LA PAQUI FA 50 ANYS A MARRAKECH

DISSABTE 20-02-2010

A la Paqui l’hi feia il·lusió celebrar els seus cinquanta anys fora de Premià. Vàrem organitzar una escapada de tres dies a Marràqueix amb l’Ariadna sortint de l’aeroport de Reus amb Ryanair.

El vol surt a quarts de sis però sobre les quatre ja hem arribat. L’aeroport sembla el del país dels barrufets, es molt petit i tranquil. Anem a facturar les maletes i el primer problema apareix. Una pesa més de 15 Kg màxim autoritzat per Ryanair. Traspassem coses a l’altre maleta i deixem un jersei al cotxe, encabim alguns estris a l’equipatge de mà que no pot passar de 10 Kg i finalment passem els controls i embarquem. Sortim a l’hora prevista i sense problemes.

Arribem sense contratemps a Marràqueix, plovisqueja quan baixem de l’avió. Perdem una hora i quart per passar la duana (increïblement lents) a més sospitem que s’han ajuntat diversos vols a l’hora d’arribada.

Fora un taxista enviat per la Françoise la propietària del Riad on ens allotjarem ens espera i ens porta cap a la ciutat. Molt de bullici pels carrers, en un bar una aglomeració de gent està veient el Barça que en aquells moments juga contra el Racing de Santander. La globalització te aquestes coses. En pocs minuts ens plantem a una placeta on ja ens espera la Françoise. Ens endinsem pels carrerons de la Medina un autèntic laberint de carrerons i finalment arribem al Riad El Grably

L’establiment es molt bonic i acollidor, realment com l’havíem vist a la pàgina d’internet www.riadelgrably.com, ens acomodem i després de les explicacions de la Françoise per no perdren’s per aquest entramat de carrers ens dirigim cap a la Plaça Djemaa el Fnaa

Tal com es descriu a la Viquipèdia és una plaça i mercat a la Medina de Marràqueix. L'origen del seu nom no està clar: significa literalment "assemblea de la mort" en àrab, però com que la paraula “djemaa” també significa “mesquita” en àrab, un altre possible significat podria ser "lloc de la mesquita desapareguda", amb referència a una mesquita “almoràvit” destruïda.

Quan hi arribem plou amb més força està plena de parades de menjar el que fa de la plaça un immens restaurant que segons sembla es torna a desmuntar entrada la nit perquè l’endemà al matí estigui tot net.

També hi ha paradetes de suc de taronja, micos, venedors d'aigua amb vius vestits vermells que porten bosses d'aigua de pell tradicionals i tasses de llautó, i encantadors de serps.

Fem un cop d’ull però dona’t que la pluja es forta optem per tornar al Riad no sense perdren’s un parell de cops pels laberíntics carrerons i obligant-nos a desfer un parell de cops el camí recorregut.

DIUMENGE 21-02-2010

Plou, de fet ha plogut tota la nit i les consultes que havíem feta al “World Weather” ja deien que el diumenge plouria almenys fins al migdia. Després de l’esmorzar que està molt bo, anem a canviar moneda i ens apropem al Palau Baia, fem una senyora volta per trobar-lo i al final resulta que estava a quatre passes del Riad, però en haver d’anar a canviar a la plaça, ens ha despistat. Fem una visita al Palau, que ens serveix per resguardar-nos una mica de la pluja i després ens dirigim cap a les Tombes Sadites. Ens costa molt trobar-les, estan enmig de carrerons i si hi afegim que no para de ploure doncs es normal que tardem una mica en arribar-hi.

Aquestes tombes daten de l’època del gran sultà sadita Ahmed al-Mansur(1578-1603). i no van ser descobertes fins al 1917 i sobresurten per la bellesa de la seva decoració.

El mausoleu protegeix els cossos de seixanta sadites, d'entre els quals al-Mansur, els seus successors i la seva família. El mausoleu més prestigiós és la sala de les dotze columnes que allotja la tomba del fill d'Ahmed al-Mansur. La seva cúpula de fusta de cedre i els estucs són finament treballats i les sepultures són de marbre de Carrara d'Itàlia.

Quan sortim, encara plou i ens arribem a un petit bar-restaurant on dinem una mica, una amanida i uns pintxos de pollastre amb un tè a la menta.

Ens acostem al Palau El Badí, es tancat i cal esperar uns minuts a que obrin, ja no plou tant, estem al migdia i tal com havia pronosticat la plana web para la pluja i el sol treu el nas tímidament, ja ens està be, almenys no ens mullem.

Fou edificat a finals del segle XVI pel sultà sadita Ahmed al-Mansur per celebrar la victòria sobre l'exèrcit portuguès al 1578 a la batalla coneguda amb el nom de la Batalla dels Tres Reis. Segons els cronistes de l'època era la meravella del món musulmà.

De les 360 habitacions del complex principesc avui no queda més que una immensa esplanada cavada de jardins, plantada amb tarongers i envoltada d'alts murs.

Sortim del palau i enmig del caos de cotxes, motos, bicicletes, burros etc. agafem un taxi que ens porta a la Madrassa Ben Youssef. El taxi es fica per uns carrers o amb prou feines hi passem, la situació es caòtica, el cotxe es un Fiat que si el comptaquilòmetres no enganya en porta 596000. Veure-ho per creure-ho.

La Madrassa fou una escola islàmica. Porta el nom del soldà almoràvit Alí Ben Youssef que va regnar entre el 1106 i el 1142 i que va expandir de manera molt notable la ciutat i la seva influència. L’edifici de la Madrassa fou reconstruït pel sadita soldà Abdallah Al-Ghalib entre el 1557 i el 1574, època en que Marràqueix es va transformar en la ciutat més opulenta del món àrab. Es la Madrassa més gran del nord d’Àfrica amb 130 cel·les de dormitoris d'estudiants agrupades al voltant d'un pati ricament decorat en cedre, marbre i estuc..

La tarda s’ha animat no fa sol, però no plou i es agradable passejar, acabem la tanda d’edificis visitant el palau Mnebhi, que està situat al costat de la Madrassa.

Aquest palau d’origen andalusí alberga el Museu de la ciutat. Fou construït pel gran visir del sultà Mulay Mehdi Hassan i segueix l’estil d’una casa tradicional marroquina.

Fou restaurat i rehabilitat com a Museu per Omar Benjelloun, gran col·leccionista i mecenes marroquí, de fet la seva fundació es l’administradora del Museu.

Serpentejant pels carrers i carrerons, plens de gent i artefactes a motor ens arribem a la plaça, nucli vital de la vida de la ciutat. Aquesta plaça fou declarada patrimoni de la Humanitat i en paraules de Juan Goytisolo "Jemaa el Fna es un sitio lleno de turistas sin ser un sitio turístico, pues el marroquí sigue, hoy en día, estando en la plaza de la mima manera que hace diez siglos".

Prenem un suc de taronja en una de les paradetes i veiem els encantadors de serps, els venedors d’aigua i els que passegen els micos. Un parell de macacos s’enfilen a l’Ariadna i aprofitem per fer fotos i pagar uns euros per la gracieta. Donem un vol per la plaça, l’espectacle es increïble. Els restaurants que es munten i desmunten cada dia ja comencen a oferir els menjars que van cuinant allà mateix.

Nosaltres anem al Riad a descansar una mica, l’Ariadna es banya a la piscina i tornem desprès a la plaça. Allà sopem però en una pizzeria que hi ha al costat.

Així acabem un dia intens, demà anirem a veure una cascada que hi ha a uns 200Km, es una excursió que ens ha organitzat la Françoise.

DILLUNS 22-02-1960

Avui es el dia de l’aniversari. Felicitats.

Ens recull un senyor molt amable que ens porta a la cascada d’Ouzoud. Es un trajecte de quasi 200Km que representen 2h 30’. El xofer ens va explicant coses de la vida al Marroc. La cascada es molt espectacular, l’aigua baixa molt marronosa degut a les ultimes pluges.

Fem fotos, mengem en un bar de la zona i tornem altre cop a Marràqueix. El xofer ens acompanya al barri de curtidors. D’allà ja enfilem cap al Riad. Ens anem al jacuzzi que hi ha al terrat, una remulladeta i d’allà anem a sopar a un restaurant de la zona nova. Ens hi acompanya la Françoise que ja ens havia fet la reserva. Es un restaurant de luxe pel que es la ciutat. No es excessivament car per la nostra butxaca però pels natius es prohibitiu. Es diu Al Fassia. Allí celebrem que la Paqui ja ha arribat als 50.

DIMARTS 23-02-1960

Comencem amb una visita als Jardins de Menara, es famós el templet que hi ha al costat del llac. Els jardins en ser l’hivern no estan gaire lluits, Es construiren al segle XII (al voltant de 1130) pel califa almohade Abd-Al-Mumin.

El nom de Menara deriva del pavelló amb el sostre verd en forma de piràmide (menzeh). El pavelló fou construït per la dinastia sadita al Segle XVI.

El pavelló i el llac artificial estan envoltats per horts i per més de 10.000 oliveres. La intenció de la bassa era irrigar els jardins i horts circumdants que utilitzen un sistema sofisticat anomenat ganat, el qual li subministra aigua gràcies a un antic sistema hidràulic que transmet aigua de les muntanyes situades a aproximadament 30 km de Marràqueix.

Despres amb taxi enfilem cap als Jardins de la Majorelle. Foren creats pel pintor francés Jacques Majorelle i eren propietat del dissenyador Yves Saint-Laurent i Pierre Bergé.

Acabem a la mesquita de la Koutoubia que es un dels monuments més representatius de la ciutat. El seu minaret es el model de les mesquites de Rabat i Sevilla. Es l’edifici més alt de la ciutat.

Es situada al sud-oest de la plaça Djemà-el-Fna al costat de l'avinguda Mohamed V, i el seu nom, que literalment vol dir la dels llibreters (kutub en àrab és «llibres») fa referència a la presència al mercat de venedors de llibres que es desenvolupava als seus voltants amb més de cent parades. La mesquita no es pot visitar per part dels no musulmans o sigui que ens conformem veient la per fora i fent fotos de l’exterior.

Com que ja som a la plaça aprofitem per fer el badoc una estona, regatejar entre les parades (Ariadna es l’autèntica experta) dinar en restaurant bereber i endinsar-nos pel zoco. A la tarda abans de passar pel Riad i recollir les coses pujo a una de les terrasses que dominen la plaça i aprofito per fer unes quantes fotografies.

Un taxi encarregat per la Françoise ens acompanya a l’aeroport. Nosaltres no ho sabem però ara comença una nova odissea.

Just abans de creuar l’aduana ens comuniquen que el vol a Reus ha estat anul·lat degut a la vaga que fan els controladors francesos, no entenem res, només que ens hem quedat sense poder tornar a casa. Truco a la Françoise, em diu que no pateixi que te lloc per aquesta nit i que en quinze minuts ens recull. Mentre hem pogut recuperar les maletes ja facturades, però no aconseguir un dels bitllets que ens ofereix la companyia Ryanair per volar el dia següent a Madrid, impossible fer-ho a Reus abans de dissabte. Hi ha tensió i nervis, finalment acceptem un bitllet per dijous al matí, mentre la Susanna ens busca vols pel dimecres. Per 300€ un d’Easy-Jet a Madrid. Bloquegem els bitllets i amb la Françoise retornem al Riad. Allà estudiem com anar de Madrid a Reus, finalment optem per l’AVE fins a Tarragona, quasi 300€ més.

DIMECRES 24-02-1960 (Bonus Day)

Esperem que avui puguem tornar a casa. La Françoise acompanya a uns hostes que té a fer una visita pel barri d’artesans, veiem com treballen diferents materials, sembla que estiguem a l’edat mitjana. Hi ha molts nens que haurien d’estar a l’escola però com que els seus pares no els hi poden pagar els llibres doncs allí estan.

A les onze enfilem cap a l’aeroport, la Françoise ens hi porta i pregunta si tot va bé, sembla ser que si, que volarem. L’avió arriba amb retard però arriba. Amb quasi una hora de retard sortim direcció Madrid.

Sense problemes arribem a Barajas i a partir d’aquí encadenem quasi milimetricament el desplaçament desde l’aeroport fins a Atocha, encara ens sobra una hora que aprofitem per fer un mos i relaxar-nos una mica. A les 19.30 en punt surt l’AVE i a les deu de la nit som a Camp de Tarragona. El viatge es una passada, anem a 297 Km/h. L’estació està situada al mig del no res, per tant cal agafar un taxi que en vint minuts ens deixa a l’aeroport de Reus. Allà agafem el cotxe i a quarts d’una de la matinada arribem a casa. Cansats però feliços, ens ho hem passat be i ens ha agradat. Ho recordarem i agraïm molt a la Françoise tota l’ajuda que ens ha donat.