ROSA PEPIÓ PERADEJORDI (12/11/1924 - 23/10/2026)

Quasi sense temps a assimilar-ho, en poques hores ens has deixat orfes de la teva presència del teu somriure, de la teva bonhomia. A les portes dels 102 anys la teva llum s'ha apagat.

Per mi sempre seràs la meva tieta, la que en tot moment va estar al costat, primer del meu pare quan l’ELA l’anava consumint poc a poc i després amb la meva mare fent-l’hi companyia en la seva viudetat. Cada dijous baixava a Premià i juntes compartien moments de records i complicitats. Eren molt diferents, si, però es complementaven prou bé.

Diuen que les persones moren dues vegades, la primera quan el seu cos ens abandona definitivament i una altra quan el seu record s’esvaeix en el temps i ningú en fa esment. Aquesta es la verdadera mort, Kierkegaard ho deia molt clar, ningú mor del tot mentre hi hagi qui el recordi.

A la Mª Rosa la recordarem tots, fills, nets (uns quants), besnets (molts més) ella portava molt bé el compte, i també tota aquella gent a qui sempre va saber estimar de tot cor.

Tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa, un temps per néixer i un temps per morir. Amb el cor encongit et diem. Gràcies per tot.

T’ESTIMEM I T'ESTIMAREM INFINIT