VIATJANT PER TERRES ANDALUSES I MANXEGUES
Una assignatura pendent era fer una sortida al “Caminito del Rey” a la província de Màlaga i amb aquesta premissa com a principal argument ens hem desplaçat 15 dies per terres andaluses amb estades també a Castella la Manxa. Aquest escrit pretén explicar de manera resumida el nostre viatge.
Comencem....
PRIMERA ETAPA: PREMIÀ DE MAR – NAIXEMENT RIU MUNDO
Fer una tirada de quasi 10 hores de cotxe fins a Antequera, que es el primer punt de parada ens semblava molt esgotador tot i conduir tots dos, es per això que decidirem incloure tant a l’anada com a la tornada, una parada intermitja. A l’anada escollirem el Naixement del Riu Mundo que es troba a la comunitat de Castella la Manxa i més concretament a la província d’Albacete.
Tenim feta una reserva a l’Hostal Pradera de Mesones, un petit llogarret que pertany a Molinicos, es tracta d’un petit hostal senzill però molt net que porten un pare i un fill. Hi deixem les coses abans de dirigir-nos cap al naixement del Riu situat a pocs quilometres.
Hi ha dos pàrquings, un que es troba a la part superior a 1 Km del creuament que baixa cap a la zona d’on se surt per anar al naixement que es gratuït i un altra que et deixa més aprop i que teòricament costa 4€, optem per aquest darrer i veiem que la barrera d’accés es oberta i en conseqüència no cal fer cap pagament. Hi ha un noi que vigila el recinte que ens diu que no es pot menjar ni beure fora del cotxe, així ho fem i l’entrepà de dinar en el mengem asseguts a l’interior del vehicle; una mica estrany doncs veiem que al voltant hi ha una zona de pic-nic que ara roman tancada.
Molt poca gent quan comencem la caminada fins al naixement del Riu, el paisatge es bonic i encara que fa sol i es primera hora de la tarda, fa de bon caminar. El Naixement del Rio Mundo es troba ubicat al Parc de “Los Calares del Mundo”, en un lloc turístic conegut pels vilatans com “Los Chorros del Rio Mundo”. La cova de “Los Chorros” té una profunditat de més de 32 km. Des del seu interior, l'aigua es precipita per un faralló de més de 300 m d'alçada, formant innombrables cascades de bellesa singular. La quantitat d’aigua expulsada per la cova és molt variable depenent de l’estació. Aquestes brusques variacions estacionals són produïdes per un aqüífer de tipus càrstic al qual es troba connectat. La millor època per visitar el Naixement del Rio Mundo és d'octubre al maig, època aquesta, quan es produeix de manera aleatòria un fenomen càrstic curiós conegut a la zona com el “Reventón”. No hem observat aquest fenomen i s’ha de dir que no hi havia excessiva aigua a la part superior, tot i això l’indret es molt espectacular i sens cap mena de dubte ha valgut molt la pena arribar fins aquí.
Hem preguntat a l’Hotel algun indret recomanable apart del Naixement i ens han nomenat Riopar Viejo.
La població pràcticament deserta, on la majoria de cases son de turisme rural es presidida per un castell exemple d'arquitectura militar mudèjar, amb modificacions realitzades a l'època cristiana. Avui en dia està en ruïnes conserva algunes torrasses amb planta prismàtica, i restes de la muralla defensiva. La història de Riopar està marcada per la fundació de les Reials Fàbriques de San Juan de Alcaraz, el 1772, on treballaven el bronze i el llautó, i que fou una oportunitat de creixement per a la comarca.
Dins del recinte del castell s’hi troba l’antic cementiri, el nou es al costat de l’església del S XV de l'Esperit Sant, on fa uns anys es van descobrir uns importants frescos encoberts darrera de l'altar. Lamentablement l’Església es tancada i l’opció de veure els frescos es perd.
Passegem pels carrers abans d’emprendre retorn cap a Mesones, fem una parada breu a Riopar (el nou) però tot es tancat perquè resulta que avui es festa local, tot i això trobem un petit supermercat per comprar una ampolla d’aigua amb gas. A la nit sopem a la terrassa que hi ha a l’Hotel (abrigadets perquè fa fresqueta) el lloc es molt tranquil i de ben segur que descansarem bé.
SEGONA ETAPA: MESONES – ANTEQUERA
Mesones tal com hem dit és una Pedania del Municipi de Molinicos (Albacete), actualment té censats una trentena d’habitants, tot i que moltes cases ara tancades revifen a l’època estiuenca, entre turistes i descendents del poble. La població està dividida en dos nuclis separats pel Riu. A la part alta es troba situada la major densitat de població en la qual ens trobem amb una petita plaça des de la qual parteixen els diferents carrers que formen el Llogaret, trobant-se aquesta al seu torn dividida pel Rierol de Mesones també conegut com el rierol de Las Cabras i essent aquest el centre neuràlgic de la localitat, que de fet es on ens trobem.
Fem una volteta abans de marxar i podem veure el seu típic safareig amb una font d'abundant d’aigua cristal·lina que es troba en perfecte estat de conservació i l'obra de la qual data de 1957 Mesones comptava en el passat amb una petita escola quan el nucli de població era més gran, aquesta va ser restaurada i ampliada, actualment exerceix les funcions d'Església, on s’hi guarda la imatge de Sant Antoni de Pàdua patró de la localitat. La part superior disposa d´un centre de reunions i consulta mèdica que ocasionalment és utilitzada per a la realització d´algun taller.
Deixem Mesones i ens encaminem cap a Antequera que es el nostre següent punt de parada i que es troba a quatre hores de viatge. Camps i camps d’oliveres, “Andaluces de Jaén, Aceituneros Altivos” que cantava el grup Jarcha l’any 1976. Amb una parada tècnica al centre comercial Las Lomas de Jaén per posar benzina ens plantem a primera hora de la tarda a la ciutat d’Antequera.
Dinem al 100 Montaditos que hi ha al Centre Comercial La Verónica i tot seguit ens dirigim cap a l’Apartament que hem contractat. L’ Antonio Nievas que n’és el propietari i es molt amable, ens explica que en realitat era la seva vivenda, però que en separar-se i conviure amb una nova parella va decidir llogar el pis per pagar els estudis dels seus fills.
No hi falta de res, fins i tot tenim pàrquing a l’edifici, sens dubte una meravella, jo diria que el millor apartament que hem estat mai. Una passada.
Un cop instal·lats fem un tomb pel casc antic de la ciutat, l’Antonio ens ha indicat un pàrquing lliure als peus de l’Alcassaba i cap allà que ens dirigim. Pugem fins a l’entrada de la fortalesa que tenim pensat visitar demà i després voltem pels carrers i podem veure diferents Creus engalanades que participen en el concurs que amb motiu de la Fiesta de la Cruz té lloc durant aquest cap de setmana.
Sopem al Triana unes tapes, bon ambient i bon servei, abans però a l’oficina de Turisme hem contractat un tour per la ciutat amb visita al Parc dels Dòlmens que hem de fer el diumenge si o si doncs el dilluns es tancat i dimarts ja marxem a fer el Caminito del Rey.
TERCERA ETAPA: ANTEQUERA
Avui dia complert a la ciutat. El comencem fent un petit tour amb un cotxet elèctric que ens portarà a fer un vol pels carrers del casc antic, ens ensenyarà alguns dels edificis més emblemàtics i ens aproparà a les afores per visitar el recinte dels dòlmens d’Antequera, una de les joies més preuades d’aquesta ciutat andalusa.
El municipi, amb 817 km², és el més gran de la província de Màlaga en termes de superfície. La seva població de 44032 habitants pot gaudir d’un magnífic conjunt monumental fruit del seu passat històric, es poden comptabilitzar més de mig centenar d’edificis que recullen l’arquitectura religiosa i civil datats entre l’Edat del Bronze i el Segle XVIII
Antequera aixoplugada sota la falda del paratge natural del Torcal és ciutat d'apassionant història i d'un valuós patrimoni artístic construït al llarg dels segles. Ha estat assentament per a diverses cultures que han arribat a aquestes terres a causa de la seva centralitat geogràfica encreuament de camins entre Sevilla, Granada, Màlaga i Córdoba el que li ha permès ser considerada com el cor d'Andalusia i convertir-se durant el segle d'or en la novena ciutat d'Espanya per la seva població i activitat comercial. Presidida per l’Alcassaba i per la Penya dels Enamorats ens endinsem en els carrers de la població seguint els comentaris que l’altaveu del cotxet ens va desgranant.
Sortim del nucli de població i a poca distància ens arribem al Parc dels Dòlmens, una de les visites obligades i més interessants per fer. En un mateix indret hi ha el Dolmen de Menga i el de Viera, apart d’un centre de recepció molt ben documentat i interessant de veure. Ens projecten un audiovisual sobre l’origen de les construccions i tot seguit ens disposem a veure’ls en directe.
Els dòlmens es troben en bon estat de conservació i l'estructura original està gairebé intacta. Des del punt de vista de la protecció el primer reconeixement a un element dins del lloc va ser el Dolmen de Menga a través d' una ordre de 1886 que el va declarar monument nacional. Les comunitats constructores van expressar la seva vinculació simbòlica amb elements terrestres i el cosmos a través dels alineaments que van establir a partir dels eixos dels seus corredors així el Dolmen de Menga s'orienta cap a una fita geogràfica com la Penya dels Enamorats, el Romeral que visitarem posteriorment se situarà en la trajectòria de l'eix Viera Menga la Peña i el seu corredor s'orientarà cap a un altre accident geogràfic el Torcal, finalment Viera es dirigeix a l'orto solar equinoccial. El Dolmen de Viera és més petit que el de Menga això ens obliga a fer una cua considerable per a la seva entrada a més ens trobem amb la dificultat d'entrar només en grups de 5 persones i amb un grup de dones molt sorolloses. Un cop finalitzada la curta visita a aquest Dolmen ens traslladem al de Menga aquest molt més gran i que per això permet l'entrada d'unes 30 persones cada vegada.
La visita dura en total 1 hora que es el temps que el xofer ens ha deixat per gaudir d’aquests monuments, llavors emprenem retorn cap al nucli de població i acabem de fer un tomb pels principals punts turístics d’Antequera, acabant a la Plaça de Braus (on sinó)
Pel nostre compte ens desplacem fins al darrer monument del conjunt, el Dolmen del Romeral, que es troba situat uns kms enfora i on curiosament no hi ha quasi ningú, sembla mentida amb la gentada que hi havia als altres. Es el més modern dels tres, data de l’any 1800 abans de Crist. La seva curiositat es que presenta la primera falsa cúpula de la història arquitectònica. Es una edificació amb algunes novetats, es tracta d’un dolmen dels anomenats “Tholos” amb corredor, on hi podem distingir dues parts clarament diferenciades. En primer lloc, un llarg corredor d’accés i a continuació la cambra sepulcral resolta mitjançant la construcció d’una falsa volta per aproximació de fileres. El pas a la cambra es fa mitjançant una porta endinsada. Finalment, ens trobem amb una segona càmera, més petita. El seu destí seria presentar ofrenes. Destaca la gran llosa del sòl, a tall d' altar, sota la qual es va trobar part de l' aixovar d'aquest dolmen.
Presidint tota la zona hi trobem la Penya dels Enamorats. Aquesta penya no solament es famosa per la seva llegenda, sinó que ho és també pel seu curiós perfil que recorda el rostre d’un home dormint, n’hi ha qui fins i tot diuen que la figura sembla el cap d’un indi que mira al cel.
¿Però quina es la llegenda de la que tothom parla?, aquí la transcric:
“Segons conta la tradició popular, un jove cristià va ser apressat en els dominis de Granada durant l'època medieval i enviat a servir en la casa d'una rica família mora. Allà es va quedar penjat de la filla, qui li va correspondre amb el seu amor. Obligats a mantenir el seu idil·li en secret, els amants només podien veure's d’amagades, fins que un bon dia cansats d'ocultar els seus sentiments van emprendre la fugida. Però el pare d'ella no anava a permetre tal ofensa i, acompanyat pel seu seguici va perseguir la parella fins a acorralar-la al lloc que avui es coneix com la Penya dels Enamorats. Aquella muntanya, més que un refugi acabaria convertint-se en l'escenari de la seva última prova d'amor. En veure's sorpresos i per evitar entregar-se, els joves van preferir posar fi a les seves vides. En un desesperat intent per romandre junts eternament, es van llançar abraçats al buit des del cim del penyal. Algunes cròniques apunten que els desventurats amants, protagonistes de la llegenda de la Penya dels Enamorats, van ser en realitat una princesa àrab i un cavaller cristià. Tello, soldat del rei Fernando, va ser capturat a prop d'Antequera i reclòs als calabossos de l'alcassaba de la ciutat. Seria
durant el seu captiveri quan es va enamorar de Tazgona, filla d'un rei musulmà. De res van servir els esforços dels joves per escapar i consumar el seu amor. Les tropes fidels al pare de la noia els van donar abast a la Penya dels Enamorats i la parella va preferir llançar-se a l'abisme a haver de separar-se. El tràgic desenllaç va commoure tant el rei àrab com el cristià, que van decidir cessar la batalla entre tots dos bàndols”
durant el seu captiveri quan es va enamorar de Tazgona, filla d'un rei musulmà. De res van servir els esforços dels joves per escapar i consumar el seu amor. Les tropes fidels al pare de la noia els van donar abast a la Penya dels Enamorats i la parella va preferir llançar-se a l'abisme a haver de separar-se. El tràgic desenllaç va commoure tant el rei àrab com el cristià, que van decidir cessar la batalla entre tots dos bàndols”
Deixem la visió de la Penya, omnipresent miris on miris i ens enfilem fins al recinte de l’Alcassaba.
El castell, fortalesa o “Alcazaba de Papabellotas” fou Declarat Monument Nacional i la major part de les muralles conservades daten de la primera meitat del segle catorze i en la construcció s’utilitzaren materials de l'època romana. La seva data de construcció exacta és desconeguda, esmentant-se per primera vegada al segle dotze.
Després de contínues topades, entre cristians i musulmans, pateix un gran deteriorament. Quan el Rei Ferran Tercer en 1248 conquereix Sevilla, es fa necessari el reforçament de la plaça i es construeix gran part de la tanca, ja que Antequera queda com a plaça militar estratègica a la frontera per a la defensa del sultanat granadí.
El que tradicionalment es coneix com a castell o fortalesa de “Papabellotas” consisteix en dues grans torres unides per una muralla en què s'observen a més dues petites torres de construcció semicilíndrica i semi-quadrada. La torre més important de tot el recinte, és la de l'Homenatge, coneguda popularment com a “Rellotge de Papabellotas”, de planta angular, és una de les torres més grans entre les musulmanes andaluses. Sobre ella es va construir l'any 1582, un templet campanar de pedra i maó d'estil manierista per acollir la campana major de la ciutat.
Unida per un llenç de muralla a aquesta torre, hi ha la coneguda com a Torre Blanca que sorprèn per la perfecció tècnica demostrada a la seva fàbrica de carreuat. Particularment interessants són les seves voltes de maó, unes de mig canó i d’altres esquifades.
Tota la zona de l'antiga alcassaba compresa entre aquestes dues torres i el llenç que les uneix, fins a les Places dels Escribans i de Santa Maria, es troba actualment enjardinada. Dins d'ella hi destaquen entre altres restes arqueològiques, un aljub de maó.
Just al costat de l’alcassaba i inclosa en la mateixa entrada s’hi troba la Reial Colegiata de Santa Maria la Mayor. La construcció la podem datar els anys 1514 – 1550. Es va fundar per iniciativa del bisbe de Màlaga senyor Diego Ramírez de Villaescusa.
L'exterior de Santa Maria destaca per la seva grandiosa façana, sens dubte la més monumental d'Antequera. Realitzada totalment en pedra de carreuat, el tracista d' aquesta façana la va articular en tres carrers separats per contraforts, en cadascun dels quals s' obre una porta, essent la central major que les laterals. A l'àtic trobem una balustrada cega, molt renaixentista. L'ornamentació de la façana, es localitza principalment en els tres grans nínxols, responent a un disseny decoratiu molt geometritzant, amb alguns elements manieristes. L'interior actualment es troba pràcticament buit d'elements ornamentals i de retaules, ja que el temple no es dedica al culte, sinó a acollir concerts i exposicions itinerants. Se'ns mostra com un bell saló columnari de planta basilical en la qual les tres naus queden separades per imponents columnes d'ordre jònic. Sobre aquestes es disposen cinc arcs de mig punt a cada costat, decorats amb pomes o perles. Per aconseguir una major alçada a la nau central, es va disposar un cos d'arcs de descàrrega, a manera de fals trifori cec. En el seu cobriment és quan s'adverteix un major allunyament de les fórmules renaixentistes. La Capella Major, de planta rectangular, molt profunda, es cobreix amb voltes d'estil gòtic-mudèjar, que dibuixen dues grans estrelles, de sis i vuit puntes. La claredat i lluminositat de la capella es deu a les elegants finestres de tipus florentí, element que accentua notablement l'italianisme de tot l'interior.
Visitades l’Alcassaba i la Col·legiata, es migdia i fem un mos al Triana, volíem canviar però sorprenentment està quasi tot tancat, es veu que els diumenges a Antequera son festius de totes totes.
La tarda la dediquem a fer una sortida pels voltants. A pocs quilometres hi ha Sierra de Yeguas, el poble on va néixer el pare de la Paqui, ja fa molts anys que hi havíem estat però ara ens ve de gust tornar-hi i veure com ha canviat amb el temps. La carretera que agafem (per error) es un munt de sots amb una mica d’asfalt i discorre per entre camps, tot molt bucòlic. El poble esta quasi desert, a la plaça de l’església en un bar un grup de persones fan petar la xerrada mentre que a l’interior un grup de dones assaja algunes cançons de caire religiós acabant amb la Salve Rociera, ens hi quedem una estona escoltant-les mentre la Paqui les grava amb el mòbil.
Prop de Sierra de Yeguas hi ha la Llacuna de Fuente de Piedra. En l’anterior visita per aquestes terres el record d’una sortida de sol amb flamencs dins les aigües ens es present, ara però la sequera ha fet estralls i molta part de la llacuna està seca i en un petit estanyol els quatre flamencs que hi ha semblen posats per fer bonic, una llàstima.
CUARTA ETAPA: TORCAL D’ANTEQUERA
Sortida cap a una de les meravelles que hi ha a l’entorn d’Antequera: “El Torcal”
Una carretera bastant revirada ens hi mena en poc temps, i enmig d’una densa boira arribem al centre d’informació on ens documentem sobre aquest paratge tan interessant, també aprofitem per fer temps a la cafeteria mentre esperem que el dia millori una mica i ens permeti gaudir d’una bona passejada per aquesta contrada.
El Torcal d'Antequera és un paratge natural de 1171 ha (11,7 km²) conegut per les capritxoses formes que els diversos agents erosius han anat modelant a les seves roques calcàries, constituint un destacat exemple de paisatge càrstic. L’any 2016 fou declarat Patrimoni Mundial per la Unesco com a part del bé cultural anomenat “Sitio de los dólmenes de Antequera” degut a que el dolmen Tholos del Romeral està orientat cap al seu cim.
Geomorfològicament, comprèn quatre zones ben diferenciades: “Sierra Pelada, Torcal Alto, Torcal Bajo, Tajos i Vilaneras” Tot el conjunt està constituït per roques calcàries que van tenir l'origen al fons marí durant el període juràssic, fa aproximadament 150 milions d'anys.
Hi ha diverses rutes a escollir i nosaltres ens decantem per la intermitja que es marcada als mapes amb el color groc. Son 3 Km de dificultat mitjana que cobrim amb unes tres hores, ja que ens parem molt fent fotografies de les diferents i capritxoses formes que la muntanya ens ofereix.
L’experiència es enriquidora i ens deixa bocabadats, en alguns moments em recorda un Montserrat en petit.
Aprofitem per dinar al Restaurant del centre i en acabar ens apropem fins al monument anomenat “El Tornillo” que es un dels més característics del Parc i que es troba prop de la zona d’aparcament on hem deixat el cotxe aquest matí.
Ha quedat una tarda assolellada i decidim arribar-nos fins al municipi d’Archidona que es troba a pocs km d’aqui.
Fou l'antiga ”Esteleduna” (que voldria dir "premsa d'olives") nom que podria ser d'origen ibèric. Conquerida pels àrabs després del 711 i per raons estratègiques convertida en fortalesa, fou capital de la “Cora de Rayya” que equival més o menys a la moderna província de Màlaga.
Al Segle IX va tenir un paper destacat en la revolta muladí d’Umar Ibn Hafsun (a partir del 880) i va acabar molt malmesa quan la revolta va acabar el 928, llavors va perdre la capitalitat en profit de la ciutat de Màlaga, més pròspera en aquell moment i que ja havia estat la capital regional abans de l’arribada de l’Islam.
La vila va passar després sota la jurisdicció senyorial de la Casa d'Osuna i l’any 1901 se li va concedir el títol de ciutat i el 1980 es va declarar conjunt històric artístic.
Una de les curiositats es la famosa “Plaça Ochavada”, joia de l’urbanisme andalús del Segle XVIII. La barreja entre l’urbanisme francès i la tradició mudèjar donen com a resultat una de les places públiques més belles d’Espanya. Llegeixo que fins al 1956 s’hi celebraven curses de braus.
Va ser construïda el 1786 pels alarifes locals Antonio González Sevillano i Francisco Astorga Frías, que van proposar una construcció tan original com una plaça octogonal d'origen francès, en què es va combinar el disseny clàssic amb el llenguatge popular del pati andalús. L'interior d'aquesta gran obra d'urbanisme conjuga a les façanes l'harmonia del totxo vermell, a joc amb el blanc de la calç, estil de gran supervivència local.
La plaça està deserta a l’hora que hi arribem (mitja tarda) i comentant amb un senyor del poble ens recomana que pugem fins a l’ermita de la Mª de Deu de Gràcia que es la patrona, afegeix que el camí puja una mica i que potser haurem de pujar en primera i que es possible que estigui tancada però que les vistes son impressionants.
Mare meva la pujadeta!!! una carretera estreta que s’enfila muntanya amunt amb rampes dures que obliguen a fer anar la primera sense parar, per sort no ens trobem cap cotxe i el nostre Focus arriba esbufegant a dalt de tot i amb el ventilador funcionant a tot drap. S’ha de dir que la vista s’ho val i a més tenim la sort de que un senyor membre de la confraria de la Mª de Deu ens l’ha oberta.
L’ermita es molt bonica, es una antiga mesquita que fou consagrada com a església després de la incorporació de la vila a la Corona de Castella en el segle XV. El seu interior conserva la configuració de l’espai així com diverses columnes d’origen romà i visigòtic, també hi trobem la imatge de la verge que és gòtica del Segle XV
La baixada es més tranquil·la i serveix per posar punt i final a la nostra estada per aquesta contrada, demà a primera hora enfilem cap al “Caminito del Rey”
CINQUENA ETAPA: CAMINITO DEL REY – RONDA
Sortim aviat cap a l'entrada sud del "Caminito". Tenim contractada l’entrada a les 8.50 i tenint en compte que d’Antequera al pàrquing hi ha quasi una hora deixem l’apartament a primera hora. Tot i això quan arribem al pàrquing on es troba el Centre d’Interpretació no hi ha ningú. Un guarda ens atén i ens convida a deixar el cotxe i esperar el primer autobús que ens portarà fins a l’entrada del tram curt (que es el que farem) que ens menarà fins al punt de sortida del Caminito, allà es on comença realment la visita un cop et donen un casc de protecció.
A la porta d’accés situada al costat de la Central Elèctrica de Gaitanejo es formen tres files, una de la gent que fa visita guiada, una altra de la gent que porta ja l’entrada comprada per internet i finalment una fila llarguíssima de gent que no porta entrada. No acabem d’entendre la logística ja que per internet estava tot exhaurit i sorprenentment la gent que no té entrada acabarà entrant en diferents franges horàries, es veritat però que a l’estiu aquesta gent no hauria entrat. De tota manera el millor es portar-ho tot contractat.
A títol informatiu:
Un cop obtinguda l'entrada a través d'Internet o per qualsevol altre mitjà convé procurar arribar almenys amb una hora d'antelació perquè des del lloc on es deixa el mitjà de transport a l'entrada hi ha una distància que s'han de recórrer a peu per una senda forestal. Hi ha dos camins per accedir-hi, pel túnel que hi ha al costat del Restaurant el Kiosko amb una distància de 2,7 km i l'altra és pel petit túnel que hi ha a uns 100 metres de la zona d'aparcament, amb una distància d'1, 5 km. També podeu deixar el cotxe a prop del punt d'informació.
Aquest recorregut de gairebé 8 quilòmetres va arribar a ser considerat com un dels més perillosos del món. Avui la ruta està totalment rehabilitada i, encara que és més segura, hi ha una cosa que no ha canviat: l'experiència única que suposa caminar per passarel·les construïdes en congostos a més de 100 metres d'alçada. Les vistes i les sensacions son inoblidables. Travessa els paisatges del Paratge Natural Congost dels Gaitanes, una gola excavada pel riu Guadalhorce, amb parets que arriben als 700 metres de profunditat.
L'origen d'aquest singular corriol “aeri”, que roman penjat de les parets del congost a uns 100 metres d'alçada, se situa a principis del segle XX. Es va construir entre els salts d'aigua del Gaitanejo i del Chorro per facilitar el transport de materials i el pas dels treballadors de manteniment de la central hidroelèctrica de la zona. El 1921, el rei Alfons XIII va inaugurar aquesta gran obra creuant el camí fins a la presa del Comte de Guadalhorce, i des de llavors el trajecte va començar a ser conegut popularment com a “Caminito del Rey”.
El trajecte és lineal i es realitza en sentit únic descendent, de nord a sud, en part per senders i en part per passarel·les. Són 7,7 quilòmetres que es triguen a recórrer unes 3 hores aproximadament, des de l'inici situat al municipi d'Ardales fins a la sortida a la localitat d'Álora.
Quedem meravellats per la immensitat de las parets que es precipiten fins a la llera del riu, a l’altre cantó del nostre camí hi ha diversos túnels excavats a la roca per on circula la línia de tren que uneix Màlaga amb Sevilla. També hi ha un punt que hi ha un balcó de vidre que sobresurt de la passarel·la, una sensació que posa a prova el vertigen dels visitants.
Un cop arribats a la caseta on retornem el casc baixem fins a l’estació del Chorro on ens recollirà el bus, que ens aproparà fins al pàrquing on tenim el cotxe, abans però descansem una mica prenent una cerveseta fresqueta d’una de les paradetes que hi ha al voltant.
L’autobús ens porta fins a l’aparcament però enlloc de baixar decidim pujar fins a l’entrada Nord i donar un volt al costat de la presa de Guadalhorce i fins i tot seure en una cadira de pedra al costat d’una taula també de pedra en honor a la inauguració de l’embassament.
Tornem a recollir el cotxe i ja enfilem camí cap a Ronda.
A l’entrada a Ronda una enorme bandera espanyola amb l’emblema de la Guardia Civil a sota ens dona la benvinguda, ja veurem que aquí el patriotisme i el nacionalisme espanyol van agafadets de la mà.
Ronda es Legión, Toros i España amb ñ. No sé si amb aquest ordre però crec que això es indiferent.
Desprès de donar unes quantes voltes per intentar aparcar (cosa gens fàcil aquí) aconseguim deixar el cotxe ben col·locat. Ronda en aquest aspecte es una ciutat complicada, tot i això potser degut a que no es temporada alta trobarem lloc els tres dies en que haurem de moure el cotxe.
L’allotjament a Ronda es bastant “cutre” tot i que molt net i en aquest sentit res a dir. Sens dubte el millor que té és la seva ubicació en ple centre de la ciutat i a una pasa dels principals punts d’interès.
Un cop deixades les maletes i ubicats en l’entorn, ens dirigim a l’Oficina de Turisme on ens donen tota mena de detalls sobre el que cal veure i a més ens ofereixen un bonus a un preu molt interesant que ens permetrà entrar gratuïtament a uns quants museus.
Una passejada de tarda que comença en una visita (no inclosa al bonus) a l’Esglèsia Santa Maria la Mayor, un dels monuments sacres més importants de Ronda.
Segons els estudis arqueològics desenvolupats a la zona, aquest edifici es va ubicar molt proper a les restes d'una basílica paleocristiana, encara que alguns historiadors el situen a l'època romana en què va tenir la funció de temple. Més tard, i sota la dominació islàmica, es va construir, en aquest mateix lloc, la mesquita més gran de la Medina. Els Reis Catòlics, després de la conquesta de la ciutat, van ordenar aixecar, al lloc de la mesquita, el temple
L'estil gòtic queda representat a les seves tres naus. Destacable és l'àrea renaixentista de l'Església conservant un cor primorós de dos pisos realitzat en fusta de noguera i cedre. El carreuat, en el seu parell baix, està compost per 12 setials amb respatllers tallats amb els símbols de les lletanies de la Verge Maria, mentre que la part alta el componen 24 setials recolzats amb belles talles del Sagrat Cor, apòstols i sants.
L´Església culmina amb diferents elements barrocs, coincidents amb la finalització de les obres en aquest període, destacant el retaule de la Mare de Déu del Mayor Dolor. Un gran buit amb arc de mig punt obre al cambril on hi ha la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, atribuïda per uns a Montañés i per altres a "La Roldana".
Anem a sopar al Carrer de la Bola, que es el carrer comercial més famós de Ronda i potser perquè ja es tard però no tenen quasi res del que demanem. Demà caldrà canviar de lloc.
Ja cau el dia i es hora d’anar a sopar i descansar. Demà tenim dia complert a la ciutat.
SISENA ETAPA: RONDA
Ronda té el seu origen en l'Arunda romana, que es constituiria a partir d'assentaments Ibèrics existents. Els visigots li van donar continuïtat fins a l'arribada dels musulmans, que van consolidar la seva funció de capçalera comarcal i la seva entitat urbana. El seu emplaçament va facilitar la defensa de la ciutat i la va posar en una situació estratègica per dominar els passos i camins cap a la Baixa Andalusia. Això i la disponibilitat de terres aptes per a l’agricultura li van concedir finalment una importància històrica notable.
La ciutat s'assenta sobre una taula tallada per un profund tall excavat pel riu Guadalevín, al qual treuen el cap els edificis del seu centre històric, la qual cosa confereix a la ciutat una panoràmica pintoresca que, unida a la varietat de monuments que posseeix i al seu entorn natural ha convertit Ronda en un centre turístic notable. La cornisa del tall i el pont que el salva (Puente Nuevo) són la imatge per antonomàsia de la ciutat.
El 2023 comptava amb 33329 habitants, que el converteixen en el segon municipi més poblat de l’interior de la província després d’Antequera.
El dia comença amb una sortida planejada al “Desfiladero del Tajo” es tracta d’una passera acabada d’inaugurar que voreja l’esvoranc que el Riu Guadalevin crea entre la Ronda nova i la Ronda històrica. Es un tram curt però és interessant perquè veus el Puente Nuevo des d’una altra perspectiva, observo però queixes d’antics usuaris en que exposen que abans hi havia un camí que era gratuït i que mes o menys era el mateix que ara es fa pagant, també des de la part inferior es possible tenir les vistes que nosaltres observem des de la passera.
Un cop deixat els cascs (aquí també cal portar-los) tot i que jo diria que no són necessaris, ja ens disposem a fer el recorregut típic per la ciutat. Amb el bonus adquirit ahir ens hi entren uns quants edificis, i contra el que ens han dit que no fa mai vent, avui bufa amb força i ja no ens abandonarà en tots els dies que estarem per la ciutat i que a sobre acabaran provocant-me un bon refredat.
El primer és el Palau de Mondragon, allà s’hi troba el museu de la ciutat. Ben documentat i ambientat com la majoria dels que hem visitat i visitarem ens permet conèixer de primera mà el passat de la ciutat. La llegenda diu que fou residència del gran rei Abbel Malik o Abomelic, fill del sultà del marroc Abul Asan.
Seguim amb el museu de Joaquin Peinado que pertany a la Fundació Unicaja i es troba ubicat al Palau de los Marqueses de Moctezuma, a la Plaça del Gigante, al cor del nucli històric de la ciutat.
Joaquín Peinado, nascut a Ronda el 1898, successor de Cézanne i fill espiritual de Picasso, està considerat com el més elegant dels pintors que van constituir l'anomenada “escola espanyola” de París. Va morir a París el 1975. Les diferents etapes creatives del pintor, des del 1923, any en què marxa a París, fins al 1974, pocs mesos abans de la seva mort, poden ser observades a través d'un recorregut per les sales d'aquest Museu que allotja més de 190 obres.
El palau és un edifici que testimonia l'estada a Ronda dels hereus de l'emperador asteca i, per tant, lloc on queden simbòlicament enllaçats Espanya i Amèrica. Són els Moctezuma de Ronda els únics hereus, per línia d'home del darrer Emperador asteca Moctezuma Segon. Carlos Quinto els atorgaria les seves pròpies armes sent les mateixes dels seus successors a Ronda, llaurades a la portada d'aquest Palau.
La Casa del Gigante es la tercera parada. Es tracta d'un habitatge de classe acomodada, datat entre els segles XIV i XV, semblant a les granadines i les del Magrib. Es considera palau en miniatura i un dels millors conservats de l'arquitectura nassarita.
La seva estructura ha estat modificada en part amb anterioritat, encara que conserva íntegre el disseny original de la traça. Bàsicament, repeteix l'esquema d'habitatge islàmic ordenat al voltant d'un pati central, en aquest cas amb possible safareig. La Casa conserva l'antiga entrada en racó que condueix al pòrtic i sala nord, destacats per la profusa decoració de les seves guixeries, amb decoració d'ataurique i inscripcions cursives o de tipus vegetal, i del seu enteixinat. En tots dos casos es conserven restes de policromia.
Encara queden un parell d’edificis per veure abans del migdia, el primer es la Casa del Rey Moro.
La Casa del Rey Moro es compon de tres elements: la Mina d'Aigua d'època musulmana (un dels exemples més ben conservats a Espanya), la Casa d'estil Neomudéjar (actualment en restauració i que no es visita) projectada per la Duquessa de Parcent a principis del segle XX i el Jardí dissenyat per Jean Nicolas Forestier el 1912 per encàrrec de la Duquessa (primera obra reconeguda del francès al nostre país)
Entrem pel jardí on hi ha diversos paons, es tracta d’un jardí mediterrani, que combina la influència del clàssic jardí hispanomusulmà amb el disseny geomètric del jardí francès, adaptant el seu traçat a l'estret solar en desnivell on s'assenta, salvat amb el disseny de tres terrasses unides per escalinates decorades amb rajola de colors, fonts unides per un canal d'aigua i una combinació acurada d'espècies botàniques.
La Mina d'Aigua és una obra d'enginyeria hidràulica complexa per a ús militar construïda al segle XIV. Es construeix aprofitant una esquerda natural oculta a la paret del tall. La visita proposa un recorregut únic en descens fins al llit del riu Guadalevín (a uns 60 metres de profunditat) a través d'una galeria que ens trasllada a un paratge natural d'enorme bellesa amb gran riquesa de fauna i flora. Construïda a les entranyes de la terra i moguda per captius cristians, era la principal font d'abastament d'aigua a la ciutat.
El 1911, la Duquessa de Parcent va condicionar el descens cap a riu Guadalevín i va habilitar un petit embarcador, per passejar pel riu i arribar a una petita gruta on va col·locar una imatge de la Verge.
Abans de fer un mos tanquem el matí als Banys Àrabs.
Els banys àrabs de la ciutat de Ronda són un atractiu turístic que es troba a la zona de l'antiga jueria rondenya. Es van construir entre els segles XIII i XV i durant segles van estar abandonats fins al punt de quedar sepultats com a conseqüència de les constants crescudes del riu Guadalevín. Tot i això, gràcies a les excavacions realitzades amb posterioritat, s'ha pogut rescatar i conservar gairebé la totalitat de la seva estructura, comptant amb tres sales de bany de diferent temperatura (freda, temperada i calenta), les cobertes amb voltes de canó i part de calderes i sistemes de conducció de l'aigua.
La seva peculiaritat rau en el seu gran estat de conservació, convertint-se en els banys àrabs més ben conservats de l'època a la Península Ibèrica.
Unes tapes al bar d’enfront de l’apartament, ens permeten saber que els propietaris de l’establiment (a qui no hem vist) són xinesos i tenir una conversa agradable amb un matrimoni que havia viscut a Catalunya i que el marit havia estat un dels fundadors de Ràdio Tele-Taxi amb el Justo Molinero, ells també ens recomanen una tasca que hi ha a la cantonada d’on ens trobem i que s’anomena “El Lechuguita” i que no ens podem perdre.
A la tarda acabem les visites amb el Centre d’Interpretació del Puente Nuevo i el Convent de Santo Domingo.
El Centre d'Interpretació del Puente Nuevo fa un recorregut per la història d'aquesta obra d'enginyeria divuitena que és el Puente Nuevo, tot un símbol de la ciutat de Ronda, Màlaga, i sobre diferents aspectes del seu entorn: fauna, vegetació, geològics, urbanístics, històrics, etc.
A més, permet veure un interessant muntatge audiovisual, en què, en tan sols 4 minuts, podem gaudir d'una excel·lent sèrie d'imatges relacionades amb el pont i la ciutat.
El Convent fou seu del Tribunal de la Inquisició i la seva construcció és del segle XVI. En aquest edifici se situa actualment el Palau de Congressos de Ronda.
Es tracta d'un edifici carregat d'història, amb cinc-cents anys d'existència, manat construir pels Reis Catòlics i rehabilitat especialment per donar un servei de qualitat a les necessitats actuals de reunió de mida petita i mitjana. Amb sales perfectament condicionades, ideal per a trobades amb un nombre no gaire elevat de persones, pot albergar reunions des de 10 a 200 persones, amb unes instal·lacions versàtils que permeten adaptar-se a les necessitats de l'acte a celebrar.
Encara una caminada per la part antiga de Ronda ens permet arribar fins a les muralles i la Porta d’Almocàbar. La porta fou edificada a finals del segle XIII durant l'ocupació musulmana, era la porta d'accés més important a l'Alcassaba i a la ciutat de Ronda. Es compon de tres portes successives a més de dues torres semicirculars laterals. Aquestes van servir d'allotjament per a la guàrdia.
A la plaça davant de la Porta d'Almocàbar, el 20 de maig de 1485, es van congregar les tropes castellanes, al comandament del Marquès de Cadis, fet que va posar fi a la dominació àrab de Ronda i la seva regió muntanyenca. La porta va ser reestructurada durant el regnat de Carles V.
La Paqui està cansada i jo encara m’animo a arribar fins a l’estació de trens on m’espera una sorpresa: Efectivament allà plantat a una de les vies hi ha “Al Andalus“ un tren de luxe que recorre en una setmana diverses ciutats andaluses i que justament avui ha fet parada a Ronda. Em dedico a contemplar-lo i a fer unes fotos ja que viatjar-hi no està a l’abast de tothom, 6000€ una setmana, no està malament oi?
SETENA ETAPA: SETENIL DE LAS BODEGAS – OLVERA
Avui i demà tenim previst fer una volta per alguns pobles a l’entorn de Ronda. Comencem per Setenil de las Bodegas. Aquest poble de la província de Cadis es famós per la penya rocosa que cobreix part d’alguns carrers, el seu centre està encastat en el tall format pel riu Guadalporcun al seu pas per la població. Setenil està ple de racons encantadors amb frases escrites a la paret, i amb carrerons encisadors i es en un d’ells on per 1€ un senyor ens ensenya la seva casa que es troba mig endinsada en la roca.
A l’hora de dinar ho fem a un lloc típic el bar Frasquito situat en un dels carrers mig coberts per la penya que hi ha al damunt.
Després de dinar ens apropem fins a Olvera també a la provincia de Cadis.
Olvera es troba a la Serra Nord de Cadis, en una cruïlla de camins entre les províncies de Cadis, Màlaga i Sevilla. Emmarcat dins de la popular Ruta dels Pobles Blancs. Va ser declarat conjunt històric Artístic el 1983.
Té una estampa inconfusible de cases emblanquinades i carrers costeruts que desemboquen davant de dues obres mestres de les que presumeix aquest municipi: L'Església Parroquial i el Castell.
Malauradament l’Esglèsia es tancada i a la plaça del davant s’hi fan obres, per tant ens queda el Castell
El nucli inicial de la població neix a l'empara d'una gran fortalesa medieval que ocupa un indret estratègic en aquestes terres gaditanes, ja que va formar part de les línies defensives entre el regne de Granada i els dominis cristians. Serà ocupada per les tropes cristianes d'Alfons XI el 1327, posteriorment passarà a formar part del senyoriu dels Pérez de Guzmán, i més tard al dels ducs d'Osuna, que ostentaran la titularitat de la vila fins al segle XIX.
Va tenir un protagonisme destacat durant la Guerra del Francès, ja que aquí es van aquarterar tropes de l'exèrcit francès que eren freqüentment fustigades per partides de guerrillers naturals de la zona.
El 1877 el rei Alfons XII li concedeix el títol de ciutat. Va ser Declarada Conjunt Històric-Artístic el 1983.
El castell fou declarat Bé d’Interès Cultural l’any 1985 i es troba sobre una roca a 623 metres sobre el nivell del mar, presenta una planta irregular a la manera d'un triangle allargat que s'adapta a la mateixa forma de la penya. Va ser construït a finals del segle XII, formant part del sistema defensiu del regne nassarita de Granada. La factura constructiva que avui coneixem presenta, però, evidents trets cristians en la seva construcció, producte de successives remodelacions que va haver de patir el Castell des de la presa per les tropes castellanes.
La porta d'accés, l'única que té el recinte, està protegida per una barbacana i presenta senyals d'haver acollit un escut. La fortalesa consta, a més, de torre de l'homenatge, llenç de muralla amb pas de ronda, un recinte subterrani i dos aljubs, un dels quals oferia subministrament d'aigua a la torre. L'entrada per als visitants es feia fins fa pocs anys travessant les habitacions d'una casa adossada a les muralles, actualment es fa pel costat del cementiri de la població.
La torre de l'homenatge, que s'alça a la part sud del recinte i disposa de dues plantes cobertes per volta de mig canó, és de planta rectangular i arestes arrodonides i constitueix l'element principal del dispositiu defensiu del Castell. Està construïda en maçoneria, amb filades de pedra irregulars unides amb argamassa. L'accés a les dues plantes de la torre es fa a través d'escales de cargol. La porta original d'accés es troba a més de cinc metres del terra i s'hi accedeix a través d'un patí de tambor d'època posterior.
Ja de tornada a Ronda i aprofitant el capvespre, fem una passejada nocturna per carrers quasi deserts, i es que quan els tours se’n van, en aquesta època la ciutat respira tranquil·litat.
VUITENA ETAPA: COVES – ZAHARA DE LA SIERRA – GRAZALEMA
Avui comencem amb una visita llampec a l’entrada de la Cueva del Gato, el paratge es encisador, la llàstima és que la cova no és accessible sinó es amb autorització i amb equipament d’espeleologia adequat, un guarda forestal ens ho recorda amablement mentre ens fa unes fotos a l’entrada de la cova. Alguna experiència negativa hi ha hagut amb gent que no respecten les indicacions, la Paqui diu que amb més temps s’hauria banyat al gorg que hi ha just sota el forat que dóna accés a la sima.
El sistema espeleològic “Hundidero – Gato” es amb els seus 10 kms i 10 recorreguts, un dels més complexes d’Andalusia.
La segona cova que visitem ja es una altra cosa. La Cueva de la Pileta al terme de Benaojan es una experiència única. Molt ben explicada pel Tomàs amb un grup reduït de màxim 30 persones ens hi endinsem il·luminats només amb uns fanalets que ens permeten descobrir pintures rupestres i imaginar (en la mesura del possible) com podia haver estat la vida dins la cova en la prehistòria. Hi habiten ratpenats i ens comenta que els tenen identificats i anellats.
La Cueva de la Pileta està vinculada a la família Bullón des del seu descobriment per José Bullón Lobato (1870 – 1940), l'agricultor que arrendava la finca on es troba. Va ser un dia de primavera de 1905 que Josep va decidir explorar un avenc proper a casa seva de la qual sortien cada vespre bandades de ratpenats, el seu propòsit era buscar guano per adobar les terres i augmentar la producció, ja que se les veia i desitjava per complir amb una renda de gairebé mitja tona de blat anual. L'avenc va resultar ser l'entrada a una gran cova que el va meravellar, i en què va trobar ossos, atuells de ceràmica i pintures a les parets representant animals i uns signes que mai no havia vist. Després de trobar a les seves primeres incursions les primeres pintures rupestres va anomenar l'enclavament Cova dels Rètols que més tard va prendre el nom de la Pileta pel turó on es trobava.
A la dècada de 1940 es va procedir a condicionar l'interior de la cova tallant graons allà on era necessari amb l'objectiu de facilitar el trànsit pel seu interior. No seria fins al 1992 quan els fills de Tomàs Bullón acompanyats pel grup d'espeleòlegs del Grup Espeleològic Alpí Rondeny (GEAR) de Ronda van descobrir un nou tram a la cova de 250 metres de longitud.
La Cueva de la Pileta es una excursió imperdible si et trobes a Ronda o pels voltants.
Deixant aquest indret ens dirigim cap a Zahara de la Sierra, després de dinar en un restaurant familiar a una de les places del poble, la visita és obligada i com no pot ser d’altre manera amb castell i pujades i baixades incloses.
El nucli urbà de Zahara de la Sierra, esquitxat d'habitatges dels segles XVI i XVII, té la declaració de Conjunt Historicoartístic des de 1983. Passejant per la localitat trobarem bonics racons i moltes cases adornades amb testos de colors i flors.
Un dels seus atractius és el seu espectacular castell, dels segles XIII i XIV, la torre de l'Homenatge ens brinda magnífiques vistes de la zona, amb abundància d'oliverars i l'embassament de Zahara-El Gastor. Des d'aquí es podien albirar al seu temps les fortaleses d'Olvera, Cote i Matrera per si calia mantenir el contacte visual i organitzar-se contra qualsevol perill.
L'últim ús militar de la torre de l'Homenatge del castell de Zahara de la Sierra es va fer entre 1810 i 1812 durant l'ocupació francesa de la serra.
També es interessant la visita a l'església de Santa Maria de la Mesa, edificada en estil barroc. El retaule major és la peça estrella del temple. Està fet de fusta tallada i està quallat d'ornaments daurats, en un desplegament increïble d'elements i figures decoratives
Encara ens queda temps per fer una darrera visita a la localitat de Grazalema, ens hi volem desplaçar a través del port de “Las Palomas” que té fama de ser un dels mes durs d’Andalusia en forts pendents, però ens equivoquem i la carretera que ens porta a Grazalema tot i ser de muntanya es més suau.
La visita a Grazalema es bastant curta perquè el dia ha estat intens i les hores de llum ja van minvant i no volem arribar fosc a Ronda.
Aquest pintoresc poble blanc gadità que gaudeix d'un microclima especial (ostenta l'índex pluviomètric més alt de la Península) presenta empremtes d'assentaments prehistòrics, com el dolmen de la Geganta, que no visitem.
Al seu nucli urbà, declarat Conjunt Històric, la típica arquitectura popular es combina a la perfecció amb la riquesa monumental. La joia patrimonial de la vila és l'església barroca de la Mare de Déu de l'Aurora, al costat de la qual es donen cita l'església de Sant Josep, la parròquia de la Mare de Déu de l'Encarnació, l'església de Sant Joan i les ermites del Calvari i dels Àngels.
Famosa per les tradicionals mantes, aquestes s'exposen juntament amb altres oficis artesanals al museu d'Artesania Tèxtil.
Arribem a Ronda i sopem al “ Lechuguita “ l’experiència justifica la fama i la cua que cal fer per entrar. Autèntic de totes totes i molt recomanable.
NOVENA ETAPA: JUZCAR – MIJAS – NERJA
Dia de sortida de Ronda i dia de la Cursa 101km 24h que organitza la Legion . 9000 inscrits i una munió inacabable de bicicletes, jo no n’havia vist mai tantes. Llegeixo el següent:
“Los101 kilómetros de La Legión de Ronda 2024 se celebran este fin de semana, 11 y 12 de mayo. Se trata de una de las pruebas deportivas más duras e ilusionantes, en la que este año participan 9.000 corredores. La carrera, con salida y llegada en Ronda, transcurre por senderos y caminos de la Serranía durante todo el día y la noche.
Su recorrido atraviesa los municipios de Ronda, Arriate, Alcalá del Valle (Cádiz), Setenil de las Bodegas (Cádiz), Benaoján y Montejaque”
La distribución de plazas será la siguiente.
MODALIDAD MARCHA INDIVIDUAL 4.200 participantes.
MODALIDAD MARCHA EQUIPOS 1.100 participantes.
MTB 3.700 participantes.
Total participantes 9.000.
Cal doncs esperar a que el gruix de participants surti de la ciutat per poder començar el nostre itinerari. La primera parada es Júzcar anomenada la "Aldea Azul"
Júzcar, un poble d’uns 250 habitants va ser el primer poble barrufet del món alguna cosa havia de sumar. El canvi es va donar gràcies a Sony Pictures i al seu moment va ser tota una revolució. 175 immobles es van pintar de blau, 9.000 quilos de pintura van ser necessaris per remoure el poble sencer. I sencer és sencer, ja que ni tan sols l'església es va deslliurar de les urpes de la publicitat. Això va fer que l’atractiu del poble fos notable, les cases blanques van donar pas al blau, i fins i tot es varen instal·lar figures referents als barrufets (Gargamel, Gran Barrufet) així com grafits en algunes de les vivendes.
Avui segueix igual, però la pintura ja no es la mateixa, s’ha remodelat un parell de cops i es el propi ajuntament qui compra les pintures i els veïns qui ho acaben pintant a diferencia de la primera vegada en que ho feu Sony. A més per un tema de drets d’imatge des de principis d’any les figures han estat retirades i això fa que el poble hagi de buscar altres atractius per mantenir el seu ara cada cop més escàs turisme.
Amb una certa decepció per no poder veure les figures i desprès de quatre fotos als grafits enfilem cap a Nerja que es la nostra propera parada, abans però fem parada a Mijas obviant Marbella, Estepona, Torremolinos etc...
El territori de Mijas és majoritàriament muntanyós, amb dos nuclis urbans diferents: un en constant creixement a la costa i un altre ancorat als vessants de la serra, a uns 428 metres sobre el nivell del mar. Aquest últim conserva el caràcter típic dels pobles blancs andalusos, amb els seus carrers estrets i edificis emblanquinats.
Val a dir que hi ha també Mijas Costa, però aquí també passem de llarg.
Just en arribar a Mijas tenim una gran esplanada on podem veure els famosos burros-taxi, tot i que hi ha cartells que informen de la higiene i bon tracte que tenen els animals optem per no pujar-hi, mentre que si que ho fem a una estàtua d’un burro preparada perquè la gent s’hi faci unes quantes fotografies.
Dinem i passegem en aquest bonic poble amb unes excel·lents vistes a la costa malaguenya i es que no hi ha poble que no estigui enfilat en muntanyes amb carrers en pendents que al final del dia t’acaben passant factura.
Dins del poble hi ha llocs d'especial interès, com ara el Santuari de la Mare de Déu de la Penya, la Plaça de Bous, o el conjunt que formen l'Església de la Concepció, l'Auditori i els Jardins annexos.
Encara queda un tros per arribar a Nerja però la parada al poble ha valgut molt la pena.
DESENA ETAPA: MALAGA CAPITAL
Avui que es Diumenge hem preferit baixar a Màlaga abans que explorar Nerja (ho farem en els propers dies) per tal d’evitar problemes d’aparcament i haver-nos de ficar pel centre de la ciutat, deixem el cotxe a les afores a la zona de les universitats just al costat d’una parada de metro, bé de fet es un tramvia que fa de metro en la zona central soterrada.
Feta la visita a l’oficina de Turisme, ens dirigim cap a la Catedral però ens trobem que resta tancada fins a les dues del migdia i nomes s’hi pot accedir si es va a missa. Canvi de plans i ara anem amb un bus (el 35) cap al Castell de Gibralfaro i l’Alcassaba. Sabem que a partir del migdia diversos monuments i museus son gratuïts, mirem quins tenen l’entrada més cara i son els que decidim fer a la tarda, en aquest cas seran el Museu Picasso i la seva casa natal.
Hi ha cua a l’entrada del Castell comprem l’entrada conjunta amb l’Alcassaba i cap a dins.
El Castell de Gibralfaro va ser erigit al segle XIV per protegir l'Alcassaba i les seves tropes. Avui és un dels atractius de Màlaga i des de les muralles es poden veure vistes panoràmiques impressionants de la ciutat. Els visitants poden explorar el Castell o endinsar-se al Centre d'Interpretació per descobrir la seva història.
Considerat durant un temps la fortalesa més inexpugnable de la Península Ibèrica, compta amb dues línies de muralles i vuit torres. La muralla exterior es connecta amb la Coratxa, murs en ziga-zaga que pugen fins a la muntanya. Per la seva banda, la muralla interior permet un recorregut complet del perímetre de la fortalesa.
Dividit en dues seccions, el pati principal acull el Centre d'Interpretació, on se submergeix en la història del castell a través dels seus habitants, destacant la torre Major, el pou fenici i els banys. El pou d'Airón, esculpit de roca viva, té una profunditat de 40 metres.
La part inferior, o pati d'armes, solia albergar barracons de tropes i cavallerisses. Destaca la torre albarrana o torre Blanca, visible des del nord-est, que conserva un aljub, dependències i magatzems al seu interior.
El seu nom, Jabal-Faruk o muntanya del far, prové d'un antic far ubicat al cim. Encara que amb presència fenícia i romana, va ser el rei natzarita Iussuf I qui el va transformar en una imponent fortalesa el 1340. Durant la Reconquesta cristiana, va ser convertit en residència temporal per Ferran del Catòlic després de la victòria i designat com a element clau a l'escut d'armes de la ciutat.
Baixem caminant fins a l’Alcassaba, quan hi entrem no hi massa gent, però quan obren a les dues l’entrada gratuïta una munió de gent envaeix el recinte.
L´Alcassaba de Màlaga és una fortalesa de gran rellevància històrica, s´erigeix com un punt d´interès turístic que combina història i bellesa. Aquesta ciutadella musulmana es troba estratègicament ubicada al peu de la muntanya Gibralfaro, contigu al Castell defensiu àrab, connectats pel resguardat passadís de muralles conegut com La Coracha, que es per on hem baixat xino-xano
Situada a prop del Teatre Romà i davant de l'edifici de la Duana, l'Alcassaba representa una fusió de les cultures romana, àrab i renaixentista en un espai compacte, fent d'aquest lloc un enclavament excepcional.
L'Alcassaba va ser construïda entre 1057 i 1063 per ordre del rei taifa berber de Granada, Badis. Al llarg de la seva història, l'Alcassaba va ser testimoni del domini de diverses dinasties, des dels Almoràvits fins als Almohades, fins a la seva incorporació al regne Natzarita el 1279 sota Muhammad II Ben al-Ahmar. La seva arquitectura nassarita fusiona defensa i estètica a través de patis rectangulars, jardins i estanys, exhibint el mestratge dels alarifes àrabs en la manipulació de llums i ombres als seus espais interiors.
Aquest emblema militar musulmà, preservat com una de les obres més significatives a Espanya, integra elements defensius com matacans, torres albarranes amb sageteres i muralles emmerletades, aprofitant la seva ubicació estratègica per dominar visualment la ciutat i la badia des dels seus balcons.
Al llarg dels segles, va experimentar múltiples reconstruccions, algunes fins al segle XX, i actualment es pot visitar, exhibint importants mostres arqueològiques. Durant les excavacions inicials per a la seva restauració, es van trobar restes de murs romans revestits d'estuc vermellós i petits safareigs excavats a pissarra, utilitzats per a la preparació del Garum, una pasta de peix elaborada pels romans. També es va descobrir una masmorra on es tancava les captives cristianes que treballaven durant el dia.
Fem una visita exhaustiva al recinte i en sortir ho fem pel Teatre Romà que hi ha just al costat, abans d’anar caminant cap a la Catedral que aquestes hores ja haurà obert les portes al públic en general. Passem per davant d’un dels cinemes (Cinema Albèniz) on cada any es celebra el Festival de Cinema.
L’entrada a la Catedral val 10€ i et permet recórrer totes les dependències inclòs el claustre i jardins adjacents.
La història de la Catedral està íntimament relacionada amb la Mesquita Major sobre la qual va ser construïda, emplaçada a l'interior del recinte emmurallat àrab. El seu origen se situa el 1487, any en què la ciutat de Màlaga va ser conquerida per les tropes castellanes. Va ser llavors quan la Mesquita Aljama es va convertir en Catedral, vestint-se de cristiana amb elements decoratius del gòtic tardà i consagrant-se sota l'advocació de Santa Maria de l'Encarnació.
El projecte original i les primeres traces, avui inexistents, van ser obra del burgalès Diego de Siloé, autor de reconegut prestigi que va projectar la seva arquitectura en un gran nombre de monuments de l'època com el monestir de Sant Jeroni de Granada, La Sacra Capella del Salvador d'Úbeda o les catedrals de Granada i Guadix, entre d'altres.
En una primera fase es va construir només la capçalera mitjançant pilars amb semi-columnes de capitells corintis. Durant el segle XVII les obres amb prou feines avancen, tan sols es construiria el cor. El segle XVIII seria definitiu per abordar el procés final de la Catedral. Les obres es reprenen per acabar el cos de l'església a base de grans pilars amb columnes dels quals emergeixen nous pilars amb pilastres adossades, que suporten un entramat de cúpules semiesfèriques.
“Dedicada a l'Encarnació, és una de les principals joies del Renaixement Espanyol”
El 1768 el temple catedralici s'obriria al culte tal com el coneixem avui. Només faltaria per acabar les torres i l'entorn de les capelles de la nova zona. La invasió napoleònica i les successives desamortitzacions després impedeixen que les obres continuïn al llarg del segle XIX. El 1862 la reina Isabel II visita Màlaga i impulsa de nou la idea de concloure el temple, propòsit que finalment no es va materialitzar.
L'evolució de cadascuna de les fases constructives dóna com a resultat aquest enorme temple, de complexa estructura i diversa gamma d'estils, visible des de qualsevol punt de la ciutat.
Ja amb la seguretat de que els dos recintes restants per visitar ho farem de manera gratuïta.
La visita al Museu Picasso ens representa fer una hora de cua, la gratuïtat té aquests inconvenients tot i que per sort encara podem entrar-hi doncs més enrere de nosaltres ja tanquen la fila perquè no podran entrar.
El Museu Picasso Màlaga respon al desig de l'artista que la seva obra estigués present a la ciutat de Màlaga on va néixer el 1881. La seva creació es deu a la voluntat compartida de Christine i Bernard Ruiz-Picasso, nora i nét de l'artista, les quals donacions constitueixen els seus fons d'art, així com de la Junta d'Andalusia, que va articular un gran projecte museístic consagrat a l'artista els estils i les tècniques del qual van canviar el curs de l'art modern.
Les 233 obres que reuneix la Col·lecció Museu Picasso Màlaga abasten les innovacions revolucionàries de Picasso, així com l'àmplia varietat d'estils materials i tècniques que va dominar. Des dels primers estudis acadèmics a la seva visió personal del classicisme, des dels plans superposats del cubisme a la seva investigació amb la ceràmica, des de la seva interpretació dels grans mestres a les darreres pintures dels setanta.
El Museu es complementa amb una exposició temporal molt extensa de Maria Blanchard.
Curiosament sense cua, la Casa Natal de Picasso es un petit però interessant museu situat a poca distància de l’anterior.
L'edifici on Pablo Picasso va néixer el 1881 i on va viure fins al 1884 alberga obres i objectes personals de l'artista i de la seva família. La primera incorporació important es realitza el 1989 amb la carpeta de gravats “Somni i mentida de Franco”, a la qual segueixen llibres il·lustrats pel pintor donats per la seva família. Actualment hi ha més de 50 llibres il·lustrats per Picasso o altres artistes com Miró, Chagall o Marx Ernst.
Destaquen també els quaderns de dibuixos preparatoris per a l'obra “Les senyoretes d'Avinyó” que va marcar el començament del seu “Període africà” o “Protocubisme”, iniciant el moviment artístic del cubisme, del qual Picasso n'és el màxim exponent. Els 84 dibuixos es complementen amb un repertori de l'obra gràfica que va des del 1905 fins al 1971.
Avui es dilluns i tenim entrades per visitar les Cuevas de Nerja. Cada dia es posen a la venda de manera gratuïta 60 entrades per la primera entrada a les 9.30 amb un decalatge de 2 dies, es a dir les entrades d’avui s’han d’haver adquirit el dissabte. Val molt la pena i cal reconèixer que avui no hi massa gent que en faci ús, potser per desconeixement o perquè no es temporada alta.
Situades a Maro, un annex de Nerja que es troba a 4 Kms, les Cuevas de Nerja son un dels reclams turístics més importants d’Andalusia.
La cova consta d'un total de 4.823 metres de recorregut, gairebé la totalitat dels quals està exposat a la visita turística. La visita convencional inclou una sèrie de sales que representen aproximadament un terç de les galeries. La Cova es comença a formar fa uns 5 milions d'anys i va ser utilitzada com a lloc d'habitació, simbòlic o d'enterrament des de fa almenys 25.000 anys.
Va ser descoberta accidentalment per un grup de 5 joves de la localitat el gener de 1959 (Francisco Navas, els germans Miguel i Manuel Zorrilla, José Torres i José Luis Barbero) es dirigien a la propera Cova del Cementiri, a la recerca de rat-penats. Però es van desviar de la ruta perseguint una bandada d'exemplars, es van ficar entre unes roques i es van perdre, hi varen el tornar el dia següent més ben preparats i descobriren un forat per on els rat-penats entraven i sortien, acabaven de descobrir les Cuevas de Nerja.
Després de les primeres exploracions i després d'un article aparegut a la premsa local, queda feta pública la seva importància, tant per la mida de les seves sales com per les restes arqueològiques trobades . És aquest motiu el que atrau les autoritats de Màlaga que inicien la seva exploració turística i el seu estudi.
Les seves principals sales són, per ordre d'entrada, la sala del Vestíbul amb la part més important del jaciment arqueològic, la sala de Betlem adornada per belles formacions, Sala del Ballet anomenada així per ser el lloc clàssic de les representacions d'espectacles que hi es realitzen periòdicament, dels Fantasmes que deu el seu nom a les formes de les seves concrecions parietals, i del Cataclisme de gairebé 100 metres de llarg i sostres que arriben als 30 metres. Aquí es troba la columna més gran del món amb 32 metres d'alçada amb una secció màxima de 13 per 7 metres, cosa que li va valer estar inclosa al llibre Guinnes dels Records. A la part final del Cataclisme i després de pujar per una rampa de colades estalagmítiques, s'accedeix a la Sala de la Immensitat, la de la Llança i finalment la de la Muntanya, anomenada així perquè el caos de blocs que conté és de tan enorme mida que assembla a una muntanya pròpiament. Un dels aspectes que crida l'atenció la visita a aquesta caverna és l'enorme quantitat de formes d'estalactites i estalagmites que conté. S'hi poden observar estalactites i estalagmites de gairebé tots els tipus coneguts.
Les coves son espectaculars i la seva visita es molt recomanable i l’experiència es més complerta si es veu l’audiovisual en 360º que es projecta en una sala al costat del centre de recepció, es una passada i la veritat es que ens va entusiasmar.
Ens queda pràcticament tot el dia i ens han recomanat i de fet ja ho teníem previst anar a Frigiliana, un dels pobles més bonics de la província i que es troba molt aprop d’aquí.
Es tracta d'una estructura que molts han qualificat com el conjunt arquitectònic popular d'origen àrab més pur de la província de Màlaga. Entre els reconeixements oficials atorgats destaquem el 1r primer Premi Nacional d'Embelliment dels Pobles d'Espanya el 1982.
Es un poble en que la seva millor opció de visita es endinsar-se pels carrers i carrerons tots ells molt ben engalanats i que fotogràficament son una delícia.
Prop de Frigiliana hi ha El Acebuchal, un llogarret que fou abandonat després de la guerra civil espanyola, pertany a Competa i s’hi accedeix per una pista estreta i no asfaltada però en bastant bones condicions.
L’any 1998 i després de 49 anys d'abandó i misteris, la família García Sánchez i la resta de propietaris decideixen de restaurar el llogaret. Sense llum, aigua i totes les comoditats de què disposem avui dia, es van anar reconstruint les cases i carrers per aconseguir el resultat de l'actual Acebuchal.
La patrona d'aquest lloc és la Concepció Immaculada, se celebra el primer dissabte després de Sant Joan, celebrant-se una festa en honor seu.
La presencia d’un restaurant amb totes les taules reservades ja ens dona idea de que es un punt turístic molt freqüentat.
Seguim camí passant per Competa i Canillas de Albaida abans de tornar a Nerja i acabar sopant en un restaurant on podem xerrar una bona estona amb un cambrer mallorquí i es que encara que ens trobem a Andalusia hi ha molta gent que té arrels catalanes o ha viscut a Catalunya o hi té família.
DOTZENA ETAPA: NERJA
TRETZENA ETAPA: NERJA – FIRA DE ST. ISIDRE
CATORZENA ETAPA: CAMPO DE CRIPTANA
La visita a l’esplanada dels Molins comença amb una ullada al centre de recepció on podem veure una amplia representació d’objectes i panells relacionats amb l’activitat dels molins.
Els Molins el “Sardinero”, “Infante” i “Burleta”, declarats Béns d'Interès Cultural l'any 1978, conserven la seva maquinària original i són els més antics ja que daten del segle XVI. Tots tres estan declarats Monuments d'Interès Historicoartístic, mentre que la resta són d'origen posterior i es dediquen a diverses finalitats. Els set restants “Lagarto”, “Culebro”, “Pilón”, “Cariari”, “Inca Garcilaso”, “Quimera” i “Poyatos” foren construïts a partir de 1900.
Avui dia Nerja total amb platja i relax. Al matí ens arribem fins a la platja de Calahonda, i aquí fem el primer bany de la temporada. Una llàstima perquè fa una mica de vent tot que el dia es esplèndid. A la tarda passejada per la ciutat que no deixa de ser una ciutat turística d’estiueig de la costa del sol.
Ens apropem fins al Parc “Verano Azul” en commemoració de la mítica sèrie de TVE que es va rodar en aquest municipi, allà hi ha “La Dorada” la barca del “Chanquete” que haig de dir que es més gran del que em pensava. També al costat de la Platja del Salón hi ha una estàtua d’aquest personatge mirant el mar. Acabem la passejada al Balcó d’Europa, un esplèndid mirador que es troba molt concorregut a la caiguda de la tarda.
Segon dia de relax, Nerja no té massa cosa a oferir més enllà de les Coves i la seva situació marítima com a punt d’estiueig, avui anem a la Platja del Salón. Fa vent i una mica de mala mar i no ens banyem. Hauríem volgut anar a veure la Cascada als penya-segats de Maro, de les Cuevas de Nerja, a través de la riera Sanguino, sorgeix aquesta caiguda d'aigua de 15 metres que en arribar al mar forma una esplèndida cascada. Per gaudir-ne, cal veure-la des de baix i això cal fer-ho en caiac, degut al vent i a l’estat de la mar avui no es pot fer aquesta excursió. Es dia 15 Sant Isidre i ens han informat que hi ha una romeria que surt de l’església i es dirigeix cap al recinte de les Coves on es fa una festa. Hi ha premis a les millors carretes, cotxes de cavalls, carrosses de tracció mecànica, parelles a cavall i individuals a cavall.
La sortida es a les 12.30 des de la plaça que hi ha enfront de l’església del Salvador. La Paqui s’hi arriba mentre jo em quedo a la platja. A la tarda aprofitant l’opció d’un bus llançadora, ens arribem fins al recinte de la Cova on es fa la fira i ens submergim en l’ambient festiu que hi regna. Una experiència més a comptabilitzar en el nostre pelegrinatge pel sud. Sens dubte una típica “romeria” andalusa.
Ja deixem Andalusia per començar a tornar cap a casa. Tal com vàrem fer a l’anada hem escollit un punt de parada intermitja per no fer tan feixuc el viatge, en aquesta ocasió passarem pel Campo de Criptana a veure els molins i per les Lagunas de Ruidera i per això ens allotjarem a Ossa de Montiel.
De camí parem a posar benzina a Jaén al mateix sortidor que a la baixada, la noia que ens atén ens explica que va néixer a Pineda però que en acabar els estudis va baixar cap allà, aprofitem per esmorzar al centre comercial i al migdia ens plantem a les Cabanes de Fusta Los Molinos que es on ens allotjarem un parell de nits.
La cabana que ens han assignat (la suite) es impressionant, molt ben equipada es quasi com mig pis nostre. Hi deixem les coses i ja enfilem cap al Campo de Criptana (tenim 1h) i visita als Molins a les 16.30
La visita a l’esplanada dels Molins comença amb una ullada al centre de recepció on podem veure una amplia representació d’objectes i panells relacionats amb l’activitat dels molins.
Sens dubte els molins son la senya d'identitat de Campo de Criptana en què Miguel de Cervantes es va inspirar per escriure el capítol VIII de la primera part del Quixot, al segle XVIII.
Segons el cens del Marquès de l'Ensenada, Criptana tenia 34 molins, avui dia són 10 els que es conserven restaurats.
Els Molins el “Sardinero”, “Infante” i “Burleta”, declarats Béns d'Interès Cultural l'any 1978, conserven la seva maquinària original i són els més antics ja que daten del segle XVI. Tots tres estan declarats Monuments d'Interès Historicoartístic, mentre que la resta són d'origen posterior i es dediquen a diverses finalitats. Els set restants “Lagarto”, “Culebro”, “Pilón”, “Cariari”, “Inca Garcilaso”, “Quimera” i “Poyatos” foren construïts a partir de 1900.
Comencem el recorregut pel Molí “Culebro” que acull el Museu de Sara Montiel artista nascuda en aquest municipi. Podem observar fotografies i vestits de l’artista.
Seguim després cap a una part de la població on podem visitar una Casa Cueva original, la veritat es que es sorprenent en quines condicions es podia viure i la de gent i animals que hi convivien, també et fa adonar el poc que es necessita per viure i la de elements superficials i comoditats que afegim a les nostres vides.
El molí “Poyatos” era abans l'Oficina de Turisme, no el visitem perquè en aquell moment no tenia la clau.
El que si visitem es el molí “Infanto” on podem apreciar perfectament tota la maquinaria i demés utensilis del molí.
El tipus de molí criptanenc és l'anomenat “de torre”. En ell resulta característic el mode de construcció, a base de pedra i calç blanquejada, amb remat de coberta de forma cònica, amb carcassa de fusta. La planta és circular, amb un gruixut mur que suporta un sostre giratori per orientar-se de cara al vent.
L'origen dels molins de vent el trobem a l'antiga Pèrsia, però és a l'edat mitjana quan apareixen a l'àrea mediterrània.
Estructuralment disposen de tres plantes:
El pis superior juntament amb l'espai interior cònic format per la teulada allotjava la maquinària composta per un eix transversal que enllaçava a l'exterior amb l'eix de les aspes i a l'interior amb roda catalina. Existia a més la peça anomenada llanterna que servia per invertir el sentit horitzontal de la força motriu del vent procedent de l'eix de les aspes, per un altre moviment vertical que es transmetia a les pedres de moldre (solera i volandera).
Al segon pis o "camareta" s'ubicava el sedàs format per tamís o malla situada dins d'un calaix que rebia la molta o cereal molt i la funció del qual era separar la farina del segól.
Al pis inferior s'ubicava la sitja o magatzem on s'envasava i guardava la farina. Aquesta, doncs, recorria mitjançant un conducte de fusta els tres pisos en sentit descendent al llarg de les diferents fases d'elaboració.
Als diferents pisos s'hi accedia per una escala interior adossada a la paret circular del molí.
A l'exterior dels molins hi ha les quatre aspes amb vara central, quatre o sis vergues naturals laterals paral·leles i quinze o més travessers. Sobre aquesta estructura es desplegaven les espelmes llargues i estretes formades per lones.
El sostre era giratori, desplaçant-se amb l'ajuda del pal de govern, possibilitant orientar les aspes cap als dotze vents dominants que imperen a la zona al llarg de l'any, i que popularment s'anomenen: Barrenero/Matacabras/Solano Alto/Solano Fix/ Solano Fondo/ Migdia/Abrego Fondo/Abrego Fix/Abrego Alt/Toledano/Moriscote/Cierzo.
Segons ens explica la guia, el nom dels molins tenia a veure amb el nom del moliner, que no era mai el del propietari.
Visitats els molins, fem fins a la veïna Alcázar de San Juan on em fa especial il·lusió veure la seva estació de tren. Alcázar era un nucli ferroviari molt important en les connexions entre Madrid, el Sud i el Llevant espanyol.
L'estació va ser inaugurada el 20 de juny de 1854 amb l'obertura del tram Tembleque-Alcázar de San Juan de la línia fèrria entre Madrid i Almansa, que perllongava el traçat original entre Madrid i Aranjuez i que tenia per objectiu final arribar a Alacant. El traçat va ser construït per part de la Companyia del Camí de Ferro de Madrid a Aranjuez, que tenia José de Salamanca com el seu principal impulsor.
Aquesta, unida a la concessió entre Madrid i Alicante, donaria lloc al naixement de la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid - Zaragoza - Alicante (MZA) el 1856. Les instal·lacions d'Alcázar de San Juan es van integrar a la primitiva xarxa de MZA. El 1889 es va dotar l'edifici d'un pis més.
En nacionalitzar-se el 1941 la xarxa ferroviària d'amplada ibèrica, les instal·lacions es van integrar a la xarxa de la recent creada RENFE. Aquest any també entraria en servei la nova estació de classificació, construïda originalment per MZA i que tenia una àmplia varietat de vies.
Tot i això, a obertura de 1992 del Nou Accés Ferroviari a Andalusia va suposar el desviament del trànsit i la subsegüent pèrdua de rellevància de l'estació d'Alcázar de San Juan. Des del 2005, Adif és titular de les instal·lacions ferroviàries.
Avui en dia les seves vuit vies romanen quasi desertes i es que pocs trens en fan us. A una de les vies (la 11) hi ha estacionat un comboi que Adif fa servir per reconeixements.
També en alguna de les rotondes d’entrada al poble podem observar algunes màquines antigues de vapor com a monument de benvinguda.
QUINZENA ETAPA: LAGUNAS DE RUIDERA
Les llacunes (15 en total) en uns 30 Kms constitueixen un complexa sistema lacunar a la vall de l’Alt Guadiana i en la seva part més alta el lloc de naixement del riu Guadiana. Presenten un bon aspecte en general encara que n’hi ha alguna en que pots veure una certa manca d’aigua, i es que la sequera afecta a tot arreu.
Segons sembla l’any 1545 la crescuda de l'Alt Guadiana va ser tan immensa que va provocar enormes inundacions als pobles del voltant. Com a conseqüència, es va originar un fort desbordament de les llacunes que va deixar una mena de canó fluvial i va donar lloc a cascada que té una alçada d’un 15 metres i es la més alta del parc.
Aquesta fortalesa pertany al terme municipal d'Argamasilla d'Alba (Ciudad Real) Tradicionalment considerat musulmà, però encertadament podem parlar de fundació cristiana, projecta els merlets dels seus murs a les aigües de l'embassament de Peñarroya que brolla les aigües del Guadiana. Va ser conquerit pel cavaller Pérez de Sanabria el 1198, passant a mans cristianes des de llavors, primer a l'Ordre de Sant Jaume i al segle XIII a l'Ordre de Sant Joan. A cavall entre la plana manxega i el camp de Montiel, se situa en un lloc estratègic de control del territori. De planta irregular, formant un polígon, es troba protegit pel penya-segat de la vall del riu Guadiana.
A l'interior del conjunt trobem el Santuari de la Mare de Déu de l'Encarnación de Peñarroya (segle XVII) patrona de la localitat i de la localitat veïna, La Solana. Destaca el retaule d'estil barroc tardà i el conjunt de pintures del cambril de la Mare de Déu.
SETZENA ETAPA: LAGUNAS DE RUIDERA – PREMIÀ DE MAR
La Cova de Montesinos a 80 metres de profunditat era aquella en què Don Quixot patia l'encantament més intens i famós de la literatura universal. La Cova de Montesinos s'ha anat generant al llarg dels segles a causa dels processos de dissolució de l'aigua de pluja a les roques de la zona, i al seu interior hi ha un petit rierol.
Es una molt interessant i emocionant manera d’acabar el nostre periple per aquestes terres, la veritat es que ens ha agradat molt la nostra visita per terres andaluses i manxegues i no descartem futures visites perquè ens han quedat moltes coses per veure i ja se sap que sempre cal deixar alguna cosa per tenir l’opció de tornar...
Avui dedicarem el dia a les “Lagunas de Ruidera”. Comencem com sempre visitant un dels centres d’interpretació i l’encertem de ple, una de les monitores ens fa una de les millors explicacions que mai ens han fet en un centre d’aquest tipus. Amb tota mena de detalls ens assessora i aconsella com fer més productiva la nostra visita.
També una de les nostres intencions es fer una visita a la Cova de Montesinos i a la “Quebrada del Toro”, ambdues cal fer-les amb guia i malauradament avui divendres l’empresa que ho gestiona ho té ple amb una escola, caldrà fer-ho demà dissabte al matí abans de marxar cap a casa.
Les llacunes (15 en total) en uns 30 Kms constitueixen un complexa sistema lacunar a la vall de l’Alt Guadiana i en la seva part més alta el lloc de naixement del riu Guadiana. Presenten un bon aspecte en general encara que n’hi ha alguna en que pots veure una certa manca d’aigua, i es que la sequera afecta a tot arreu.
El Guadiana un cop ha travessat la vall i les últimes llacunes aigües avall del poble de Ruidera, als voltants de l'embassament de Peñarroya construït l'any 1959, es filtra i desapareix per ressorgir, segons estudi hidrogeològics, a 80 quilòmetres més a l'oest de la província de Ciudad Real, en forma de brolladors i ulls, en el paratge denominat Ulls del Guadiana a les rodalies del terme de Daimiel, donant origen a les famoses Tablas de Daimiel, Parc Nacional de gran interès natural. Posteriorment aquest riu segueix el seu curs cap a terres extremenyes desembocant a Ayamonte (Huelva), marcant la frontera entre Espanya i Portugal.
El primer conjunt de llacunes són les anomenades llacunes altes, que són la llacuna Blanca, Conceja i Tomilla, situades a l'inici d'aquesta vall de l'alt Guadiana, per trobar-se a la part més alta, reflecteixen el nivell freàtic de l'aqüífer. Per això la Llacuna Blanca i les fonts situades a les proximitats, s'assequen quan el nivell d'aigua a l'aqüífer baixa, enguany així ha succeït i ja no ens hi hem atansat. Aigües avall d'aquesta llacuna ens trobem amb altres llacunes, la llacuna Conceja i Tomilla, aquestes llacunes ben conservades, es troben habitualment inundades durant tot l'any, si bé el nivell decreix, en anys d'important sequera i els mesos d'estiu especialment.
Aquests descensos provoquen la reducció de l'aportació d'aigua a les següents llacunes aigües avall, un conjunt format per les llacunes intermèdies, des de la Tinaja a la Batana, incloent les llacunes Redondilla, Lengua, Salvadora i Santos Morcillo que s'alimenten principalment amb les aportacions superficials de l'aigua que vessa de les llacunes precedents “Llacunes altes”.
El tercer conjunt de llacunes el formen les llacunes Colgada i la llacuna del Rey. La seva alimentació es realitza principalment de manera superficial, tant mitjançant els sobreeixidors i cascades de les llacunes d'aigües a dalt del riu, com per la riera de les Hazadillas que aporta un important cabal durant tot l'any, amb prou feines experimenten variacions durant l’any, presentant una bona inundació fins i tot en períodes de sequera perllongats.
La impermeabilitat dels materials de les llacunes Colgada i del Rey dificulta la inundació de les "llacunes baixes", cosa que desconnecta el corrent entre els dos grups. Les aportacions d'aigua de les llacunes Morenilla, Coladilla, i Cenagosa, es produeix gairebé exclusivament, de manera superficial pels rierols i sobreeixidors de les superiors, com el salt d'aigua del paratge anomenat “El Hundimiento”
Pugem fins al mirador de la llacuna del Rey i encara que el matí es gris la vista bé s’ho val. Baixem fins a la cascada del “Hundimiento”
Segons sembla l’any 1545 la crescuda de l'Alt Guadiana va ser tan immensa que va provocar enormes inundacions als pobles del voltant. Com a conseqüència, es va originar un fort desbordament de les llacunes que va deixar una mena de canó fluvial i va donar lloc a cascada que té una alçada d’un 15 metres i es la més alta del parc.
Ens arribem amb el cotxe fins a un dels extrems del parc per visitar el Castell de Peñarroya. L’entrada es lliure i la part exterior del castell molt ben conservada (s’hi han fet reformes)
Aquesta fortalesa pertany al terme municipal d'Argamasilla d'Alba (Ciudad Real) Tradicionalment considerat musulmà, però encertadament podem parlar de fundació cristiana, projecta els merlets dels seus murs a les aigües de l'embassament de Peñarroya que brolla les aigües del Guadiana. Va ser conquerit pel cavaller Pérez de Sanabria el 1198, passant a mans cristianes des de llavors, primer a l'Ordre de Sant Jaume i al segle XIII a l'Ordre de Sant Joan. A cavall entre la plana manxega i el camp de Montiel, se situa en un lloc estratègic de control del territori. De planta irregular, formant un polígon, es troba protegit pel penya-segat de la vall del riu Guadiana.
Trobem el fossat, excavat, però reconvertit en pedrera, als segles XVI-XVII, antemuralla, aspecte que veurem gràcies a la remodelació del segle XVI. Destaca sobre el conjunt la seva torre de l'homenatge, de planta rectangular, al nord-oest del conjunt, i l'accés del qual es trobava a través de l’adarb. Des d'aquesta part podem contemplar una altra torre semicircular, cantonera, també comunicada amb la pròpia torre de l'homenatge, i amb vistes cap a l'antic camí medieval que portava al castell, que s'hi accedia des de la zona del riu, i que enllaçaria amb la fossa, anteriorment comentada.
A l'interior del conjunt trobem el Santuari de la Mare de Déu de l'Encarnación de Peñarroya (segle XVII) patrona de la localitat i de la localitat veïna, La Solana. Destaca el retaule d'estil barroc tardà i el conjunt de pintures del cambril de la Mare de Déu.
Es hora de dinar i en un bar que hi ha al centre de recepció ens fan una amanida i una mica de carn i embotits a la brasa, a més ens dona conversa el senyor que ho regenta que es molt amable i servicial.
Retornem a les llacunes, i pugem al mirador dels tres llacs, des d’on tenim una magnifica visió de les principals llacunes mitjanes. La caminada es d’una hora i tres quarts i val molt la pena perquè a més el dia s’ha obert fa sol i els colors de l’aigua entre blavosos i verd turquesa son una meravella.
Fem una volta amb el cotxe per les llacunes altes i encara abans de plegar tinc temps de pujar fins al Castell de Rochafrida, bé de fet més que castell son quatre murs perquè no queda res més, el seu disseny poligonal de dotze costats s'adapta a la morfologia del terreny, ideat per protegir-se i detectar qualsevol amenaça. Les muralles, de més de 2 metres de gruix i alçada, presenten merlets que, juntament amb el terreny abrupte i una construcció sòlida, fan difícil la seva escalada. Diverses torres, de les quals només en queden rastres, adornaven aquest castell.
Darrer dia de la nostra estada per aquestes terres i hora de tornar cap a casa, abans però cal aprofitar els darrers moments i de la mà d’Ecoturismo Ruidera visitar la Cova de Montesinos i la “Quebrada del Toro”
Amb el guia David comencem per la Cova de Montesinos.
Totes les llegendes populars que giren al voltant d'aquest emplaçament tenen el seu inici al capítol XXII de la segona part del Quixot i han tornat a prendre protagonisme amb motiu de la commemoració del IV Centenari de la mort de Miguel de Cervantes. Al llibre, el valerós i boig cavaller arriba a la cova acompanyat del seu escuder Sancho Panza i d'un guia, procedents de les Noces de Camacho. La visita es molt interessant i tot i que hem vist coves més importants en aquest viatge no desmereix en res fer-hi un cop d’ull.
Potser més aventurera es la visita que fem a la “Quebrada del Toro” que es una de les excursions més ben valorades del Parc Natural Llacunes de Ruidera. Prop dels penya-segats de la Llacuna de San Pedro es tracta d’una enorme esquerda a la muntanya entre 25 i 30 metres de profunditat i la llegenda diu que el seu nom es degut a que hi va caure un brau i no el varen poder treure.
Amb una recent adaptació al turisme (casc inclòs) s’hi ha instal·lat unes passarel·les de fusta que ajuden a salvar desnivells al llarg dels seus 400 metres de longitud i després de passar per petites coves s’acaba al mirador de la Llacuna de San Pedro.
Comentaris