DESCOBRINT RACONS DEL BERGUEDÀ
Una sortida pel Berguedà ens permet conèixer alguns indrets nous i recordar algun de conegut però que quasi oblidat en el temps ens ve de gust revisitar.
Som divendres dia 17 de gener, la jubilació ens permet
apropar-nos als llocs entre setmana i fugir de possibles aglomeracions de cap
de setmana.
Visitarem: La Balma de les 7 portes, Sant Pau de Casserres, l’Alzina
dels Colls, el Roc de la Mel i el petit nucli de Montclar.
LA BALMA DE LES 7 PORTES
La Balma o Bauma de les Set Portes, també coneguda com la balma del Calau, és una cavitat ubicada dins una paret rocallosa sorrenca que ressegueix tot el seu perímetre frontal. Conserva una de les restes de parets, murs i distribucions interiors més importants de Catalunya.
Es troba al municipi de Casserres
i ens hi arribem agafant com a punt de partida la Casa de Turisme Rural de Ca l’Escaler.
Allí hi deixem el cotxe i un cop creuat un petit torrent seguim un caminet ben
marcat per arribar fins al nostre destí.
Ben amagada, la Balma ocupa una
llargada d’uns cinquanta metres i una profunditat inusual, el que permet tenir
molts metres quadrats aprofitables, per la qual cosa no sembla estrany que fos
habitada fins a mitjans del segle XX.
L’espai interior està
compartimentat a mena d’estances destinades a diversos usos com l’estable per
al bestiar o les habitacions pròpiament dites. L’interior es ampli i amb una
altitud regular degut a que el sostre de la balma es llis i planer. Té una
alçada aproximada d'entre 2 i 3 metres, tot i que cap al fons es va empetitint.
Es conserven les bigues de fusta que aguanten les estructures construïdes. Una
de les sales té un forn de pa en molt bon estat.
L'estança més ampla és l'estable,
situat a la cambra de més a la dreta. La profunditat de la balma varia, però en
alguns punts segurament és superior als 20 metres, mentre que linealment potser
arriba als 50, de manera que l'espai interior és molt gran. Actualment només hi
viuen alguns ratpenats que hi descansen durant l'hivern.
El nom vindria originat per les set portes que es van obrir al mur de pedra i la tàpia que es va construir per convertir-ho en habitatge. Actualment, de les set portes, una està tapiada i una altra ensorrada. La resta estan obertes i en alguna de les portes i en un parell de llocs s’endevinen uns ganxos de ferro que possiblement devien utilitzar per escorxar el bestiar o per penjar algunes vitualles.
Sembla que s'han trobat indicis
de l'ús d'aquest espai ja en l'època paleolítica, en època de guerres, serví
com amagatall i, durant les guerres carlines, va ser utilitzada com a presó.
Avui en dia encara s’observa el mur que envoltava la presó i alguna de les
torres de vigilància. També expliquen que algunes de les estances van servir
encara com a habitatge fins a mitjans del segle XX, quan van ser abandonades
definitivament.
Sens dubte es molt recomanable la seva visita que es de
fàcil accés, després veurem que al costat del Roc de la Mel surt l’anomenat
Camí de les Fonts que en poc més d’un Km i mig et permet arribar-hi, nosaltres
ho vàrem fer per l’altre costat.
Aquí si que hi havíem estat ja fa
molts anys en un casament però haig de reconèixer que els records eren molt
difusos.
L’església i les dependències estan
tancades, però es pot passejar pel jardí molt tranquil en aquest matí assolellat.
Situat a uns tres quilòmetres de Casserres fou la primitiva església parroquial
construïda el 20 de gener de l’any 907 pel comte Guifré el Pilós i feta consagrar
pel seu fill Miró el Jove.
Llegeixo algunes característiques
de l’església, que com ja he comentat es trobava tancada.
Té planta de creu llatina, amb
una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, que acaba en un
absis llis i semicircular cobert a quart d'esfera, l'amplària del qual gairebé
iguala la de la nau. Al bell mig de l'absis sobre una elegant finestra de doble
esqueixada acabada amb dos arcs de mig punt en degradació. El portal d'entrada,
al mur de migjorn, és d'una gran bellesa; la porta és emmarcada per una petita
arquivolta ornamentada, ressaltada per tres arcs en degradació, fets amb
dovelles. Al mur de ponent s'alça un ferm campanar d'espadanya de dues
obertures; a aquest mur s'adossà, posteriorment, la rectoria. A banda i banda
de la nau s'obren capelles del S. XVIII. Al S.XV l'església de Sant Pau
esdevingué priorat de monjos agustins. En construir-se l'església de Nostra
Senyora dels Àngels, l'antic priorat passà a ésser convent de caputxins i
finalment, després de la Tercera Guerra Carlista, seminari (1878), quan el de
Solsona romangué tancat temporalment fins al 1884.
A començament del S. XIII
l’església s’embellí amb unes interessants pintures murals que decoraven part
del mur de migdia de l’església. Aquestes pintures datades a les acaballes del
Romànic i l’inici de Gòtic són uns dels exemplars més interessants de la
pintura medieval catalana. El conjunt fou tapat per una capa de guix quan la
nova estètica del Barroc aconsellà una nova decoració i fou a les hores quan
també es construí el mur de migdia que parcialment les destruí. Sortosament
foren recuperades durant la guerra civil i traslladades al Museu Diocesà de
Solsona on ingressaren al 1940.
El 1979 fent unes obres de
neteja es va descobrir un nou fragment que es conserva “in situ”
Les pintures decoraven un arcosoli
on segurament reposaven les despulles d’algun senyor important de Casserres de
començaments del segle XIII: el tema interessant, i únic a Catalunya,
representa el moment del Judici Final quan els àngels tocaran les trompetes i
despertaran els difunts que sortiran de les seves tombes.
Sant Pau de Casserres ha servit
també com a casa d'exercicis espirituals, reunions de jovent i casa de
colònies. Té capacitat per a unes 120 persones.
L’alzina dels Colls, catalogada
com a Arbre Monumental, està situada al municipi de Casserres, en un entorn de
prats de conreu com és el blat i la colza, forma una imatge idíl·lica, ja que
no està acompanyada de cap més arbre.
És un dels arbres amb més amplada
de Catalunya, el seu port és realment enorme i ample. Arriba als 22,38 metres
d’alçada, 3,8 metres de volta de canó i 7,59 metres de perímetre de la base del
tronc.
Mireia Amat i Escútia, el 2005 va escriure una poesia
dedicada a l’Alzina dels Colls.
Alzina dels Colls
Enmig d’una dolça llenca,
Un grup de branques encisen la mirada
Un arbre molt dens envelleix la carena
Una alzina omnipresent, una alzina estimada
Sempre desperta i alçada
Amb mancança de por a la flama
És i serà amada
Aguantant un centenari de fama
Exemple per les alzines nascudes
Noves en un món despietat amb la natura.
Frondosa i plena de matolls,
Aquesta ets tu, Alzina dels Colls
És un conjunt de cinc grans
roques arrodonides, de gres o pedra sorrenca, disposades gairebé en un cercle,
de les quals la més grossa i destacable s’anomena Roc de la Mel, que es troba a
tocar de la carretera. Formen part d’un paisatge anomenat ruïniforme, amb
roques escampades sobre un terreny pla, les quals haurien caigut per l’erosió
provocada pels fenòmens atmosfèrics des de parts més altes (com el Prepirineu
proper); o probablement tinguin l’origen en fenòmens tectònics, com podrien ser
els moviments que hi va haver durant la formació dels Pirineus.
La roca principal, pròpiament el
Roc de la Mel, té un diàmetre d’entre 10 i 12 metres. Per la cara nord presenta
13 petits forats d’origen humà, semblants a petits esglaons. A la part superior
de la cara sud hi ha un gravat molt erosionat, difícil d’identificar.
Sembla que és una pedra
termenera, o sigui, que servia per marcar un terme o una fita; però, de fet, el
límit del terme de Casserres no passa pas per aquest punt. També es diu que el
nom li ve de la gran quantitat d’arnes d’abelles que hi havia al voltant. Però
hi ha una llegenda que explica que al dessota del roc hi havia amagada una gran
olla plena de mel.
El darrer punt es la petita
localitat de Montclar. Un llogarret que em venia molt de gust conèixer.
Montclar es pot assegurar que com a lloc habitat ja existia des del final del mon romà i l’inici dels temps medievals.
A la més alta edat mitjana, entre el segle VII i X, la
primera funció del turó de Montclar degué ésser la de fer d'oppidum, de lloc
fortificat i de refugi natural de la població que hi havia al voltant i del seu
bestiar.
Tots els indicis confirmen que
era un poble fortificat, on probablement en època carolíngia es va edificar una
església (dedicada a Sant Martí). Fins al segle IX es mantingué en tota la
comarca el poblament tradicionalment dispers, masos, bordes, cabanes i torres,
i fins i tot formes primitives d'habitatge com és el cas de les coves.
A Montclar hi conflueixen dos
camins un que enllaçava Cardona amb Berga i un altre que unia el Lluçanès i el
Baix Berguedà amb el Solsonès.
Fem un petit volt pel centre i constatem
les cases molt arreglades i tancades la majoria de elles, ja que es evident que
hi ha molta segona residència.
El que si es permanent es l’Hostal
Restaurant, on dinem uns magnífics pèsols negres i una costella de porc (ambdós
plats especialitat de la casa) tot ben regat amb un vi servit amb porró que ens
permet completar un dinar excel·lent i molt recomanable. Cal dir però que s’ha
de pagar en efectiu i que cal reservar amb antelació ja que sinó es possible
que no et donin de dinar.
L’economia del poble de Montclar
sempre s’ha basat, com la majoria de pobles de la comarca en el sector primari,
però tot i això i malgrat les seves limitacions demogràfiques i territorials ha
sabut explotar els seus recursos i fins i tot va arribar a mitjans de s.XIX a
diversificar la seva economia amb indústria i serveis, que li van permetre
mantenir més de mig miler de persones.
Fins a temps relativament
moderns, al redós de la parroquial hi vivien 25 famílies, que al terme mig de
cinc habitants per família, formaven un nucli d’uns 125 habitants. Allí hi
havia la Casa Comunal, amb l’escola, el pis per al Sr.Mestre i dues botigues de
comestibles, que eren, a l’ensems, hostal i estanc; també hi havia sastre,
forner, ferrer i fuster.
El sistema principal de
recaptació de recursos del poble, al ser travessat per dos camins ral, seria el
dedicat a l’atenció dels viatgers que hi fessin parada, de camí a alguna de les
poblacions més importants com Berga, Cardona o Solsona, entre d’altres.
Era, per tant, ruta de traginers
i al poble existien els serveis necessaris per atendre els caminants; hostal,
ferreria, barberia, forn de pa, sastre, marxant, etc. Era un poble d’artesans
de tot tipus: ferrer, sastre, barber, marxant, matalasser, forner, etc.
Els noms populars d’algunes cases
encara són els noms dels oficis: Cal Sastret, Cal Barber, Cal Marxant, Cal
Armanter, Cal Paraire.
L’any 1857 és un any important
pel municipi, ja que s’arriba al màxim històric poblacional de Montclar.
Aproximadament durant els vint
anys que engloben el període de 1840-60 en el que es dona un boom en el
creixement industrial tèxtil. Montclar és un dels pobles on s’hi van instal•lar
màquines dedicades als teixits de fil i cotó.
En els anys
1857-97 Montclar entra en un període de davallada demogràfica continua fins
arribar als 349 habitants, amb una pèrdua total de 172 habitants, el 33% de la
població i amb una mitjana de 43 persones cada 10 anys.
Els intervals decreixents son
deguts a pestes com l’epidèmia de còlera del 1854, les guerres Carlines i
problemes en el camp, que provocaren desplaçaments de població i redistribució
d’aquesta com a conseqüència del desenvolupament del tèxtil i el fenomen
colonial a la llera del Llobregat.
Amb l’acabament de la carretera
de Berga a Solsona l’any 1919 i la de Casserres a l’Espunyola l’any 1921
obviant Montclar es consolida l’abandonament dels antics camins rals i
principals vies de comunicació, que travessaven el poble.
El trànsit de Berga a Cardona,
que fins llavors passava per Montclar, desaparegué gairebé del tot i
desaparegué també el pas dels viatgers que anaven i venien del Llobregat i del
Lluçanès a la comarca de Solsona.
Llavors els dos hostals hagueren
de tancar les portes, i un darrere l’altre les tancaven els altres establiments
comercials al mateix temps que començaven a obrir-se els de Montmajor i
l’Espunyola.
Les cases es van anar abandonant,
l’activitat comercial disminuint de tal manera que l’any 1934 només quedaven 6
famílies al poble.
La guerra 36-39 va portar moltes
divisions i enfrontaments i el pas del front molta destrucció; de manera que el
1940 hi havia una sola família.
Davant això la parròquia es
trasllada al 1947 a l’Esglaiola, però l’any 1964 un grup
d’excursionistes, ho descobreix i decideix instal·lar-se, com a segona
residència, i es comença la reconstrucció del poble.
Els punts més destacable de Montclar son:
La Bassa
Es tracta d'una superfície
circular tancada per un mur d'uns dos metres d'alçada, excepte l'obertura de
les escales d'accés que dona a la plaça del poble. La vegetació que ha crescut
al seu voltant fan d'aquest indret un espai fresc i molt agradable en els mesos
de més calor. Antigament, la bassa s'omplia d'aigua de pluja i de la Font del
Rector. Quan la Fira de Reis se celebrava a la plaça del poble en comptes del
Pla de les Alzines, la bassa s'utilitzava com a abeurador pel bestiar que es
comercialitzava a la fira.
La Font
La Font consta d'una aixeta i un
abeurador de pedra. Es troba adossada a la paret del dipòsit d'aigua, on
s'emmagatzemava l'aigua. La font, construïda amb paredat i cantoneres de maó i
coberta per una cúpula, segueix l'estil d'altres edificis del municipi. El
dipòsit s'omplia amb aigua provinent de la Font dels Racons, propera al nucli i
servia per al regadiu dels horts del rector, just al costat de l'església.
Església de Santa Creu de Montclar
Les primeres mencions de
l'església de Santa Creu de Montclar daten del segle X, en l'acte de
consagració del monestir de Sant Llorenç, a prop de Baga. Molt probablement, va
ser l'església del desaparegut Castell de Montclar, datat del segle XIII.
El Castell
Era la casa senyorial que
flanquejava l'entrada al poble. Es tractava d'un castell de reconquesta que
aprofitava la seva elevació per fer de guaita i protegir a la població. El
castell va passar per diferents propietaris nobles, senyors i fins i tot reis
(Jaume II o Alfons el Magnànim) Posteriorment s’hi edificà una casa i desprès
de la Guerra de Successió els propietaris foren obligats a derruir-ne les parts
defensives. Avui en dia només es poden veure alguns elements subterranis a la
casa anomenada de Cal Sastret.
El Portalet i el Camí Ral
El Portalet era l'antiga confluència
dels dos camins rals que ja hem esmentat abans que passaven pel bell mig del
nucli de Montclar; el de Berga a Solsona i el de Berga a Cardona. Aquí s'hi
unien els camins de les comarques del Berguedà, el Solsonès, el Bages i Osona. Actualment,
hi trobem un portal nou, amb arcs de mig punt dels anys seixanta del segle XX,
anteriorment només s'hi podia trobar un pas per sota de la casa.
El Cementiri
D'origen medieval, tot i que molt possiblement llavors
s'estenia al voltant de l'església, el cementiri de Montclar consta d'un
recinte amb la Creu del Pedró al centre (segles XVIII-XIX). Aquí s'hi
beneïa el terme i es resava entre les diades de la Santa Creu de Maig i la de
Setembre, demanant la protecció de les collites. També hi podem trobar un
tancament que correspon al costum de separar els cementiris dels nuclis urbans
de finals del segle XIX i principis del XX i la porta d'accés de ferro, on s'hi
llegeix la peculiar frase "Avui jo demà tu".
La Rectoria
La rectoria s'erigeix davant la plaça del poble. Es tracta
d'un edifici de finals del segle XVII que consta de tres pisos. De la seva
façana en sobresurt un balcó que forma una eixida mirant a la plaça i una altra
que forma un porxo en la planta baixa amb quatre obertures en arc de mig punt.
Allà hi podem trobar un pou octogonal de pedra.
No trobo ningú, camí amunt, i al cap d’una estona apareix Montclar. M’aturo perquè la visió és esplèndida. Montclar es presenta com un petit nucli de cases agrupades en un turó, o potser en l’extrem o la proa d’una serra, que fa com un castell natural i enlairat, voltat de fossats profunds.” J.M.Espinàs,1994
Comentaris