VIATGE A TURQUIA I LA CAPADÒCIA

Cada viatge es com una novel·la, que poc a poc vas assaborint i que et pot transportar a situacions que potser mai has viscut.

Pròleg

Vol 592 de Pegaus, que surt puntual de l’aeroport del Prat i aterra tres hores més tard a l’aeroport Sabina Gökçen de la ciutat d’Istanbul. Es un aeroport petit, que porta el nom d’una de les filles adoptades del creador de la república turca Mustafa Kemal Atatürk,. Es troba a la part asiàtica el que vol dir que ens espera encara una hora de bus, que amb el poc trànsit que hi ha es transformen en uns quaranta-cinc minuts. L’aeroport principal es l’Ataturk International Airport i es on aterren les principals companyies, aquest es per vols domèstics i charters.
A quarts de cinc ens fiquem al llit de l’Hotel Zurich. Un canvi d’última hora fa que no ens donin el que teníem contractat “Grand Yavuz”. Es net i acollidor, res a dir, només que tenim son i que el despertador ens llevarà a les vuit.

Capitol Primer.- Dilluns 12/10/2009

Comencem esmorzant i ràpidament ens cal apropar-nos al Palau de Topkapi, el primer lloc que volem visitar; creiem que hi podem anar a peu, primer embolic, preguntem i ningú ens dona massa indicacions fins i tot un poli ens despista, doncs preguntem per Topkapi i ens envia en direcció al barri, calia dir Topkapi sarayi, que es el palau. Finalment un senyor ens aclareix que hem d’agafar el tramvia i fins i tot ens ensenya on hem de comprar les fitxes.
El tramvia va a tope i ens deixa a la plaça de Sultanhemet. Anem caminant fins al palau. No hi ha gaire cua i comencem la visita per L’Harem que era la zona privada on vivia el Sultà amb la seva família. A dins si que hi ha gent. Es un palau de bellesa otomana amb molts jardins i un tresor fortament custodiat que fins i tot va donar lloc a una pel·lícula de Jules Dassin l’any 1964, en que volin robar les maragdes que allí s’hi guarden.
Un cop enllestit un dels monuments claus de la ciutat ens dirigim a un de menys conegut però alhora d’una bellesa sorprenent, es la Basílica Cisterna de Yerebatan, Construïda a l'any 532. Té 336 columnes de 8 metres d'alçada, es una reserva d’aigua molt important que hi ha sota la ciutat i que es molt original i sorprenent.
Passegem per la plaça de Sultanhamet, veiem que la mesquita blava es oberta i la visitem. La mesquita blava o del sultà Ahmed (en turc Sultanahmet Camii), a és una obra de Sedefhar Mehmet Aga, un deixeble de l'arquitecte Mimar Sinan. Està situada enfront d'església de Santa Sofia separades ambdues per un bell espai ajardinat, i és l'única a Istanbul que posseeix 6 minarets. Cal descalçar-se i les dones posar-se un mocador al cap. Es molt bonica i molt gran, hi ha gent pregant però sobretot hi ha molts turistes que aprofiten abans de que els facin fora en començar la pregària, per fer fotos i admirar la sumptuositat del lloc.
Travessem la plaça, a l’altra cantó hi ha la basílica de Santa Sofia, avui es tancada ja que es dilluns, per tant aprofitem per enfilar-nos a la Torre Galata, per arribar-hi cal travessar el pont que creua per sobre d’el Corn d'Or que és un estuari i port natural que ha tingut molta influència sobre el desenvolupament de la ciutat d'Istanbul al llarg de tota la seva història. Aquesta ria estreta divideix el costat europeu de la ciutat en dues parts: la ciutat vella i la part de Gàlata. Té aproximadament 8 km de longitud, des de l'obertura extensa sobre el Bòsfor fins a l'entrada de la vall, on desemboquen dos rierols.
Pugem a la torre, l’espai per moure’s es limitat però la vista es il·limitada. El sol encara tardarà una bona estona en amagar-se.
Tot baixant cap al bullici fem un tomb pel mercat de les espècies. Està farcit de gent que venen. Només entrar ja saben d’on ets i et bombardegen amb un reguitzell de tòpics. No es tan gran com el Gran Basar que visitarem dimecres, però es molt interessant de veure.
Es hora de sopar, la Paqui proposa anar al mercat del peix que hi ha al costat del pont que hem travessat i que era una autèntica passada, es autèntic, no massa gran i allí hi ha un parell de llocs on podem sopar una mica de peix. La llum la fan amb generador i a mig sopar ens quedem a les fosques, però aviat ho arreglen, finalment agafem el tramvia a la parada d’Emionönü i cap a l’hotel. Ha estat un primer dia intens.

Capitol Segon.- Dimarts 13/10/2009

Fa bon dia. Agafem el tramvia, ara ja som uns cracks i ens plantem al Palau del Dolmabahçe. Aquest palau (en turc Dolmabahçe Saray) situat a la riba europea del Bòsfor, fou el centre administratiu principal de l'imperi Otomà de 1853 a 1922, a part d'un interval de vint anys (1889-1909) en què s'utilitzà el palau de Yıldız. Aqui va morir Ataturk fundador de la pàtria turca i a cada racó la seva memòria hi es present. Les visites son guiades en turc i anglès. Agafem l’anglès però el guia vocalitza poc i no m’entero de gran cosa. Un cop feta la visita ens anem a l’altra punta d’Istanbul. Tramvia fins a Askaray i allí metro fins a l’estació de Ulubatli-Topkapi, objectiu l’església de Sant Salvador de Khora. Passem pel costat de les muralles que un dia varen encerclar aquesta ciutat. Hi ha un barri de cases enderrocades amb molta misèria. Son les 12 del migdia. Preguntem i ningú sap on para. Finalment en un restaurant m’indiquen el camí a seguir i finalment la trobem.
L'església de (en turc: Kariye Kilisesi o Kariye Camii) és considerada un dels més bonics exemples d'església bizantina. Actualment està situada al districte occidental d'Edirnekapı,. Al segle XVI, l'església va ser convertida en mesquita pels turcs otomans, i va esdevenir un museu el 1948. L'església és petita comparada a la resta d'esglésies d'Istanbul (la seva superfície és de 742,5 m²), però la seva relativa petita talla és compensada per la majestuositat de l'interior, com és sovint el cas en l'arquitectura bizantina.
Està plena de turistes com nosaltres. Ha valgut la pena la patejada. En sortir preguntem a un guia que parla en castellà com podem arribar a Eyüp, ens aconsella que agafem un taxi, aquest guia de nom Mustafà, serà després qui ens acompanyarà a la Capadòcia, però nosaltres encara no ho sabíem.
Prenem un refresc i fem un mos al costat de l’església, un cambrer ens aconsella agafar uns mini-bussos que circulen per allí, només hem de mirar que vagin a Eyüp. Tarda una mica però al final en ve un que hi va, el conductor diu que ja ens avisarà quan haguem de baixar. Així ho fa, visitem la mesquita, això es un centre de peregrinació, una mica com Montserrat per islamistes, veiem la mesquita i també el cementiri que hi ha al costat; allà uns familiars vetllen dos difunts recents, les caixes de fusta senzilla, cobertes amb una tela verda. Passegem pel barri que hi ha al voltant i agafem un telefèric que ens porta cap al cafè Pierre Lotti. Té una bona vista d’Istanbul i més especialment d’el Corn d’Or. Allà parlem amb una parella de Valladolid que havíem vist al Dolmabahçe, Ens expliquen quatre coses bàsiques de la ciutat i quan ells marxen fem un te, però es gira un vent desagradable que ens acaba fent fora. El dia enfosqueix, ells ens han recomanat tornar amb transbordador, però a l’embarcador ens diuen que el proper tardarà encara uns quaranta minuts i que provem d’agafar un autobús el 47 que ens deixarà a la parada de Karakoy. El bus també tarda però quan hauríem d’haver sortit de l’embarcador arribem a la parada del tramvia. Parem al barri de Çemberlitas i ens dirigim al Hamman del mateix nom per fer-hi un bany turc, la veritat es que no ens acaba de fer el pes, ho trobem una mica “turistada”, però be ja hem complert una de les tradicions, finalment anem fins al costat de l’hotel on ens cruspim un kebab, mentre comença a ploure sobre Istanbul.

Capitol Tercer.- Dimecres 14/10/2009

Tramvia cap a Sultanhemet i visita a la Basílica de Santa Sofía.
Santa Sofia és una antiga església ortodoxa convertida en mesquita i avui museu. L'esplanada des d'on es contempla Santa Sofia a un costat i la Mesquita del Sultà Ahmet o Mesquita Blava a l'altra és una imatge turística però inoblidable. Es considera l'obra més gran i sagrada de l'època Bizantina. Va ser utilitzada com església durant 916 anys, des de la seva construcció l'any 537 fins al dia de la conquesta d'Istanbul l'any 1453. Des d'aquesta data fins a 1934, durant 481 anys, es va utilitzar com a mesquita. Després de passar una restauració complerta per ordre de Kemal Atatürk, el febrer de 1935, va ser inaugurada com a museu.
Té una gran importància en la història de l'arquitectura per ser la primera construcció de base quadrada d'aquesta grandària i coberta per una cúpula central i dues petites semicúpules. Considerada per alguns l'octava meravella, en els nostres dies Santa Sofia és la quarta església que té una àrea coberta mes gran del món després de Sant Pau a Londres, Sant Pere a Roma i el Duomo a Milà.
Està parcialment en obres doncs Istanbul serà capital cultural l’any 2010 i estan arreglant molts monuments, Esta a tope de turistes fent fotos i jugant amb un gatet que hi ha a la part principal i que es converteix en el focus de les mirades i dels objectius fotogràfics. Hi gastem el matí, però val la pena. Sortint visitem quatre mausoleus que hi ha al costat i ens dirigim fins a la mesquita blava, voldríem tornar a entrar-hi, però hi ha pregària i la porta es tancada a turistes, la Paqui conversa amb un senyor panameny, que ens parla de la corrupció al països sud-americans i de la que Panamà no s’escapa. Finalment no entrem a la mesquita, visitem l’hipòdrom i d’allí a la mesquita nova que es troba a Emionönü. Abans volem canviar en un banc uns euros a Lires Turques i comença una peregrinació per entitats bancàries on la resposta sempre es “no change, you must go to the change office”. Finalment en trobem una entitat en que si canvio 100€ m’ho fan, no hi ha problema sortim amb 214 TL.
La mesquita Nova o mesquita Yeni (en turc Yeni Cami), situada a l'extrem meridional del pont de Gàlata, és una de les més rellevants d'Istanbul, val la pena la visita abans d’arribar a la de Solimà I. Es la més gran de la ciutat, està en obres, i la visitem només per fora. D’allà cap al Gran Basar.
El Gran Basar (Kapalıçarşı en turc, que significa «basar cobert») és un dels basars més grans del món amb més de 58 carrers i 4.000 botigues, i té entre 250.000 i 400.000 visitants diàriament. És conegut per la seva joieria, orfebreria, botigues d'espècies i de catifes. Moltes de les botigues del basar estan agrupades pel seu tipus de mercaderia, amb àrees per als abrics de pell i la joieria d'or per exemple.
Amb 30.700 m², el gran basar és una petita ciutat. Segons un sondeig que es va fer el 1880, el basar tenia 4.399 botigues, 2.195 tallers, 497 telers, 12 magatzems, 18 fonts, 12 mesquites petites, també una mesquita gran, una escola primària i una tomba. Sembla que el nombre d'establiments comercials és més o menys igual avui, però es va afegir mitja dotzena de restaurants, moltes cafeteries, dos bancs, els serveis i un centre d'informació.El basar sembla un laberint però en realitat té gairebé un disseny ortogonal sobretot al centre. El nom dels carrers correspon als articles que s'hi venen a les botigues. Gairebé tots els venedors parlen diverses llengües i no hi ha cap problema de comunicació. Es una passada, sembla mentida que puguin arribar a vendre tot el que hi ha allí dins. Nosaltres no hi comprem res, ens acostem al de les Espècies, allí si que comprem, uns fruits secs i uns tes.
Tornem a l’hotel. Ens dutxem i volem apropar-nos a menjar peix en una zona que ens varen dir la parella de Valladolid. No ho trobem, ens liem i acabem en un barri que fa poca gràcia, amb carrers foscos i un ambient poc recomanable, enfilem així que podem per un carrer ample i quan veiem el tramvia ja respirem més tranquils. Acabem sopant al mateix lloc que ahir. Anem a dormir aviat, ja que demà hem de sortir amb bus cap Ankara.

Capitol Quart.- Dijous 15/10/2009

El despertador no sona, sort que la Paqui previsora havia posat el seu. A les 6.30 del matí ens recull un bus amb el Mustafà, el que vàrem conèixer a sant Salvador, ell serà el nostre guia durant la resta del viatge.
El viatge fins Ankara es llarg, son quasi 500 Km, amb un parell de parades i unes vistes molt maques dels boscos de l’Anatòlia. Al migdia arribem a la capital. Dinem peix, el que no vàrem poder sopar ahir i ràpidament a veure el Mausoleu de Kemal Atatürk.
El lloc es grandiós i sumptuós, a mi em recorda (i això que no hi he estat) al Valle de los Caidos, es evident que la veneració per aquest home es gran, però un té la sensació de que es una visita imposada per l’estat a les agències de viatges.
Ataturk està present no sols a la ciutat sinó a tot el país. Ankara es una capital moderna i molt impersonal. La majoria d’edificis son de tipus governamental, hi viuen molts funcionaris i el més interessant a part del mausoleu es el Museu de les Civilitzacions. Es un museu petit però molt ben estructurat i a més en Mustafà fa una explicació impecable. D’allà ja anem a l’hotel.

Capitol Cinquè.- Divendres 16/10/2009

Sortida cap a la Capadòcia, passem i fem parada al llac salat, que té uns 1500 quilòmetres quadrats. La majoria de la sal es destina a carreteres per prevenir les gelades. La següent parada es la Vall d’Ilhara. Es un congost i es visiten un parell d’esglésies. La caminada dura unes dues hores i es molt agradable de fer al costat del riu, dinem en un restaurant amb taules posades sobre el llit del riu, una cosa curiosa i que la gent aprofita per fer-hi fotos.
A la tarda ens apropem al poble de Güzelyurt i després fem cap a la ciutat subterrània de Saratli, Es molt interessant veure aquestes ciutats i pensar com es devia desenvolupar la vida allí dins. En sortir unes dones del poble venen unes nines fetes a mà, 1€ senyora, 1€.
Arribem cap a la tarda a l’hotel Mustafà a Ürgüp.

Capitol Sisè.- Dissabte 17/10/2009

Sembla mentida però ja som a dissabte, el temps vola i per confirmar-ho res millor que un viatge amb globus per les terres de la Capadòcia. Sortim a les 6 del matí per fer el nostre bateig en aquests artefactes. Prenem una mica de cafè amb pastes i ens enlairem per sobre les xemeneies de fades i el paisatge extraordinari que hi ha a sota els nostres peus, ens va atrapant poc a poc amb la mateixa suavitat que l globus puja i baixa obeint les ordres del nostre pilot. Es una experiència indescriptible que cal viure per poder explicar-la correctament; en acabar el vol i després de rebre el corresponent diploma que ens acredita com a experts viatgers de globus tornem a l’hotel i sortim cap a un museu a l’aire lliure a la Vall de Göreme. Unes fotos amb la gent del grup que caldrà posar aviat al Picasa perquè la gent les pugui veure. Una vista a les esglésies que hi ha dins la roca i d’allí cap a una joieria on ens ensenyen tota mena de penjolls, anells etc.. no m’interessa gaire, més aviat gens, però la Paqui compra unes arracades per l’Ariadna molt ben assessorada per les joves de la colla (la Beatriz, Maria i Natàlia) molt simpàtiques i maques. Fem amistat també amb el Guillermo i la Letícia una parella de Saragossa afincada des de fa quatre mesos a Barcelona i amb l’Andrés i la seva esposa, una parella de Canàries, i els pares de la Maria un matrimoni de València en que ell fa de traumatòleg a una Mútua d’Accidents. La Beatriz es de Vitòria i la Natàlia de Bilbao.
Dinem i després cap a un taller d’alfombres, el venedor es un “crack”, molt amè i que seria capaç de vendre una nevera a un esquimal.
Dues hores més tard ens apropem a la Vall del Camell on hi ha moltes formacions de fades.
A la nit mentre uns van a fer un massatge turc, nosaltres anem a veure els Dervix (Darvesh o Dervish derivat de l'àrab i persa درویش, somalí daraawiish) foren uns sectaris musulmans de confraries sufis que predicaven la pobresa i l'austeritat Ballen donant voltes. Es una cosa mot mística, tant que no es pot aplaudir ni fer fotos. Ens hi acompanya el nostre guia el Mustafà. Acabem fent una sisha i prenent un te i desprès a l’hotel encara tenim temps per petar una mica la xerrada tot prenent rake a la terrassa de la piscina.

Capitol Setè i últim.- Diumenge 18/10/2009

Tot s’acaba i avui ja toca enfilar cap a casa. Recollim els trastos de l’hotel i anem a veure les tres belles, unes xemeneies de fades molt esveltes. D’allí cap a Uchiçar, una ciutat molt interessant amb un castell de coves que es visiten. Les vivendes varen ser desallotjades pel risc de despreniments, s’ha de pagar 3TL però val la pena pujar fins el cim on hi ha la bandera turca. Fem un munt de fotos i desprès en baixar anem a la Vall de Palomares on hi ha més xemeneis de fades. Acabem a un restaurant on dinem i ja tot seguit cap a l’aeroport de Kayseri, repartiment de correus i adreces electròniques i sortida puntual amb el vol 593 cap a Barcelona.

Istanbul – Ankara – Capadòcia (Octubre 2009)