Excursió a la Rioja. Cultura de pedres i Cultura del ví + Sória
profitant uns dies de vacances pendents del passat estiu, ens hem apropat a la Comunitat de La Rioja.
Dimarts 18-09-07
Sortim com si anéssim a treballar i en unes 5 hores ens plantem a Nájera. Abans hem vist centenars de “molinets” a l’entorn de Saragossa. Les planures i el vent que hi bufa en fan un lloc ideal. Trobo que unes plaques solars hi anirien d’allò més be, serien un complement ideal. A Nájera no hi fa sol, però estan de festa, després veurem que mitja Comunitat té les seves Festes en aquesta època. Ens anem directes a Sta Maria La Real, i admirem la bellesa d’aquest monestir que es començà a construir el 1045 i fou consagrat el 1052, sense que haguessin acabat encara les obres. Destaquen el claustre i el panteó reial amb la sepultura de Blanca de Navarra entre d’altres. Sortim i ens trobem enmig de la saragata i un concurs de paelles en que participen les colles del poble. Ens conviden a un “pintxo” de xampinyons que esta bonissim. Hi ha un ambient increïble que contagia. El dia segueix però ensopit. Seguim cap a Cañas, a veure l’abadia cistercenca que hi ha. Es preciosa, la guia es molt simpàtica i està molt ben documentada, coneix la història i fins i tot abadies com la d’Orval a Bèlgica, Fontfreda a França etc.. Com que el dia està gris ens diu que si demà fa sol i volem repetir les fotos que no hi ha problema. Allí coincidim amb uns senyors que venen de Canàries, molt simpàtics amb qui després tornarem a veuren’s, i es que “la Rioja” es petita i tots els turistes anem als mateixos llocs. Per acabar el dia ens acostem fins a Sto Domingo de la Calzada, a veure la seva famosa catedral. La ciutat es un punt estratègic dins del Camí de Santiago, i té hostal de peregrins. Es bonica amb els carrers empedrats i un aire de ciutat tranquil·la, però per no desentonar també estan en festes i la catedral es tancada. Caldrà tornar. Enfilem cap a Haro, apareix el sol en apropar-nos a la capital de la Rioja Alta, Una mica d’embolic per trobar l’hotel degut a que hem entrat per un costat diferent al que marcava el planell que portàvem, això amb un Tom Tom no ens hauria passat. L’hotel es modern i molt bonic, sembla que ens hi trobarem bé. Per tancar, una volteta per Haro per sopar una mica i a dormir, el dia ha estat llarg en hores i quilòmetresDimecres 19-09-07
Ens llevem una mica aviat per anar cap al monestirs de Suso i Yuso, que es troben a San Millàn de la Cogolla. Fa sol a Haro, però s’ennuvola a mesura que anem baixant. Fa fresqueta quan arribem a destí. Tot es tancat encara falta una mitja hora perquè arrenquin les visites. No hi ha ni una ànima. Tenim hora per anar a Suso a les 11, però la podem canviar per les 10. Pugem quatre persones a Suso amb el microbús. El monestir es preciós i per si sol val la pena venir a veure aquesta petita meravella. No es poden fer fotos a l’interior (que hi farem). Baixem a peu per admirar una mica el paisatge (son 20’). El dia es comença a obrir quan comença la visita a Yuso. El monestir de baix com s’el coneix (Yuso de fet vol dir baix i Suso dalt), es un petit Escorial però per dins es bastant recarregat i la veritat a mi personalment no m’entusiasma, si exceptuem la part dels llibres antics i les arquetes. Malgrat tot val la pena conèixer aquest monestir, ja que es un complement al de Suso, i aquest es de visió i visita obligada. Fa solet i ens anem cap a Cañas, altre cop per poder refer les fotografies. La mateixa guia d’ahir ens deixa passar perquè fem les fotos que vulguem. Ens recomana que visitem Tricio, on h ha una església paleo-cristiana. Ho apuntem. Dinem a Ollauri, “caparrones” que son mongetes vermelles i estan molt bones. I ens encaminem cap a Haro ja que hem reservat hora a les bodegues Muga a dos quarts de cinc. Arribem una mica abans i aprofitem per anar fins a l’estació, ja que la majoria de les bodegues es troben al barri de l’estació, per això diuen que Haro té cinc estacions, les quatre de Vivaldi i el barri de l’Estació. Hi passen sis trens en cada direcció al dia, aquí no hi ha problemes amb les rodalies.
La visita a Muga, es molt interessant, es una bodega tradicional, es fan les “barricas” ells mateixos, es una cosa curiosa de veure, de fet no ho havíem vist mai a cap bodega de les que havíem visitat. Desprès d’ensenyar-nos les instal·lacions s’acaba amb un “tast”. Enfilem cap Elciego, doncs a les set tenim visita a les bodegues Marques de Riscal. Allí trobem altre cop el quartet canari. Aprofitem per comentar e intercanviar impressions tant dels monuments com de la visita a bodegues. El més destacable es l’edifici de l’hotel que ha dissenyat l’arquitecte canadenc Frank O. Gehry. L’hotel es de súper luxe i per tant no apte per a moltes butxaques. No es visita, excepte que hi estiguis allotjat. Les bodegues interessants son més industrialitzades que les Muga, però fan vins de molta qualitat i arriben a més destinataris, En catem un parell. Acabem a Laguardia, ens trobem a la província d’Àlaba. El poble es emmurallat i està ple de galeries subterrànies ja que cada casa tenia la seva bodega. Avui en dia només en queden dues, demà n’anirem a veure una, que es diu El Fabulista. Sopem en una taverna tot veient una mica del Barça en la seva estrena a la Champions, guanya 1 a 0 enfront l’Olympique de Lyó. A l’hotel sabrem que al final ha guanyat 3 a 0.
La visita a Muga, es molt interessant, es una bodega tradicional, es fan les “barricas” ells mateixos, es una cosa curiosa de veure, de fet no ho havíem vist mai a cap bodega de les que havíem visitat. Desprès d’ensenyar-nos les instal·lacions s’acaba amb un “tast”. Enfilem cap Elciego, doncs a les set tenim visita a les bodegues Marques de Riscal. Allí trobem altre cop el quartet canari. Aprofitem per comentar e intercanviar impressions tant dels monuments com de la visita a bodegues. El més destacable es l’edifici de l’hotel que ha dissenyat l’arquitecte canadenc Frank O. Gehry. L’hotel es de súper luxe i per tant no apte per a moltes butxaques. No es visita, excepte que hi estiguis allotjat. Les bodegues interessants son més industrialitzades que les Muga, però fan vins de molta qualitat i arriben a més destinataris, En catem un parell. Acabem a Laguardia, ens trobem a la província d’Àlaba. El poble es emmurallat i està ple de galeries subterrànies ja que cada casa tenia la seva bodega. Avui en dia només en queden dues, demà n’anirem a veure una, que es diu El Fabulista. Sopem en una taverna tot veient una mica del Barça en la seva estrena a la Champions, guanya 1 a 0 enfront l’Olympique de Lyó. A l’hotel sabrem que al final ha guanyat 3 a 0.
Dijous 20-09-07
Fa un dia esplèndid, una llàstima perquè ens passarem tot el mati sota terra visitant el Museu del Ví de Briones, que ens han recomanat per diverses bandes. L’edifici es molt modern i fou inaugurat l’any 2004, es troba a Briones i ha estat fruit de l’esforç de la família Vivanco, es molt gran, la visita dura dues hores i després es pot complementar (cosa que férem) amb una visita a la bodega, que combina tradició i modernitat. La visita s’acaba com no pot ser d’altre manera amb una cata de dos vins. Tant les explicacions de la guia del museu (Maria) com del guia de la bodega (Javier) han estat molt acurades i engrescadores. Molt recomanable. Ens arribem a Laguardia per poder visitar a la tarda les Bodegues El Fabulista. Aquestes bodegues es troben en ple centre del poble. Aquesta vila medieval es dedica al conreu i cultiu de la vinya i es coneguda per ser una esplèndida atalaia per veure la Serra de Cantàbria. Per sota es plena de bodegues centenàries (n’hi ha més de tres-centes). La bodega que visitem té tres pisos que permeten les tres funcions: elaboració, criança i cata dels vins. Es molt curiosa de veure, ja que no s’assembla les altres que hem visitat, aquí tot es artesanal. De camí cap a Haro passem a veure (per fora) les Ysios, l’edifici del qual, l’ha fet Santiago Calatrava, aquestes bodegues pertanyen al grup Domecq.
Divendres 21-09-07
Avui ja toca tornar cap a casa. Comencem anant a Casalareina on hi ha un monestir de Monges Dominiques, però es tancat i no obren fins a les onze i son les deu del matí, no volem perdre una hora i ens encaminem cap a Sto Domingo de la Calzada. Avui la catedral es oberta i podem visitar-la, però no fotografiar-la. Dins hi ha un galliner amb el gall i la gallina, que són el símbol d’aquest població. Aquí explico la llegenda tal com diu el fulletó que et donen a l’entrada.
Cuenta la tradición que entre los muchos peregrinos compostelanos que hacen alto en esta ciudad para venerar las reliquias de Santo Domingo de la Calzada, llegó aquí un matrimonio alemán con su hijo de dieciocho años llamado Hugonell, procedente de Ad Sanctos (Xanten en la diócesis de Münster, pero hasta 1821 del Arzobispado de Colonia). La chica del mesón donde se hospedaron se enamoró del joven Hugonell, pero ante la indiferencia del muchacho, decidió vengarse. Metió una copa de plata en el equipaje del joven y cuando los peregrinos siguieron su camino, la muchacha denuncio el robo al Corregidor. Las leyes de entonces (Fuero de Alfonso X el Sabio) castigaban con pena de muerte el delito de hurto y una vez fue prendido y juzgado, el inocente peregrino fue ahorcado. Al salir sus padres camino de Santiago de Compostela, fueron a ver a su hijo ahorcado y, cuando llegaron al lugar donde se encontraba, escucharon la voz del hijo que les anunciaba que Santo Domingo de la Calzada le había conservado la vida. Fueron inmediatamente a casa del Corregidor de la Ciudad y le contaron el prodigio. Incrédulo el Corregidor contestó que su hijo estaba tan vivo como el gallo y la gallina que él se disponía a comer. En ese preciso instante el gallo y la gallina saltando del plato se pusieron a cantar. Y desde entonces se dicen los famosos versos: SANTO DOMINGO DE LA CALZADA DONDE CANTO LA GALLINA DESPUÉS DE ASADA
Sortint de Sto Domingo ens apropem fins a Tricio, però l’església paleo-cristiana es tancada, només obre els caps de setmana. Per sort hi ha una porteta a mitja alçada de la porta principal que es oberta i podem admirar l’interior. Es molt bonica, i ens portem com a record un parell de fotos robades des de l’exterior. Seguim camí cap al Monestir de Valvanera (patrona de la Rioja). La carretera que hi porta es virada i em temo que potser serà un monestir d’aquells tan carregosos, però tinc una agradable sorpresa en veure que malgrat l’aspecte una mica descuidat dels edificis exteriors, l’església es acollidora. La patrona es una imatge de qui no se sap, l’autor, es d’estil visigòtic-bizantí i es del segle IX. Més moderna es una màquina dispensadora d’espelmes, en lloc de donar-te una beguda et dona una espelma per posar-la als peus de la verge. De sortida decidim anar cap a Sòria, que no queda excessivament lluny en kms, la carretera entra a la Serra de Cameros, i sortit de Brieva de Cameros ens trobem la primera sorpresa, el port de “Peña Hincada”, amb aquest nom ens podem esperar el pitjor, i Deu n’hi do, la carretera estreta s’enfila enmig d’un paisatge espectacular. El port té 1422m però sobretot la baixada es estreta i amb un asfalt pèssim. Arribem a la nacional que porta a Soria i ens agafa un xàfec curt però intens. Encara ens queda un altre port el de Piqueras, la carretera però ja es més ampla, una nacional que enllaça Logronyo amb Soria. Quasi en arribar a dalt trobem que hi ha fet un túnel que estalvia tota la part final i més dura, però està tancat, després m’assabento que s’havia d’haver obert el 2005, però diferents problemes administratius i tècnics n’han endarrerit la posada en marxa sembla que fins el proper 2008. Finalment a les tres arribem a Soria. Fa solet, encara que no massa. Busquem l’accés a San Juan de Duero i després de donar unes voltes hi arribem i no obren fins les cinc. Tornem al centre, no hi ha distàncies, fem unes tapes al casc antic i ens acostem a l’Oficina de Turisme, es tancada, no obren fins les cinc, aquí tot obre a les cinc. Es sorprenent que amb la poca estona que fa que hem arribat ja dominem la part turística de la ciutat, Soria es molt petita, segons trobo a la Wikipedia, es la província espanyola menys poblada, amb una densitat de 9 habitants/km2, una de les més petites de la Unió Europea. La població total de la província es de 93503 habitants de les que un 40%viuen a la capital. A més la província té 183 municipis, la meitat son pobles amb menys de 100 veïns, sols 12 tenen més de 1000 habitants i només Almazán i Soria superen els 5000. Visitem San Juan de Duero, es molt coquetó però també es un claustre petit, abans hem passat pel de Sant Pere, més gran i més desconegut, i acabem a San Saturio una ermita edificada sobre la cova on va viure aquest anacoreta, avui patró de la ciutat, als seus peus el riu Duero, artèria fluvial de la ciutat, aquell riu a qui el gran poeta Antonio Machado l’hi dedicà aquestes estrofes:
Pasados los verdes pinos, casi azules, primavera se ve brotar en los finos chopos de la carretera y del río. El Duero corre, terso y mudo, mansamente. El campo parece, más que joven, adolescente.
Son tres quarts de set i emprenem retorn cap a casa. A tres quarts d’una ja som a Premià.
Per acompanyar el relat, unes fotos del viatge
Comentaris