SANTUARI DE QUERALT - PI DE LES TRES BRANQUES

Escapada d’un dia a Berga per acompanyar a una amiga a fer gestions. Nosaltres aprofitem el matí per arribar-nos a Queralt on fa temps que no hi hem anat.

El santuari de Queralt, també anomenat de Santa Maria de Queralt o de la Mare de Déu de Queralt, està situat al vessant oriental del castell de Berguedà, cim de la serra de Queralt, a una alçada de 1200 metres. El lloc on avui s'aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l'espai que hauria ocupat el castell del trobador berguedà Guillem de Bergadà.

El conjunt de Queralt l'integren el santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que va acollir al seu moment l'hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l'estació de l’elevador on s'accedeix des dels aparcaments. Es considera igualment part del santuari l'església de la Cova, on, segons la llegenda, un pastor de Vilaformiu va trobar la imatge de la Verge al segle XIV.

El primitiu santuari va ser construït el 1386 pel mercader berguedà Francesc Garreta i va anar a càrrec de daus i ermitans, sota la responsabilitat del rector de Madrona o d'un capellà custodi. L´actual església és un edifici construït al segle XVIII, d´estil renaixentista, i es compon d´una nau central amb dos laterals, que sobre plànols de José Arnau de Barcelona, l´obra va ser dirigida per Francisco Morató i José Julián. Seriosament malmesa a la Guerra Civil, a finals de la dècada dels anys 50 i següents del segle XX, es van realitzar treballs de restauració. La portada que dóna accés al temple data del 1966, obra de l'arquitecte Josep A. Coderch. Als anys setanta es va acabar el campanar, de torre circular, que s'aixeca independent al costat de l'església. Als anys 90 s'emprèn una restauració definitiva de l'interior de l'església i el cambril sota la direcció de l'arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li va conferir l'aspecte actual. També forma part del santuari l'edifici annex a l'església, de nova planta i destinat a refugi, a sota mateix del campanar.

Originàriament, al santuari hi va haver un monumental retaule barroc realitzat per Pere Costa Casas, que va ser destruït el 1936. L'actual retaule data del 1958 i és obra de l'arquitecte Ramon Masferrer. Sobre la sagristia hi ha el cambril de la Verge, un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats. Es tracta d'una talla de fusta d'uns cinquanta centímetres d'alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill dret sobre el genoll que sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Verge trepitja una mostela. El 1916 la Verge de Queralt va ser coronada canònicament.

Fem una caminada fins a la Cova que es troba a poca distància del Santuari i podem admirar el Berguedà des dels miradors que hi ha. Les vistes son esplèndides tot i que al principi i havia calitja.

Adossada a la roca de Queralt hi ha l'oratori conegut com a cova de Santa Helena, lloc on la tradició situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Queralt per un pastor. Sempre visitable. Es veu bé des de fora.

Segons una antiquíssima tradició, els ramats i les vacades de Vilaformiu solien pasturar per les solanes de Campmaurí i vessants de Queralt. Un bon dia el pastor veié com un dels bous s'enfilava costa amunt amb una faisó totalment incomprensible. No el pogué atrapar fins a la meitat de la cinglera del Castell Berguedà (nom amb què es coneix el cim més alt de la serralada). En arribar-hi, amb gran sorpresa veié el bou agenollat davant una petita imatge de la Mare de Déu mig amagada.

L'agafà, l'embolicà amb la seva caputxa i, recollint els ramats, se'n tornà a casa seva. Quan volgué ensenyar la imatge, aquesta havia desaparegut. L'endemà la trobà al mateix indret. Novament se l'endugué i una altra vegada desaparegué del seu embolcall. La gent de Vilaformiu decidí de pujar fins aquell indret i van veure la imatge entaforada en un replec de la roca a l'ombra d'un cirerer que havia florit fora de temps. A partir d'aquell moment entengueren que la imatge volia ser venerada en aquell mateix indret.

Un cop feta la visita al Santuari i voltants, ens arribem fins a Castellar del Riu on hi ha el famós Pi de les Tres Branques.

El Pi de les Tres Branques és un pi roig (Pinus sylvestris) de tres besses, de 25 metres d'alçària i un perímetre a la base del tronc d'uns 5 metres, al bell mig del pla de Campllong. És considerat com un símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears (tres ramats que surten simètricament d'una única soca) L'any 1987 va ser declarat “arbre monumental”

Dades descriptives de l'arbre

Perímetre del tronc a 1,30 m: 1,45 m (tronc I), 1,91 m (tronc II) i 1,78 m (tronc III).

Perímetre de la base del tronc: 5,79 m.

Alçada: 25 m.

Ampliada de la copa: 15,84 m.

Altitud sobre el nivell del mar: 1.304 m.

El Pi de les Tres Branques és mort des de l'any 1913. Presenta unes dimensions molt grans tot i ser un arbre de codominància múltiple. Té diversos forats als troncs produïts pel picot negre i ha estat víctima històricament de diversos actes vandàlics: intents de tala, perdigonades, marques, guixades, però, tot i això, continua dret. A uns 250 metres de distància del susdit pi mort, s'hi erigeix el Pi Jove (també de 3 branques), el qual simbolitza el renaixement i la continuïtat de l'altre pi.

Es una visita ràpida perquè ens esperen per dinar a l’Hostal Els Roures a Espinalbet. Dinem molt bé i molt ben acompanyats.

Així tanquem una visita de curta durada però molt profitosa al Berguedà i a la seva capital.