UZBEKISTAN. VIATGE AL PAIS DE LES MIL I UNA NITS. Part 4 KHIVÀ

Son les 3 del matí, ha plogut, fa fred i una mica de vent. Toca anar a l’estació per agafar el tren que ens portarà fins a Khivà.

Aquest tren no es de Velocitat Alta, sinó que es un tren dels d’abans (herencia soviètica?) amb lliteres però amb els compartiments oberts. Tarda unes 5h més les dues hores que hem estat a l’estació esperant.

Alguns intenten dormir (la Paqui entre ells) jo prefereixo mirar per la finestra el paisatge que tot s’ha de dir es totalment estepari, amb més verdor a la sortida però que es va desertitzant a mesura que anem avançant cap al nostre destí.

Quan arribem a Khivà, les prediccions d’un dia amb vent fort es compleixen, en fa molt i es molest.

Khivà es la més petita de les ciutats del nostre viatge. 115.000 habitants, però no per això deixa de ser interessant, es més concentra molta bellesa en poc espai, és una ciutat-museu que impressiona amb la seva calma. Es considerada la perla d'Uzbekistan, nomes hi estarem una mica més de migdia i encara que voldríem allargar-ho una mica més, sabem que no es possible i que demà ja tornem cap a casa.

Temps enrere les caravanes de la Gran Ruta de la Seda creuaven per aquesta ciutat, una veritable ciutat medieval, on l'esperit de la modernitat només es transmet a través de cables elèctrics, carrers empedrats, mesquites d'argila, patrons elaborats i majestuoses muralles de les fortaleses, que impressionen fins i tot al viatger més experimentat. Tot el Casc Antic és considerat Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Segons la llegenda, Khivà va créixer al voltant d'un pou anomenat Keivah, que va ser cavat per Sem, el fill del just Noè. Arqueòlegs afirmen que Khivà ja existia al segle VI a.C. i de fet es deia Kheyvak. El pou del mateix nom segueix dret al centre de la ciutat. Abans de la conquesta àrab, Khivà era una ciutat zoroàstrica. El 712, després que Qutayb Ibn Muslim arribés al poder a Khivà, científics i representants de famílies nobles van ser aniquilats. Als segles IX-XI Khivà va ser transformada en un centre religiós i científic, on van treballar, per exemple, els científics Al-Khorezmi i Al-Beruni. El 1220 Khivà va ser destrossada pels soldats de Gengis Kan.

Al segle XVI, les tribus nòmades uzbeques van arribar a Khivà. El 1598, Khivà va ser proclamada capital del Kanato de Khivà i, a la primera meitat del segle XVII, es va convertir en un dels centres islàmics. Moltes mesquites i madrasses han estat erigides a Khiva. Els segles XVIII-XIX també li van donar a Khivà diverses atraccions arquitectòniques, i es van aixecar diversos palaus de kanes. El 1920, l'últim kan, Said Abdullah Khan, va ser enderrocat a la ciutat. El 1924, Khivà es va convertir en part de la Unió Soviètica d'Uzbekistan.

Itchan-Kala és el lloc més important d'interès a Khivà. És una fortalesa antiga envoltada per una gran muralla protectora. Itchan-Kala ocupa 26 hectàrees. Avui dia al voltant de 300 famílies hi viuen, la majoria de les quals han estat artesanes per generacions. Totes les atraccions significatives de Khivà es troben a Itchan-Kala. La construcció de la fortalesa va començar el 1598, però la majoria dels edificis que han sobreviscut fins al present van ser construïts als segles XVIII-XIX. Els científics suggereixen que Itchan-Kala es troba en una antiga fortificació, que es trobava allà al segle V.

Només arribar ja veiem els murs protectors de la fortalesa que són una atracció per separat. Tenen un gruix de 5-6 metres, una alçada de 8-10 metres i una amplada de 6250 metres. Es poden pujar (no ho farem) i ens limitarem a entrar dins la fortalesa per una de les portes d’entrada concretament la Porta Oest coneguda com Ota Darvoza, hi ha més portes la Bagcha-Darvaza (Porta del Jardí), Tash-Darvoza (Porta de Pedra) i Palvan-Darvaza (Porta Heroica).

Només entrar destaca el Minaret Kalta Minor, potser el monument més emblemàtic de la ciutat. Traduït de l'uzbeko, "kalta minor" significa "minaret curt". Segons el pla de l'iniciador de la construcció, Muhammad Amin Khan, l'alçada del minaret havia d'assolir els 70-80 metres, cosa que el convertiria en el més alt del món musulmà. Però el 1855, quan l'alçada del minaret era d'uns 29 metres, la construcció es va aturar. Els historiadors diuen que es va deure a la mort de Muhammad Amin Khan. A més de rajoles, el minaret va ser decorat amb majòlica blava, verda i blanca. Avui dia, Kalta Minor és un dels minarets més bonics de l'Àsia Central.

Es parada obligatòria per reflectir-ho en imatges i els mòbils i càmeres no paren.

Just al costat hi trobem la Madrassa de Muhammad Amin Khan que fou construïda el 1855 i és a prop del minaret de Kalta Minor. La construcció de la madrassa es va dur a terme juntament amb la construcció del minaret. Muhammad Amin Khan va ser qui va començar amb la construcció de la institució educativa espiritual; la madrassa més gran de Khivà. Aquesta madrassa té una decoració més cridanera que la resta. Dins ella hi havia 125 cel·les, en les quals vivien 260 estudiants. La peculiaritat de les cel·les rau en la seva dualitat.

El disseny arquitectònic de la madrassa de Muhammad Amin-khan és notable per les cinc cúpules i torres laterals. La façana està ricament decorada amb adorns de maó vidrat i les portes de fusta estan adornades amb intricats tallats. El revestiment de majòlica és particularment impressionant amb motius d'herbes. Sobre l'entrada, una inscripció àrab diu: "Aquest meravellós edifici romandrà aquí per sempre, per a alegria dels seus descendents".

Històricament, la madrassa de Muhammad Amin-khan va ser una de les institucions educatives més riques, amb nombroses terres de wakf. També albergava la Cancelleria del Pati Suprem Musulmà. Avui dia, l'edifici té múltiples usos, com ara una agència de viatges, un hotel, una oficina de canvi de divises i una cafeteria.

Entrem a Zindan. Es una presó. El més curiós de les masmorres de l'Àsia Central és que no estaven dissenyades per a rehabilitació ni tan sols càstig en el sentit modern—estaven dissenyades per esborrar-te. Zindan, que es tradueix aproximadament com a "presó subterrània" en persa, va funcionar des del segle XVI fins al voltant de 1910, i era essencialment una xarxa de fosses excavades a uns divuit o vint peus sota els murs de la fortalesa d'Ichan Kala. Els presoners —principalment criminals, dissidents polítics o persones que havien enfadat el Kan de forma espectacular— eren baixats per una única obertura al sostre usant cordes. Un cop allà baix, aquest forat era la teva única font de llum, aire i aliment. Les cel·les no eren cèl·lules en cap sentit arquitectònic; eren cavitats tallades a l'argila i la pedra, humides i fredes a l'hivern, asfixiants a l'estiu. Alguns relats suggereixen que insectes i rosegadors eren residents permanents molt abans que arribés qualsevol humà.

Cada cel·la albergava entre cinc i deu persones, depenent de qui confiïs, i no hi havia separació entre residus, zones de descans o zones de menjar—si és que se'ls pot dir així. Les parets suen humitat en certes estacions, cosa que sona gairebé poètic fins que t'adones que significava malalties cròniques, infeccions fúngiques i hipotèrmia. Els presoners rebien menjar potser un cop al dia, baixats en cistelles, i l'aigua arribava de manera irregular. El pitjor era que podies sentir tot el que hi havia a dalt. Passos. Converses. La vida continuant mentre et podries. Alguns historiadors argumenten que aquesta tortura auditiva va ser intencionada, una manera de recordar els presos que el món havia seguit endavant sense ells. Altres pensen que només va ser un accident de mala acústica i excavacions superficials. De tota manera, va funcionar.

Els kanes khivans no portaven registres detallats de qui va entrar al Zindan, cosa que significa que mai no sabrem xifres exactes. Les estimacions varien des de centenars fins a milers durant la vida operativa de la presó, però això és definitivament especulatiu. El govern soviètic, després d'annexar Khivà el 1920, va convertir el lloc en museu gairebé immediatament—en part com a propaganda antimonàrquica, en part perquè fins i tot ells el van reconèixer com una atrocitat històrica digna de preservar. La presó estava situada prop de la porta occidental, prou a prop del palau perquè el Kan pogués supervisar personalment els arrestos. Resulta que la proximitat al poder era lobjectiu. El Zindan no estava amagat en una fortalesa remota; estava integrat a la vida urbana quotidiana. Els venedors que caminaven cap al basar passaven directament sobre les cel·les. Una tortura perpetua.

Pausa per anar a dinar a un restaurant dins d’una Madrassa ( Allakuli-khan) amb una ambientació molt acurada.

Seguim a la tarda amb una entrada a la Madrassa de Khoja Berdibay, construïda el 1688. Era petita, amb només 16 cel·les estudiantils. El 1834, Allakuli Khan va decidir construir una nova Mesquita amb una madrassa. A causa de la proximitat a la madrassa de Khoja Berdibay, va caldre dividir el territori d'aquest últim en dues parts perquè el pati comencés a assemblar-se a una bossa doble de khurjun. Aleshores la gent de Khivà va sobrenomenar la madrassa de Khoja Berdibay khurjum.

El Complex Islam-Khoja, que uneix la madrassa i el minaret del mateix nom, va ser construït el 1910. La madrassa va ser dedicada al primer ministre del governant de Khivà, Asfandiyar – Islam-Khoja. Els edificis van ser construïts basant-se en les tradicions del segle XIV. El minaret de 56 metres és considerat el més alt de Khivà i es pot veure des de gairebé qualsevol punt del Nucli Antic.

La Mesquita Juma (de Divendres) se situa al mateix centre d'Ichan-Kala i és la més important de totes les mesquites de Khivà La principal peculiaritat de la Mesquita és la planificació, poc comú per a les mesquites. Tot i les tradicions d'aquella època, la Mesquita Juma no té arcs ni portals d'entrada, ni tan sols cúpules tradicionals. En lloc de tot això, la Mesquita Juma representa un edifici rectangular d'un pis amb parets massisses i tres entrades. A finals del segle XVIII gràcies a la donació del dignatari Abdurahman Mihtar van començar la construcció de la Mesquita. Té aquesta planificació arcaica perquè aquí en aquest mateix lloc al segle X ja existia una altra Mesquita i als mestres se'ls va ordenar construir la nova Mesquita segons les antigues tradicions, és a dir semblant a l'antiga Mesquita.

L'entrada principal de la Mesquita s'ubica a l'únic carrer recte de Khivà que va des de la ciutadella Kunya Ark. L´entrada representa una porta de fusta, ricament decorada amb tallat. La porta té més de set segles.

Però el més singular a la Mesquita Juma és la mateixa habitació de pregària. Conté més de dues-centes columnes (213), l'alçada de les quals s'oscil·la de 4 a 5 metres. Aquesta habitació és un museu que compta sobre l'estil del tallat de fusta de Khivà de diferents èpoques. Algunes de les columnes es daten del segle X i representen un gran interès artístic. Unes dues dotzenes de columnes segons l'estil d'ornament es daten dels segles XI-XIV. El tallat de les columnes del segle XVI és de relleu més pla i és semblant a l'estil antic.

 

Totes les columnes es combinen harmoniosament entre si, malgrat que cadascuna té la seva pròpia història. Algunes es van quedar de l'antiga Mesquita, d'altres es van portar aquí d'altres edificis antics, mentre que algunes van formar part del botí de guerra. Tot i això, totes estan ricament decorades amb un increïble tallat en fusta, i la base de cadascuna de les columnes s'assembla a un gerro amb plantes que floreixen en ell mateix.

Al mig de la paret del sud hi ha el nínxol de mihrab. La llum penetra a la Mesquita Juma a través d'orificis especials al sostre, creant un increïble joc de llum a l'espai semi crepuscular.

Degut a unes obres de restauració no ens es possible veure tota la dimensió de la Mesquita, una part esta protegida per una lona i amaga part de les 213 columnes. Tot i així val molt la pena la seva visita.

El Mausoleu Pahlawan Mahmud es construït al voltant de la tomba de Pahlawan Mahmud, venerat com un sant. Al seu costat hi ha la necròpolis dels Khans de Khivà.

El monument va ser construït a la tomba de Pahlawan Mahmud, que va viure en el període mongol de 1247 a 1326 . Va ser conegut com a lluitador, poeta-filòsof i professor de sufisme. Al voltant de la tomba del sant es va construir un cementiri entre els segles XIV-XVII. A principis del segle XVIII, Khan Shirgazi va instal·lar la seva madrassa a la necròpolis.

El 1810, el Khan Muhammad Rahim I (regnat de 1806 a 1825) va fer remodelar la tomba i construir el mausoleu central. El nou edifici incloïa l'antiga tomba i un khanqah amb una cúpula alta, la cridanera forma de la qual és un dels símbols de Khivà. El constructor va ser Adin Murad, qui, igual que els noms dels ceramistes Nur Muhammad i Muhammad Fano, va quedar immortalitzat en una inscripció. Davant l'entrada del mausoleu es va instal·lar un cementiri. Les portes de l'antic cementiri esdevingueren el portal d'entrada.

Sota el Khan Esfendijar (regnat de 1910 a 1920), es va construir la mesquita de Qarikhan de dos pisos al mur occidental del pati i una mesquita d'estiu al mur oriental.

Després que el mausoleu va ser reconstruït, es va convertir en l'estructura central de la necròpolis dels governants del Kanato de Khivà. Muhammad Rahim I, va ser enterrat al Khanqah, l'edifici central amb cúpula. El seu sarcòfag es troba en un nínxol a la paret oposada a l'entrada. Altres sarcòfags es troben al Khanqah. Al portal s'hi va incorporar una placa amb la inscripció de la tomba del dignatari Khan Ilbar II.

Posteriorment es va afegir una ala est al mausoleu central, on es troba enterrat del Khan Alla Kuli (regnat de 1825 a 1842). El penúltim khan de Khivà, el Khan Esfendijar, havia preparat la seva tomba a la mesquita QariKhan durant la seva vida, però va ser enterrat fora de la ciutat ja que va morir executat al palau de Nurullaboy fora de la ciutat, i, seguint una tradició, estava prohibit transportar els morts a través de les portes de la ciutat.

Les estances interiors i els sarcòfags es caracteritzen per la bellesa de la decoració en majòlica. Es consideren obres mestres de l’art decoratiu de Khivà. Les rajoles ceràmiques blaves creen motius vegetals i geomètrics de cistelleria.

 

 

 

La darrera visita es al Toshvoli Palace, que era el palau principal dels governants de Khiva, va ser construït per Allakuli Khan el 1838. L'edifici està decorat amb frescos, talles i ganch. Est tenia una sala d'estar del kan, una meitat separada per a les esposes, un pati de convidats (mekhmonkhona), una habitació per a cerimònies oficials i recepció per als convidats, un jutjat i habitacions per als servents. Recorrem les seves estances que ens permeten fugir de la ventada que hi ha fora.

El Palau Toshhovli o Palau Tach Khaouli, (literalment: Palau de Pedra) va ser construït entre 1830 i 1841 per al governant del Kanato de Khivà, Allah Kuli Bahadur Khan, i inclou més de 260 habitacions en tres patis: la de l'harem a la part nord, la de l'Ichrat Khaouli (sala d'audiències), construïda entre el 1830 i 1 Khaouli (Tribunal de Justícia), al barri sud-oest (1837–1838).

L'harem, que va ser la primera part a construir-se, està disposat al voltant d'un pati rectangular amb cinc cabanes, cadascuna sostinguda per un pilar de fusta tallada. Quatre lògies es van assignar a les quatre esposes legítimes del Kan i la cinquena, la més gran, al mateix Kan.

Tots els apartaments estan dissenyats segons la mateixa arquitectura: una alta lògia oberta cap al nord-oest per a l'estiu i una habitació contigua per als mesos d'hivern. El conjunt està decorat amb majòliques blau i blanca, obra d'Abdullah Djinn. Els sostres de fusta estan decorats amb patrons grocs i vermells.

La decoració del conjunt es caracteritza essencialment per la faiança amb patrons geomètrics i florals en tons blaus i blancs. Les parets estan incrustades amb petits elements verd jade que recorden un antic símbol zoroàstric.

Acabem així les visites a la ciutat, però encara tenim una sorpresa reservada, un piscolabis a la terrassa d’un hotel, gentilesa de Viatges Halcón que es qui ens ha organitzat aquest viatge que ja arriba al final. Des de la terrassa podem veure tot el conjunt de l’Itchan-Kala, amb la posta de sol, creant un conjunt de gran bellesa.

Demà de bon matí ens trasladarem a Urgench a uns 30 Kms, allí hi ha l’aeroport on agafarem el vol cap a Istambul i d’allà cap a Barcelona.

Una magnifica sortida que ens ha permès descobrir un país molt interessant, ple de cultura i amb una gent molt amable. Sens cap mena de dubte, Uzbekistan es una molt bona opció com a viatgers. La recomanem de totes totes.

Ara a preparar la sortida de l’any vinent.