TANCANT EL CERCLE. VALL D'ARAN

Calia tancar el cercle des de la mort l’any passat de l’Avia Francisca. Un cop incinerades també les despulles de l’Avi Manolo, el darrer pas era portar les cendres a la Vall d’Aran i més concretament a un indret on ells havien anat quan a l’estiu s’escapaven per terres araneses. El lloc era el “Plan Batalher” una àrea de picnic situada al Bosc de Varicauba dins del municipi de Gausac. Allà, ells aprofitaven per passar el dia, menjar una mica i descansar.

Aquesta àrea de de pícnic es un espai ideal per anar-hi en família, es gran, pla i molt obert, hi ha 10 taules amb bancs de pedra i barbacoes (sense graelles) a més hi ha una zona on els nens i nenes poden deixar els xumets sota un avet al costat d’una caseta de fusta i d’un gran xumet de fusta quasi més gran que la mateixa caseta.

Com que per aquest darrer pas calia comptar amb els tres germans i atès que excepte la Paqui, només podia ser en dies festius, es va concretar fer-ho en Setmana Santa i més concretament el Divendres Sant.

La Susanna i el Manolo opten per pujar i baixar el mateix dia (4 hores anada i 4 tornada) nosaltres tenim clar que no volem aquesta opció i decidim que pujarem tres dies (de Dimecres a Divendres)

Les previsions meteorològiques a la Vall d’Aran son dolentes especialment Dimecres i Dijous, i malauradament es compleixen fil per randa.

El Dimecres parem de pujada a Mollerussa on esmorzem amb en Santi, l’Antonio, la Mercè, la Jessica i un amic d’ells. Després trobada amb la Maite per acabar de perfilar algunes coses del proper viatge a Uzbekistan.

Parada per fer un mos al Pont de Suert i enfilem cap a la Vall on ens espera el fred i la pluja (no massa intensa) però que es deixa sentir.

Un cop hem deixat les coses a l’hotel Petit Verneda de Casau (on s’allotjaven ells quan venien a l’estiu) el primer que fem es apropar-nos fins al Pla per veure si es accessible amb el cotxe (ha nevat els últims dies) i si, no hi ha cap problema, s’hi respira tranquil·litat i silenci.

Ja es quasi fosc quan baixem a Viella i fem un volt i aprofitem per visitar l’església on s’hi troba el famós Crist de Mig Aran. Es una talla de fusta fragmentada policromada d'estil romànic del segle XIII i es troba a l'església de Sant Miquel de Viella. Per càlculs duts a terme amb el bust que queda, es creu que la figura sencera podria mesurar al voltant de dos metres d'alçada. Marcel Durliat l'any 1978 ja va informar de la seva gran qualitat:, aquest bell Crist mutilat, l'expressiu rostre del qual és una de les obres mestres de l'escultura en fusta de la regió dels Pirineus. Just al cap de poc d’entrar, comença una missa (en castellà) i no serà la única que trobarem.

Piquem uns “pintxos” a l’Urtau que es una taverna basca i a descansar que demà serà un altre dia.

Un altre dia que continua igual amb el mal temps, pluja no massa intensa però persistent i temperatura baixa (just els que havien pronosticat els meteoròlegs) i ja que no podem fer muntanya, optem per fer turisme de pobles.

Primera parada: Les, quasi al límit amb França. La vila es troba a 634 m d'altitud, a l'extrem meridional de l'eixamplament de la Garona conegut per Era Lana de Les, al darrer tram del riu a la vall. La part antiga del nucli es troba a la dreta de la Garona, a cavall de l'antic Camí Reiau, mentre que l'eixample modern s'ha fet principalment a la vora esquerra, al llarg de la carretera nacional que duu a França per Pònt de Rei. Els dos sectors de la població són units pel pont de Lana. El nucli antic és presidit per l’església parroquial de Sant Joan, un edifici reconstruït a principi del segle XIX. A la banda de migdia hi ha l’establiment d’aigües termals anomenant Banys de Les, coneguts ja en època romana i que es troba a l’origen de la població.

L'activitat termal remunta, presumptament, al temps dels romans i que deuria ser l'origen de la vila. Les aigües sulfuroses brollaven a 35 graus i fomentaren una gran afluència de visitants forans, fins que la construcció el 1963 de la central hidroelèctrica de Toran n'estroncà els deus. Els banys de Les van ser edificats durant la primera meitat del segle XIX, amb alguna ampliació posterior. Als anys seixanta del segle passat l'edifici va patir un incendi, i és reformà a principis del 2000

Passegem pels carrers tranquils de la vil·la i ens enfilem fins al castell que hi ha dalt d’un turó a una mitja hora del centre. Abans ens aturem a la Capella de Sant Blas on fem unes fotos i tot seguit cap amunt.

El castell bastit sobre la penya Castere que domina la plana de Les, de planta quadrangular, en direcció nord-sud, amb porta elevada al primer pis, que mira a ponent, diverses finestres d'espitllera i troneres (malmesos) enmig d'un recinte definit per una muralla en forma de nau, prominent a llevant. Les característiques de l'aparell (força irregular), el tipus de morter, els angles reforçats amb pedra castellera, a més de les dades històriques, confirmen una cronologia baixa medieval. La muralla hauria estat reforçada en alguns sectes a l’època moderna. Al decurs dels darrers anys el castell de Les ha estat excavat, de manera que han aparegut tres muralles sobreposades i un forn de calç, als voltants ja s'havia localitzat armament de l'època.

Val la pena la pujadeta i tens una bona vista de Les. Quan baixem passem per davant del Museu de l’Haro, dubtem si entrar o no, i en fer-ho ho encertem de ple. La noia que hi ha a la recepció es molt simpàtica i filla d’un guarda (ja jubilat) del Refugi de Colomers, i que es coneix tot l’entorn del Parc de Sant Maurici i Aigüestortes, cosa que ens permet fer una bona xerrada abans d’entrar a veure el peti museu.

Les es conegut per la tradició de l’Haro. Un tronc d'avet que, plantat a la plaça del poble, és cremat la nit de Sant Joan.

L'escenari del ritual és la Plaça deth Haro, on, cap a les 10 de la nit arriba la processó al ritme de les danses tradicionals des Corbilhuèrs de Les. Després de la benedicció i encès de l’Haro per part del sacerdot del poble, se li cala foc i es procedeix a la crema de les Halhes, una mena de torxes fabricades amb escorça de cirerer que es fan girar descrivint cercles i simulant la lluita per purificar i cremar els mals esperits. La cerimònia finalitza amb un ball al voltant de l’Haro encès, mentre a la plaça se serveix el vi cau, vi calent amb sucre, rom i fruita que es pren al costat de la tradicional coca de Sant Joan.

Uns dies més tard, el 29 de juny, festivitat de Sant Pere, té lloc la Quilha deth haro, és a dir, la plantada del nou Haro. Els recent casats tenen l'honor de distingir-lo amb una corona de flors, com a ritu per demanar fecunditat. Aquest arbre presideix la plaça vella de Les durant un any, fins a la propera nit de Sant Joan.

El Museu es petit però molt ben documentat i ambientat i val molt la pena i estem contents d’haver-lo visitat.

Mirem de dinar a un restaurant que ens ha dit la noia però es ple i davant la manca d’opcions clares ens apropem fins a Viella al Restaurant La Abuela, on sortosament hi ha lloc i on dinem molt bé un assortiment de patés i una olla aranesa. Molt bé.

Tot i el mal temps, aprofitem la tarda acostant-nos a Bagergue que es considerat un dels pobles amb encant i que degut a la seva alçada està ple de neu pels seus carrers i voltants. L’església es oberta i aprofitem per entrar-hi i fer-hi un cop d’ull.

Baixem fins a Unha que es troba per sota de Bagergue i que no té tanta neu i si pluja. Aquí l’església es tancada i tot el que podem fer es un tomb per els carrers humits de la població.

Tornem a resseguir el curs del Garona i ara ens dirigim a Bossòst, arribem just quan a l’església fan la missa de Dijous Sant (en castellà també) hi ha bastanta gent. L’àbsida està recobert amb uns bastiments recoberts de pintures (entenem que està en reparació) acabem la missa i just llavors apareixen els armats de Bossòst que entren a l’església al ritme de els timbals i fent picar les llances al terra. Es curiós i sabem que demà Divendres Sant hi haurà processó i tallaran la carretera. Visitem també una exposició de fotografies antigues.

Acabem a Viella i fem unes tapes al Bar Eth Nord que es ple com un ou, però encara hi trobem un forat.

Tanquem el dijous i a esperar que demà serà un dia important.

El divendres tal com havien pronosticat els homes del temps tenim un dia esplèndid, llueix el sol i encara que fa fresqueta a l’ombra, el temps es radicalment diferent del que hem tingut fins ara.

Mentre esperem que arribin els germans de la Paqui, ens apropem a Salardú. Objectiu veure l’interior de l’església que conté unes pintures murals de molt d’interès.

Sant Andreu de Salardú és una església romànica de transició del segle XII i XIII, situada a la part alta, a una terrassa tancada per un mur, de Salardú al municipi de Naut Aran a la Vall d'Aran. Alberga la talla del Crist de Salardú, una de les obres més representatives del romànic aranès.

És un edifici de tres naus, la central coberta amb volta per aresta que descansa sobre pilars cruciformes, i els laterals amb volta de quart de cercle, reforçada per robusts contraforts. La capçalera és formada per tres absis semicirculars, decorats exteriorment amb una sèrie de permòdols esculpits que ressegueixen també la cornisa de la nau.

A l'interior es conserva un dels exemplars més interessants d'escultura romànica, la talla del Crist o Majestat de Salardú (segle XIII), de fusta policromada. Presideix l'altar major, amb pintures al fresc restaurades recentment. És obra del mateix autor del Crist de Mijaran.

Hi ha unes pintures murals, unes que representin les Virtuts, del segle XVI, estan situades a la nau de l'evangeli. Les altres, representant els símbols dels evangelistes, es troben a la capella del costat de l'evangeli i van ser realitzades al segle XIX. Cal esmentar també una pica baptismal d'immersió, preromànica (segles IX-X), que es troba encastada al mur de ponent sota un finestral gòtic (segle XIII). Només es veu la cara frontal, que té decoracions de semiesferes als costats d'una estranya i ampla creu grega. Cal ressenyar també la reixa de ferro, forjada el 1597, que separa l'absis principal de la nau. Està feta de travessers rematats per espigues acabades amb punxa. La porta està molt ben treballada, amb una mena de filigrana amb volutes.

Fem les fotos de rigor i baixem fins a Viella on ja han arribat el Manolo i la Susanna acompanyats de l’Elena i tots junts enfilem cap al Plan Batalhier, on dipositem les cendres i sembrem un “buxus” que marcarà el lloc on definitivament reposen les restes dels avis i on tanquem definitivament el cercle.

Com que encara no es massa tard, tornem a Salardú perquè vegin les pintures de l’església de Sant Andreu i ja després ells dinaran per allà i baixaran novament a Premià.

Nosaltres encara tenim temps de gaudir una mica del dia i de la neu que hi ha al Pla de Beret i cap allà que ens arribem. Avui a diferencia d’ahir s’hi pot accedir sense cadenes i hi ha molt de transit i pàrquings plens.

Es una meravella i ens sorprèn la gran quantitat de neu que hi ha, estic pensant que sempre hi havíem anat a l’estiu i per tant el paisatge ens sorprèn gratament, una passada.

Sobre les dues de la tarda enfilem el camí de tornada, el dia ja no es tan esplèndid però el temps aguanta. Parem a dinar altre cop al mateix lloc que a la pujada al Pont de Suert, ens va agradar i hem repetit.

A quarts de nou arribem a casa, cansats però satisfets “Hem tancat el Cercle”