BLOG DE JOAN PEPIO

  Tercer any i tercera assistència al concert que Joan Dausà ha ofert als seus incondicionals a Santa Maria del Mar. Una cita que ja comença a ser tradició per aquestes dates properes al Nadal. Tal i com el mateix ha dit, jo soc un 50% però l’altre 50% es l’escenari, i es ben cert. La majestuositat del temple i la seva magnifica acústica fa que l’experiència sigui una autèntica meravella i que als assistents, siguin repetidors o no, els hi acabi deixant una sensació de pau i harmonia durant tota l’hora i mitja que dura el concert. Dausà no es nomes un cantant, es un gran comunicador i això fa que la comunió entre ell i el públic (molt fidel) sigui total. No sé si l’any vinent repetirem, ara mateix diria que si, però ja se sap que l’any es llarg i el futur incert. Gaudim doncs del passat i del present que la musica d’en Joan ens ofereix.

  Doncs la pujada anual del pessebre a Sant Mateu no ha estat possible degut al brot de pesta porcina africana que s’ha desenvolupat inicialment a Collserola i que per mesures de seguretat s’ha estès a part de la cornisa litoral. Encara que les restriccions inicials de restricció de mobilitat per aquesta zona han estat aixecades i es permet transitar de manera individual, s’ha limitat a l’accés de grups com es el nostre cas. Per tot això i per no perdre la tradició, el pessebre en la seva 55èna edició s’ha portat a l’ermita de la Cisa. El fet de ser prop de Premià i amb accés molt fàcil en cotxe, ha provocat que hi hagués més gent (especialment de l’Esplai) i entre tots hem omplert la petita ermita (almenys no hem passat fred) Missa i cantada de nadales per tancar el matí. Després baixem cap a casa i a dinar el grup de Mai Som Prou’s per desitjar-nos unes Bones Festes a tots.

 

 

  Tot i que ja fa uns anys que ens hi arribem i que la Paqui principalment es feia una Corrúpia, m’adono que mai he parlat d’aquest tema. Ara que jo també me n’he fet ho comento breument. Trobar a Pancraç Farrell a la Fira de Pessebres i Ornaments de Nadal de Mataró s’ha convertit en tota una tradició que es repeteix any rere any. Fill de la Barceloneta, el seu ofici inicial era el de miniaturista, gràcies al qual va participar en moltes fires i mercats d’artesania d’arreu del país. Sovint, els trossos d’argila que li sobraven de fer casetes els donava als nens, els feia prémer ben fort amb la mà i els recordava tres frases: que havien d’estimar els pares, respectar i honorar els avis i respectar els mestres. Un bon dia una senyora li va dir que allò que li donava als nens es deien Corrúpies, unes figuretes d’argila que amb les formes dels dits de les mans ajuden a desxifrar l’interior de les persones. “Quan ho vaig descobrir vaig deixar totalment apartat el meu ofici de miniat...

  Un any més ens desplacem fins aquest petit poble de la comarca d’Osona, per fer una passejada pels seus carrerons guarnits de Nadal amb les seves paradetes de tot tipus (artesania, plantes, alimentació) i sobretot Avets, que per això es diu Fira de l’Avet. Enguany era la 44ena edició i des de fa uns anys ens hi arribem entre setmana ) avantatge d’estar jubilats i així ens estalviem els embussos (que ja havíem patit anys enrere) dels dies festius. El primer que fem es esmorzar una torrada amb embotit en la parada de l’associació de veïns del poble, i després un tomb pels quatre carrers, poc transitats malgrat els tres autobusos francesos que ens hem trobat en arribar, després els francesos han estat substituïts per escolars i nosaltres hem acabat el recorregut comprant una coca a Can Celestino (tot un clàssic)

DIUMENGE 04/12/2005 P.N. TORRES DEL PAINE Objectiu d’avui anar a la base de les Torres. Ens aixequem amb pluja, el dia no pinta massa bé. De tota manera al final ens decidim a emprendre l’excursió, portem capelines i anem ben equipats. Pel camí comença a nevar (malament) el guia ens dona la solució: “Arriesguense, aquí el tiempo es muy cambiante, si la cosa se complica, me llaman y yo vengo a recogerlos aunque no sea la hora que hemos pactado” doncs dit i fet, ens deixen a l’Hosteria Las Torres i d’allí enfilem el camí cap a la base. Comencem a caminar i després d’una hora de camí ja hem pogut treure’ns les capelines, doncs ja no plovia, ni nevava, ni feia vent. Després de una hora i mitja hem arribat al campament “El Chileno”, de moment l’excursió al costat del riu que baixa es molt maca. Seguim vorejant el riu i ens endinsem en uns boscos que ens recorden la nostra fageda, hi ha una espècie de mirtils que tenen una forma de poma diminuta que fa com una bombolla dintre per prote...

  DIJOUS 01/12/2005 Ja estem embarcats i amb la primera nit passada, que ha anat molt bé. A les 6.15 desperts perquè mitja hora mes tard ens donaran les instruccions per baixar cap a l’illa del “Cabo de Hornos”. Malgrat la mala mar, podem baixar, de fet ho fem a una illa al costat ja que a la del cap no s’hi baixa. Malgrat els vents propers als 120Km/h la baixada val la pena, amb una pluja fina i el vent, l’escenari es encara més dantesc. El cap té mala fama i ara en ser-hi al costat ho podem comprendre plenament. Parlem una mica d’ell. CAP D’HORNOS El cap d'Hornos (del neerlandès: Kaap Hoorn, cap Hoorn, per la ciutat homònima ubicada a la província d'Holanda Septentrional) és el més meridional de l'illa d'Hornos i de l'arxipèlag de Terra del Foc; està ubicat a la zona austral de Xile i és tradicionalment considerat el punt més meridional d'Amèrica —encara que, en realitat, aquest correspon a l'illot Àguila a les illes Diego Ramírez, també pertanyent...