DESCOBRINT BUSA i SANT PERE DE GRAUDESCALES

 

Busa, una serralada que està associada a bona part de la meva vida, ja de ben petit quan anava a Sant Llorenç de Morunys, em fascinava aquella muralla rocosa que s’alçava just a sobre dels Bastets, mirador privilegiat de la Vall de Lord, amb el pantà de La Llosa del Cavall en primer terme, el Santuari de Lord enfront, Coll de Jou a la part superior, Sant Llorenç a la dreta i Urdet i la serralada del Port del Compte tancant aquest cercle imaginari als nostres ulls.

Les comunicacions a Busa no son especialment fluides, carreteres asfaltades estretes i pistes de terra més o menys transitables per un turisme Standard i perfectes per tot terrenys. Aquesta es una petita crònica d’un dia a Busa.

Comencem amb una parada a l’ajuntament de Navès, que es el municipi al que pertany tota la serralada Limita amb el Berguedà i el Bages. El Riu Cardener forma en part el límit occidental del terme que s’estén principalment als vessants orientals de la seva conca.

La cerra de Busa es el seu límit septentrional i els plans de Navès s’estenen entre el Riu Aigua d’Ora i el Cardener.

Un dels objectius es visitar l’Església de Sant Pere de Graudescales i per això hem de demanar la clau al Mas Pujol, doncs un cop esmorzats al peu de l’ermita de Santa Margarida (una de les innombrables ermites del municipi) ens dirigim cap al Mas.

La senyora Dolors ens confirma que té la clau i quedem que a la tarda la recollirem i també aprofitarem per dinar al Mas.

Ens enfilem cap ala part superior de la serralada, amb una primera parada al Mirador de la Creu, que ens ofereix unes vistes impressionants del conjunt de la muntanya però molt especialment de tot el que s’estén als seus peus. Busa sembla inaccessible a causa de les agrestes parets de formes montserratines que la formen.

Un ampli altiplà anomenat Pla de Busa, tallat per tots costats per altes cingleres s’estén des de la Vall d’Ora a Llevant fins a la Vall del Cardener a Ponent i es una illa natural sobre els penyals de la serra de Busa, on destaca la presència de la Casa Rial, única masia encara habitada de forma permanent (a mitjans del segle XVIII la parròquia tenia 63 habitants)

El caràcter aïllat i inexpugnable d’aquest indret justifica la seva utilització com a camp d’instrucció militar durant la Guerra del Francès. Busa fou escollit com a campament i segura rereguarda, es fortificaren els punts més febles i es construïren un miler de casetes de fusta per l’allotjament dels resistents. De fet, una de les quatre masies que encara resten en peu al pla de Busa, porta el nom de Ca l’Artiller.

Ens dirigim per una pista sense asfaltar però bastant acceptable pel nostre Ford Focus cap a l’anomenada Presó de Busa (El Capolatell) Cal deixar el cotxe a l’entrada d’una masia i recórrer un tram a peu (30’) fins arribar al pont que mena a la Presó, abans però fem parada al mirador de la Vall de Lord, que ofereix una vista esplèndida de tota la Vall.

Tot seguit per un camí de marques vermelles cap a l’anomenada Presó de Busa, situada al Capolatell que es una mola rodejada completament de cingles i on durant la guerra del francès s’utilitzà per aïllar presoners francesos, llavors es passava d’un cantó a l’altre amb una passera de fusta que es treia i posava, sense aigua, menjar ni res per sobreviure la tradició afirma que els soldats desesperats es llançaven al buit cridant “Mourir à Busa et resurgir a Paris”

Actualment un pont metàl·lic permet accedir a aquesta presó natural (no hi ha cap edifici en aquesta mola) que es senzillament inexpugnable i impressionant de veure. Val molt la pena.

Un cop vist el Capolatell ens dirigim de tornada al Mas Pujol on dinem molt bé per cert, amb una bona relació qualitat-preu.

Amb la clau de l’Església a la mà fem cap a la vall d’Ora al costat de l’Aigua d’Ora i enmig d’un paratge de gran bellesa natural hi trobem l’Església del Segle XII d’estil romànic llombard.

El monestir de Sant Pere de Graudescales és de fundació particular, la primera església fou construïda pel prevere Magnulf amb la voluntat de que es convertís en una casa benedictina, el 912 el bisbe de la Seu d’Urgell, Nantigís, la va consagrar deixant-la sota la tutela del fundador i especificant que després de la seva mort continuaria sota el control de la seva família.

El 960 s’esmenta que el sacerdot Francemir va obtenir l’autorització del bisbe i del comte Borrell II per posar la comunitat de canonges de Graudescales sota la "Regla de Sant Benet" anomenant l’abat Bel·ló, abans canonge, i dotant-lo econòmicament amb diversos béns. L’any 982, el comte Borrell II va fer altres aportacions de caire econòmic i el 1001 el papa Silvestre II li confirmava els seus béns.

En el segle XI es devia aixecar una nova església però a finals del segle XII el lloc fou víctima d’un saqueig. Hom sap que amb posterioritat a aquell fet es van refer les construccions auxiliars de l’església però no hi ha constància de vida monàstica (segle XIII), com a molt hi havia una comunitat de clergues de tipus canonical. Al segle XV havia esdevingut una parròquia i tingué culte fins el 1837, des d’aquell moment va quedar abandonada i va caure en ruïna. El lloc fou excavat i restaurat durant la segona meitat del segle XX.

L’actual església consta d’una sola nau amb planta de creu llatina, la nau i el transsepte son coberts amb voltes de canó de mig punt, d’igual alçada i perpendiculars l’una amb l’altra, amb tres absis semicirculars. La planta de l’edifici és de creu grega. Destaca l’obertura d’una finestra en forma de reu en un dels murs de l’església. Els absis presenten una decoració amb faixes d’arcuacions sense lesenes.

Cal remarcar que l’indret on es troba l’església es preciós i d’una pau increïble, ens agrada molt i celebrem haver-l’ha pogut veure també en el seu interior.

Tornem la clau al Mas i tanquem la nostra visita dirigint-nos cap a Solsona i després a Sant Llorenç de Morunys on passarem el cap de setmana amb molt bona companyia.