UZBEKISTAN. VIATGE AL PAIS DE LES MIL I UNA NITS. Part 2 SAMARCANDA

1er Dia.

Cal matinar per agafar el tren que ens portarà a Samarcanda. Es tracta d’un mal anomenat Tren d’Alta Velocitat, en realitat seria més correcte anomenar-lo Tren de Velocitat Alta, ja que la línia per la que circula, es compartida amb altres trens i fins i tot amb mercaderies, cal remarcar que el parc de vagons per aquest servei es molt notori i s’hi nota la influencia del seu passat soviètic. Els ferrocarrils soviètics van ser la columna vertebral del sistema industrial de la unió.

El tren es un Talgo 250 equivalent tècnicament al S-130. La relació entre Talgo i Uzbekistan comença el 2009 quan el país asiàtic adquireix el primers dos trens. Actualment hi operen 6 trens Talgo 250 de 11 cotxes que circulen sota el nom d’Afrosiyob a velocitats comercials que poden arribar fins als 230 Km/h.

Malgrat aquestes xifres de velocitat, dedueixo que el promig del viatge es d’uns 140 Km atesa la distancia entre les dues ciutats (300 Km aprox) i el temps emprat unes 2h 15’

Samarcanda es la joia de la corona i la ciutat de la que tothom parla quan es tracta de comentar quelcom sobre Uzbekistan i la Ruta de la Seda, això no vol dir que les altres ciutats que visitarem es quedin enrere, però temps al temps.

La primera visita que fem es el Mausoleu d’Amir Temur. ¿Qui fou aquest personatge?

A la història de l'Àsia Central hi ha dos homes que desperten tanta admiració com terror, depenent d'on es mirin. El primer és Gengis Khan, el cabdill mongol que va aconseguir la proesa d'unificar les tribus nòmades i crear un dels imperis més extensos de la història. El segon és Amir Timur, més conegut com Tamerlán, que gairebé dos segles després va intentar repetir la proesa.

Si bé no va aconseguir igualar les conquestes de Gengis Khan, Tamerlán va ser l'últim gran emperador de les estepes i la seva trajectòria reflecteix en part la del cabdill mongol: des d'una modesta posició al capdavant d'un entre tants pobles nòmades va aconseguir unir molts altres mitjançant la guerra i l'audàcia, i va deixar com a llegat els seus imperis la influència dels quals conservar-ne la unitat. I igual que Gengis Khan, ha estat elevat a la categoria d'heroi nacional a la seva terra d'origen, l'actual Uzbekistan, mentre que en llocs que van patir l'atac dels seus exèrcits el record és menys amable.

Timur va néixer a Kesh, a l'actual Uzbekistan, en una família noble dels barles, un grup turc-mongol que governava la regió històrica de Transoxiana; segons la tradició el seu naixement es va produir el 9 o el 10 d'abril de 1336, encara que no hi ha cap registre històric que ho corrobori. Tampoc no se sap gaire de la seva joventut, excepte per l'incident que li va procurar el seu nom: Tamerlán prové de Timür-e lang, que en persa significa “Timur el coix”; segons una llegenda, la causa de la seva coixesa va ser una fletxa llançada per un granger a qui va intentar robar el seu bestiar.

Els barles devien obediència al kanato Chagatai, fundat per un dels fills de Gengis Khan, però el poder del qual era disputat per altres reis veïns. Prestant suport i retirant-lo a qui més li convenia a cada moment, Timur va anar guanyant poder fins a convertir-se de facto en el líder militar que podia decidir qui aconseguia l'hegemonia. Però malgrat el seu enorme poder no podia reclamar el títol de khan, que només podien portar els descendents directes de Gengis; com tampoc el de califa, que corresponia -almenys, en teoria- als parents de Mahoma. Per això va haver de conformar-se amb el d'amir (rei o comandant) i col·locar membres de la dinastia de Chagatai com a sobirans titelles.

Després de molts anys d'exercir el poder des de l'ombra, el 1370 Timur es va proclamar emperador i restaurador de l'imperi mongol.

Tot i així, cap a 1370 el seu poder al capdavant del khanato era total i va decidir que havia arribat el moment de ser també sobirà de nom. Mitjançant el matrimoni amb una princesa de la dinastia Chagatai, va aconseguir la legitimació dinàstica que li faltava i després va trair el seu cunyat. Després de derrotar-ho i fer-ho assassinar, es va proclamar a Samarcanda hereu de la dinastia Chagatai i restaurador de l'imperi mongol.

El nou emperador va dedicar els anys següents a subjugar les dinasties veïnes, començant per les d'ètnia mongol per eliminar possibles competidors pel títol. La gran fragmentació política que va seguir a la desintegració de l'imperi de Gengis Khan el va afavorir enormement i va saber fer servir l'espasa, l'estratègia i la diplomàcia segons convenia a cada moment per expandir el territori sota el seu domini.

Tot i proclamar-se hereu de l'imperi mongol, el seu imperi mai no va assolir ni de lluny l'enorme extensió que va arribar a conquerir Gengis Khan.

Si Gengis Khan es va fer famós per la brutalitat dels seus exèrcits, Tamerlán no va anar a la saga. Perdonava les ciutats que se li rendien immediatament, però les que oferien resistència o es rebel·laven eren devastades sense pietat. Així va succeir a Pèrsia amb la ciutat d'Herat, que es va negar a rendir-se i va ser reduïda literalment a runa; i amb Isfahan, que es va rebel·lar contra els recaptadors d’impostos. Les represàlies en tots dos casos van pujar a centenars de milers de víctimes, convertint les conquestes de Tamerlán en les més sanguinàries de la història medieval.

Aquesta brutalitat, tot i això, va anar acompanyada d'una intensa activitat diplomàtica. Tamerlán va rebre ambaixades de tots els racons del Vell Món, des de la Xina fins a Anglaterra i Espanya. Precisament una de les fonts contemporànies més importants sobre Tamerlan i el seu imperi procedeix de l'ambaixada de Ruy González de Clavijo, enviat del rei Enric III de Castella el 1404, que volia guanyar-se el seu suport per fer front comú contra els otomans. L'ambaixador va ser molt ben rebut per l'emperador a Samarcanda, la capital que havia embellit amb materials luxosos procedents de tots els racons del seu imperi; en tornar a Castella va escriure la seva crònica Ambaixada a Tamerlán, que ha estat comparat amb el Llibre de les meravelles de Marco Polo.

L'emperador que havia dedicat tota la seva vida a guerrejar intentant emular Gengis Khan va morir, com no podia ser d'una altra manera, quan estava preparant una campanya contra la Xina dels Ming: va ser a la seva caserna d'hivern, prop de la frontera, on una malaltia no especificada va acabar amb ell el febrer de 1405. El seu cos va ser traslladat a Samarcanda i Gur-e Amir (“tomba dels reis”), que seria també l'última estada per a alguns dels seus descendents, com Ulugh Beg. A la làpida hi ha una inscripció que diu: “Si jo m'aixequés, el món sencer tremolaria”.

El complex fúnebre es espectacular i fa honor al que hem comentat del seu hoste principal.

El mausoleu es un exemple destacat de l’anomenada arquitectura timúrida, presenta una cúpula turquesa icònica i un portal d’entrada decorat amb maons tallats i mosaics. Sabem que va influir en monuments posteriors de l’Índia mogol com per exemple el Taj Mahal.

Fou construït el 1404 per ordre de Timur. El seu arquitecte principal fou Muhammad Ibn Mahmud al‑Isfahani.

Les tombes que conté son les de Timur, els seus fills Shah Rukh i Miran Shah i els seus néts Ulugh Beg i Muhammad Sultan

En ser dissabte, hi ha una gentada de por, costa poder fer alguna foto sense massa gent, però per sort el recinte es troba prop de l’hotel i pensem que el darrer dia abans de marxar cap a Bukhara potser ens hi podrem apropar i al ser a primera hora, segur que hi haurà menys gent.

Tot seguit enfilem cap al punt àlgid de la ciutat, la famosa Plaça Registan.

La Plaça Registan va ser l'epicentre de Samarcanda i un lloc clau a la Ruta de la Seda, que connectava Àsia amb Europa. Durant segles, la plaça va ser el lloc de trobada per a comerciants, artistes i exploradors, testimoni de la història d'una de les civilitzacions més importants del món. Construïda al segle XV per ordre de Tamerlán i perfeccionada pels seus descendents, la plaça simbolitza l'auge cultural i econòmic de l'Àsia Central.

L’accés a la Plaça es de pagament i cal treure entrada, però mentre fem les fotografies de rigor i alguns aprofiten per fer una visita als lavabos, una comitiva apareix de l’avinguda principal en direcció a la plaça. Es tracta (segons creiem) d’una representació dels soldats d’Amir Timur i tota la seva cort d’esposes i concubines, musics etc.. Es un espectacle folklòric curiós i no massa extens.

Ara si, entrem a la Plaça Registan. L’Anastasia ha tret les entrades a la guixeta principal i tots cap a dins.

La Plaça Registan està formada per tres impressionants madrasses (escoles islàmiques), que competeixen en bellesa i en detalls arquitectònics.

1. Madrassa d'Ulugh Beg

La més antiga de les tres, construïda al segle XV, va ser fundada per l'astrònom i governant Ulugh Beg. Aquesta madrassa era famosa per ser un centre d'ensenyament de les matemàtiques i l'astronomia, una raresa per a la seva època. Avui dia, la façana i els mosaics continuen sent una mostra espectacular de l'arquitectura islàmica.

Construïda entre el 1417 i el 1420 per l'astrònom i governant Ulugh Beg, la Madrassa d'Ulugh Beg és un testimoni de la dedicació a l'educació i el coneixement. Ulugh Beg, un nét de Tamerlan, era un amant de la ciència i l'astronomia. Aquesta madrassa va ser dissenyada no només com a institució educativa, sinó també com a centre d'estudi astronòmic.

L'arquitectura de la madrassa és impressionant, amb els seus alts arcs, rajoles de ceràmica blava i daurada, i una gran cúpula que s'alça majestuosament.

Un cop a dins, et trobaràs en un bell pati central. Aquest espai està envoltat d'aules i sales d'estudi, on els estudiants abans aprenien sobre matemàtiques, astronomia i literatura. Podeu imaginar la vida dels estudiants que van passar per aquí, dedicant-se a l'estudi sota l'ombra dels alts murs.

Dins la madrassa, pots explorar les aules que alguna vegada van ser utilitzades per estudiants. Observa les característiques arquitectòniques úniques, com ara els arcs i les inscripcions en àrab que adornen les parets. Aquestes inscripcions són fragments de la rica tradició literària i científica de la regió.

Una de les característiques més fascinants de la Madrassa d'Ulugh Beg és la connexió amb l'astronomia. Ulugh Beg va construir un observatori proper que albergava un astrolabi gegant. Tot i que l'observatori original ja no existeix, es poden veure les empremtes d'aquest avenç científic.

Aquesta madrassa es la que es veu a l’esquerra mirant la plaça de front.

2. Madrasa de Sher-Dor

Construïda al segle XVII, la Madrassa de Sher-Dor destaca pels seus lleons a la façana, un motiu inusual a l'arquitectura islàmica. Aquest edifici simbolitza l’adaptació de la tradició arquitectònica als temps, incorporant elements més decoratius i representatius.

La Madrassa de Sher-Dor va ser construïda al segle XVII i és famosa pels seus impressionants mosaics i la seva intricada decoració. La paraula “madrassa” fa referència a una escola islàmica, i Sher-Dor significa “lleó”. Aquest lloc no només va ser un centre educatiu, sinó també un símbol de la cultura i la història de Samarcanda.

El primer que ens sorprèn són els seus esplèndids arcs i la impressionant façana decorada amb rajoles acolorides. La madrassa està adornada amb imatges de lleons, que simbolitzen poder i força, i flors que representen la bellesa de la natura. Cada detall ha estat dissenyat acuradament i explica una història.

Quan hi accedim ens trobem amb un ampli pati central. Aquest és el lloc on els estudiants solien reunir-se per aprendre i compartir coneixements. Aquest pati no és només un espai d'aprenentatge, sinó també un lloc de pau i reflexió.

Aquesta madrassa es troba a la dreta mirant de front la plaça.

3. Madrassa de Tilya-Kori

La més recent de les tres, també del segle XVII, combina una madrassa amb una mesquita. El seu interior, decorat amb tons daurats, ens deixa meravellats amb la seva impressionant cúpula i detalls geomètrics.

La Madrassa de Tilya-Kori, el nom de la qual significa “coberta d'or”, fou construïda al segle XVII, aquesta madrassa és coneguda pel seu esplèndid disseny arquitectònic i la seva impressionant decoració interior, que inclou intricats mosaics i detalls en or que et deixaran meravellat.

A banda de ser un antic centre d'aprenentatge, la madrassa continua sent un lloc on la cultura floreix. Sovint se celebren esdeveniments culturals i exposicions d'art al seu interior.

Aquesta Madrassa es la que es veu a la part central.

Podem fer una visita ben complerta per les madrasses i per l’entorn de la plaça que podem considerar una de les meravelles mundials.

Es hora de dinar i ho fem en una terrassa a prop de la plaça, des d’allí veiem algunes de les cúpules. En acabar ens desplacem per una zona peatonal molt concorreguda fins a la Mesquita de Bibi-Xonim.

Aquesta Mesquita deu el seu nom a una de les dones de Tamerlan. La construcció d'aquesta imponent mesquita va tenir lloc a partir del 1399 i es va completar cinc anys després, el 1404. Les cròniques de l'època informen que es van necessitar cinc-cents treballadors, dos-cents arquitectes, artesans i paletes, així com noranta-cinc elefants indis per completar l'obra. L'enorme mesquita, amb les seves tres sales de volta, les galeries cobertes i el pati obert, estava destinada a reunir tota la població masculina de la ciutat de Samarcanda per a les oracions conjuntes dels divendres.

Al segle XV, era una de les majors i millors mesquites del món islàmic. (De fet, és considerada encara com un dels monuments emblemàtics de l'Àsia central.) La seva façana incorpora un iwan monumental que aconsegueix una alçada de 35 metres d'alçada, totalment decorat amb rajoles de ceràmica formant diversos motius geomètrics, així com versos alcorànics. Estava rematada per dos minarets, ara descoronats, que originalment tenien gairebé 50 metres d'alçada. La mesquita està coronada per una elevada cúpula recoberta de ceràmica turquesa.

Tot i això, la mesquita va començar a deteriorar-se molt aviat, tant per les dificultats per dominar les tècniques arquitectòniques llavors avantguardistes de les cúpules com pels terratrèmols, freqüents a la regió. Així, el terratrèmol del 1897 va danyar permanentment la mesquita. A mitjan el segle XX, només sobrevivia una grandiosa ruïna, però la major part de la mesquita va ser restaurada durant el període soviètic, i va ser reerigida parcialment pel govern uzbeck el 1974. Des de llavors s'han dut a terme diverses campanyes de restauració per conservar millor el santuari.

Al costat hi ha el Mercat, però el visitarem demà. També queda per demà l’espectacle de Llum i Colors que es fa a la Plaça Registan i que de ben segur no ens perdrem.

 

2on Dia

Comencem el dia una mica més relaxats, avui no ha tocat matinar tant. Després d’esmorzar el primer destí es una casa taller d’artesania del paper. Allà podem observar tot el procés manual de l’elaboració de paper a partir de branques de morera. Ens firem comprant una màscara per la col·lecció que lluirà al passadís de casa.

Feta la visita, toca un dels plats forts l’observatori Ulugbek.

Muhammad Taragai ibn Shahrukh ibn Timur Ulugbek Guragan va néixer el 1394 a la família de Shahrukh, el fill gran de Tamerlan. Ja a l'edat de 10 anys es va convertir en el governador del vast territori de Maverannahr amb Samarcanda com a capital, però a la història no va ser un governant formidable sinó un gran erudit. Mirzo Ulugbek era una de les persones més cultes del món i fins i tot es va avançar al seu temps. Potser no tot el que va fer Ulugbek va ser comprès pels seus contemporanis.

Quan Ulugbek tenia 8 anys, va acompanyar el seu famós avi Amir Temur en una campanya a Àsia Menor i Síria. Un dia, a la ciutat de Merag, el jove Ulugbek va veure el famós observatori de Maragin, que va existir fins a mitjans del segle XIV i va ser l'observatori astronòmic més gran de la seva època. Contenia uns 400.000 manuscrits i més de 100 astrònoms. Des d'aleshores, es diu que Ulugbek va desenvolupar una passió per l'astronomia. Gràcies als amplis coneixements i al poder del governant, Mirzo Ulugbek va poder construir el centre astronòmic més equipat de l'època. L'observatori tenia forma circular, el seu diàmetre arribava als 46 metres i la seva alçada estava a l'alçada d'un edifici de deu plantes. Tot i que l'estructura tenia tres pisos, cadascun era deu metres més alt. Ulugbek va construir un quadrant al seu interior, un gran instrument de 64 metres de llargada i 90 graus d'inclinació al llarg de la línia del meridià. Abans de la invenció del telescopi, aquest quadrant servia per mesurar l'alçada de les lluminàries sobre l'horitzó i per determinar les coordenades del punt des del qual es feia el mesurament. El quadrant d'Ulugbek era el més gran del món en aquell moment i, per tant, el més precís. L'observatori constava de dues parts, la que es troba sota terra s'ha conservat.

"

Mirzo Ulugbek passava dies i nits al seu observatori. El resultat del seu treball va ser el "Zij de Gurga", el catàleg d'estrelles, en què l'astrònom ha descrit 1.018 estrelles i les ha dividit en 38 constel·lacions. minut. També va determinar la inclinació de l'eix de la Terra. Durant la seva vida, els treballs científics d'Ulugbek van ser coneguts a tot el món.

Ulugbek no només va ser astrònom, sinó també matemàtic, il·lustrador, poeta i historiador. Al segle XV, va instar la gent a educar-se, per això, va construir madrasses i institucions d'ensenyament superior. La passió per la ciència en aquella època llunyana va resultar ser un negoci perillós. Mirzo Ulugbek havia posat els líders religiosos en contra, i la seva falta de victòries militars havia fet trontollar la seva autoritat. Com a resultat, es va organitzar una rebel·lió dirigida pel fill gran d’Ulugbek, Abdulatif. La batalla decisiva entre pare i fill va tenir lloc als afores de Samarcanda. Les forces d’Ulugbek van ser derrotades i es va haver de rendir. Amb el consentiment d'Abdulatif, Mirzo Ulugbek va anar a La Meca, però al camí els traïdors van capturar-lo i el van decapitar. Això va passar el 27 d'octubre de 1449. Després de la mort de Mirzo Ulugbek, l'observatori va funcionar durant 20 anys més, però aviat es va tancar i l'edifici es va anar esfondrant.

Després d’aquesta interessant visita anem cap a un altre dels indrets imprescindibles, es tracta del conjunt Shah-i-Zinda una important necròpolis.

Shahi Zinda consta d'onze Mausoleus, els quals van ser construïts un darrere l'altre als segles XIV-XV. El complex de Shahi Zinda és sens dubte una de les coses a veure a Samarcanda, especialment per als que busquen una connexió espiritual amb la història de la ciutat.

Un complex únic d'antigues tombes (1370-1449 anys) localitzat a prop de l'assentament Afrasiab; també anomenat el “Carrer cementiri”. Construccions de mesquites i Mausoleus dels segles XI-XV, estranyament localitzades a banda i banda, amb els seus doms blaus lluint com un elegant collaret vist des de dalt.

Shahi Zinda és el lloc d'enterrament de membres de la família reial i nobles. El principal Mausoleu, des del qual comença la necròpolis sembla ser la tomba imaginària del cosí del Profeta Muhammad, Kusam ibn Abbas. El complex va ser anomenat “Shahi Zinda” que en persa significa “El rei vivent”. Ell, era un dels que predicava l'islam a la regió. Més tard, el complex es va convertir en un important centre de pelegrinatge que va ser reverenciat per la gent com a sagrat.

D'acord amb la llegenda, Kusam ibn Abbas va anar a predicar Samarcanda el 640, on va passar 13 anys predicant i va ser decapitat pels zoroastrians durant el seu prec.

La tomba de Kusam ibn Abbas atrau a Samarcanda molts adherents del turisme religiós i espiritual, sent que fins i tot a l'Edat Mitjana, realitzar un pelegrinatge a la tomba de “El rei vivent” era igual a realitzar el pelegrinatge a la Meca. La llegenda explica que la font d'aigua a la tomba té poders curatius.

Tots els Mausoleus del complex de Shahi Zinda formen una sola composició. Cadascun és un edifici quadrat amb un dom i una entrada destacada per un pòrtic. És ric en la decoració arquitectònica dels edificis, els quals utilitzen maons, rajoles de majòlica i mosaics tallats.

L'última construcció és l'entrada principal de la cripta Shahi Zinda, que completa el total del complex. La inscripció de l'entrada diu: “Aquest magnífic edifici ha estat creat pel fill d'Abdulazizhanom, Ulugbek-Guragana, fill de Shah Rukh, fill d'Amir Timur-Guragana l'any 838 (1434/35 AD). Després de passar els 36 esglaons, hi ha la galeria oberta. parents de Tamerlane. La galeria finalitza amb un pati rodó amb un arc voltat.

A sota, a la dreta hi ha una antiga porta tallada, la qual porta al santuari principal del complex Shahi Zinda – Mausoleu de Kusam ibn Abbas, el cosí del Profeta Muhammad. Hi ha una llegenda sobre ell com Shahi Zinda, el Rei vivent.

Hi dediquem una bona estona, perquè el conjunt es extraordinari i també perquè amb la quantitat de gent que hi ha, costa trobar un bon angle per fer fotografies. El fet de ser diumenge es sens dubte la principal raó de la gent que s’hi troba.

A l’hora de dinar es produeix un fet curiós, en el restaurant que estem també hi ha una celebració d’un acte de circumcisió. Poc ens pensàvem en començar que acabaríem ballant temes de la Shakira i el Coti x Coti amb les dones de la celebració (que estan totes en una taula) els homes estan en taula apart perquè segons elles son avorrits i nomes parlen de feina i dels seus temes. Sincerament va ser un moment únic de confraternització entre dos pobles: el català i l’uzbek.

A la tarda comencem les visites anant a veure la Tomba del Profeta Daniel.

El Mausoleu Khoja Daniyor es on es troba aquesta curiosa tomba que es veu des de fora, ja que no es pot accedir al seu interior.

Es tracta d’un monument arquitectònic construït a principis del segle XX. Es troba al costat est de la fortalesa d'Afrosiyab, al llarg de la riera Siyob. Va ser construït sobre la tomba de Wali Khoja Doniyor. Consta duna sala rectangular amb un hastial i cinc cúpules (la longitud és d’uns 15 m). El frontó (al costat nord) i els patrons voltats en forma de copa a banda i banda estaven decorats amb talles de ganxo, i els laterals estaven decorats amb arcs. Hi ha una cabanya allargada dins del Mausoleu. La deu a prop del Mausoleu es considera una benedicció entre la gent, amb propietats curatives. Segons l'obra d'Abu Tahirkhoja, "Samària", Khoja Doniyor (Doniyol) va ser un dels companys de Kusam Ibn Abbas.

La tomba es anormalment llarga, degut a la creença (llegenda) de que els ossos del profeta creixen amb els anys i per això l’hi varen fer aquesta tomba.

Visitada la tomba fem una petita visita al Museu Afrasiab, dedicat a la història de la ciutat. Primer veiem un vídeo i després recorrem les sales d’aquest acollidor espai (no massa gran)

Afrasiab, es trobava localitzat al cor de l'antiga Samarcanda i va ser destruït pels mongols al començament del segle XIII. Les exhibicions del museu il·lustren la història del desenvolupament de Samarcanda des de l'època d'Alexandre el Conqueridor. Les troballes descobertes durant excavacions arqueològiques a Afrasiab, cadascuna de les quals pertanyen a diferents períodes de la història, són uns dels artefactes més valuosos del museu i inclouen fragments d'antigues espases, ganivets, monedes, ceràmica i frescos del Palau de Samarcanda pertanyents a la dinastia Ikhshidid (segle VII-VIII).

Les excavacions arqueològiques i l'estudi de la ciutat antiga van començar a finals del segle XIX i encara continuen. Les exhibicions més valuoses del Museu d'Afrasiab també inclouen peces úniques de pintures a les parets que daten dels segles VII-VIII, mostrant escenes de caça i celebracions festives. L'edifici del museu va ser dissenyat per l'arquitecte armeni Bagdasar Arzumanyan el 1970.

Deixem de banda la cultura i per acabar el tour res millor que una visita al Mercat que es troba al costat de la Mesquita de Bibi-Xonim i que havíem visitat el dia anterior. Temps de lleure i d’algunes compres abans del sopar que avui es una mica més d’hora perquè al vespre tenim la traca final de l’estada a la ciutat, el festival de llums i colors a la Plaça Registan.

L’espectacle es un show de llums i so en 3D que es fa a les nits (no tots els dies, cal informar-se prèviament i l’Anastasia ja se n’havia encarregat) En uns 20 minuts es repassa la història, el present i el futur de Samarcanda i d’Uzbekistan. Les imatges es projecten sobre la Madrassa Tilya Kori i la veu en off i la música surten per uns altaveus situats a la plaça.

Es una experiència imperdible i no es pot explicar en paraules, s’ha de veure.

3er Dia

Aquí cal dir que el viatge a Bukhara (proper destí) es fragmenta per cada un dels grups; el nostre surt a mig matí mentre que l’altre ho fa a primera hora.

Això ens permet fer una escapada breu fins al Mausoleu Gur-e-Amir (que havíem vist el primer dia) hi ajuda que es prop de l’hotel on ens hem allotjat (Mövenpick) com que es aviat no hi ha pràcticament ningú i això ens facilita (amb l’ajuda del poc personal que hi ha) poder fer unes bones fotografies del conjunt sense gent. L’amabilitat del poble uzbek hi ajuda.

Aquí tanco l’estada a Samarcanda i ja ens desplacem cap a Bukhara, següent parada en el nostre viatge.