del desert. Ens allotgem en una espècie de càmping ple de bungalows amb teulada de bambú. Hi ha unes piscines naturals que ens proporcionen un bany ben reconfortant abans del dinar. A la tarda mentre uns juguen a voleibol, altres fan migdiada, jo escric unes ratlles al diari perquè no me n’oblidi.
Dia 15-10-2010. MULES SALVADORES.
Avui toca recuperar els 1200 mts que vàrem baixar el primer dia, hi ha dues opcions, fer-ho a peu o dalt d’unes mules que per 60 soles t’eviten la duríssima pujada. No ens fem els valents i optem per la segona opció.
Les mules ens puguen a Cabanaconde on ens trobarem tots els que hem passat aquets dies al Colca.
A la plaça del poble hi ha una reunió veïnal, un bon grapat d’homes i dones es troben asseguts al voltant d’una part de la plaça d’armes i allà parlen sobre temes d’interès comú, la Paqui s’informa a través d’un policia sobre de que va el tema però no n’acabem de treure l’entrellat.
Quan arriba el transport que ens durà a Chivay ja son vora de les dotze del migdia.
Dinem tots tres amb la Jessica, la nostra guia del Colca, es molt simpàtica i ens fa molta il·lusió compartir una estona amb ella. Quan acabem anem a recuperar les maletes que varem deixar quan iniciarem el trekking, son a l’estació de l’autobús que va de Chivay a Puno.
Sortim puntuals a quarts de tres, el viatge dura unes 6 hores i només sortir ens enfilem vora dels 5000 mts d’alçada. Estem molts alts,en el paisatge que es meravellós veiem algunes explotacions mineres, un llac amb flamencs i unes muntanyes imponents. Els pobles que trobem pel camí mostren les condicions dures que deuen suportar els seus habitants especialment durant els mesos d’hivern.
Ja de nit arribem a Puno, i la dutxa de l’hotel Ecco Inn es un bàlsam, ens sembla que estem al paradís.
Dia 16-10-2010. DESCOBRINT EL LLAC TITIKAKA, LES ILLES DELS UROS I AMANTANÍ.
A les vuit el guia que es diu Beto ve a buscar-nos per anar cap a les Illes Uros, AmantanÍ i Taquile. La primera parada es a una illa dels Uros. Son unes illes flotants fetes amb totora.
La totora es una planta aquàtica que creix a alçades superiors als 4000m i en una part del llac n’hi ha molta, l’aprofiten per tot, per fer les cases, les embarcacions i fins i tot hi ha una part que es comestible. Allí ens fan una explicació de com es construeixen aquestes illes flotants i es realment molt curiós. Ens ensenyen les seves cases, ens vesteixen amb els seus vestits típics, ens venen artesania i fins i tot ens porten a passejar amb una embarcació feta també de totora fins a una altre de les moltes illetes que hi ha en aquest indret.
El llac Titicaca, que en Quechua vol dir Puma gris, es el llac navegable més alt del mon.
Està situat a uns 3.812 msnm, posseeix una àrea de 8,372 km ² i 1.125 quilòmetres de costa. La seva profunditat màxima s'estima arriba als 281 mi es calcula la seva profunditat mitjana en 107 m. El seu nivell és irregular i augmenta durant l'estiu austral.
Es format per dos cossos d'aigua separats per l'estret de Tiquina, el més gran situat al nord és denominat llac Major o Chucuito té una superfície de 6.450 km ², estant en aquesta part la seva major profunditat (283 m), prop de l'illaSoto. L'altre cos més petit anomenat Menor o Huiñamarca situat al sud té una superfície de 2.112 km ², amb una profunditat màxima de 45 metres.
Des de les illes dels Uros fins a Amantaní hi ha tres hores de navegació. Arribem a l’illa al migdia i ens dirigim a casa d’en Pablo i la Francisca que son una parella encantadora de qui serem els seus hostes durant el dia d’avui i demà al matí. Dinem un menjar deliciós i després anem fins al cim de l’illa, a la Pachatata lloc d’antigues cerimònies on en Beto ens fa tota mena d’explicacions i comprovem que està molt ben documentat i instruït
En la Pachatata coincidim amb una noia catalana, que vivia a Barcelona i havia estiuejat a Vilassar de Dalt, quan l’hi dic que som de Premià em parla del Cinema Gran Via, i de quan ella anava per allà, viatge sola i s’hi està quatre setmanes, coincidirem dilluns en el Bus Inka cap a Cusco.
El cel està ennuvolat i comença a fer-se fosc i a mes fa fresca anem baixant xino-xano, doncs les agulletes del Colca encara no han marxat.
Sopem a la cuina amb la família i uns dels fills que s’ha quedat a l’illa, la resta dels quatre fills viuen a Lima. També ens acompanyen en Beto i el Leo.
Després de sopar fem petar la xerrada i la veritat es que m’adono que realment aquí si que desconnectes. Es un retorn a com devien ser les llars dels nostres avis o besavis, sobretot a les zones rurals.
Veig que aquesta gent tant senzilla i humil que no tenen quasi res, obren els seus braços i t’ho donen tot, et fan sentir partícip de la seva vida com si els haguéssim conegut de tota la vida. No puc estar de donar-los les gràcies per tot.
Dia 17-10-2010. RETORN A PUNO (VIA TAQUILE).
Esmorzem i toca despedir-nos, ens fem unes fotos amb ells i en Pablo ens acompanya fins a l’embarcador, el primer dia (ahir ) també ens va venir a esperar-nos.
L’objectiu següent es l’illa de Taquile, que es troba enfront de la d’Amantani, en realitat ambdues formen una comunitat en que la principal es Amantaní. Hi ha una hora de navegació. Quan desembarquem ens dirigim cap a la plaça d’Armes, aquí al Perú totes les places principals es diuen Plaça d’Armes.
És diumenge i a les dotze fan una missa, les autoritats de l’illa surten en comitiva des de la municipalitat van a missa i després es reuneixen a la plaça per tractar temes que afecten a la comunitat.
Nosaltres un cop hem vist desfilar les autoritats, primer els homes i després les dones, anem amb el guia a dinar a un restaurant que s’omple en pocs minuts.
Després baixem cap al port i allà ja ens espera la barca que en unes tres hores més ens portarà de nou a Puno. Aprofitem per descansar una mica i gaudir de la immensitat d’aquest llac, del que de petit ja havia sentit a parlar gràcies a una col·lecció de cromos que sortien a la xocolata Nestlé, la tarda es va tornant grisa però no sembla que hagi de ploure.
A les cinc de la tarda ja som a Puno, demanem que enlloc de deixar-nos a l’hotel ho facin a la Plaça d’Armes, així podem veure la catedral i fer un vol pel centre de la ciutat
Després de veure la catedral i passejar per un carrer peatonal, ple de botigues obertes malgrat ser diumenge, agafem un taxi que per 7 soles ens deixa de nou a l’hotel.
Dia 18-10-2010. BUS INKA. PUNO-CUSCO.
Avui sortim cap a Cusco, ho fem amb el bus Inka Express que inverteix 9 hores i 30 minuts a fer els poc més de 400 Kms que hi ha entre Puno i la capital dels Inkes.
Aquest bus te la particularitat de que fa diverses parades durant els seu recorregut i d’aquesta manera el viatge es fa un xic més amè.
La primera parada es un museu del poble de Pukara a 3800 msnm, es un museu petit i acollidor.
Després seguim fins a la Raya, el punt mes alt del viatge a 4335msnm. Allí fem una petita parada per fer quatre fotos.
Parem a dinar i tot seguit ens plantem a les restes arqueològiques de Raqchi (3450msnm) un poblat Inka on hi vivien vora 1500 persones
La darrera visita es a l’església de Andahuaylillas (3122 msnm) on es troba l’anomenada Capella Sixtina d’Amèrica,aquesta església és un dels exemples més sorprenents i bonics de l'art religiós popular andí.
A les cinc de la tarda arribem a destí. Un cop instal·lats a l’hotel sortim a sopar i donar un vol pel centre de la ciutat, es a dir per la Plaça d’Armes. Acabem el dia escrivint quatre postals.
Demà ens espera “El Valle Sagrado” dels Inkes.
Dia 19-10-2010. LA VALL SAGRADA.
Hem pogut dormir una mica mes ja que el transport ens recull a les 9 del matí.
Jo m’he despertat a quarts de set i he aprofitat per fer quatre fotos a la Plaça d’Armes i a alguns monuments que hi ha al voltant.
Sortim amb la Mercedes, la nostra guia d’avui, cap a la Vall Sagrada dels Inkes. La primera parada es a Pisac (Pisaq), allí visitem el famós mercat que s’hi fa cada dimarts, dijous i diumenge. Es un autèntic bullir de parades i gent comprant i venent. Compri, compri tot el que vulgui o la seva butxaca l’hi permeti. Un cop vist el mercat i comprat quatre coses, ens dirgim cap a Ollantaytambo on farem una visita a una important ciutadella inka.
Aquesta fortalesa inca el nom de la qual significa l'hostal d'Ollantay, nom d'un guerrer, va ser la seu de combats acarnissats entre els inkes i els espanyols. Manco Inka s’hi va refugiar per intentar reconstruir la resistència inca després de la caiguda de Cusco. Malgrat la seva capacitat militar, Ollantaytambo en realitat només era un temple inacabat. En el moment de la conquista s’estaven aixecant murs que no es van acabar mai de construir. Les pedres abandonades en el camí que va de la pedrera (a 6 km d’allà) s’anomenen piedras cansadas.
És un dels pocs vestigis de l'arquitectura urbana inka amb els seus edificis, els seus carrers i els seus celoberts. En la part alta es troben els vestigis del temple, en pòrfir vermell; el més destacable és que són sis blocs ajuntats entre ells amb una gran precisió per blocs més prims.
Sobre un d'ells es pot veure un signe serpentí en relleu que simbolitza la Pachamama, la Terra-Mare. Els blocs van ser transportats i van ser pujats fins al temple per un sistema de plans inclinats, des de les pedreres que es troben a 6 km.
La ciutat en ella mateixa té la forma d'una espiga de blat de moro. Les cases representen els grans, separats per canals.
Cap a quarts de cinc ens dirigim cap a l’estació de tren, on agafarem l’inca Rail que ens ha de portar a l’estació “d’Aguas Calientes – Machu Picchu”.
El tren fa un trajecte de 50 Km en dues hores i mitja, va molt lent i es para sovint per deixar passar altres trens que baixen. Finalment arribem a “Aguas Calientes” una espècie de poble instal·lat dins d’una estació de ferrocarril, tot es un caos de paradetes, venedors i vies de tren.
En arribar un element indesitjat ens espera, la pluja. Plovisqueja i quan arribem a l’hotel ens diuen que porta un parell de dies plovent i que no sembla que la cosa hagi de millorar. Els pitjors auguris sembla que es compleixen, l’estrella del viatge es presenta passada per aigua.
Plou tota la nit i a estones ho fa amb força. Havíem previst llevar-nos a les cinc per pujar amunt i fer el Huayna Picchu. La pluja i lo empinat de la travessa ens fa desistir del propòsit. Dormim una mica més.
A quarts de set baixem a esmorzar. Sortim amb pluja del poble i està molt emboirat. Agafem el bus que amb poc més de vint minuts ens deixa al peu de la ciutadella.
Segueix plovent, però veiem la ciutadella, mentre el Huayna Picchu s’amaga sota una espessa boira. Tenim una certa sensació de frustració, de cop la pluja para i sembla que es comença a obrir una escletxa, un vigilant del parc ens diu però que segur que plourà més, esperem que s’equivoqui. Entre pluja i boira hi ha moments en que quasi no es veu res, anem avançant per la ciutadella embolcallats en capelines i fen fotos tapant les màquines.
Poc a poc però el sol comença a deixar-se veure, les boires comencen a recular i a pujar per la muntanya. A quarts de deu el guia ens espera per fer el tour que dura unes tres hores, ens endinsem novament per aquesta ciutadella meravellosa. La pluja ja fa estona que ha parat i per fi el sol comença a imposar-se. El Huayna Picchu. Ara hi ha gent que hi puja, nosaltres ja varem decidir que amb pluja o amb el terreny moll no ho faríem.
La ciutat sagrada de Machu Picchu (muntanya vella) està ubicada a 130 quilòmetres al nord-est de Cusco, a la cresta de la serra Machu Picchu, a 2.200 metres d'alçada sobre el nivell del mar. La ubicació de la ciutat era un secret militar, ja que els penya-segats profunds i les muntanyes eren la millor defensa natural.
És un dels centres arqueològics més destacats, el més important de Sud-America i a més a més, l'atractiu turístic més visitat del Perú.
Des de 1981 es va declarar com Santuari Històric, amb una superfície de 32.592 Ha que inclouen no només la part arqueològica sinó també la flora, la fauna i els seus paisatges on hi destaquen l’abundant presència d’orquídies.
Les teories més fermes sostenen que va ser una "llacta" inka, un assentament construït amb la finalitat de controlar l'economia de les regions conquerides. Era la llacta més bella de l'imperi inca, i havia estat construïda per refugiar el més selecte de l’aristocràcia en cas d’atac. Sembla que es va utilitzar durant un temps com a "lloc de descans" del Zapa Inka i com a "observatori". Després de la conquesta de l'imperi per part dels espanyols, va ser la fortalesa de la revolta de Manco Inca.
El Machu Picchu fou declarat l’any 1983 Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.
Segons els arqueòlegs, la ciutat de Machu Picchu estava dividida en tres grans sectors: el Barri Sagrat, el Barri Popular, al sud, i el Barri dels Sacerdots i la Noblesa (zona residencial).
A la primera zona, dedicada a Inti el “Deu Sol”, la seva divinitat major, es troben els tresors arqueològics principals: elIntiwatana, elTemple del Sol i l'Habitació de les Tres Finestres.
A la zona d'habitacions, hi havia un sector per a la noblesa, un grup de cases situades en fileres sobre una baixada, la residència dels Amautas (savis), caracteritzades pels seus murs de color vermellós, i la zona de les Nvustas(princeses), amb habitacions de forma trapezoïdal.
Dins de la ciutadella, hi havia també un sector destinat a la presó on s'aplicaven càstigs als presos dins de nínxols de roca.
El Mausoleu Monumental és un bloc de pedra amb un interior en forma de volta que era utilitzat per rituals o sacrificis. Les parets interiors són treballades.
Totes les edificacions de Machu Picchu segueixen l'estil clàssic arquitectònic inka: construccions amb murs polits de forma regular amb juntes tan perfectes entre els blocs de pedra que costa imaginar-se com aconseguien construir-los. Entre pedra i pedra, no hi cap ni la fulla d'un ganivet.
És important assenyalar que els inkes, tot i conèixer la forma rodona (el déu Inti el representaven així), mai no van aplicar aquesta forma, és a dir, no van conèixer la roda. Per tant, la mobilització dels enormes blocs de pedres és un misteri. Tanmateix, encara que no van conèixer la roda, sí que utilitzaven el pla inclinat. I, en aquest element, es pot aventurar una teoria sobre com van pujar aquestes pedres fins dalt de tot. Per a fer-ho, era necessària la força de milers d'homes. Lamentablement, els inkes no van deixar registre escrit degut a que tampoc van conèixer l'escriptura.
En tot l'espai, es troben al voltant de 140 construccions entre temples, santuaris, places i nuclis residencials.
Hi ha més de cent escales de pedra (moltes vegades esculpides íntegrament en un sol bloc de granit) i gran quantitat de fonts d'aigua, interconnectades per canals i aigüeres perforades a la roca, destinades a l'original sistema de rec.
Fins ara, no ha estat possible imaginar com l’enginyeria de la civilització inka va poder transportar fins al cim del Machu Picchu blocs de pedra de fins a vint tones de pes.
La ciutat de Machu Picchu va ser descoberta per a Occident el 24 de juliol de 1913 per l'antropòleg, historiador o, simplement, per l'explorador nord americà Hiram Binghan, aficionat a l'arqueologia i professor de la Universitat de Yale. Aquest antropòleg va iniciar els seus estudis arqueològics i va realitzar una investigació de la zona. Bingham va introduir el nom de "La Ciutat Perduda dels Inkes" a través del seu primer llibre "Lost City of the Incas".
Si bé el descobriment és adjudicat a Bingham, segons l'investigador del Cusco, Simone Waisbard, la troballa va ser fruit d'una casualitat, ja que haurien estat Enrique Palma, Gabina Sánchez i Agustín Lizárraga els primers en visitar aquestes restes arqueològiques, sobre les pedres de les quals van deixar gravats els seus noms el 14 de juliol de 1901. Bingham buscava, en realitat, la ciutat de Vitco, l'últim refugi dels inkes i l'últim punt de resistència contra els espanyols. Tanmateix, per Bingham no va ser una casualitat, sinó una extenuant investigació basada en les informacions proporcionades per camperols de la zona, a més d'uns quants anys de viatges i exploracions per la zona.
Bingham es va emportar 5.000 peces arqueològiques a la seva universitat. Fins avui, les peces encara no han estat retornades, tot i les reclamacions que des de fa dècades realitza el govern peruà.
A quarts d’una anem a dinar, ho fem al restaurant de l’hotel Sanctuary Lodge que es troba al costat de l’entrada al recinte. El menú es tipus buffet i està molt bo.
A la tarda tornem a entrar a la ciutadella i ens dirigim cap a la Porta del Sol (Intipunku) que es l’entrada a Machu Picchu venint del camí de l’Inka. La caminata dura una horeta i fa calor, la vista que hi ha des de la porta es impressionant.
Retornem a la ciutadella, llavors ens enganxa un ruixat i apa altre cop a posar-nos les capelines, sort que dura poc, es un xàfec d’estiu. De fet aquest matí ja ens ho havien dit que tornaria a ploure. La pluja acaba amb un doble arc de Sant Martí impressionant.
Poc a poc la gent va deixant el recinte, nosaltres abans d’agafar el bus de baixada, encara ens parem cinc minuts per contemplar per darrera vegada aquesta meravella. Ha estat genial i meravellós, hem estat afortunats d’haver-ho pogut veure i gaudir-ne.
A quarts de cinc baixem amb el bus, recollim a l’hotel la maleta que havíem portat i a quarts de set agafem el Perú-Rail de tornada a Ollantaytambo. A l’estació trobem en Jordi i la Mercè, a qui també havíem vist dins la ciutadella. Quedem que demà soparem junts a Cusco.
La tornada es molt més ràpida que l’anada, una hora i quaranta minuts, i a més es més amena ja que un ballarí ens fa una dansa ritual i els hostessos del tren ens fan una desfilada de roba feta amb llana d’Alpaca 100%
Arribem a Ollantaytambo i ens recull una “movilidad” que ens deixa a Cusco a les deu de la nit. Ha estat un dia intens, màgic i inoblidable.
DIA 21. CUSCO. CAPITAL DE LA CULTURA INKA.
Avui i demà estem instal·lats a la ciutat de Cusco. Aquesta població que va ser capital de l’imperi Inka es una de les maques del Perú.
El matí s’aixeca amb sol, però s’ennuvola aviat, no fa massa fred.
La nostre idea es anar el Museu Inka, però resulta que ahir al Macchu Pichu a la Paqui l’hi varen picar alguns mosquits, tot i portar líquid protector, una de les picades l’hi ha produït una inflor en el dit on porta l’anell de casada que sembla un botifarró, a més se l’hi estén cap als braç i té por de que vagi en augment. Truquem a Condor Travel que es qui es cuida del viatge a Cusco, però no ens agafen el telèfon. Al final anem a l’oficina que sabem on es per què quan varem anar a la Vall Sagrada dels Inkes hi passarem per davant.
Allí ens atenen molt bé i ens acompanyen a una clínica privada que es diu CIMA on es miren la picada del “mosquito blanco” segons diagnòstic del metge. Unes injeccions de cortisona i unes pastilles i apa a rodar.
Passegem una mica, però entre una cosa i l’altre ja som al migdia i a la una ens venen a buscar per fer el City Tour.
El guia es diu David i el primer lloc on ens porta es al “Convento de San Francisco” “Qorikancha”. Aquest edifici havia estat abans un temple dels Inkes i fou destruït parcialment per fer-hi el convent.
Comença a ploure quan ens dirigim a la part altra de la ciutat a veure una sèrie de runes. La primera es Tambomachay temple de l’aigua que s’adiu amb la que està caient del cel, seguim per Pukkara i acabem sota un aiguat de rigor a Saqsayhuaman.
Per a molts arqueòlegs i historiadors, la "fortalesa cerimonial" de Sacsayhuamán és amb els seus murs megalítics, la major obra arquitectònica que van realitzar els inques durant el seu apogeu.
Després tornem a baixar per visitar la catedral i sempre sota la pluja acabem a l’hotel on ens recuperem de tanta aigua.
A les set hem quedat amb en Jordi i la Mercè per sopar el Chi-Cha de Gastón Acurio. Hi arribem xops, no està lluny de l’hotel però la que cau es sobirana.
Sopem llargament i estirem la sobretaula parlant de moltes coses. Quan acabem ens despedim i quedem que restarem en contacte.
Ara en sortir del restaurant no plou, però ja veurem demà.
DIA 22. CUSCO. SEGON DIA. FREE-DAY.
Avui dia lliure per Cusco. Fins a tres quarts de vuit no ens vindran a buscar per anar a l’estació d’autobusos per agafar “La Cruz del Sur” en direcció Arequipa que es on prendrem l’avió de retorn a casa.
Després d’esmorzar i baixar les maletes sortim a passejar per aquesta bonica ciutat. Anem fins al Mercat de St. Pere, Plaça d’Armes, Barri de St.Blas i a la tarda desprès de dinar molt bé al Incanto ens arriben fins el Museu Inka.
Entremig hem tingut temps d’anar de botigues, de trobar-nos a n’en Jordi i la Mercè, de comprar a la North Face, molt més barat que a Barcelona i agafar uns quants records per portar a la família.
També hem vist un parell de processons, una de bastant folklòrica al costat de la catedral que més que una processió semblava una desfilada de “majorettes”.
Tornem a l’hotel a recollir les maletes, esgotem els darrers minuts. La “Cruz del Sur” ens espera per portar-nos en unes nou hores a la ciutat d’Arequipa. Aquesta nit dormirem poc.
DIA 23. AREQUIPA. PUNT DE SORTIDA.
El viatge de nit no s’ha fet especialment pesat, ens plantem altre cop a l’Hostal “Mirador del Monasterio”. Deixem les maletes i després d’esmorzar fem un tomb pel centre de la ciutat, aprofitem que fa molt bon dia per fer fotos i passejar per la Plaça d’Armes i pels voltants. Fem unes trucades a casa i després ja ens preparem per tancar bé les maletes i esperar que ens recullin per portar-nos a l’aeroport i començar el retorn cap a casa.
Sortim puntuals cap a Lima i després d’un enllaç d’unes cinc hores agafem el vol de LAN que ens portarà a Madrid. Anem puntuals i sense tants nervis com a l’anada.
DIA 24. “DESPEDIDA Y CIERRE”
Arribem a Madrid a l’hora i això fa que no tinguem problemes amb l’enllaç cap a Barcelona. Tornem a sortir puntuals i arribem a l’hora i amb totes les maletes. No ens podem queixar. L’Aerobús i el tren de Rodalies completaran la jornada viatgera. Cansats i contents posem els peus a casa a quarts de vuit del vespre. Ja hem estat al Perú, comença el compte enrere per un proper viatge.
Comentaris