ESCAPADA A LA CERDANYA amb BONUS

Una visita a una molt bona amiga de la nostra joventut i que ja fa anys viu a la Seu d’Urgell ha estat una magnifica excusa per arribar-nos fins a la Cerdanya i passar-hi tres dies.

Sortim un diumenge al matí i després de parar a fer un mos a Cal Petit d’Oliana ens dirigim a la Vall del Cadí una casa rural que serà la nostra base d’operacions durant aquests dies. Ha estat una bona opció i el seu propietari molt amable ens ensenya l’habitació i tot i que encara no està operativa, ens entrega la clau per que si arribem tard no tinguem cap problema.

La casa es troba a la carretera que mena a Tuixent i que surt just passar el pont de la Palanca a la zona del Canal Olímpic, on podem veure que hi ha gran activitat amb quantitat de cotxes de diferents països i que ens dona a entendre que deu haver-hi alguna competició.

L’Elena ens espera als banys de Sant Vicenç on es treu uns diners fent de massatgista quan té disponibilitat horària ja que treballa durant la setmana a l’Esclat que no fa massa han obert a la Seu. Al vespre tenim una sessió de Bany termal que ens anirà d’allò més bé.

La idea es fer una caminada, tot i que el paisatge nevat del lloc triat fa que no pugui ser massa llarga ni complicada, ens dirigim al Salt del Molí a Lles de Cerdanya. Ja coneixíem aquest salt d’una vegada que amb en Marcel i la Dolors i sense neu ens hi havíem arribat. L’indret es molt bonic i el paisatge emblanquinat l’hi dona un toc especial. D’allí amb el cotxe pugem fins al Refugi de Cap del Rec.

Aquest Refugi es el punt de partida de l’estació d’esquí nòrdic de Lles i està bastant concorregut. Serveixen dinars, nosaltres portem uns entrepans i podem menjar en una taula que ja està pensada per la gent que no dina el Refugi. Mentre ens els cruspim comença a nevar amb una certa intensitat. No fa fred però el paisatge amb la neu es encisador.

Cap al vespre i desprès de deixar les nostres pertinences ja ens dirigim als Banys de Sant Vicenç.

Els Banys de Sant Vicenç és un petit balneari situat prop de Pont de Bar. Aquest lloc ofereix aigües mineromedicinals amb propietats terapèutiques, ideals per a la pell i per tractar malalties reumàtiques. A més, compta amb un hotel familiar, un restaurant especialitzat en cuina de muntanya, i instal·lacions com piscines termals interiors i exteriors, disponibles segons la temporada. Nosaltres òbviament esquivem la piscina exterior i ens centrem en un bany a la piscina interior que ens deixa la pell suau com si fóssim nens petits.

Ja per acabar el dia fem un mos a La Granja a la Seu, perquè es tard i es l’únic lloc que trobem obert. A fora plou i ara sí que fa fred.

DILLUNS

L’Elena treballa de tarda, però està indisposada i no podem fer cap activitat junts. Fa sol i fa fresqueta, desprès d’esmorzar en una granja de la Seu, enfilem cap a Andorra. La idea es veure una mica de muntanya i no tant les botigues que segur que acabarem visitant poc o molt.

Després d’una ràpida visita a l’Epizen que es l’antic Punt de Trobada i que no ens acaba de fer el pes, enfilem cap a Canillo amb una primera parada al Santuari de Nostra Senyora de Meritxell, la patrona d’Andorra.

SANTUARI DE MERITXELL

La Basílica Santuari de Meritxell és el temple religiós més important d'Andorra. Però a més de la seva importància espiritual, aquest lloc de culte de la parròquia de Canillo ofereix altres raons per a la seva visita, principalment des del punt de vista artístic i paisatgístic. La festivitat de Nostra Senyora de Meritxell, es celebra el dia 8 de setembre, festa de les verges trobades.

Aquest complex religiós acull la imatge de la Mare de Déu de Meritxell. Es tracta d'una talla policroma que recorda l'original romànica, destruïda a l'incendi de 1972.

El temple rebé el títol de Basílica Menor, atorgat pel Papa Francesc el 2014, convertint-se així en l'únic lloc de culte amb aquesta distinció al Principat. Des d'aquell moment, Meritxell forma part de l'anomenada Ruta Mariana, que recorre quatre importants santuaris més a Espanya i França: el del Pilar, el de Montserrat, el de Torreciutat i el de Lourdes. Per això, aquest temple també s'ha convertit en un pol d'atracció per a visitants moguts per la fe i l'espiritualitat.

El santuari de Meritxell va patir un terrible incendi el 8 de setembre del 1972. A més de la destrucció de la talla i altres objectes de valor dipositats al seu interior, el santuari va quedar pràcticament arrasat. Ja no queda gairebé res del temple original, però actualment podem admirar una de les obres més interessants del prestigiós arquitecte espanyol Ricardo Bofill. El resultat és, en les seves paraules, una “recreació del romànic”, estil que va estar als orígens d'aquesta església i que va deixar una gran empremta al Principat.

El santuari antic es va rehabilitar i va donar lloc a la sala d'exposicions: Meritxell Memòria. S'hi exposa de manera permanent tota la història i culte de Meritxell.

El resultat final és una obra molt personal. Hi destaca el claustre obert, caracteritzat per les seves arcades al descobert, i la sala dels miracles. L´ús de la pissarra connecta la nova Basílica amb l´entorn i amb la tradició andorrana. Ricardo Bofill va voler aportar a més a més una nota de contrast en lluminós color blanc, que simbolitza la neu, habitual en aquest paratge durant l'hivern. L´ús d´aquesta combinació de colors recorda, a més, l´arquitectura pròpia del Renaixement italià.

A la construcció del campanar de grans dimensions i de torre de planta, així com a l'edificació del claustre adossat i cobert amb creueria, podem observar que Ricardo Bofill es va inspirar en el romànic català.

Una altra de les peculiaritats d'aquest santuari és que compta amb unes grans obertures que permeten el pas de gran quantitat de llum cap a dins, i una font d'aigua ubicada al centre del claustre; ambdues característiques permeten reconèixer l'art islàmic a la construcció.

Així mateix, malgrat tot el seu esplendor exterior, cal destacar que el seu interior és totalment auster, sense cap tipus d'ornament, més enllà de la vidriera de l'església, on descobrim el significat del nom de Meritxell.

Un altre dels encants de la Basílica Santuari de Meritxell és la seva ubicació privilegiada dins una vall tancada de la parròquia de Canillo. Blanc pur a l´hivern i verd intens la resta de l´any, la localització d´aquest temple contribueix a donar solemnitat i pau al complex arquitectònic.

Un cop visitat el Santuari, que ja coneixíem d’anteriors estades a Andorra, seguim cap a Canillo i just passada la població ens aturem en una altra església, la romànica de Sant Joan de Caselles.

SANT JOAN DE CASELLES

Tot i que ha patit algunes modificacions inevitables pel pas dels segles, és una de les esglésies que millor ha conservat la seva estructura original romànica, almenys pel que fa als seus principals volums arquitectònics.

Construïda entre finals del XI i inicis del XII (tot i que la primera referència documental de l'església data de l'any 1312), és un petit temple rural d'una única nau rectangular coberta amb sostre de fusta a dues aigües, unida a un absis semicircular precedit d'un petit presbiteri que es va haver de construir en època posterior ja que no conserva decoració. La nau està orientada canònicament en adreça est-oest, situant-se l'absis a l'oest. La porta d'accés és al nord.

El campanar d'estil romànic llombard és una de les estructures més nobles de l'edifici i que més atractiu estètic provoca al visitant. Aquesta torre campanar està ubicada al nord.

Es compon d'una base més tres cossos de campanes (el primer amb obertures d'il·luminació amb arcs de mig punt; el segon amb quatre obertures, tres coixinets i el quart un buit simple; el tercer nivell té també tres coixins i un buit simple) amb una sobrecoberta a quatre aigües. El campanar no està adherit al temple, però s'hi pot accedir a través d'un pas tancat amb coberta a dues aigües des de l'interior de l'església.

A les proximitats del temple s'ha documentat una necròpolis medieval que constata l'existència d'una població important a l'època de construcció de l'església. Excavada durant els anys vuitanta del segle XX, la necròpolis està datada entre finals del segle XI o inicis del XII i l'època moderna (segles XVI-XVII).

Tal i com ja podíem suposar, està tancada i també com en el cas de Meritxell ja l’havíem visitat anteriorment.

Un cop fet el reportatge fotogràfic de rigor, enfilem fins a la Vall d’Incles. Una senyal de transit hi prohibeix l’accés als que no en son veïns, aparquem el cotxe en zona blava (no operativa perquè es el migdia) i caminem endinsant-nos per la vall per la carretera asfaltada que hi mena. El paisatge nevat ens acompanya tot el camí.

VALL D’INCLES

La vall d'Incles és un dels paratges naturals privilegiats que Andorra ofereix al visitant. La seva característica forma d'u ens indica el seu origen glacial. Obert a l'inici, la vall permet captar de primera mà la bellesa del paisatge subalpí, i alpí a mesura que ens endinsem. Les pastures i diverses bordes disperses acompanyen el visitant fins arribar al fons de la vall, sempre envoltat de flora i fauna abundant. Tot l'any la vall ofereix alguna cosa per descobrir. Al juny, amb la neu fosa, comença el millor moment per visitar-lo, però no és l'únic. La primavera permet assistir en despertar de la natura. L'estiu mostra el paisatge, la flora i la fauna en tota la seva esplendor. I la tardor és l'època dels canvis de colors, que transformen prats i boscos en un espectacle cromàtic de gran bellesa i atractiu paisatgístic. Finalment, la cruesa dels elements climatològics hivernals es deixa sentir i la neu cobreix la vall i es en aquest punt on ens trobem, tot i que hi ha molta part que no té neu.

La vall d'Incles és el punt de sortida de diversos itineraris emblemàtics, com ara el llac i el refugi de Cabana Sorda; els llacs i el refugi de Juclar, amb el llac més gran del Principat; el llac i el refugi de Siscaró; el port d´Incles, a 2.260 m d´alçada, que fa frontera amb França, i el camí del Roc de L´Home Dret.

Una bona passejada que entre anar i tornar son 4 Kms, sense arribar al refugi que hi ha al final perquè ens varen dir que estava tancat i tampoc valia massa la pena perquè el que volíem era capturar una mica el conjunt de les muntanyes amb la vall.

Baixem cap a les Escaldes i ens anem a fer uns pintxos al Lizarran i ja després cap a la Seu. Hi arribem al capvespre i amb el sol que ja es pon, ens dona una imatge preciosa de la serralada del Cadí. Ens enfilem per la carretera que porta a Estamariu i des d’un mirador contemplem com acaba el dia, encara que la imatge ja no es tan meravellosa tot i que ha valgut molt la pena la pujadeta.

Sopem a casa l’Elena i acaba un dia complert que hem gaudit molt.

DIMARTS

Dia de tornada cap a casa, però tenim tot el temps per fer un tomb per part de la Cerdanya i anar baixant cap a Premià.

Comencem anant a Vilanova de Banat un llogarret que hem descobert a través de les xarxes socials i des d’on sembla que hi ha una vista fantàstica del Cadí nevat.

VILANOVA DE BANAT

Poble del municipi d’Alàs i Cerc (Alt Urgell), situat damunt un altiplà, a 1 240 m d’altitud, que domina la vall del Segre just a l’indret que aquest riu deixa el pas engorjat pel Baridà.

L’església parroquial és dedicada a santa Cecília i la festa major se celebra a l’agost. La població fou fundada devers el 1255, quan Galceran de Pinós traslladà l’antic castell de Banat, que era al lloc de Banat Sobirà (documentat el 860: “in villa que dicitur Banatte Subteriore”, hi ha el Mas de Banat i l’església romànica de Sant Romà de Banat, amb absis semicircular), al puig de Calbell. El baró de Pinós atorgà una carta de franqueses als pobladors d’aquesta vila nova, que aleshores era anomenada Calbell de Banat, però que ja el 1290 és documentada com a Vilanova de Banat. Ambdós llocs, Banat i Vilanova de Banat, eren inclosos dins el terme més ampli del castell de Sant Jaume de Cadí, també possessió dels Pinós i a vegades anomenat roca de Sant Jaume. Va pertànyer al municipi de Cerc fins el 1970.

La vista es efectivament fantàstica. Passegem pels carrers deserts i no hi trobem ningú, tot i que hi ha cases habitades. Només un parell de gossos i un parell de gats son els únics animals vius que hi veiem.

Quan ja marxem unes furgonetes de mudances que hi havia aparcades al poble i que en surten, son l’única senyal de vida humana que hi podem constatar.

Un cop fetes les fotografies de rigor decidim baixar a veure el Pedraforca que està nevat segons hem vist darrerament per la televisió. Hi ha una carretera que va de la Seu a Tuixent i d’allí podríem anar a Gósol, però preferim anar pel Túnel del Cadí i d’allí pujar cap a Saldes i contemplar l’emblemàtica muntanya des d’un mirador que hi ha a la sortida de Maçaners.

A Saldes tot es tancat i tenint en compte la poca distància fins a Gósol, ens hi arribem. La neu que no hi ha a Saldes, la trobem a Gósol i es que aquesta població es troba a 1500 metres mentre que Saldes es a 1215

A Gósol tampoc es que hi hagi massa ambient (no n’hi ha) però podem menjar (molt bé) a Cal Paraire uns Pèsols negres i Butifarra i podem arribar-nos fins a Cal Febre, la casa de la Montse.

Ja es mitja tarda i enfilem el coll de Gósol per arribar-nos fins a Josa del Cadí i Tuixent. 

Amb pluja arribem fins a Sant Llorenç de Morunys i aquí no podem passar de llarg sense apropar-nos fins a Sant Serni, tot i la pluja que hi cau fem una petita visita abans de emprendre sense més parades el camí cap a casa.